Sou a: Inici / Activitats / Activitats educatives / Literària / Prosa / Les pors més profundes

Les pors més profundes

Primer accèssit de narrativa en català al concurs literari de Sant Jordi 2012

Bona tarda. Aquesta vegada seré jo mateix, el vostre narrador, qui us mostrarà el temor i les situacions més terrorífiques, ja que aquesta és una història de por. Aprofito per dir als que tinguin mal somnis que és el moment d’anar-se’n i no continuar llegint. O potser no, millor que es quedin i vegin quan cruel pot ser l’ésser humà. Adéu. Fins d’aquí a uns moments.

 

I va caure al riu, allà morí.

Però no comencem pel final, les històries s’han d’explicar des del començament. Disculpeu-me, de vegades em deixo emportar entre tanta expectació. Comencem.

En George era un home molt guapo, es podia dir que atreia les dones amb facilitat, sobretot les de la planta on treballava. Secció tercera del segon departament d’estudis neurològics. Entre nosaltres direm que treballa d’investigador a l’Institut Koren, un dels més destacats i especialitzat en neurologia.

No cal dir, doncs, que en George era un prodigi, una autoritat en la seva matèria i presentava uns resultats molt competents. L’origen d’aquesta història sorgeix quan en George finalitza el seu major projecte, una màquina que connectada al cervell és capaç de treure la por, o si ho mirem d’una forma més rentable, un invent que acabarà amb les fòbies de la gent.

Pensareu d’entrada que és una cosa dolenta, però ell i els seus caps ho veien com una forma de progrés la qual podia portar benefici econòmic, però també benefici a la gent usuària de fòbies o grans temors.

Segons l'explicació d’en George, la màquina era molt complexa, però amb un mecanisme de funcionament molt simple, cosa que feia l'explicació encara més senzilla. La màquina connecta mitjançant un casc al cap. Aquest casc té unes micro agulles que connecten amb parts del nostre cervell com: l’hipotàlem, el bulb raquidi i un lòbul situat a l’hemisferi esquerra del cervell. Tot això pot semblar molt salvatge, però no deixa ferides visibles i al final només queda una pinçada a la zona on connecten les agulles.

Un cop les agulles connecten al cervell, s’activa el corrent elèctric a alta potencia, però que transforma la màquina en forma d’ones o vibracions que arriben als llocs assenyalats. Amb això el que s’aconsegueix és treure la bogeria, la bogeria que tothom per mínima que sigui porta al seu interior. Per tant un cop desapareix la bogeria, la seva por s’esvaeix. Però, traient la por no es treu la cordura, es manté el sentit del que està bé o malament. Potser pensareu, si trec la meva por als taurons em puc banyar al mig de l’oceà al costat d’un, no?

En part és cert, perquè la por ja no hi és, però encara conserves el sentit comú, i per tant saps que si no ho fas pots acabar mort, i aplicat a l’exemple, el tauró et matarà.

No obstant, tot això esmentat només és la teoria del que succeirà, ja que, com hem dit, tot comença en finalitzar el projecte. Encara s’ha de verificar l’efectivitat de la màquina.

Dos mesos després, l’Institut Koren estava fart perquè no trobava gent que volgués ser el conillet d’Índies que provés la màquina. Pagaven molt bé, però quan deien el marge d’error, la gent s’anava. I és que, tot i ser un gran projecte, el marge d’error era del 45%, al qual, d’entrada, si alguna cosa no sortia bé no hi hauria seqüel·les. En el pitjor dels casos podia deixar l’individu inestable, i amb això faig referència a trastorns, dèficits, inhabilitat d’alguns enzims i per tant no es sintetitzen certes proteïnes...

Per a aquells que estigueu dient que provar-la amb animals és la solució, us corregeixo. Això seria impossible, perquè la màquina es basa en les connexions neuronals dels éssers humans. Amb animals no tindria cap efecte i en el cas del ximpanzés, que són els més pròxims a nosaltres, tampoc serveix, perquè a diferència de nosaltres no presenten bogeria, almenys no de forma innata i per tant és absurd treure la bogeria d’on no hi és. Però continuem la història.

Ningú s’havia què fer. L’Institut començava a plantejar-se deixar aquell projecte per perdut juntament amb els seus possibles beneficis. George, convençut que el seu projecte era perfecte, va demanar als seus caps que provessin la màquina amb ell. Ell l’havia creada, ell la provaria. Els caps es van negar i van dictar sentència. Van dir que havien estat reflexionant i el projecte podia resultar perillós i era immoral perquè feia l’ésser humà més predeterminat i robòtic. L’endemà es desmuntaria la màquina, els tècnics ja estaven avisats, ja que aquell havia sigut un projecte fallit.

George va quedar parat. En l’escoltar aquelles paraules el seu cor va deixar de bategar, i si ho feia, anava a un ritme massa lent. A la seva ment passaven com llampecs un munt de records i imatges, sobretot de l’esforç que havia sigut per a ell un projecte tan ambiciós com aquell. Eren una mena de flashbacks on es veia a ell mateix fent anotacions i vorejat de papers al seu despatx.

Començava a suar, a sentir-se marejat, fatigat, la seva ment es trobava en una voràgine de dubtes, pensaments... Sentia ràbia, estava furiós, fins al punt de semblar boig i els seus caps ho van notar, ja que no hem d’oblidar que estaven tots reunits a l’oficina. En veure la cara d’en George no van dubtar ni un segon. Van dir-li que per aquell projecte havia treballat molt i que es mereixia unes vacances. Es va negar. Però ell no era qui manava, i els caps li van dir que no era una petició. Tothom quedà parat. George assentí i se'n va anar. Des llavors tothom va estar més distant.

Només arribar a casa, George es va ficar al llit. No va fer cas ni del seu gos que li feia les festes només arribar-hi. I és que el gos va quedar sorprès ja que feia només unes hores que s’havia anat a treballar i ja tornava.

Que com sé jo, el narrador, totes aquestes coses? Això no ve al cas, però us puc assegurar que un cop al llit, George, va pensar molt i va prendre una decisió.

A la tarda es va aixecar del llit. Es va vestir i s’anà a l’oficina. No es va dutxar, tot i haver estat suant molt mentre dormia, segurament pels mal somnis i els calfreds, però tenia un objectiu fixat.

Un cop a l’oficina va agafar uns apunts, tot just quan apareixia la seva companya de secció fent-li un interrogatori. Però a totes les preguntes que li va fer va respondre únicament, que havia vingut per agafar unes coses del despatx ja que s’havia agafat unes vacances, i que d’aquí una estona s’aniria. Segon després s’anà al bany on la seva companya el va haver de deixar. En George sortí quan estava segur que la seva amiga no hi era. Però en comptes d’anar cap a la sortida, va agafar direcció a la quarta secció, concretament a una sala de mitjana envergadura on posava “ sala d’enginyeria neuronal experimental “.

Ja podeu imaginar-vos la situació, no?

Dins d’aquella sala es trobava la màquina, tapada amb una gran manta, no era una visió agradable, semblava una màquina de tortura, però no li feia por, ell l’havia construïda, era la seva obra, la seva creació, el seu fill.

No va trigar a engegar la màquina, es va asseure, posar el casc i polsar el botó d’injecció de les agulles (que no van resultar gens doloroses i quasi imperceptibles). Un cop calmat, es va quedar allà, reflexiu, pensant el que volia fer, insegur... Quedà quiet, com immers en els seus pensaments, però sense pensar, bocabadat, però amb un objectiu fix.

Llavors com si el moment mai fos a arribar, obrí el pas de corrent i la màquina començà a funcionar. Feia soroll. No massa. Però tampoc era un xiuxiueig. Va ser llavors quan va començar a dubtar, no s’havia quant trigaria la màquina a treure la bogeria. Després de no més de trenta segons la màquina es va aturar.

Havia finalitzat el procés? S’havia espatllat? Havia fet alguna cosa malament?

Poc importava allò a en George, no estava segur del que acabava de fer, el millor que podia haver passat era allò. Tranquil·lament va apagar la màquina, es va treure les agulles (dolorosament), seguit el casc i sortí gloriosament de la sala.

Un cop arribà a casa es trobava més cansat, pesat, com si el cap li anés a explotar, na s’havia que passava. Aquest cop el gos no li va fer les festes, es trobava amagat sota la taula lluny del seu amo, George era massa cansat per preocupar-se per una cosa d’aquell parer.

Es va despullar i es ficà a la dutxa, va recolzar-se a la paret, tancà els ulls i es relaxà deixant que les gotes de la carxofa el donessin un lleuger massatge.

Al obrir els ulls, es va adonar de que allò no era una dutxa, era un bany de sang, George, sobtadament va entrar en pànic, el seu pols es va accelerar, començà a tremolar i no suava perquè la sang el recobria sencer.

Plorava. Estava desconcertat. Desorientat. Perdut. Com podia ser que caigués sang? Era cosa de les canonades?

 

Va tancar la clau d’aigua, mort de por, però la sang no cessava el seu setge. Prop de quedar desmaiat i en xoc, va sonar el telèfon. El so estrident del telèfon el va alliberar del que veia, perquè va despertar com d’un somni, un somni viscut despert, el que les científics anomenen micro somni.

Al recobrar el sentit es va adonar que l’aigua no queia per l’aixeta, era obvi, l’havia tancada. Tampoc havia cap signe de sang per cap lloc, només l’aigua que havia deixat tot xop. Però llavors, havia sigut un somni o era real?

Immers en els pensaments, assecant-se pel camí, va agafar el telèfon que encara sonava. Era la seva companya de secció, que només volia desitjar-li bones vacances.

I de pas salvar-li la vida.

Aquella nit va tenir por, no entenia que passava. Dubitant va atribuir els fets a la màquina, però era impossible, havia fallat i amés el que feia era treure les fòbies. Res tenia sentit.

La nit va passar sense cap sobresalt. Al dematí George es va llevar molt fresc, descansat, com si res hagués succeït. Eren les sis del matí, però acostumat a llevar-se a les quatre allò no era res. Al voltant de les set va decidir anar a treballar ja que no s’havia que fer i per estar a casa, millor es distreia a la feina. Només entrar a l’oficina els seus caps hi eren a sobre.

No entenien que feia allà, estava de vacances... En George, potser, no ho va semblar però, ja havia pensat la resposta i només sentir la cridòria dels seus caps, va dir que ja havia meditat sobre el succeït i que ho havia superat, estava bé, preparat per experimentar coses només i desenvolupar nous projectes. Ningú estava segur en cedir enfront la petició d’en George, però semblava molt entusiasmat i el seu somriure era irresistible.

Finalment van acceptar i el van deixar tranquil, sol, pensant nous projectes...

Realment no tenia intenció d’esprémer el seu cervell treballant, però sabia que aquell era el seu lloc i un sentiment inexplicable l’aferrava a aquell departament.

No va trigar molt en anar la sala d’enginyeria neuronal experimental, però com ell esperava, la màquina ja no hi era. Va quedar-se allà uns instants pensant a la sala, el que podia haver passat i no ha sigut. S’alegrava que la màquina hagués fallat a l’últim moment.

De sobte va començar a riure, un riure agònic, frenètic, en aquell moment no era ell mateix. Mentre reia com un boig les portes de la sala es van tancar, van adquirir una tonalitat fosca, quasi negre, ell donava voltes sobre si mateix, es sentia observat, sobre ell havia milers d’ulls. Uns ulls vermells molt incisius que penetraven al seu cap com el brunzit de les abelles. Fins que va caure a terra. Un cop allà, reia, mentre plorava. Plorava perquè igualment que els ulls havia milers de mans putrefactes fent pressió per tot el seu cos. S’ofegava, es retorçava mentre debatia la seva pròpia vida, fins que perd la consciència.

Sobtadament la porta es va obrir, era Marina la seva companya de secció, entrava cridant. Altra vegada George era víctima d’un mal son, o no? El crit l’havia despertat d’aquell micro somni, però es trobava a terra, per tant el que havia sofert havia de ser per força real. Llavors eren somnis vinculats a la vida real o estava perdent el cap?

Marina va ajudar en George a aixecar-se. George tremolava. Els dos es van asseure e inevitablement, George desesperat, va comentar la seva amiga els dos fets diabòlics.

Com a bon narrador que sóc us dic que va ignorar el fet d’utilitzar la màquina, ja que allò podia tenir greus repercussions.

Al finalitzar la conversa, ella, subtilment, va suggerir que sofria un brot de bogeria.

Ara era tot clar.

George ho va tenir clar, va sortir corrents de la sala, directe al seu despatx i consultant alguns apunts es va deixar caure a la cadira, confós, abatut. Emportant-se les mans al cap, desmoralitzat.

Ell no ho va dir, però us puc fer un bocí del que va passar.

La màquina va ser dissenyada amb la finalitat d’extreure i absorbir la bogeria o vulgarment anomenada, fòbies. George era un home de ciència, no tenia per de res, no havia cosa en el món que ell no pogués fer amb una mica d’esforç. El que passa és que en connectar amb la màquina, aquesta no podia absorbir res ja que mancava de bogeria i per tant les ones eren tornades perquè les cavitats eren buides.

Al ser buides, les ones no paren de rebotar i romanen allà, sense poder sortir, fent que una persona sana pateixi micro somnis, o resumint, que sofreixi brots de bogeria, els quals aniran incrementant perquè cada cop rebotaran més les ones i per tant la bogeria creix.

Un cop dit això tornem a la història.

Quan va saber el que passava, va sortir corrents de l’Institut. Estar en contacte amb la gent podia resultar fatal, ja que un brot de bogeria seu podria provocar la mort de moltes persones.

La casa estava en silenci, e gos no hi era per cap racó. Sabia el que havia de fer: fugir de la civilització, als afores, a la muntanya on no fes mal a ningú. Va fer la maleta, agafant l’imprescindible, tampoc és que tingués gran cosa, la major part del dia la passava al treball i a casa tenia el més bàsic. Roba, menjar, un parell de llibres de supervivència juntament amb el seu kit que li va regalar el seu germà quan era petit. Minuts abans d’anar a buscar el cotxe per fugir va tocar al timbre la Marina. George va quedar sorprès al veure-la, no l’esperava. Ella va ocultar el seu desig per ell dient que l’empresa la manava per veure com es trobava.

George sense gairebé mirar-la continuava amb les seves coses. No li diria res per res del món. Ningú podia ser coneixedor d’aquella informació que el pertocava de tan a prop.

Com George no trobava el seu gos per enlloc, va preguntar la Marina si l’havia vist. Ella amb cara de bleda va dir-li:

- Però si tu mai has tingut cap gos!

Aquell moment és molt confós per a que l’expliqui amb ambigüitat, però us asseguro que va ser com una punyalada per en George, ja que si pareu a pensar , això mostra que sempre ha estat boig, o potser no? Potser si que tenia gos, i la Marina no ho sabia. Ho dubto...

En mig del silenci, en George va començar a sofrir un altre micro somni. Però això ell no ho sabia, encara. A la seva visió es veia a ell apallissant la seva amiga i un cap morta ell se la menjava, lentament, gaudint del seu gust i el pitjor d’allò va ser que era conscient. Al somni aquest cop ell era com un espectador de les seves accions i no suportava veure’s a ell mateix actuant d’aquella manera. Esgarrifós.

Una clatellada el va despertar del seu martiri. Altre cop la seva amiga l’alliberava dels seus dimonis interns, com una enviada divina. Va ser en aquell moment quan en George es va adonar que estimava la Marina i que volia estar sempre amb ella. Ella podia i sabia com calmar els seus afers interns. Però no s’ho va dir. Ja tenia un objectiu fixat.

Li va donar un petó a la galta´, però amb molt més sentiment del que acostumant a tenir aquests petons i mentre ella assimilava la situació el se’n va anar.

Al carrer, corrents, suava, i la gent no parava quieta, tot donava voltes. En George va parar en sec, però tot continuava girant. La bogeria augmentava, el cap se li anava.

Desorientat va arrancar a córrer altra vegada. I poc a poc va tornar a entrar a un micro somni. Aquest cop si que es va adonar perquè era bastant irreal. Mentre corria veia com el camí es vorejava d’una mena de plantes espinoses que envoltaven tot el seu camp de visió. No paraven de sorgir nous brots d’aquells pals amb espines que no deixaven anar enlloc.

Només hi havia una ruta per la qual córrer, la que volia la bogeria. Ell s’encarregava de dirigir el seu pecador, per on desitjava.

De la fatiga en George va començar a veure el camí de davant més borrós, quasi com una taca grisa al mig dels seus ulls, però no parava. Per res del món ho faria.

Havia d’allunyar-se de la seva estimada tot el que pogués i no pararia mai si feia falta.

Finalment va notar com si volés, tot seguit un cop de mort.

La bogeria l’havia portat al pont, i l’havia fet caure al riu, on troba la seva salvació.

No oblidem que ell vol ser lluny del seu amor i morint ho aconsegueix, per tant és feliç. Si hagués tornat amb la seva estimada, si que hauria mort realment perquè no suportaria el fet de romandre a prop d’ella en l’estat en el que es trobava.

Espero que us hagi sigut d’utilitat com a narrador. És cert la meva història és un mica tràgica, però no us amoïneu, visc feliç, a un lloc tranquil, ple de gent amable i sense contaminació. D’aquesta manera estareu fora de perill, perquè sóc potencialment perillós, però això rai. No patiu, vaig morir a l’accident... O no vaig morir?

Ja us podeu amagar...

David Samblas Chavernas (201)

[Aquest text va estar publicat al núm. 36 de la revista Sota el cel del Puig, maig de 2012.]