Sou a: Inici / Activitats / Activitats educatives / Literària / Vers / Amor impossible i altres poemes

Amor impossible i altres poemes

Alguns poemes presentats al Concurs Literari de Sant Jordi 2009

Poemes

 

Amor impossible

Un dia com un altre qualsevol
una malaltia vaig agafar:
mai més tornaria a alça el vol.

Jo només et volia estimar
ignorant que m’enverinava
mentre començava a imaginar
l’amor que jo rebre esperava.

I mentre en tu pensava el meu cor
sentint-me en un somni somreia,
però veient-me lluny de l’amor
aquell que a les meves mans creia.

Aleshores me n’adonava:
de mi et separava un immens mar
i a anys llum de tu a una illa estava.

I me’n vaig assabentar un dia:
mai seria teva ni tu meu
i una tristor dins meu sentia
morint-me imaginant l’amor teu.

Aquell que durant temps he esperat
que, dolorosament, no ha arribat,
aquell que mai he pogut gaudir
però segueixo volent sentir.

Carla D. Sanabre (1r Bat.)

[Aquest poema va guanyar el primer premi de poesia al Concurs Sant Jordi 2009.]

On solament estic jo

Somio un somni
on solament estic jo
Estic sola,
però amb molta gent a l’estació.
Miro el cel i no veig res.
Miro l’andana a l’espera del tren.
Quan arribarà?
Quan tu decideixis girar cua
i tornar a trobar-te amb mi
o quan jo em llanci i això
sigui per fi la meva fi.
La meva ment va més ràpid
que la pluja quan cau suaument.
Però per desgràcia aquí
acaba la meva tasca.
El teu alè, la teva olor,
tot això ha anat desapareixent a poc a poc.
Miro a un costat, no et trobo.
Miro a l’altre, tampoc hi ets.
Vine a buscar-me perquè ja veig el tren.
Judit Almaraz (4t d’ESO)

Les roses

Les roses vermelles
que semblen la sang,
les seves punxes que
fan molt de mal.

Comparo amb la guerra
aquest funeral.
La pau sempre és maca
com un clavell blanc.
Marta Alegre Delgado (3r d’ESO)

Sentiments d'amor

Avui he pensat
a dedicar-te una carta,
no serà massa llarga
perquè el meu cor
no vol dir-te res més.

Escriuré sentiments,
dolors i penes,
no vull que pensis
que ploro per res,
així que començaré:

Estimat xicot:
En veure’t em vaig enamorar, no pensava que arribaria a tant, però el teu somriure em feia feliç, la teva mirada, sospitosa de sentiments... no sé som dir-te això, però algun dia ho faré.
Em vas dir de sortir a passejar i jo vaig acceptar, em vas il·lusionar i el meu cor es va encendre.
Uns dies després et vaig veure pel carrer, no m’estranya que m’abandonessis, ella era com una estrella.

M’acomiado dient-te que:
Ahir –t’estimava i vivia per tu.
Avui –t’odio, et repel·leixo, però penso en tu.
Demà –ploraré, patiré i moriré per tu.
Natalia Hernández  Angosto (3r d’ESO).

Tot és buit


és una història que vol morir
persones que han caigut en l’oblit
tot és buit
química de l’ésser humà
el color més negre de tots els colors
igual que una flor es mor
per l’arribada de l’hivern
sóc una joguina oblidada
mala sort tocant sense remei la mort
per a tu el cel és gris quan és blau
obertes ferides que no es tanquen
no es pot pintar de blau en aquest infern
estic morint
i no m’ho puc creure
tot és buit
Aitor Sánchez (3r d’ESO)


Pobreta

Papallona llaminera
com n’ets de trapella!,
menges tant de pol·len
que no penses en ella.

Un dia la trobaràs
tota seca, tota vella,
tant, que ploraràs
i et moriràs de pena.

Josué Tenia  (3r. d’ESO)


32 anys, morè, alt


32 anys. Morè, alt. Esvelt, atractiu.
30 anys. Rossa, alta. Prima, guapa, molt guapa.
Un frec i un cop sense voler amb la bossa a l’autobús. Un “dispensa” molt baixet, un somriure com a resposta.
Marc, de tornada a casa, recordava com va conèixer la seva muller, en aquell mateix autobús. Però recordar no li feia oblidar la seva preocupació. Aquell mateix matí s’havia aixecat a les set, s’havia dutxat, s’havia vestit, s’havia pres el seu cafè, havia sortit de casa per agafar el bus a la feina i, en arribar a l’oficina, l’havien acomiadat. Déu meu! Com li ho diria a la seva muller, embarassada de set mesos? I, a sobre, el món en crisi.
Horrible. Se sentia l’home més desgraciat del planeta. Va aixecar la vista. L’autobús anava ple de gent: un senyor amb nanisme, una dona que bregava amb el seu fill amb la síndrome de Down, un noi en cadira de rodes. I moltes més persones, però afortunades. De ben segur que també tindrien problemes, com els de Marc, però no com els del noi en cadira de rodes, per exemple. Si tinguessin problemes com els d’aquest noi, ja no serien afortunades.
Veure aquesta pobra gent, la no afortunada, no li va fer veure com era ell d’afortunat. Ell era dèbil.
Mai més es va tornar a aixecar a les set. Mai més es va tornar a aixecar.
40 anys. Morè, alt. Esvelt, atractiu. Afortunat, sense sort a la vida. Dèbil, mort.
Sergi Fernández Valderrama  (4t d’ESO)

 

[Aquests poemes van estar publicats al núm. 31 de la revista Sota el cel del Puig, maig de 2009.]