Sou a: Inici / Activitats / Activitats educatives / Literària / Prosa / Estimat diari i altres històries

Estimat diari i altres històries

Diferents textos narratius d'alumnes d'ESO

Estimat diari i altres històries

 

 

Estimat diari:

A partir d’avui escriuré cada dia. Perdó que no m’hagi presentat! Em dic Raquel i tinc dotze anys. Faig primer de secundària. Visc a Breda amb els meus pares, el meu germà i la meva germana bessona, la Paula. Tothom ens diu que no semblen bessones. La Paula és la típica nena estudiosa i que ajuda als pares. Mai fa gamberrades, ni arriba tard en lloc, ni se salta una classe, ni vacil·la amb ningú, ni fa res d’aquelles coses que als pares no els agraden. La seva millor amiga és la Berta (que, per cert, guanya punts el fet que sigui la filla del millor amic del pare), què és també una nena bona, boníssima. En canvi jo, passo d’estudiar i d’ajudar els pares. Em passa el dia fent gamberrades, vacil·lant sense fer res. Els professors diuen que arribi d’hora em faran un homenatge. Només que els meus pares diguin que faci una cosa per no fer-la. No tinc millor amiga, tinc millor amic, es diu Hugo. La meva mare diu que es veu d’un hora lluny que és un gamberro. Per desgràcia, tinc un germà, es diu Pol i té cinc anys. És un pesat. Quan l’Hugo va a casa meva, en Pol comença a molestar-nos dient-nos que som nuvis. Ja m’he enrotllat amb ell! La qüestió és que l’Hugo té també una germana perfecta, i vam decidir que provaríem per un dia ser bons nois. Ho vam decidir ahir a la tarda, per primera vegada des de tercer de primària porto tots els deures fets. Començaré d’una vegada a explicar-te el dia que se’m fa tard. M’he posat el despertador a les set. Sigil·losament m’he llevat i he anat a la cuina. He preparat torrades, cafè i Nesquiks. He posat la taula. Normalment m’hauria llevat tres quarts d’hora més tard m’hauria menjat la pizza de la tarda anterior. He pensat que podria guardar els plants del rentavaixells, però la bondat té un límit. M’he anat a dutxar. En sortir, he mirat amb pena el meu llapis d’ulls. De cop he sentit un crit de la meva mare: “Ferran ho has preparat tu?”, ha dit ella. “Què va, Carolina”, ha contestat amb veu adormida el pare. He anat a la meva habitació. M’he posat l’uniforme de l’escola i he baixat a la cuina. Allà estaven els pares, la Paula i el Pol. M’han mirat amb cara d’al·lucinats, he esmorzat i m’he anat a rentar els dents. Ni una paraula en tot l’esmorzar, cap dels quatre ho havia assimilat encara. He agafat la cartera i he baixat. Ja estava preparada. He sentit el timbre, era l’Hugo, ja havia arribat. Per primera vegada a la vida he vist l’Hugo amb l’uniforme ben posat: portava la cartera ben cordada, la camisa botonada i per dintre dels pantalons. La Paula va passar pel meu costat i es va quedar flipant.

—Puc anar un moment al bany? —va dir l’Hugo—. A casa meva estan tots dos ocupats.

Li he dit que sí. Ha passat corrent pel costat dels pares. Els ha deixat bocabadats.

—Aquest és l’Hugo? —va dir el pare. Li vaig fer que sí amb el cap—. No pot ser, no pot, no pot ser...

Es va quedar així una estona. No tots els dies es veu el macarra del poble d’aquella manera. Vam anar cap a l’institut. Al carrer la gent ens mirava estranyada. Nosaltres érem els que havíem posat amb grafítics a l’església del poble “els amos”, nosaltres érem els que molestàvem el rodatge de Vent del pla,, nosaltres érem els que quan vam anar d’excursió a Barcelona vam deixar a tots els barcelonins dient: “Els nois de Breda són espantosos”. Però allà estàvem nosaltres, a la porta de l’institut vint minuts abans d’obrir, comentat els deures. Ja eren quart de nou, cap a classe. Però no sense abans passar per la taquilla. La compartia amb l’Hugo, és clar. Estava plena de diubuisos i fotos nostres. Ens va costar una estona un llibre tot brut i polsós. En una fulla posava l’horari. Primera hora: “Naturals, laboratori”. No calien llibres, em sembla. En tot el curs només hi havia anat una vegada, el primer dia. Per primera vegada l’Hugo i jo arribàvem d’hora.

—Bon dia —va dir el professor en entrar nosaltres—. Ricard i Paula, fèieu tard.

—No sóc la Paula —vaig dir—. Sóc la Raquel.

—I jo sóc l’Hugo —va dir—. No en Ricard.

La meva germana i la Berta seien a primera fila. L’Hugo i jo també seuríem a primera fila, com bons nens. Vam escoltar i vaig pensar que el que deia era molt interessant. A segona hora teníem socials. La profe ens va felicitar per haver fet els deures. A l’hora del pati enlloc d’estar amb sola amb l’Hugo pensant la pròxima gamberrada vam anar amb els companys. Per primera vegada no em sentia un bitxo raro, sinó que teníem problemes semblants: els meus pares, els germans, discussions amb els amics...

A l’hora següent tocava català. Tocava pel·lícula, veuríem una pel·lícula que no sé què tenia a veure amb el català. En lloc de passar-me l’hora menjant patates fregides i comentat amb la Núria, en Rubén i (és clar) l’Hugo, l’últim capítol de la sèrie de moda, vam veure la pel·lícula i (sembla mentida) em va agradar. Després tocava matemàtiques, però la professora estava malalta. M’ha assentat amb l’Hugo. Hem fet els deures i després hem parlat de l’últim partit del Barça (i no sé com) hem acabat parlant de les tafaneries d’última hora. I m’ha agafat de la mà! Estimat diari. Hi ha una cosa que t’hauria d’haver confessat de bon principi: estic boja per l’Hugo! Potser és que no m’he adonat fins que no m’ha agafat de la mà. I si ell sent el mateix? Potser sí, perquè a última hora tocava gimnàstica, he relliscat i quan m’ha ajudat a aixecar-me, m’ha posat aquell somriure perfecte., A l tornada hem vingut amb tota la classe. Jo no podia parar de pensar què havia de fer amb el tema de l’Hugo. Per un moment he deixat de pensar en el pla nens bons i he sigut natural. Què m’estava passant? Realment era una nena bona i me n’havia adonat? He arrribat a casa. La meva germana i jo ens vam esclafar el dinar al microones. Els pares estaven treballant i en Pol (el germanet) era l’escola de primària. Ja no em venia de gust fer el gamberro. Per què? Li vaig explicar a la meva germana, la Paula, el pla nois bons, el que sentia per l’Hugo i tota la resta. Hem rentat els quatre plats que hi havia i he anat marxat a la meva habitació, tenia moltes coses en les quals pensar. No hi havia deures i avui tenim tarda lliure. A dos quarts de sis han arribat els pares i el Pol. He parat taula. Es veu que el director ha trucat a la mare i li ha explicat el meu comportament d’avui. He anat a trucar el gos. Aquest carrer té totes les cases iguals. Cases adossades. Jo visc a la número 8 i l’Hugo a la número 12. L’he anat a picar i hem anat a fer un volt. Li he deixat anar que érem amics des de feia molt de temps, que havia sigut el meu millor amic. M’ho havia passat molt bé amb ell, però volia deixar de fe les coses que fèiem abans, i m’ha sorprès molt, però ell també ho volia. Li he dic que potser no l’estimava només com un amic.

—Tu també sents el mateix, Hugo? —li he dit. A vegades sobres les par4ules, perquè m’ha mirat, m’ha somrigut i m’ha fet un petó. L’Hugo m’ha besat! Com et pots imaginar, he arribat  a casa xiulant tot feliç. Al soper eren tot elogiïs, per la trucada que havia fet el director a la mare.

—No saps com m’alegro de què ja no siguis pasota —m’ha dit el Pol.

—El teu pare i jo estem molt contents amb aquest que has fet —em deia la mare.

—Raquel, així, m’agrada, que estudiïs i milloris —m’ha dit el pare.

M’he pujat a rentar les dents i he vist el llapis d’ulls, ja no el volia si als pares no els agrada i a més a més a l’institut està prohibit, perquè l’he d’utilitzar? Per què l’he d’utilitzar si em queda malament? A més a més l’Hugo m’ha dit que estava més guapa natural. Abans d’explicar-te els dia ha vingut la Paula.

—Germaneta, què has d’explicar-me res, què ha passat res quan has anat a passejar el gos? Quan has tornat somreies d’orella a orella —m’ha dit amb aquell somriure que té ella. Li he explicat tot.

— Llavors, sou nuvis? —m’ha dit.

—No ho sé. Com sempre jo tenia mil i un dubtes, no, a partir d’ara no, a partir d’avui ja no hi haurà dubtes, a partir d’avui seré més segura de mateix. Sí, sí, tant que sí.

Bona nit –m’ha dit i abans d’anar-se’n m’ha dit: O sigui que us morregeu, què fort!

Un somriure malèvol dels seus. Bona nit, estimat diari. Et juro mai m’hauria imaginat que ser bona seria una bona idea. Atentament, Raquel.

Andrea Comas Cano (1r d’ESO)

[Aquesta història va tenir el 1r premi de narrativa en català per a l'alumnat de 1r d'ESO al concurs de Sant Jordi 2008.]


David, rei de Santa Coloma de Gramenet


L’edat mitjana es coneix com l’època dels castells, les princeses, els prínceps i els reis, malauradament no tot era així, ja que només un 10% eren privilegiats i el 90% no ho eren.

Ara us narraré la història d’en David, un oficial que treballava a un taller de sabates i que, al final, gràcies a la seva astúcia, va arribar a complir el seu somni.

La Pesta Negra ja havia arribat a Santa Coloma i el rei estava desesperat. La producció agrícola havia baixat ja que havia mort un 50% de la població.

Així que el rei va fer una prova i qui solucionés el problema de la pesta, es podria casar amb la seva filla, Cassandra, princesa del regne de Santa Coloma.

Mentrestant, David es llevava del llit pel soroll de la clientela de la botiga i anava a atendre-la. Aquell dia, en David no havia esmorzat perquè el pressupost no arribava per comprar aliments. El seu pobre mestre, feia el que podia, però li faltaven els diners i, si continuava sense haver-hi gent que comprés sabates, el negoci s’arruïnaria. Tot havia estat culpa de la pesta negra, molts dels seus amics havien mort, els senyors feudals van pujar els impostos, i a més cada vegada patien més mals usos. Després d’unes setmanes duríssimes, sense menjar, sense res, el mestre d’en David va caure malalt per culpa de la pesta negra i necessitava un metge urgentment, si no es volia morir.

Un d’aquests dies, mentre en David atenia a la clientela, es va assabentar que el rei ofrení la mà de la seva filla Cassandra a qui posés fi a la pesta negra.

En David sense pensar-ho dues vegades, va deixar la botiga a mans de l’aprenent, un nen petit que havia arribat no feia gaire temps i se’n v anar corrent fins al castell. Ell sempre havia tingut una teoria per acabar amb la pesta, però mai no l’havia pogut realitzar perquè ell era un simple artesà i necessitaria més ajuda, ara era el moment. El rei podria ajudar-lo i ell podria convertir-se automàticament en rei de Santa Coloma en casar-se amb Cassandra, el seu amor platònic.

Quan va arribar, en David va explicar-li al rei que si agafaven immigrants d’altres llocs, la població pujaria, pujaria també la producció agrícola i el regne es faria més fort. I respecte a la pesta negra, ja que la malaltia es transmetia pels rossegadors, podien eliminar-los als afores de la ciutat  i acabar amb la malaltia, i així fer un regne més fort.

Quan Cassandra va sentir aquestes paraules, va anar corrent fins a en David i li va fer un petó a la galta.

—Ets un sol —li va dir.

Aleshores, el rei, satisfet, va fer el que li va aconsellar David i ell es va casar amb Cassandra. Una de les coses que va fer durant el seu regnat va ser millorar les condicions dels artesans, i pagar un metge per al seu mestre, que al final se’n va anar a viure amb ell i van ser molt feliços per sempre més.

Carlos Leiva López (2n d’ESO)

[Aquesta història va tenir el 1r premi de narrativa en català per a l'alumnat de 2n d'ESO al concurs de Sant Jordi 2008.]



La Carla i el seu poder


Hi havia una vegada una nena que es deia Carla. Era una noia normaleta, fins que, un dia, la seva vida va donar un gir. Aquell dia era amb unes amigues berenant al centre comercial. Van demanar uns quants croissants i uns sucs. Però no els arribaven els diners. Llavors la Carla va pensar: “Com m’agradaria tenir més diners”. De sobte, a la seva mà, van aparèixer diners. Les seves amigues creien que era màgia i l’insistien perquè ho tornés a fer. Llavors va pensar: “Com m’agradaria tenir unes sabates noves”. I en un tres i no res van aparèixer.

Estava clar que tenia un superpoder. Ja no ho podia negar-ho. A partir d’aquell dia, la Carla va utilitzar el seu poder per aconseguir les coses més meravelloses i valuoses de l’univers. Va arribar a un punt que no valorava res, perquè estava tipa d’aquella vida, Ja no era la noia bonica i simpàtica d’abans, sinó una ambiciosa i creguda multimilionària. Se n’havia anat a viure a Los Angeles, però els seus pares seguien a Barcelona.

Un dia li van trucar dient que la seva mare havia sigut víctima d’una malaltia molt contagiosa, i amb tan mala sort que el seu pare també va emmaleir. Així que va tornar a Barcelona. No s’ho va pensar i va pensar: “Com m’agradaria que els meus pares es recuperessin”. Però no va passar res. Al cop d’una estona va veure una llum blanca i va sentir una ve: “No pots demanar més desitjos, ja has arribar al límit.”

Els pares van morir i no va poder fer-hi res. Es va quedar sense família amics, i farta de luxes. Llavors va comprendre que petites coses que semblen que no tenen importància, com en aquell cas la família i la salut, valen més que tota la riquesa del món.

Mireia Alarcón Márquez (1r d’ESO)

 

[Aquesta història va tenir un accèssit de narrativa en català per a l'alumnat de 1r d'ESO al concurs de Sant Jordi 2008.]

La supernoia

 

El silenci regna com cada dia a les set del matí a Barcelona. La Maria, la nostra superheroïna va com cada dia a l’escola i sembla una mica normal. De sobte, l’amiga de la Maria, que es diu Carla, se li va acostar i li diu:

—Hola, Maria!

—Ah, hola, Carla, no t’havia vist.

—Has fet els deures de català?

—No.

—Un altre cop te n’has oblidat? Noia, t’estàs guanyant un suspens.

La Maria estava molt ocupada inventant una vacuna per salvar la vida de milers de persones. No en tenia pas de temps per a fer uns simples deures.

—La Maria va somriure i li va dir a la Carla:

—Els faig en un moment.

—Però si han manat 120 pàgines!

—Ja me’n sortiré.

Al cap de dos minuts, la feina ja estava feta i la Carla va exclamar:

—Quina rapidesa, Déu meu.

—Són molt fàcils!

El cas de la Maria ha sigut un cas sense resoldre, així ves amb compte, potser la noia que tens al costat és la Maria.

Alba Jiménez Gómez (1r d’ESO)

 

Superheroi

 

Veu: Tot el món estava infectat per un virus que et transformava en zombie. Tots estaven a un laboratori on s’intentava trobar una solució per curar el virus. Els del laboratori i dues persones més no estaven infectades. Un es deia Lobezno i l’altre Ubrella, i es van trobar al desert.

Lobezno: Tu qui ets? I què fas per aquí?

Umbrella: Em dic Umbrella i estic aquí perquè vull trobar la fórmula per acabar amb aquest virus.

Lobezno: I com sé que tu no estàs infectada?

Umbrella: Perquè jo no camino com els altres ni tinc la seva mentalitat perquè ells no saben parlar per culpa del virus.

Lobezno: No et crec.

Veu: Llavors van començar a lluitar.

Lobezno: Tens raó, no ets una d’ells.

Umbrella: T’ho estava dient.

Lobezno: Llavors anem per la fórmula.

Umbrella: D’acord.

Veu: Van anar a buscar la fórmula al laboratori perquè ja l’havien trobada però els del laboratori no els la volien donar.

Loberzno: Dóna’m l’antídot.

Científic: L’haureu de pagar.

Umbrella: Però que no veus que tot el món està infectat.

Científic: Sí, però s’ha de pagar.

Veu: Després d’una llarga discussió li van treure l’antídot i van poder salvar el món.

Sergio Gracia Martín (1r d’ESO)

 

L'amor a dues bandes

Fa molts anys, en una antiga aldea de Britania, vivien unes famílies molt humils. En aquella aldea tots treballaven pel rei. El rei tenia dos fills, el príncep Leonard, i el príncep Aaron.

El príncep Leonard sempre estava al castell, i només sortia amb el seu pare a batallar i a conèixer unes altres famílies de nobles i famílies reials. Però al príncep Aaron li agradava passejar amb el seu cavall pel poble o les aldees. A l’aldea de Britania, hi havia una noia molt bonica que es deia Salenia. Era filla d’un ferreter, i filla d’una empleada del castell reial, a Salenia li agradava estar amb la seva tieta a la cuina de casa, Salenia sortia de la cuina i anava caminant tranquil·la amb els seus llibres de lectura als braços i quan ja quasi bé estava arribant a la llibreria, sense voler Aaron va tirar Salenia al terra, es va baixar del cavall de seguida, i va agafar Salenia i la va ajudar a agafar els seus llibres. El príncep, molt avergonyit, li va demanar  disculpes, i Salenia li va dir que no passava res, i se’n va anar cap a la llibreria. El príncep es va quedar admirat per la seva bellesa, s’havia enamorat a primera vista.

El fill del llibreter estava enamorat feia molts anys de Salenia, però Salenia l’estimava com a un amic. El príncep baixava cada dia a l’aldea a veure-la i quedava amb ella, van començar a ser bons amics, i de tanta amistat va sorgir l’amor i la passió entre els dos. Una nit de primavera es van declarar en una bonica platja on va sorgir el fil de l’amor. El príncep no va poder aguantar més i li va dir al seu pare, el rei. Ell li va dir que no podia casar-se amb una noia de família humil perquè les regles del regnat, eren que una persona reial s’havia de casar amb un noble, d’una altra família reial. El príncep es va quedar a les seves habitacions plorant sense parar. Va haver de parlar amb ella, ella li va dir: és el pitjor que m’ha passat! I se’n va anar corrents plorant sense parar i es va quedar asseguda a la font de l’aldea.

El fill del llibreter, el Frederic, es va posar a mirar per la finestra i va veure Delenia plorant i molt trista, va baixar a parlar amb ella, i li va preguntar què li passava, Ella li va dir que necessitava enamorar-se d’un altre. Van començar a sortir Salenia i Frederic, i van decidir casar-se. Salenia no n’estava gaire convençuda perquè estimava molt Aaron. Quan Aaron es va assabentar del casament, es va posar molt histèric i per empitjorar-ho tot, va anar Frederic, el futur espòs de Selenia, a dir-li que ella ja no l’estimava, i que no volia saber res més d’ell.

Mentrestant, Selenia estava a casa seva plorant, perquè no entenia per què l’havia abandonat i l’havia deixat d’aquella manera. Com que Frederic sabia que havia mentit per separar aquell amor, Frederic i Selenia se’n van anar a viure a una altra aldea molt lluny d’aquella. El príncep Aaron, quan va saber que Selenia havia marxat de l’aldea, va començar a odiar-la molt, i pensava que l’havia enganyat, quan li deia que l’estimava. Va començar  a conèixer princeses, i es va comprometre amb la princesa Melanie Roussenalies. Selenia estava molt trista, volia estar al costat del seus pares, i de la seva gent. Però Frederic només volia que estigués per ell, i que treballés molt. Només tenien discussions, i sempre la maltractava. Quan va arribar el missatger, va pregonar que el príncep Aaron de Britania es casaria amb la princesa Melanie Rousselines de Galenia. Selenia al saber aquella notícia, es va quedar trista i va baixar les escales del terrat. I, es va quedar pensant per què s’havia oblidat de sobte d’ella. Li va fer una carta on deia:” Hola Aaron, sóc Selenia no sé el que t’ha passat amb mi, però jo encara t’estimo molt, no he pogut oblidar-me de tu. Ho estic passant molt malament, et necessito a prop meu. Contesta’m aviat.”

I, de sobte, va arribar Frederic , i li va dir furiós ¿Què es això que tens amagat? La va tirar a terra i li va agafar la carta. La va començar a llegir, i es va posar més furiós, la va agafar i la va tancar en una habitació, perquè no sortís mai més. Quasi totes les nits intentava abusar d’ella, i de tan malament que ho estava passant, va agafar i la nit següent, que quedava un dia per al casament del príncep Aaron, es va escapar de la casa per la finestra que va trobar oberta, i va agafar el cavall i va començar a cavalcar cap a la seva aldea ”Britania”. Va arribar a la nit.

Quan la va veure tota l’aldea i més la seva família, es van alegrar. Quan la seva mare i el seu pare van veure aquelles ferides al seu cos es van posar molt enfurismats, i no volien tornar a veure Frederic, i el pare de Federic tampoc volia saber res més d’ell, perquè no volia tenir un fill mentider i maltractador. Selenia l’hi va contar tot, i li va dir la seva mare.”Encara que siguis humil vés per ell, encara que sigui príncep l’amor és mes valuós que el diner”. Tota la ciutat estava posant decorats als carrers per a la gran boda, tota la família reial estava molt nerviosa i esvalotada, i quan ja va arribar l’hora de la veritat, estaven tots molts feliços. Però va arribar l’hora que el príncep havia de dir que sí o que no, i  de cop i volta va aparèixer Selenia i li va dir perdona’m però t’estimo molt, tinc motius suficients  per allò que vaig fer, i quan van veure aquelles ferides, el príncep va contestar que no, i va sortir corrents amb ella. Van agafar un cavall i se’n van anar al bosc.

La princesa Melanie, de tanta ràbia que tenia va sortir corrents cap a la carrossa, i se’n va anar per sempre. Selenia i Aaron se’n van anar a una caseta del bosc, i van fer el seu fil d’amor. Després el príncep Aaron va portar Selenia al castell, i la va presentar a tota la família, i al final la família la va acceptar perquè veien el seu fill molt enamorat i feliç, i van ignorar les normes de la reialesa, i van deixar que Selenia fos princesa de Britania. Van elegir un dia per al casament, i es van casar en la mateixa església, i es van ajuntar humils amb nobles familiars de la família reial. Es van fer amics i s’ho van passar molt bé ballant, menjant en el gran banquet. I el príncep Aaron i la princesa Selenia se’n van anar al seu palau per a ells solets i van viure per sempre feliços i van tenir molts fills.

 

Sandra Roca (3r d'ESO)
[Aquesta història va tenir el 1r premi de narrativa en català per a l'alumnat de 3r d'ESO al concurs Sant Jordi 2008.]

 

Sang d’amor

No m’imaginava que la sang fos tan vermella. L’havia vist algun cop en alguna ferida, però no així. No tanta quantitat ni tan vermellosa. La meva dona resta a terra. Estirada de costat. L’observo, com moltes vegades al principi de casats, quan em despertava a mitjanit per mirar-la detingudament com dormia. Els seus ulls petits i mig coberts pel seu cabell pèl-roig que s’oposava o qualsevol pinta.

Em recordo del dia que ens vam conèixer. Plovia molt, i perquè em donés temps d’agafar el taxi lliure, la vaig fer caure a terra amb una empenta sense voler. La vaig pujar al taxi per portar-la a casa, perquè anava tota mullada, i li vaig demanar el telèfon per poder-li compensar la caiguda amb un cafè o un sopar. Ella va acceptar la invitació perquè em veia penedit i amb ganes de disculpar-me, però jo ja m’havia fixat en els seus ulls clars i petits. Després d’aquell sopar n’hi va haver molts més, fins que vam començar a sortir formalment.

Ara plou i trona. Mai he tingut por dels trons ni de la pluja, però avui cada llampec i tro em recorre el cos com si fos electricitat. Això no havia d’haver passat. Això...això no. Així, no. El silenci de la casa em fa recordar...

El dia que li vaig demanar matrimoni a l’Elisabet va ser molt especial. Ella era cambrera en un bar-restaurant, vaig pujar sobre una taula i li ho vaig demanar. Alguns clients van aplaudir, uns altres van xisclar, i la majoria restava amb la boca oberta. L’Elisabet plorava d’alegria. El dia que ens vam casar va ser perfecte. Vaig acceptar dalt l’altar. Vaig acceptar estar amb ella en l’alegria i la tristesa fins que la mort ens separés. I ja ens ha separat. Jo l’estimava. I l’estimo. Potser estimar algú molt és dolent. Potser sí...però crec que només m’intento excusar del que he fet. No va ser culpa meva...va ser en Marc. Tots els problemes van començar quan ell va entrar a les nostres vides.

El cap de l’Elisabet al restaurant havia mort d’una malaltia i ja havien posat un substitut, en Marc. Això va afectar d’una manera indirecta la meva família. La meva dona havia de passar més temps al restaurant perquè l’altra noia que abans hi treballava era la filla de l’antic cap i estava molt afectada per poder anar a treballar, i com que en Marc no era capaç d’escollir entre les noies entrevistades, la meva dona estava sola a la barra i per netejar. Mira que li vaig dir un munt de cops que li deixés les coses clares a aquell Marc, que ella no podia seguir arribant a aquella hora a casa. I qui avisa no es traïdor. Però ella mai no l’hi deia, s’excusava dient que no el podia deixar sol davant tota la feina del restaurant. Però a mi sí que em podia deixar sol, oi? Estava demostrant que m’havia perdut el respecte totalment. S’hi havia de fer alguna cosa. La primera vegada no em va agradar, però la vaig haver de castigar. Va ser una sorpresa per ella que l’arribés a tocar. Però la veritat, per a mi també.

El següent dia va venir d’hora i vam sopar tranquils. Però passada una setmana va tornar a l’hàbit de quedar-se ajudant el Marc, i vaig haver de tornar-la a castigar. No és que m’agradés castigar-la; després a la pobra li quedaven uns blaus que difícilment se’ls podia tapar amb maquillatge, però no tenia més remei que fer-me respectar i això semblava que ella no ho entenia perquè cada cop venia més tard a casa.

Suposo que amb l’esperança que m’hagués quedat adormit amb la borratxera que portava d’un bar de copes, que vaig començar a freqüentar quan ella es quedava treballant més hores al restaurant. A vegades fins i tot s’atrevia a dir-me que no arribés borratxo a casa i que no cridés perquè els nens dormien, i és clar, això li feia rebre el doble.

Ahir a la nit va ser el pitjor dia de tots. L’Elisabet em va dir que vindria a sopar en Marc perquè feia temps que em volia conèixer i així, si volia, parlés amb ell de les seves hores extra de treball. La veritat, tant se me’n donava conèixer-lo o no. Així que se’m va oblidar i jo, com cada dia, vaig tornar a casa tard i borratxo del bar. Estaven tots sopant a taula: l’Elisabet, en Marc, i els meus dos fills. Se’m van quedar mirant i la meva dona es va aixecar i em va acompanyar a la cuina. Allà em va dir que no havia d’haver arribat en aquella hora i això em va ofendre. “És casa meva i arribo quan vull! A més, m’heu faltat al respecte no havent-me esperat per sopar!”, li vaig dir.

Vaig aixecar un mà i li vaig donar un cop a la galta dreta. Ella es va dur les mans cap allà. Jo, enfadat, la vaig agafar pels cabells i els hi vaig estirar; li sortien llàgrimes dels ulls. Suposo que en el fons ella encara m’estimava.

De sobte va aparèixer en Marc per la porta de la cuina i em va ordenar que m’apartés d’ella. Jo no ho vaig fer. En Marc era voluminós, i comptant que jo anava molt borratxo li va ser fàcil enviar-me a l’altra punta de la cuina i emportar-se de casa la meva dona i els meus fills. Quan em vaig aixecar la ira m’envaïa el cos. No podia pensar en altra cosa que en venjança. Havia de donar-li el que es mereixia a en Marc. Però no va ser ell qui va entrar per la porta.

L’Elisabet va tornar. No semblava disposada a quedar-se, segons recordo haver sentit abans de llançar-me sobre ella, deia que li havia dit a en Marc que necessitava parlar amb mi i deixar-ho tot clar abans de marxar i que no podia deixar-me en l’estat que jo estava. Però la meva ira no va escoltar res d’això. Només pensava en venjança. I el ganivet per tallar el pa del sopar va ser el testimoni. Sobre les 4.30 de la matinada la casa va quedar en absolut silenci. Això no havia d’haver passat. Això...això no.

Dintre d’unes hores, quan surti el sol, en Marc ja haurà trucat a la policia per avisar de la visita de la meva dona i tindré el cotxe de policia a la porta. Però no trobaran resposta. Només dos cossos endinsats en un somni profund. Tots dos junts. Com al principi. M’apropo al cos sense vida de la meva dona. L’observo, per última vegada. M’estiro al seu costat i li dono la mà. La pistola és freda però dintre d’uns segons ja no ho notaré. Respiro fons.

“El primer dia de classe, la comunió, la primera noia, la mili, l’Elisabet, el meu casament, el naixement dels meus fills, l’aparició d’en Marc, el bar, tots quatre asseguts a taula, l’Elisabet escridassant-me, demanant-me perdó, el ganivet, la sang...la sang vermella...Déu.”

Ainhoa Insa Perea (1r Batxillerat)

[Aquesta història va tenir el 1r premi de narrativa en català per a l'alumnat de1r de batxillerat al concurs Sant Jordi 2008.]

 

[Aquestes històries van estar publicades al número 28 de la revista Sota el cel del Puig, maig de 2008. Per llegir més textos del Sant Jordi 2008, cliqueu aquí.]

[Tornar a la pàgina principal d'aquesta secció.]