Sou a: Inici / Activitats / Activitats educatives / Literària / Prosa / Narrativa (Sant Jordi 2011)

Narrativa (Sant Jordi 2011)

Alguns dels textos de narrativa del concurs de Sant Jordi 2011

Narrativa

Ànima negra1

 

Girona, hivern de 1997

La nit estava ennuvolada. La boira s’enganxava al terra com si no volgués deixar passar la

llum de la lluna. Pels solitaris carrerons glaçats només se sentien les ràpides i lleugeres

passes de la Jana, que tornava cap a casa després d’una llarga tarda al conservatori tocant

el violí.

Vivia prop de la plaça del Vi, en una caseta antiga que havien reformat feia poc per donar-li

unes comoditats més modernes. En arribar a casa seva, deixà corrents el violí al sofà i anà

a la llar de foc a escalfar-se. A Girona el fred es fica als ossos sense pietat.

El pare de la Jana era un antiquari molt conegut a Girona. Després de sopar la va cridar a

l’estudi mentre assaborien uns bombons de “Gluki” i li va mostrar un violí que li havia arribat

aquell mateix dia a través d’un altre antiquari. La Jana es va quedar immòbil davant aquella

meravella. Era un violí molt fosc, gairebé negre, amb un arc pràcticament del mateix color,

que s’havia construït al S. XVIII, del qual es desconeixia el luthier.

La Jana agafà el violí. L’arc començà a fregar les cordes a la vegada que els dits de la noia,

coneixedors dels amagatalls de les notes, les alliberaven de la seva presó de silenci. Ella

anava tocant. Cada nota que s’elevava en l’aire semblava anar-se cargolant al voltant de la

seva gola. Ja gairebé no podia respirar. El seu pare li tragué el violí de les mans, el guardà,

tancà la funda de cop, i la Jana pogué tornar en si.

L’endemà, la Jana es quedà sola a la botiga i aprofità que no hi havia clients per endur-se

aquell magnífic instrument cap a l’església de Sant Feliu.

Mentre pujava per la pujada de Sant Feliu es fixà en les branques nues dels castanyers

que hi havia a la seva esquerra, que segons com semblaven uns dits embruixats que

només desitjaven poder tocar un violí. Així es sentia ella.

Va accelerar el pas per arribar-hi com abans millor.

En arribar, obrí la funda espatllada pel temps, i agafà amb delicadesa el violí. Tensa l’arc, li

posà resina i es preparà per tocar un concert de Vivaldi que s’havia après de memòria.

Va començar a tocar, però no ho va poder aguantar. Sonava tan malament ! Per sort,

només s’havia d’afinar.

Tornà a tocar i es quedà immòbil. El seu so era tal, que li va fer caure unes llàgrimes per la

galta. Intentà parar de tocar un moment per eixugar-se les llàgrimes, però no va poder. Les

seves mans tocaven soles i la foscor d’aquella església l’aïllava encara més del món real.

El mossèn va sortir de la sagristia atret per la melodia, i en veure la noia s’hi va apropar i li

va posar la mà al cap beneint-la. La Jana es va aturar en sec, li va donar les gràcies al

mossèn i va sortir esperitada cap a casa. Mentre baixava pel carrer de la Força, va pensar

en tornar el violí al seu antic propietari, un antiquari, que per cert era amic del seu pare i

tenia la botiga just en aquell carrer. Però se’n va penedir i va abraçar encara amb més força

el violí.

Durant uns mesos, el va deixar mig amagat a l’estudi del seu pare. Va passar el fred i

arribà la primavera. El conservatori va decidir que faria un concert pel festival de les flors, al

maig, al pati del centre Bonastruc ça Porta. La Jana havia de preparar una peça de

Paganini.

Arribà el dia i tot estava preparat en aquell preciós pati del call Jueu.

Els companys i amics de la Jana havien estat molt aplaudits pel públic. Ara era el seu

torn. Volia que la música sonés com mai l’havia sentit la gent. Per això decidí agafar el violí

tan fosc i meravellós.

La Jana va començar a deixar anar les notes. La gent es va quedar bocabadada. Fins i tot

les flors semblaven que es movien amb la música. Cada vegada més ràpids els dits, cada

vegada més ràpid el cor. La Jana no ho va poder suportar i va caure morta al mig de la gran

estrella del pati.

El pare de la Jana la va agafar desconsolat i entre llàgrimes va poder veure com el violí

s’enfosquia tot sol.

Uns mesos després va néixer una nena que va sentir dins seu la gran necessitat de

relacionar-se amb la vida a través dels sons del violí.

El violí va seguir en un antiquari tot esperant unes altres mans que fessin lliure la seva ànima negra.

 

Estrella Martínez (1r d'ESO)

 

 

 

El somni d’un amor2

 

No puc dormir. En Dani encara no ha tornat. Per això és que no puc dormir. Vivim junts;

més ben dit, compartim pis. I ja no només m’estranya el fet que no hagi aparegut en dos

dies, sinó que ni tan sols m’hagi avisat per dir-me que no vindria. I això sí que és una cosa

ben estranya. Ell sempre m’avisa d’aquestes coses perquè així em pugui quedar

tranquil·la. Ja que no li agrada veure’m malament, i menys per ell; diu que no s’ho mereix,

que jo em preocupi per ell. “Mira que s’ha de ser ximple per dir aquestes bestieses” —li dic

jo sempre. Per això, no entenc que encara no hagi vingut. En Dani, per a mi, és una

persona molt especial, d’aquelles que costen massa trobar pel món. Jo sempre li dic que

és com una mena “d’espècie en perill d’extinció” i ell sempre se’n fot de mi quan l'hi dic,

perquè pensa que exagero; si el coneguéssiu veuríeu que no exagero pas. No ens

coneixem de fa gaire, ara no me'n recordo bé, però pot ser que faci al voltant d’uns 8

mesos. La veritat és, tot s’ha de dir, que en tan poquíssim temps li he agafat molt afecte;

jo diria que fins i tot massa. Jo l’estimo i ell m’estima, ho sé. Però ens estimem de

maneres diferents... Ell mai m’ha dit que està enamorat de mi, però jo ho sé. Ho vaig

descobrir, una vegada quan, mentre estava netejant-li la seva habitació, ja que em va tocar

fer la feina de casa, vaig trobar un diari personal. Era d’ell. Vaig agafar el diari només per fer

un cop d’ull i, de sobte, va caure una foto de l’interior del diari. Era una foto meva. Em vaig

quedar sorpresa i estranyada alhora. Què feia ell amb una foto meva i, més, en el seu

diari? Vaig ajupir-me per agafar la foto del terra i la vaig girar. Al darrere posava el següent:

“Encara que mai sàpigues el que jo sento per tu, encara que mai m’estimis com jo t’estimo

a tu, sempre, i dic sempre, t’estimaré amb totes les forces del meu cor. T’estimo, vida

meva”.

En acabar de llegir-ho, dintre meu vaig sentir unes ganes boges de preguntar-li a en Dani

que què coi significava tot això, que què feia ell amb una foto meva i per què havia escrit el

que havia escrit. Quan estava a punt d’anar-l'hi a preguntar, vaig aturar-me un moment i em

vaig a parar a reflexionar. La primera norma que vam posar abans de venir a viure junts era

que no hi hauria cap sentiment entre nosaltres, tret d’una simple amistat. Va ser un pacte

que vam fer de mutu acord, perquè ni ell ni jo no volíem lligar-nos a cap persona. Som com

ànimes lliures —li deia sempre. I perquè teníem una molt bona relació d’amistat i no

desitjàvem per res del món, que per una ximpleria que pogués passar entre nosaltres, se

n'anés tot a fer punyetes. Reflexionar no em va servir de res, ans al contrari, estava més

empipada encara perquè, aleshores, ell hauria estat incomplint la primera norma bàsica de

la nostra convivència i ja no tan sols això, sinó que m’ho estava ocultant i, ja se sap, en

una bona amistat no pot haver-hi secrets, no?. Per això existeix una cosa que se’n diu

confiança. En pensar tot allò, el que abans era empipament se’m va anar transformant, a

poquet a poquet, en tristesa. Potser el problema no era ell, sinó jo. Que no li donava prou

confiança i, per aquest motiu, no s’atrevia a confessar-me tot el que sentia per mi. En

aquell moment, em vaig sentir culpable de tot el que estava passant i, sense voler, em van

sortir unes llàgrimes. Era la meva manera d’alliberar-me de tot el que portava dins i també

com a forma de penediment perquè sé que ell també estava sofrint per culpa meva. La foto,

la vaig posar dins del diari. El diari el vaig col·locar al calaix i vaig sortir de l’habitació

eixugant-me les llàgrimes amb un mocador. No li vaig dir res del que havia passat. Cinc

dies després, vaig tornar a netejar l’habitació i el diari ja no hi era. Potser havia notat que jo

l'hi havia agafat i per això el devia haver amagat en un altre lloc. No em vaig molestar a

buscar-lo, no volia saber més del tema. Em vaig limitar a fer la neteja i res més.

Les busques del rellotge van marcant amb tranquil·litat el transcurs del temps en aquesta

nit que sembla no s’hagi d’acabar mai. Serà que enyoro la seva presència. Encara

segueixo sense poder dormir. Li he trucat ja un munt de vegades al mòbil, però no me

l'agafa. Després que li netegés l’habitació per primera vegada, la relació entre nosaltres va

canviar. Però la gota que va fer vessar el got va ser la discussió que vam tenir abans d’ahir,

després que jo portés un amic a casa. I dic un amic, perquè això és el que era, un simple

amic, ni més ni menys. En Jordi, que així és com es deia el meu amic, era un bon noi.

Érem amics de tota la vida i alguna vegada sí que vam tenir alguna cosa... però no va

passar dels 4 petons, i fora. Ara ell tenia núvia i estava a punt de casar-s’hi. Tot li anava

prou bé. Feia anys que no ens vèiem perquè ell havia hagut d'anar-se’n a viure fora

d’Espanya per assumptes de feina i ara venia a Barcelona per arreglar uns papers. Em va

trucar per veure’ns un dia, abans que ell marxés un altre cop. I vaig pensar que seria una

bona idea convidar-lo al pis. Així aprofitaria per ensenyar-l'hi. Però, el que en principi va ser

una bona idea, al final, es va convertir en la pitjor opció que podia haver escollit. En tota

l’estona que vam estar xerrant en Jordi i jo, vam estar molt tranquils. Vam parlar una mica

de tot: de la feina, de l’amor, de quan érem petits... Quan vaig acabar d’acomiadar-me d’en

Jordi amb dos petons i de desitjar-li bon viatge, vaig tancar la porta. Dos minuts després,

va entrar per la porta en Dani. Segur que en Dani es va trobar amb el Jordi a l’ascensor. I

aquest li devia haver dit que havia estat tota la tarda amb mi parlant d’un munt de coses:

de la feina, de l’amor, de quan érem petits... perquè ells dos es coneixien. Els vaig

presentar jo, feia molt de temps, en una festa d’aniversari. Va donar un cop de porta i va

entrar a la seva habitació ràpidament. De seguida, va sortir-ne i va començar a parlar-me

com un autèntic boig. No em parava de preguntar que què havia fet aquell pallasso a casa

seva, que si aquell no tenia res a fer al pis, bla, bla, bla... Jo no entenia la seva reacció,

semblava gelós. Una mena de gelosia malaltissa. De veritat que no l’entenia. Li vaig

preguntar unes quantes vegades el perquè de la seva reacció. No em va respondre. Ell

també havia portat alguna amiga i jo mai li havia cridat ni res per l’estil. Mai. Aquella era la

perfecta ocasió per haver-li dit allò del diari, volia que m’ho aclarís tot. Però no vaig gosar

dir-l'hi. Va sortir del pis molt empipat i va tornar a donar un cop de porta. On anirà aquest

ara... vaig pensar. No vaig mirar el rellotge, però pel color del cel ja s’intuïa la nit i algun

estel per allà dalt.

Tic, tac, tic, tac i així tota l’estona. M’he aixecat ja moltes vegades del llit. No puc dormir.

Fa hores que no sé res d’en Dani. I no puc dormir, no només perquè ell no hi és, sinó

perquè alguna cosa em diu que n'hi passa alguna de grossa. Intuïció que en diuen. I jo en

tinc molta.

Sona el telèfon. Segur que és ell —penso. L'agafo ràpidament. No és ell. Una veu de dona

em parla. Truquen des de l’hospital Sant Crist. Em diu que en Dani està ingressat allà.

Encara no ha acabat de parlar la dona que em cau el telèfon a terra. No puc creure allò que

està passant. Dec estar somiant —dic amb incredulitat. Però encara s’escolta la veu de la

dona que està parlant pel telèfon. Agafo les claus ràpidament i me’n vaig cap a l’hospital.

Arribo a la seva habitació i allà està ell ple de tubs i d’aquestes coses. En veure’l, el món

em cau els peus. Corro al seu costat. Arrenco a plorar. No puc suportar veure’l allà. Tot és

culpa meva. Donaria el que fos perquè no hagués passat això. No s’ho mereix per res del

món. Encara que tingui les seves coses, com tothom, me l’estimo molt, moltíssim... més

del que ell es pensa... És veritat, que jo mai li he dit res quan ha portat una noia al pis,

però perquè, directament, em tancava a la meva habitació a plorar... No podia suportar

veure’l amb altres noies... Mai vaig gosar dir-l'hi perquè pensava que això se’m passaria,

que era una ximpleria meva. Jo no m’enamoraré mai, tots els nois són iguals- sempre em

deia. Però no va passar, això no era com un refredat o el caprici d’una nena que volia la

nina que estava de moda. Això no es passa així com així. No vaig gosar dir-l’hi perquè

tenia por, por de reconèixer que estava enamorada... enamorada d’ell. De sobte, la

màquina on està connectat comença a fer piiiiiiii... El seu cor ja no batega. Els metges em

fan fora d’allà i intenten reanimar-lo de totes les maneres, però no és possible. No poden

fer res per ell. Surten els metges de l’habitació i em donen el condol. Jo torno a plorar com

una boja. Com una nena que li prenen la seva piruleta, a mi m'arrenquen una meitat del

meu cor amb ell... Una infermera s'encarrega de donar-me la jaqueta del Dani. En donar-

me-la, en cau una mena de llibre; és el seu diari. L'agafo i l'obro. Hi ha una nota que diu:

Ho sento, he sigut un covard per no haver-t’ho dit abans, però no puc suportar veure't amb

altres, no puc, perdona’m, perdona’m per tot, no em guardis rancor. Perdona’m per

haver-me enamorat de tu. T’estimo tant vida meva... En llegir això, em desmaio.

 

Ja és de dia. Em desperto sobresaltada i plorant. Sóc al llit. Tot ha sigut un malson. Potser

ara és quan estic somiant, i no abans. Em pessigo per comprovar-ho. Sí que estic

desperta. Faig un llarg sospir. Puc estar tranquil·la. Surto corrents del llit per comprovar si

en Dani ja ha arribat. Vaig a la seva habitació i allà no hi és. De sobte, escolto els sorolls

d’unes claus que obren la porta. És en Dani. Porta la jaqueta del somni i el seu diari a la

mà. Surto corrents plorant cap a ell i li dono una abraçada. Sense pensar-m’ho gaire, li

dono un petó, un petó dolç i càlid. M’alegrava molt de la seva tornada. Ell es queda

sorprès. “I això?” —em pregunta. “T’estimo, Dani, t’estimo” —li dic mirant-lo als ulls. Ell em

contesta que també m’estima. Li pregunto pel llibret que porta a la mà. No és res, em

sembla que a partir d’ara no em farà falta- em contesta amb un somriure a la cara. El

llença a les escombraries i ens tornem a besar.

 

Lorena López (2n de batxillerat)

 

El circo Fantasma3

 

 

Me encontraba confuso, cansado y perdido en mitad de un bosque, era casi medianoche, según mi reloj apenas faltaban unos minutos, apenas podía respirar por culpa de una presión en el pecho, y un fuerte dolor de cabeza me impedía ver con total claridad. Había sucedido algo, lo sabia, pero no lograba recordar nada de lo que había sucedido en las horas anteriores.

Anduve fatigosamente sin rumbo fijo, durante largas horas, no sé qué esperaba pero sabía que necesitaba ayuda, estaba herido y no recordaba porqué. Eso me hizo sonreír con ironía, ¿Quién me iba a ayudar? Nadie, por triste que sonara, absolutamente nadie, ya no solo porque me encontrara en donde Cristo perdió la alpargata, sino porque no le importaba a nadie.

Claudia… desde que había despertado lo único, aparte del flujo constante de pensamientos, que sonaba en mi cabeza era ese nombre. ¿Quién era Claudia?, ¿mi novia?, ¿mi hermana?, ¿alguien a quien yo le importaba?, no conseguía recordarlo y eso me ponía furioso.

Me estaba comenzando a marear, así que decidí sentarme en una piedra más o menos cómoda que había por allí y reflexioné, sabía quién era yo, Marcus Vidal Molinos, nacido en agosto de 1988, bueno por lo menos tenía conciencia de quién era yo. Fuera lo que fuera lo que me estaba sucediendo, no me afectaba a los recuerdos básicos…

El recuerdo me vino de golpe, fue casi como si me dieran corriente en la cabeza, fue muy intenso… yo… y… un coche… ay… un accidente… ¡he tenido un maldito accidente! Juro que si ha sido por culpa de la bebida, en cuanto me cure pienso dejar la bebida… y no me lo creo ni yo…

Estaba inmerso en mis propios pensamientos pero eso no me impidió sentir la presencia de algo o alguien, me mantuve alerta, quizás fuera un animal…

—¿Te has perdido? —me preguntó una dulce voz con marcado acento francés.

Ni me molesté en contestar, era probable que esa voz fuera una secuela de la leche que me acaba de meter.

—¡Oh Dios mío! —exclamó—. ¡Estas herido!

De mala gana levanté la mirada y ante mis ojos tuve al ser más perfecto que había visto, si alguna vez hubo una Afrodita, tuvo que ser ella. Era alta, de complexión delicada y delgada, pálida como la nieve, su rostro parecía haber sido creado por algún escultor renacentista, labios carnosos, frente delgada, pómulos delicados, ligeramente sonrosados, nariz recta y perfecta y dos grandes ojos azul cielo, para terminar, poseía una larga melena lisa de cabello negro azabache.

—¿Puedes oírme? —me preguntó.

Intenté contestarle pero las palabras que salieron de mi boca no eran precisamente una demostración de elocuencia, balbuceé palabras incomprensibles y ella se rió, tenia una risa musical, tan bonita que no me importaba que se estuviera riendo de mi.

—Me llamo Adelle —me dijo—, trabajo cuidando los animales de un circo que está muy cerca. Ven conmigo, así te podrán curar. ¿Cómo te llamas?

—Marcus —le dije—. ¿Hay médicos en el circo?

—Si nos los hubiera, estaríamos perdidos, ¿no crees? —me contestó.

—Supongo —le dije— nunca he estado en un circo.

—Pues te va a encantar —me dijo—, hoy precisamente tenemos un ensayo, no es lo mismo que una función pero quédate y así la puedes ver.

No la conocía de nada, no tenia porqué haber ido con ella, no sabía porqué lo hacia pero sentía que tenia que hacer lo que ella quisiera, como embrujado, esa era la palabra exacta, embrujado, hechizado, lo suficientemente confundido para cometer otra locura más esa noche.

Durante lo que a mí me parecieron horas, estuve caminando a su lado, ella no dijo nada, yo tampoco, no me atrevía a decir nada, temía que si decía algo la hiciera enfadar, tenia la sensación de que bajo ese aspecto de dulzura e inocencia se escondía otra cosa.

Por fin, a lo lejos, comencé a vislumbrar una carpa luminosa de vivos colores.

—¿Estamos llegando? —le pregunté.

—Así es —me dijo.

—Está vacío —observé.

—Ya te lo he dicho —replicó— hoy tenemos ensayo y mañana es la función. Estaremos muy pocos días, no nos gusta permanecer en el mismo sitio mucho tiempo.

Empezaba a oír la música, no me gustaba, era triste, lenta, no era como me lo había imaginado, estaba desierto, no escuchaba risas, nada de nada, era un circo sin vida, no había jaulas con animales, payasos cambiándose, ni magos ensayando sus trucos, no me gustaba.

—¿Dónde está todo el mundo? —le pregunté.

—A estas horas durmiendo —me contestó.

—¿Y por qué tú estabas despierta? —le pregunté.

—No podía dormir y salí a dar un paseo —me explicó— y menos mal que lo hice porque, si no, no te habría encontrado. Has tenido mucha suerte, ¿sabes? Porque al oírte pensaba que eras un… bueno… no sabría decirte… pero he oído leyendas de este bosque.

—Yo también las he oído —le dije— pero son leyendas, no hay nada de cierto en ello.

—Las leyendas siempre cuentan algo de verdad —me dijo— no lo olvides.

Un hombre mayor se acerco a hablar con Adelle, mientras hablaban, de vez en cuando el hombre me echaba una mirada, me pareció identificar pena en sus ojos, ¿pena?¿De mí?¿Por qué? Todo esto era tan extraño que estaba empezando a asustarme, me daba mala espina, aunque Adelle me estuviera asegurando que todo iba bien, no me gustaba, así que decidí que lo mejor era marcharme y buscar por mí mismo un hospital.

—Oye, Adelle —le dije—, lo siento mucho pero tengo que irme. Necesito un médico urgentemente. Has sido muy amable pero no puedo quedarme mucho más aquí si no quiero que sea lo que sea que me haya sucedido me pase factura.

—¡Claro que puedes irte! —exclamó con fingido entusiasmo.

Murmuré un “gracias por todo” y me di la vuelta pero apenas di un paso noté como si mis piernas se hubieran convertido en cemento y no pudiera moverme.

—Lo siento mucho, Marcus —me dijo Adelle con voz entrecortada—, lo siento mucho, de verdad.

—Adelle —murmuré al girarme y contemplar que el circo que antes era luminoso y solitario y ahora estaba en ruinas y lleno de gente que parecía triste—. ¿Qué ha sucedido? ¿Y el circo?

—Esto es el circo —me contestó—, ¿recuerdas que te mencioné una leyenda, ¿no? Tú dijiste que no creías en ellas, muy mal, Marcus, muy mal.

—No intentes asustarme —le previne—, yo solo quiero ir a un hospital, me encuentro mal.

—De nada te va a servir ir a un hospital —me dijo—, ¿no lo recuerdas?

—No recuerdo nada —le contesté.

—Claudia —me dijo—, ¿no la recuerdas? Pobrecita, era tu novia pero tenía un tumor maligno alojado en una zona del cerebro inoperable, tenia que morir. Qué pena, ¿no? Pero no sufrió, murió tranquila por qué tu estabas a su lado. El problema fue que tú casi dos años después no supiste pasar página, comenzaste a beber como si te fuera la vida en ello y eso ha terminado por matarte, cuando has tenido el accidente ibas más bebido que un irlandés en el día de San Patricio.

No puede ser verdad, no puede ser verdad y sin embargo parece que es la explicación más seria a todo esto. ¡Muerto!¡Estoy muerto!

—Es una pena que estés muerto —continuó—, eres guapo, listo y supongo que eras un encanto de hombre hará dos años….

—Un momento —la corté—, si estoy muerto, ¿por qué estas hablando conmigo?

—Porque yo también lo estoy —me contestó—, todos aquí lo estamos. ¿No ves el circo? Forma parte de la leyenda, como no la recuerdas, te la voy a explicar.

Me indicó con la mirada que me sentara en un banco mugriento y reducido casi a escombros, yo obedecí sin pensarlo, no me iba a importar mucho el asiento si estaba muerto.

—Cuando yo llegué aquí, hace ya casi 30 años, la leyenda del circo fantasma era explicada a los niños mucho más que ahora —me explicó— a mí me la explicó mi abuela, decía que hubo una vez un circo muy grande y muy importante, famoso en cualquier lugar fuese donde fuese, se decía de él que no había artistas comparables a ellos, pero una noche de gran tormenta hubo un cortocircuito que incendió la carpa principal mientras había una función, murieron todos. Y existía la leyenda de que cuando alguien moría en esa zona el circo aparecía y uno de los miembros se llevaba el alma del fallecido para permanecer con ellos eternamente.

—Y esta noche era yo, ¿no? —le repliqué.

—Lo siento, Marcus —se disculpó.

—Yo no me voy a ningún lado, ¿te enteras? —le dije furioso—, no pienso pasar la supuesta eternidad con un grupo de frikis como vosotros.

—Ya es tarde —me dijo—, al entrar en el recinto ya formas parte de él, ¿no te has dado cuenta de que no puedes moverte si intentas salir de el?

—Malditos seáis —repliqué con furia—, no pienso ir a ningún lado.

Ella me cogió de la mano y me sonrió con dulzura. Entonces le vi el rostro tal y como tuvo que ser cuando murió, estaba quemado y muy deformado.

—¿Qué te sucedió? —le pregunté.

—Aquí antes había una fábrica de ácidos —me dijo—, hubo un accidente y morí. Pero eso fue hace muchos años, ya casi ni lo recuerdo. Tú, tranquilo, vas a tener toda la eternidad del mundo para olvidar cosas así.

Ojalá el mundo se acabe en 2012, pensé antes de ser absorbido por la nube de almas en

pena de ese lugar, cerré los ojos con la esperanza de que todo fuera una horrible pesadilla...

Miriam Higueras Jiménez (2º bachillerato)

 

 

 

Una princesa especial

 

El rey de Lemuria no había dormido esa noche. Se despertó inquieto, pues había

recordado una profecía antigua que decía que al cumplir los dieciocho años, el hijo del rey de Lemuria se enfrentaría en un duelo contra la bestia salvaje que vivía al otro lado de las montañas. El ganador sería el dueño de Lemuria. Esto no sería un problema si tuviera un hijo, pero él, era viudo y sólo tenía una hija que, al día siguiente, cumpliría los 18 años. Ella era una princesa rica, delicada, simpática, una belleza, y muy inteligente. Charles (que es como se llamaba el rey) quería mucho a su hija y no quería que le pasara nada. Es una chica y no puede enfrentarse a la bestia, eso es tarea de hombres —pensaba él. Fue a hablar con su hija. Estaba totalmente seguro de que ella se opondría a la batalla. Entró en los aposentos de la princesa y le dijo:

 

 

 

 

 

 

—Querida Lyra, dime que no deseas enfrentarte a la bestia. ¿Te acuerdas de la profecía?

 

—Sí padre, y pienso enfrentarme a la bestia. No puedo quedarme de brazos cruzados

mientras ataca a Lemuria. Mañana la derrotaré.

—No te lo permitiré porque… —Pero Lyra ya no le escuchaba.

Dicho y hecho, la princesa salió muy temprano, cogió un barril de agua y puso rumbo a la

guarida de la bestia. Al llegar, el dragón corrió hacia ella y escupió fuego. Ella consiguió

esquivarlo y cuando la bestia estaba a punto de volver a escupir fuego, Lyra cogió el barril

de agua y se lo lanzó a la boca. El dragón mordió el barril y se tragó toda el agua. La

bestia intentó escupir fuego pero no pudo porque el agua había apagado todo el fuego de

sus reservas. La bestia vio que sería incapaz de derrotar a una princesa así, sin fuego, y

se marchó avergonzado, nadie sabe dónde. ¡La princesa había salvado a Lemuria de la

bestia! Cuando su padre recibió la noticia comprendió que su hija había sido capaz de

derrotar a la bestia con la inteligencia y nunca volvió a subestimar a las chicas por el

hecho de ser chicas.

Mireia Colás Ortiz (1º A)

Llums de tots colors

 

Vacances d'estiu, la platja, els amics, la nit... Vam quedar tota la colla. Per descomptat, hi

havia la Maria i en Marc. Vam passar les vacances en un poblet al nord de Catalunya, on

érem els únics estiuejants. Dormíem en un hostal molt modest, però que estava força bé.

El poble no era gaire gran i la platja era a la vora, només havíem de baixar una miqueta i hi

arribàvem.

En Marc insistia que em decidís a dir-li a la Maria que n'estava molt, d'ella. Jo tenia molta

por del rebuig, però de tant que em va inflar els pebrots, al cinquè dia li vaig assegurar que

l’hi diria, aprofitant que era la festa major del poble i feien focs artificials a la platja. Em vaig

posar molt nerviós perquè havia de buscar la situació ideal per poder apartar-la del grup

discretament. Tot el dia vaig estar ratlladíssim pensant en la jugada, però intentava que

ningú se n'adonés, així que vaig somriure tot el que vaig poder. Però la Maria se’n va

adonar. Així que quan érem al penya-segat des d’on miraríem els focs, la Maria es va

acostar on era jo. La colla era en una punta del penya-segat, esperant els focs, bevent i

jugant el pòquer. Jo estava d’esquena, assegut a l'altra punta del penya-segat, mirant la

lluna que era en quart creixent i llençant pedretes al mar; ens separaven vint metres de

foscor. La Maria es va asseure al meu costat i em va dir:

—Què et passa?, et veig molt moix...

—Res, estava pensant en les meves coses.

—Mentider, alguna cosa et passa, avui. Estàs molt estrany; quan somrius, després baixes

el cap o mires cap a un altre lloc.

Va callar; en el silenci de la nit ens va arribar la gresca de la colla a l’altra punta. Això em

va posar encara més nerviós, però vaig esforçar-me per dissimular-ho.

—Te'n recordes de la xerrada que vam tenir aquell dia que ens vam quedar tancats a

l'ascensor? –va dir ella.

—És clar.

—Ens vam prometre que si ens preocupava alguna cosa ens la diríem.

—És que no em passa res, de debò —vaig insistir.

—Ah, molt bé; llavors.

En aquell moment la Maria em va començar a fer pessigolles, vaig començar a riure (ella

sabia que eren la meva debilitat). Li vaig agafar les mans intentant que parés. Vam rodolar

cap a un costat, ella intentant seguir fent-me pessigolles i jo intentant aturar-la, fins que

vaig acabar damunt d'ella mirant-la als ulls fixament; ella també em va mirar fixament. Tenia

la mà esquerra al costat del cap, i vaig agafar-li la mà. En aquell moment, el cel va retronar i llums de tots colors es van reflectir als seus cabells. Va tancar el ulls i ens vam fer un dolç petó. La gatzara i els crits de la colla ja no em van importar gens ni mica.

 

 

Adrià Palma (201)

 

1 Aquest relat, presentat amb el pseudònim de Darkness, va guanyar el primer premi de prosa catalana de l'alumnat de 1r cicle d'ESO al concurs literari de Sant Jordi d'aquest curs 2010-2011.

2 Aquest text va guanyar el primer premi de prosa en català (categoria de batxillerat i cicles formatius) al concurs literari de Sant Jordi 2010-2011.

3 Aquest text va guanyar el primer premi de narrativa en castellà a la categoria de batxillerat i cicles formatius al concurs literari de Sant Jordi 2010-2011.

[Aquests relats van estar publicats al número 35 de la revista Sota el cel del Puig, maig de 2011.]