Sou a: Inici / Activitats / Activitats educatives / Literària / Prosa / El cant dels ocells i altres històries

El cant dels ocells i altres històries

Alguns dels relats en prosa presentats al concurs de Sant Jordi 2009

El cant dels ocells


Com sempre que anaven a un lloc públic, la miraven a ella. Era inevitable, un imà. La seva bellessa sobrenatural no podia passar desapercebuda. Fins i tot el cambrer, quan es va acostar a la taula, no va poder reprimir un gest de fascinació.
—Què els hi poso?
—Per mi una coca-cola i tu... Estela, tu què voldràs?
—Jo?
—Home no, la meva besàvia!
La noia va somriure lleument.
—Jo, només un aigua, siusplau.
El cambrer es va retirar silenciosament.
—Estela, què passa?, avui sembla que no estàs a la Terra.
—No passa res, tranquil. Són coses meves.
—Estimada, saps que les teves coses també són les meves. Així que ja m'ho pots estar explicant.
Hi va haver una pausa lleu que ella va trencar amb un sospir.
—L'altre dia vaig fer les proves per entrar a l'agència de models.
El noi va fer un gest de fastidi, com si li haguessin punxat la panxa.
—Ets molt tossuda. No veus que en el món de la moda tot són merdes?!
Va escridassar tant que tota la terrassa del bar se'ls va quedar mirant. Ell va continuar però baixant el to.
—Mira, encara tens setze anys, i vals per estudiar, no et fiquis a vendre el teu cos.
—Però tu no ho entens? És el que m'agrada fer! M'agrada que em facin fotos, emprovar-me vestits, desfilar per les pasarel·les... És el meu somni!
—Ja ho se, però destruiran la teva imatge.
—Només he de perdre uns quants quilos-el va tallar- Si no, no podré entrar.
—Però si estàs perfecta!
—Doncs es veu que no el suficient.
—Mira, a mi això no em sembla bé, però ets la meva xicota i t'he d'ajudar en tot el que pugui i si a tu t'agrada això continuaré amb tu fins al final.
—Gràcies, Pablo.
I se'l va llançar als braços buscant al seu interior un refugi, la pau que no trobava en sí mateixa.
L'Estela era molt indefensa, massa sensible i queia en depressions amb molta facilitat. Era així des que van morir els seus pares, quan ella tenia deu anys. Des d'allò vivia amb els seus oncles. L'estimaven i la cuidaven, però viatjaven molt i l'Estela passava llargues temporades sola. Fins que va arribar en Pablo. El seu àngel de la guarda, la seva salvació. Ell l'ajudava, la protegia i, sobre totes les coses, l'estimava.
Des que es van conèixer, feia dos anys, es van fer inseparables i un dia va sorgir una cosa especial entre els dos. Aquest sentiment que se'l coneix amb el nom d'amor.
S'havien avingut sempre molt bé, eren ànimes bessones, excepte en un aspecte.
L'Estela estava boja per ser model, i a en Pablo això no li feia gens de gràcia. Sabia que la seva xicota era molt atractiva. Uns ulls blau cel, el seu llarg cabell negre, llavis carnosos, en definitiva un rostre angelical acompanyat per 1,80 metre de proporcions perfectes.
Enamorava la càmera i a tot el que se li posses al davant. Això també ho sabia.
Moltes tardes anaven a passejar junts als parc, i com sempre ella, el centre de totes les mirades. Aquella era una de les tardes.
Anaven els dos agafats de la mà pasejant tranqui·lament i parlant a la mateixa vegada.
—El cant dels ocells... No t'agrada? —va somriure ella—. És una melodia incansable, és com una banda sonora, la banda sonora de la vida.
Quan el meu pare vivia, em portava aquí tots els matins, i escoltàvem en silenci com cantaven els ocells, m'ensenyava a diferenciar els diferents cants i les diferents entonacions.
—El teu pare era molt important per a tu, oi?
—Sí  —va abaixar la mirada—. Recordo que alguns mesos abans de morir, quan el càncer ja s'estava expandint, vam venir com sempre un matí i ell em va dir: “Estela, si alguna vegada falto, mai creguis que estàs sola, perquè t'estaré animant, amb cadascun d'aquest cants, si algun dia et sents malament i no saps que fer, vine i escolta'ls”.
—Per això vens sempre al parc —va ser més aviat una afirmació que una pregunta.
—Doncs sí, l'escolto parlar-me com només ell sabia, i noto com està a prop meu, a cada moment.
El Pablo li va besar el front amb tendresa.
—Demà aniré a l'agència de models, ho tornaré a intentar. He baixat set quilos, suposo que ja m'acceptaran. Voldràs acompanyar-me?
—Estela, ja saps...
—Siusplau...
—D'acord —es va resignar.
Ella va somriure i van continuar caminant pausadament.
Potser era la última vegada que ho podien fer.
Al dia següent es van presentar al gran edifici número 20 de les Rambles de Barcelona. Al entrar van accedir a un gran rebedor ple de fotografies, posters, premis...
Els va atendre una jove recepcionista.
—Bona tarda.
—Hola. Sóc Estela Molins Joial.
—Tens cita prèvia?
—Sí, amb la senyora Núria Cadafalch.
—A veure, deixa'm mirar... Perfecte, ja pots passar.
Es van encaminar els dos cap a dins, però van sentir la cantarina veu de la recepcionista a la seva esquena.
—Ho sento jove, però vostè no pot entrar.
—Per què? És la meva xicota.
—Les proves de selecció s'han de fer en solitari, es necessita concentració. Siusplau, acompanyi’m a la sala d’espera.
El Pablo es va estar allà dues hores llegint revistes de moda (com no podia ser d’una altra manera) fins que va aparèixer, l’Estela amb el rostre radiant per la porta.
Es va aixecar i ella es va llençar corrent als seus braços.
—M’han agafat!
—Enhorabona. Estic molt orgullós de tu.
-—Començo demà. T’ho pots creure? Em faran un reportatge de fotos per una marca de pantalons.
—No saps quant me n’alegro de que estiguis complint el teu somni.
—Tot és gràcies a tu, a la teva comprensió. T’estimo.
El va besar romànticament transmetent-li tot aquell huracà d’energia que portava dins. Era màgica. Com el seu nom indicava: un estel, una persona que brillava amb llum pròpia.
Les setmanes següents, els dos joves quasi no es veien, ella estava molt ocupada amb els reportatges. La veritat era que havia pujat molt ràpidament. Però contra més nivell més li exigien.
Això ho va notar de seguida en Pablo, quan la va veure després de tres setmanes sense saber-ne res.
—Estela! —la va abraçar amb força—. T’he trobat tant a faltar. Per què no contestaves les meves trucades?
Va parar de sobte, no podia continuar. El que tenia davant no podia ser l’Estela. Potser havia perdut cinc quilos més. Unes grans ulleres sota els seus ulls d’escassa lluminositat i amb aspecte cansat.
—Que t’han fet... —va ser l’únic que va poder articular.
Ella tenia un aspecte trist i els ulls plorosos.
—Ho sento, Pablo, però... Ho hem de deixar.
Les seves paraules van sonar tan fredes que va ser com si li haguessin atravessat una espassa per l’espina dorsal.
—Què?
-Mira, jo no puc passar tant de temps sense veure’t i al meu treball es requereix estar a punt les 24 hores. És el meu somni, i per molt que t’estimi no el puc abandonar. A més, no et vull fer mal, has de refer la teva vida amb algú que pugui estimar-te a totes hores, perquè és el que et mereixes.
—Però tu ets tot el que jo tinc, siusplau, no em deixis...
—Ho sento.
Li besà la galta melancòlicament i plorant i se’n va anar d’allà amb passes dubtoses i sense poder aguantar-se gairebé dempeus.

* * *


El mòbil sonà dos ring-ring i a la tercera el va agafar.
—Sí?...Sí, sóc jo... sí la conec... Com?... On és?... Està bé, de seguida vaig cap a allà, gràcies.
Va agafar les claus del cotxe i sortí corrents cap al pàrking.
Conduia nerviós i amb una suor freda regalimant-li pel front.
Una vegada va arribar, va aparcar al primer lloc on va poder, sense importar-li si era un gual o una zona blava.
Sortí corrents del cotxe i agafà l’ascensor per elevar-se a la segona planta de l’Hospital de la Vall d’Hebrò. Allà l’esperava un metge.
—Senyor Osorio?
—Digui’m Pablo, siusplau.
—Molt bé, Pablo, passem al meu despatx.
Van entrar a una lluminosa estança on el metge el va fer sentar-se.
—Sóc el doctor Vinya.
—Encantat. Com està Estela?
—Miri, senyor Osorio, li ser sincer. Es troba en un estat crític. Té una gran quantitat d’heroïna a la sang i la tensió la té extremadament baixa. Quant de temps feia que no la veia?
La pregunta el va agafar per sorpresa.
—La veia a les revistes, als pòsters a tots llocs. Però la última vegada que la vaig veure en persona va ser fa un any, el dia en que la nostra relació va acabar.
—Ho entenc.
—Com es que m’han trucat a mi?
—Abans de quedar inconscient, ella ens ho va demanar, vam trucar també als seus oncles, però estaven de viatge. Han agafat un avió cap a Barcelona i arribaran el més aviat possible.
Ell va sospirar. El cap li anava a estallar.
—La puc veure?
—Ara li estan fent proves, pero en quant acabin podrà anar a visitar-la a la UCI.
—Siusplau, doctor, què és el que li passa?
—Anorèxia i drogaadicció. Les dues coses van pràcticament lligades. Els representants de les models com Estela, tan conegudes, els hi subministren drogues perquè no s’engreixin i perquè no caiguin en depressions que les podria retirar de la seva professió.
—Són uns animals! Per què ho permeten?!
—No tenim proves, senyor Osorio, tanmateix no podem demostrar res. Vingui, em sembla que ja han acabat de les proves.
Es van dirigir a la UCI, abans d’entrar el doctor Vinya va fer unes recomanacions a en Pablo.
—No la facis parlar molt, està sedada i no li convé atabalar-se.
Va entrar amb por, i el que va veure el va deixar a punt de caure a terra.
Es va autoconvèncer de que aquella no era l’Estela, s’havia equivocat, de sala, no podia...
—Has vingut —va dir lleument ella.
En Pablo no va contestar, no es sentia amb forces.
—Siusplau, digue’m alguna cosa, porto massa temps sense parlar amb ningú.
Ell continuava sense dir res, com si l'haguessin cosit la boca.
La noia va començar a plorar en silenci.
—Parla’m Pablo, siusplau, no em deixis així, no puc més...
Pablo se li va acostar més, intentant vèncer les seves pors. Sense adonar-se’n ell també havia començat a plorar.
La va abraçar amb compte de no tocar cap dels tubs que l’alimentaven.
—Ja sóc aquí, no et preocupis.
—T’he trobat a faltar moltíssim.
—Shht... No diguis res, tranquil·la, ja sóc aquí, ja sóc aquí.
Així es van quedar fins que va acabar el temps de visita.
—Demà vindràs a veure’m?
—Vindré tots els dies que faci falta.
—T’estimo.
Allò li va agafar per sorpresa, i el va acabar de desmoralitzar totalment.
-—o també —va fer quasi sense alè.
La va visitar tots els dies a totes hores, ella no feia més que empitjorar, el seu aparell digestiu rebutjava el menjar i això complicava totalment la seva recuperació.
—Quan surtis d’aquí, ens anirem a viure tu i jo sols, a un lloc llunyà d’aquí...
—Pablo, parla’m.
—Estimada, ja ho estic fent.
—Pablo, què es això que fa tant de soroll?
Ell va quedar perplex.
—Està tot en silenci, només t’estic parlant jo... Què passa?
Ella s’havia tapat les oides, feia gestos de dolor.
El Pablo va sortir al passadís corrents a buscar un metge.
—Un metge, ràpid!! S’està convulsionant!!
A la vegada van entrar cinc enfermeres i el doctor Vinya. En Pablo va haver de sortir a esperar durant una llarga mitja hora.
Després va sortir el doctor Vinya I es va dirigir cap a ell.
—Ho sentim. S’ha quedat sorda.

* * *

—Ja no t’escolto estimat, ni tan sols m’escolto a mi mateixa, és qüestió de dies que tot això acabi...
—Siusplau, no diguis això...
—Ja no sento com canta.
Va senyalar amb un dit tremolós l’ocell que li havia portat el Pablo.
El noi ja no va poder més, es va possar a plorar desconsoladament.
L’amor de la seva vida s’estava morint, i ell no en podia fer res.
Un dissabte a la tarda va anar a veure-la, en sortir del treball, i allà estava com sempre, cada dia una mica pitjor. Tot i que ella no l’escoltava, ell li parlava li explicava tot el que havia viscut en aquells dies, les seves aventures...
—Avui m’he trobat una altra vegada amb un periodista, són uns pelmes...
El soroll de la màquina el va sobresaltar. Un beep sense interrupcions i una rattla llisa al monitor que la mantenia viva.
Ja està, tot s’havia acabat. No, no podia ser...
—Estela, Estela! No em deixis, no!
Massa tard. Per una raó que desconeixia no va cridar als metges, es va quedar a prop del seu llit vetllant el seu cos inert. En un moviment vulgar el va veure. L’ocell.
Era una idea descabellada, però... La va desendollar de tots els tubs i cables i la va agafar en brassos. Va sortir corrents de la consulta fent cas omís a tots el metges que li barraven el pas per impedir-li que se la portés. Sortí al carrer, i anà corrents fins al parc. Allà es va asseu-re, amb ella en brassos.
—Canteu, maleit siga, canteu!
Va tancar els ulls.
Un melodia alegre va començar a sentir-se, a la que es van anar afegint centenars de cants més. Era impressionant, fascinant... Poc a poc ell va obrir els ulls i la va mirar. Estela somreia.
—No es preciós, el cant dels ocells?
Ell va començar a plorar.
—Sí que ho és.
Ho havia aconseguit, la seva llum, tornava a brillar.

Noelia Lorenzo Fernández (2n d'ESO)

 

Nada es lo que parece


Ya llevábamos un mes en la nave y queríamos ver a nuestras familias. Estábamos dentro del programa espacial Scoopy. Nuestra misión consistía en llegar a Vega en la constelación de la Lira y observarla con más precisión. Mientras descansábamos, se dispararon las alarmas. La nave fue sacudida varias veces. Estábamos siendo atraídos por un campo de fuerza de un agrujero negro.
No sé qué pasó, sólo que me golpeé en la cabeza y perdí el conocimiento. Cuando desperté estaba con mis tres compañeros: Kevin, Marcus y Vladimir. Una luz blanca nos cegaba. Aquello era como una ratonera sin salida alguna por la que escaparse; estuviésemos donde estuviésemos, no podríamos huir por nuestros propios medios.
Kevin estaba todavía inconsciente. Marcus estaa tirado en el suelo sin hacer nada más que pensar en salir de aquella ratonera. El problema no era el sitio, porque tampoco se estaba tan mal, lo que pasa es que el hambre y la sed empezaban a apretar, y lo más increíble era que nuestra nave y, por tanto, nuestros objetos personales y nuestra comida, habían desaparecido, lo que no dejaba muchas opciones de supervivencia, a no ser que todo fuera un sueño, claro. Pero era demasiado real para serlo.
De repente, una luz azul apareció en una pantalla que ni siquiera habíamos avistado antes y una voz nos dijo lo siguiente: “Para poder escapar de aquí, tendréis que pasar cuatro pruebas”.
—¿Qué pruebas? —dijo Vladimir.
—Pruebas psicológicas —respondió la pantalla gigante.
—¿Para qué? —dijo Marcus.
—Para probar vuestra inteligencia.
—Pero ¿para qué queréis probar nuestra inteligencia?
—No diré más. La prueba comenzará dentro de media hora. Fue lo último que dijo la pantalla antes de que se desvaneciera delante de nuestras narices.
—¿Y ahora qué hacemos? —dije yo preocupado.
—Hacer lo que se nos dice, ¿qué vamos a hacer si no? —exclamó Marcus.
—Tal vez sea una trampa de los americanos —respondí.
—Puede ser, pero tenemos que arriesgarnos. Al fin y al cabo no tenemos otra opción —dijo Kevin.
—Tiene razón —dijo Marcus. Estamos obligados, esto es sí o sí, no hay nada más.
“Se les informa de que la prueba va a comenzar en breves minutos”. Entonces, de repente, la ratonera se volvió oscura. Cuando se volvieron a encender las luces, estaba metido en una especie de túnel. A medida que me iba acercando me invadían más el miedo y la inseguridad, y la cascada de preguntas que te atormentaban todo el camino, como: “¿Qué pasará si fallo la pregunta?”, o: “¿estarán bien mis amigos?, “¿habrán pasado la prueba con éxito?” Y, la más importante, “¿dónde estoy y qué quieren de mí?”.
Si querían ponernos a prueba de la manera más brutal, lo habían conseguido, porque el pánico te entraba por todo el cuerpo por momentos, sin saber qué hacer ni adónde dirigirte, ni cómo reaccionarás a las preguntas.
Al doblar la esquina, me encontré frente a un panel de control donde veía a mis compañeros, y también había un medidor del pulso: mis amigos lo tenían muy alterado, sobre todo Marcus; el de Vladimir estaba sólo un poco agitado, pero era un moscovita al que pocas cosas le ponían nervioso. Era como un témpano de hielo.
En el panel también aparecía la siguiente adivinanza: “¿Cómo lanzar una pelota de tenis de forma que recorra una pequeña distancia, se detenga y regrese por el camino de ida?”.
—Para arriba o en una cuesta —dije sin vacilar.
—La respuesta es correcta —dijo la voz desconocida.
Otra vez se volvieron a apagar las luces y aparecí en la sala sala sin salida. Delante de mí estaban Marcus y Vladimir diciendo: “¡Lo hemos conseguido!”, llenos de euforia. Pero, sin darnos tiempo a respirar siquiera, volvió a oscurecerse y aparecí en una especie de cárcel. Al lado de la celda estaba el panel y, justo al lado, dos puertas que no sabía a dónde conducían.
Me armé de valor y me dirigí al panel. Una vez más me preguntaron: “Hay dos puertas por las que puedes pasar la prueba, pero ten cuidado, te juegas la vida. Una está vigilada por un centinela armado con todo tipo de armas (escopetas, rifles, cuchillos, etc.). En la otra hay dos cocodrilos muertos de hambre, ¿por dónde vas a pasar?”
“Diría una cosa, pero es demasiado ridícula para ser verdad. Tengo que tener cuidado por que me juego la vida”, pensé. Después de muco pensarlo, elegí la de los cocodrilos, y de hecho, mi acerté, porque si los cocodrilos estaban muertos de hambre de verdad, no había ningún peligro.
Aparecí en la sala blanca o ratonera, pero aquí sólol estaba el ruso Vladimir llorando sentado en el suelo.
—¿Qué te pasa? —le pregunté.
Me dijo que Marcus no había pasado la prueba y que, por tanto, no seguía con vida. Yo también habría llorado de no ser porque me tenía que mantener fuerte si quería seguir con vida.
Nos desvanecimos y aparecí en una sala donde había dos guardias, cada uno custodiando una copa, y la pregunta del panel decía:
“Tienes que elegir entre dos copas. Una contiene agua potable y en la otra agua con veneno. No sabes en cuál de ellas está el veneno, y además, una vez que has elegido una, ya no puedes cambiar de opinión. En cada puerta hay un guardia que te obliga a que te lo bebas todo. Uno de ellos siempre dice la verdad. El otro siempre miente.”
Vi muy claro lo que tenía que hacer: preguntar a cualquiera de los dos: “¿Qué me diría tu compañero si le preguntara cuál es la puerta correcta?”, y la respuesta que me diera cualquiera de ellos sería la falsa. Si preguntaba al guardia que decía la verdad, me diría que el otro señalaría la copa incorrecta, y si preguntaba al mentiroso, me diría que su compañero señalaría también la copa con veneno.
¡Era increíble, había acertado otra vez! Pero, desgraciadamente, Vladimir no tuvo la misma suerte y con dos de mis compañeros muertos y la última pregunta a punto, me desmoroné. Sin embargo, no tenía tiempo para lloros, ya que la potencia de la luz empezaba a bajar y ya sabía lo que eso significaba.
Esta vez las luces volvieron a encenderse, y me vi teletransportado a otro sitio, donde me preguntaron: “¿Qué es más grande que Dios, más malo que el diablo, los pobres lo tienen y los ricos no, y si lo comes, te mueres?”. Me quedé en blanco, sin saber qué decir, desesperado. Entonces, derrotado y seguro de que correría la misma suerte que mis compañeros, dije, desesperado: “¡No sé, nada!”
Para mi sorpresa, la máquina respondió: “¡Respuesta correcta!”. Y, de pronto, lo entendí, porque nada es más grande que Dios, nada es más malo que el diablo, los pobres no tienen nada, a los ricos no les hace falta nada, y si comes nada te mueres”.
Oí el ruido de una puerta abriéndose, me di la vuelta y me quedé totalmente atónito. Allí estaban  como si nada Marcus y Vladimir y el jefe de la AEFR (Agencia Espacial Federal Rusa).
—Todo ha sido una prueba y la has pasado. Has demostrado tu inteligencia, y por ello has sido seleccionado para ser el primer hombre en pisar el planeta Marte —me dijo el jefe de la AEFR.
Entonces me puse a llorar. Desde el primer momento había creído que me habían secuestrado unos extraterrestres... ¡y al final resultó ser sólo una prueba!
Creo que si tengo que sacar la moraleja de esta historia diría que... nada es lo que parece.

David González (2º ESO)



El meu final


L'alè que em falta, el cansament, la meva cama ensangonada, els batecs del meu cor al pit... Sensacions i records, és tot el que em queda, l'últim que sentiré. Mai no havia tingut tant a prop la meva fi, al menys no de manera tan conscient. Tota una vida feta malbé per una planta, i encara hi ha gent que les vol protegir... No sé com puc fer broma en aquest moment, deu ser per escurçar aquests moments angoixants. “S'ha de veure sempre la vida per la part positiva”, era la frase que sempre em deia la meva estimada Montse, i ara el que més mal em fa no és la bala incrustada a la meva cama, sinó l'absència d'ella. Però s'ha acabat, només em queda recordar-la mentre s'acosten els meus botxins al carreró on estic atrapat, per posar fi a la meva patètica existència. Un carreró sense sortida, com els que sempre surten a les pel·lícules, només que a aquest li dono les gràcies, per posar un final a la meva història. I pensar que tot va a començar amb un simple oferiment, curiositat, la curiositat que diuen que acaba matant, i aquesta ho va fer.
Estàvem a la terrassa del bar on sempre malgastàvem les tardes de diumenge, recordant els bons moments i maleint la setmana de feina que ens esperava a l'endemà, esperant-nos com un caçador a l'aguait.
—A veure si endevineu que em va dir la meva dona l'altre dia? —va preguntar en Manel temptant al grup, anava fumat com de costum.
—Segur que t'ha demanat diners per algun vestit o per una joia, totes les dones són així —va dir rient un altre porreta, aquell era nou, cada dia se'ns ajuntava algun d'aquests.
Tots li van riure la gràcia, tot i que més que una gràcia era una ofensa, però com tots anaven borratxos i fumatsli reien. Si he de sincer, també haurien rigut si no haguessin estat drogats. No sabia com podia continuar en aquest grup, potser era perquè no en tenia cap altre i a aquests ja els coneixia i a l'inversa.
—Apart d'això —va afegir en Manel, junt amb una altra riallada general— resulta que em va descobrir fumant maria i em va dir que es divorciaria de mi, com si pogués fer això. Jo sóc l'home de la casa i el que porta els diners, sense mi no podria fer res.
Després de varies rialles més la conversa es va dividir en varis grups, dins els que no em trobava jo. Jo estava callat, pensatiu, amb la meva primera llauna de cervesa, quan els altres ja en portaven més de deu. Els meus amics sabien que no era un amant de la beguda,  i encara menys de les drogues. Era més aviat enemic de totes aquestes coses. Al principi els va costar d'acceptar, però ara ja hi estaven acostumats.
—Ei, tu. Sí, el de la cervesa Damm —va dirigir-se'm el nou vingut. Perquè no fumes una mica de maria? Va molt bé per la salut, a més, si com m'han dit és el teu primer cop, te la deixo gratis.
Sempre m'havia dit que no cauria en aquesta trampa, que no fumaria ni res. Però estava avorrit, i em vaig dir: “Si ells s'ho passen bé, perquè jo no? Total, si no, sempre la puc deixar en qualsevol moment.” Frase dita mil vegades per la gent addicta a les drogues, sempre em reia dels que ho deien i al final havia acabat per pensar-la jo també. Aquella decisió em va marcar la resta de la meva vida, una decisió absurda, encara que a mi en aquella tarda de diumenge no m'ho va semblar.
—Per què no? —vaig dir-li amb entusiasme—. Passa'm un d'aquests porros.
—Per fi t'has decidit, ja veuràs com no te'n penediràs.
Em va passar el porro i me'l vaig fumar entre les rialles dels altres. En aquell moment es va obrir un món nou per a mi, un món meravellós mentre fumava, però que acabaria sent la meva perdició.
Ja sento les passes dels meus perseguidors. He perdut tanta sang que em sembla que potser em demaiaré abans que em matin. Així al menys no em farà mal quan em disparin, tot i que aleshores ja no seré capaç de sentir dolor, tot s'haurà acabat, quin alleujament. Però abans la vull recordar un altre cop.
En aquell temps estava casat amb una dona encantadora, la Montse. L'havia coneguda a la universitat, però no va ser fins tres anys després que m'hi vaig fixar. Aquella va ser la millor època de la meva vida. Tot el dia pensant en ella, intentant que es fixés en mi, com d'innocent era aleshores. Tres mesos després vam començar a sortir junts, un any després ens vam casar. Era tan bona la Montse... sempre t'escoltava i t'aconsellava quan tenies problemes, era molt intel·ligent, en certa manera sempre li vaig tenir enveja en això. Crec que ella havia nascut per fer feliç als altres, ella era feliç nom´s si els seus amics eren feliços, sempre que algun dels seus amics estava trist, ella intentava animar-lo. La nostra relació va empitjorar molt quan va descobrir que havia passat de la marihuana a la coca. Encara recordo una de les nostres discussions com si fos ahir.
Em trobava assegut al sofà mirant la televisió, tot i que més que mirar-la veia passar les imatges davant els meus ulls després d'esnifar una ratlla. Aleshores vaig sentir la porta de l'entrada que es tancava, la Montse havia arribat de la feina. Va dirigir-se directament cap a mi i em va escopir les següents paraules:
—Ja tornes a estar amb aquesta merda de droga? —la seva veu era més dura que de costum, de seguida vaig advertir que passava alguna cosa. No saps fer res més que passar-te tot el dia col·locat mentre et vas consumint a poc a poc.
—T'han donat alguna mala notícia?
—Et creus que em coneixies molt bé, oi? Doncs sí, tinc una notícia: estic embarassada. Però no penso deixar que el meu fill tingui un pare com tu. Abans que això prefereixo que no tingui pare, així que ja saps, o deixes la coca o ja te'ns pots anar de casa.
Des d'aleshores vaig fer servir tota la força de voluntat que no havia fet servir durant anys. Al principi va ser terrible, la necessitat que tenia de la coca era enorme, sols pensant en el meu futur fill aconseguia aguantar. Tot i que al principi em semblava impossible arribar algun dia a deixar la droga, ho vaig aconseguir gràcies a l'ajuda de professionals i de la meva família. Però va sorgir un problema, i és que els meus proveïdors de cocaïna no volien perdre el seu client, així que vaig arribar més d'un dia a casa amb un ull inflat. Fins i tot amb aquests problemes vaig aconseguir anar guanyant la partida a la droga fins que vaig deixar de ser addicte. Es podria dir que va ser l'última època una mica feliç de la meva vida.
Les coses van empitjorar de mala manera qun ens van comunicar que el nostre fill anava a néixer amb malformacions. Allà em vaig ensorrar totalment i vaig tornar a la droga, encara més que abans. Com era inevitable que passés, la Montse em va deixar les últimes paraules que em va dirigir van ser aquestes: “Tu ja no estàs enamorat de mi, estàs enamorat de tu mateix i de la merda de droga aquesta. He sigut tan imbècil de no veure com eres fins ara... al menys la cocaïna ha evitat que malgastés més anys de la meva vida amb tu”. Dit això se'n va anar per no tornar mai més. Es pot ben dir que aquell dia vaig morir per sempre.
Des d'aleshores els fets que van ocórrer no els recordo gaire bé. Vaig perdre la feina al cap de poc i va arribar un moment que com ja nno tenia diners vaig haver de robar la droga. I aquí em trobo, acorralat per dos homes contractats per matar-me i recuperar la droga.
Obro els ulls. Els dos homes ja són davant meu. Els dos porten una gavardina negra i van tapats amb passamuntanyes. Un d'ells es treu el passamuntanyes i no és poca la meva sorpresa en descobrir que és un dels vailets que també compraven droga al mateix traficant que jo. Amb aquest justament havia tingut algunes converses. Probablement s'ha tret el passamuntanyes per veure la meva expressió al reconeixe'l, si es que encara puc expressar alguna cosa en el meu estat. O potser és per una altra raó que se m'escapa, no ho sé. És curiós que el meu últim pensament sigui desitjar-li que tingui una millor vida que no pas la meva, és una llàstima, tan joves i ja fan d'eliminadors de despulles humanes, que és el que sóc. Però no arribaré a saber mai si el meu últim desig es complirà. Dintre d'uns segons tot s'haurà acabat. Treu una pistola i m'apunta al front. Sembla que l'escena vagi a càmera lenta. No pot anar més ràpid? Vull morir ja. El seu dit tensa el gallet de la pistola. Per fi. La bala em perfora el crani fins al cervell, durant un segon sento un dolor terrible al cap i després...
Silenci.

Oriol Colàs Ortiz (3r d'ESO)

 

Ella


Tancada a les quatre parets de la seva habitació, ella només pensa que mai serà feliç. La por recorre tot el seu cos. El seu cos batega i batega més fort que abans, la sang és bombejada amb força. Ara pensa en amagar-se, però no pot deixar sola la mare. Tot ha sigut culpa seva o això és el que ella sent.
—Què puc fer?
Es lleva del llit. Es dirigeix a l'habitació d'on surten els crits... vol cridar, ho vol fer... Crida:
—Deixa la meva mare.
Ell la mira amb supèrbia, somriu, es dirigeix cap a ella i l'agafa pel coll. De sobte sent la mare que plora i diu:
—No la toquis, deixa-la en pau, deixa-la!
Ell s'atura, deixa d'estreny, surt per la porta de l'habitació; després tornarà.
Ella, de la por, s'ha fet pipi, plora, tremola, s'esgarrifa, passa un llampec pel seu cap i sent una sensació de dolor pel seu cor, per les seves mans, per les cames. Cau a terra, s'encogeix, tanca els ulls i pensa:
—Demà serà un altre dia.

Rocío Troyano (3r d'ESO)

 

Somriures trencats


Era un divendres a la tarda, el sol creava un clima agradable, feia calor i no hi havia classe. Era un d’aquests dies en què tot adolescent surt al carrer amb ganes de menjar-se el món. Menys ella. Ella no pot sortir. Es troba en un lloc tan poc acollidor que ni tan sols la viva llum que entra per la finestra, ni el so dels programes d’humor de la televisió, ni les rialles dels nens (que ara són “companys”) la poden alleujar. Les parets blanques i l’olor de medicament creaven un clima fred, al qual ella ja estava gairebé acostumada. No deixava de mirar per la finestra. Se sentia sola. La solitud només aconseguia que no parés de pensar en com i per què havia arribat fins a aquest punt. Ella i tots els seus companys.
Era difícil intentar imaginar-se mesos abans, com en Josep, el noi tranquil amb el qual ara jugava a cartes al menjador, podia haver intentat suïcidar-se amb un pot de pastilles. Mai va superar que l’amor l’abandonés. I mentre ell se les prenia, l’Aitor devia estar tancat, no a l’hospital, però sí a casa. L’autisme, suposava ella, no era fàcil de viure per a un nen de set anys. L’Aina, mentrestant, estaria plorant, o potser rient, mai havia controlat la seva bipolaritat. Però qui sempre plorava era l’Eulàlia, que no va poder superar veure morir la seva mare i que de del seu punt de vista, no tenia depressió, tenia “tristesa que dura”. I ella? Què tenia ella? No ho sabia. No ho volia reconèixer. Realment, ni ella ni cap dels nens que per pura casualitat o no estaven junts intentant gaudir d’un divendres a la tarda sense sol i sense llibertat. Davant d’alguns problemes, acostumes a tenir dues eleccions: afrontar la situació o bé donar l’esquena a la por que no et deixa continuar endavant, ignorar el problema i bloquejar-ho tot. Ells van escollir empassar-se el passat i guardar el record amb clau, perquè ningú no en sapigués res mai més. Ignorant el problema, ara només quedaven somriures trencats.
I és que, de vegades, la realitat és massa dolorosa com per portar-la amb dignitat.

Raquel López (202)

[Aquests relats van estar publicats al núm. 31 de la revista Sota el cel del Puig, maig de 2009.