Sou a: Inici / Activitats / Activitats educatives / Articles / Lluita obrera

Lluita obrera

Accèsit d'articles d'opinió, categoria 2n cicle d'ESO, al concurs literari de Sant Jordi 2012

Molts dels joves i fins i tot els nens petits, han escoltat algun cop a la seva vida la ja temuda paraula “crisis”. A l’escola, als bars, a les oficines d’empreses, al carrer, als supermercats, als parcs… aquesta paraula està present malauradament al nostre dia i dia, i poc a poc ja s’ha fet amb la nostre habitual rutina. Però de debò sabem la gravetat del assumpte? Sabem com va començar aquesta odissea? Sabem quins són els responsables, o què hem fet malament per estar en aquesta situació límit? I el més important, sabem quan acabarà tot això? Doncs bé, en aquest article posarem aquests temes sobre la taula i analitzarem un per un. I el fi d’això és conscienciar als mes joves (entre els 12 i 16 anys), per fer-los saber de quina magnitud està feta aquesta crisis, perquè molts d’ells, segur que el 99,999%, saben amb seguretat que estem passant per un mal moment, però segur que no tothom sabria respondre com s’ha originat, ni què era la “burbuja inmobiliaria”, ni què el fons monetari, ja van avisar en el 2006 al aleshores president del Govern, José Luis Rodríguez Zapatero, que s’aveïnava una gran crisis, que va fer ell? Res.

1998- Una crisi financera i mundial afecta indirectament o directament als països més potencials del món (majoritàriament), però cal destacar que Espanya, a part d’haver estat contagiada per la crisis mundial, també ha tingut gran part de culpa, no de la crisi sencera, perquè recordo que molts països i aquest sistema capitalista han ajudat força a arribar en aquest punt, però si cal dir que si no fos per coses que han fet, tant els polítics com els banquers espanyols, no estaríem tant malament com estem ara. Si no fos per això estaríem en crisis? Sí, però estaríem encara que sigui una miqueta millor. Doncs bé, per veure les causes per les quals ens han portat a la recessió (que ja és oficial), ens remuntem a l’any 1998, llavors, la paraula crisi no era tan habitual en el nostre llenguatge quotidià. En aquells temps, governava el Partit Popular, llavors presidit per José Maria Aznar. A ell se li va ocórrer, privatitzar terres de l'Estat, per així garantir benefici econòmic. Els terrenys es convertirien en un negoci molt rentable per als empresaris, la inversió creixeria i així es construirien més cases i amb l'oferta baixarien els preus. Però els resultats finals, no van ser els esperats.

2002- El Govern d’Aznar va aprovar una nova Reforma Laboral on abaratia l’acomiadament, i es reduïen els drets laborals, i així els empresaris (com sempre, els mes afavorits), podrien contractar més treballadors, per poder reduir l’atur. Doncs bé, contra aquesta reforma laboral, que va ser anomenada com “el decretazo”, va haver-hi una vaga general convocada pels sindicats. Encara així, la construcció no parava i l’atur anava decreixent, la gent tenia més possibilitats de treball encara les adversitats de la reforma. Doncs bé, mica en mica, Espanya, hipnotitzada amb la “burbuja Inmobiliaria”, s’anava endinsant en una trampa anomenada “hipoteca”. Als banquers els interessava molt atraure a nous clients per els seus bancs, per així hipotecar-los de per vida (no literalment), però sí aprofitant-se d’ells, ja que venien les hipoteques a preu d’or, i t’asseguraven beneficis, les cases al cap dels anys anaven pujant de preu, i quan no es podia pagar una casa, els banquers es quedaven amb els diners invertits i envergaven les cases dels domiciliaris.

2005- La “bombolla” ja estava deslligada i Espanya en un any construïa més cases que Alemanya, Itàlia i França JUNTES! Cada terreny buit era símbol de futura construcció, i així Espanya va continuar construint, construint i construint, hipotecant cada cop a més gent sense tenir en compte unes hipotètiques conseqüències, que eren finalment el deute. Però tot i això, el producte interior brut (PIB) va créixer considerablement en aquella etapa. Hi havia tantes places de treball en la construcció que molta gent que estudiava va parar de fer-ho i es va dedicar al sector immobiliari. Espanya tenia superàvit, anava tot com la seda, i polítics, empresaris, banquers i fins i tot obrers, es fregaven les mans. Les hipoteques anaven pujant desmesuradament el preu i això jugava més a favor dels banquers que dels propis compradors.

2006- Els primers símptomes de la crisi no es venien venir, els ciutadans del món no sabien el que els esperava en els següents anys, però els inspectors del banc espanyol i els membres del fons monetari, sí. Ho sabien, i per això van avisar al president del Govern espanyol, que llavors era Rodríguez Zapatero, del Partit Socialista Obrer Espanyol, més conegut com PSOE, i li van advertir què podia passar: ell va fer cas als inspectors i va intentar corregir abans que sigui tard? NO, no ho va fer. Llavors, què va fer? Dir el següent:

Zapatero afirma que España juega en la 'Champions League' económica:

 

 

[ Como si de la máxima competición europea de fútbol se tratase, el presidente del Gobierno, José Luis Rodríguez Zapatero, considera que España participa en la "Champions League de las economías mundiales", un torneo en el que España es "la que más partidos gana, las que más goles ha metido y la menos goleada". ]

Aquesta informació està treta del diari “El Mundo” (11/09/2007)

Doncs bé al senyor Zapatero, en comptes de revisar els errors i les possibilitats que fallés l’economia i fer alguna cosa, no se li va ocórrer més que dir aquella bajanada, a més de que ell preferia no escoltar els inspectors, i va preferir fer-se el suec, no escoltar res, i seguir amb el somni de la “bombolla Inmobiliaria” que, per cert, li quedava molt poc temps perquè estellés i toqués fons.

2008- Els Estats Units d’Amèrica pateixen una greu crisis econòmica que es veu reflectida amb el tancament de bancs d’inversió com “Lehman Brothers”, l’asseguradora “AIG”, i companyies hipotecaries com, per exemple, “Freddie Mac” i “Fannie Mae”. La crisi financera de la potència econòmica dels EUA ja es veia venir quan un any anterior, l’any 2007, es van injectar diners als banc central per salvar-lo i així proporcionar bens al sistema bancari. Les hipoteques “subprime” tenen gran part de culpa. Però malauradament els Estats Units van caure, i com s’esperava, la resta del món i Europa van caure també. Perquè això, funciona com el domino en sèrie. La peça principal és els Estats Units, i darrere estan Europa, Àsia i la resta del món. Si cau la primera fitxa (EEUU), cauen les demés darrere de la primera (resta del món), això passa perquè vivim constantment del que fan els altres països i no depenem de nosaltres mateixos, llavors així, els EEUU va contagiar la resta del món que, com si no, depèn d’aquest. Les alarmes poc a poc es van anar disparant però calia calma, ja que els polítics enviaven missatges de tranquil·litat i paciència. El món, i Espanya en concret, no sabia el que el futur els deparava. Era qüestió de mesos per saber, que la crisi que va començar als Estats Units ja era oficialment una CRISI MUNDIAL.

La “bombolla Inmobiliaria” va explotar, mica en mica Espanya ja estava perdent pistonada en la seva economia, i veia que hi havia cada cop més gent a l’atur, els nervis poc a poc es van apoderar dels ciutadans, i els telediaris parlaven cada cop més de la paraula: crisis. Espanya va entrar en recessió, i el seu PIB anava baixant. Aconseguir una plaça de treball cada cop costava més, i la gent que treballava en el sector de la construcció va parar, i això els portava a l’atur, la gent que havia parat d’estudiar per treballar en el sector immobiliari, i tot aquella gent amb relació, es van quedar fora dels seus postos de treball, ja que no hi havia diners per seguir construint (actualment molts habitatges a Espanya segueixen a mitges sense que ningú faixi res, ja que les obres estan parades). Cada cop es demanaven mes préstecs als bancs, i així, la gent tenia més deute acumulat. Les retallades no es van fer esperar, i les “mesures” del Govern no donaven fruits per salvar l’economia, que poc a poc es va anant veient enfonsada.

SEGÜENTS ANYS, 2009,2010,2011,2012- Les llistes del INEM mostraven mes nombres de persones parades sense treball, la paraula atur es feia cada cop amb més reso, la gent va començar a preocupar-se de la nova realitat, ja que, oficialment, ja havien saltat les alarmes.

Lo demés ja ho sabeu, el 9 de setembre del 2010 es va aprovar una reforma laboral i vint dies després va haver-hi la vaga general del 29-S, les retallades eren mes constants, i la pujada dels preus i baixades de sous van marcar més la diferencia entre rics i pobres. La “prima de riesgo” d’Espanya pujava en augment i el IBEX 35 patia els canvis dels inversors en borsa. La gent ja no confiava en Espanya, Europa i la resta del món (majoritàriament), es van veure endinsats en una profunda crisis financera, econòmica i social.

Es van convocar eleccions anticipades, i com que era d’esperar el Partit Popular va guanyar amb molta avantatge, però hi ha una cosa que cal recalcar, les ja famoses “promeses electorals”. Aquesta llista es lo que va dir Mariano Rajoy, per fer-se amb més vots, y enganyar a la gent de que ell seria el salvador d’Espanya:

Rajoy (candidat): “No a los recortes sociales, no a las congelaciones salariales y no rotunda a la subida de impuestos.”

Rajoy (president): “Freno a salarios y subidas históricas de impuestos. 20.000 millones de euros más en recortes, sube durante dos años el IRPF a todos contribuyentes, se incrementa el IBI para el 50% de las viviendas, se aprueba la 'ley Sinde', se congelan los sueldos de los empleados públicos, se amplían sus jornadas laborales a 37,5 horas y se deja a cero la tasa de reposición de funcionarios, se suspende la incorporación de nuevos beneficiarios al sistema de ayudas por dependencia y se limita la ayuda a los jóvenes al alquiler, se recorta un 20% las subvenciones a partidos, sindicatos y patronal” Això ho va dir l’any 2011, però Espanya encara li faltava per escoltar la pitjor part, la REFORMA LABORAL.

El Gener en el consell europeu, les càmeres van “enxampar” al president confessant-se a un dels membres europeus, li va dir textualment “LA REFORMA LABORAL ME VA A COSTAR UNA HUELGA GENERAL” Que n’és de llest Rajoy, doncs si, quan va aprovar la “laboral” com diu ell, li va costar una vaga general, el passat 29 de març, Espanya va patir una jornada no habitual, embrutades per els incidents a Barcelona, que em reafirmo que el fi d’aquesta vaga era manifestar-se PACIFICAMENT, sense violència ni policia o mossos de per mig, perquè això, les imatges que vam veure lamentables, embruta i dona mala imatge a la gent que va sortir aquell dia a manifestar-se repeteixo, pacíficament. El ex jugador del futbol club Barcelona, Oleguer Preses, natural de Sabadell i conegut com a “independentista confés” va escriure fa poc en el diari de Setmanari de comunicació directa: La situació és molt més complexa. Ens diuen que ens estrenyem el cinturó, que és temps de crisi, que no queda altre remei, que la situació és excepcional… I això, tot ho justifica. Discursos presentats com a neutres però amb una alta càrrega ideològica. No hi ha altra opció, és l’únic camí. I així, van aprovant polítiques i retallades que de neutres no en tenen res.”

I té tota la raó la prima de risc d’Espanya ha crescut moltíssim, supera als 390 punts basics, en l’últim trimestre ha pujat considerablement, es aquesta la salvació de Rajoy? Es això lo que volien els votants del PP? De debò creien que Mariano no retallaria res, ni pujaria impostos i que la vida aniria de roses? Doncs bé, ja porta 100 dies aproximadament en el poder i ja ha fet la major retallada de la historia de la democràcia espanyola. Ara ens volen fer creure que estan a favor dels obrers encara que siguin de dretes, la reforma laboral facilita als empresaris i dificulta els drets dels treballadors, (si es que encara hi han), l’acomiadament fàcil, i el conegut com “liquidació” ja es historia, ara indemnitzen solament amb 20 dies per any treballat, després, al carrer, i una altre nom més a les llistes del INEM, un més, ja a ells no els importa, solament els importa el benestar de Rosell i els seus col·legues de negoci empresarial, els rics son mes rics, els pobres son més pobres, els de la classe mitjana, tiren mes a mig pobres, i la classe obrera es veu submergida en una nova vida d’esclavitud que treballa per els burgesos, estem tornant en temps antics i no es broma, tot es igual que fa molt de temps amb la diferencia de que ara existeix la tecnologia i les televisions per manipular a la societat, en la meva opinió ja podem aprendre alemany, angles, suec o francès, i anar-nos-en d’aquí, per buscar un futur molt millor, perquè son aquestes polítiques antisocials les que ens han dut fins aquest extrem, Andreu Mayayo i Artal, catedràtic d’Història Contemporània de la UB (Universitat de Barcelona) afirma que “molta gent jove formada ja està fent l’opció, no tan sols de marxar, sinó de no tornar”. Molt bé, la gent mes qualificada del país se’n va a altres països per tenir oportunitats laborals, Espanya amb que es queda? Amb res, amb un deute que mica en mica va creixent, amb polítics corruptes que son absolts per la “justícia” d’aquest país, amb bancs que no fan mes que robar els seus clients a sobre de que tenim que pagar amb diners públics per salvar-los a ells (als bancs) en comptes de salvar-nos a nosaltres mateixos. De debò que no se com acabarà tot això, ningú ho sap, ni tan sols els nostres amics els polítics, però acabi com acabi, solament desitjo que això no torni a passar i aprenguem dels errors passats comesos que ens han portat fins aquí, el creixement al nostre país està en números negatius, i amb això vull dir que encara queda un llarg camí per sortir d’aquesta crisis, que ha portat molta gent sense treball i sense casa, menjant en menjadors socials, tothom esta notant la crisis, ara no ens podem permetre tants luxes com abans, però si sabem que nosaltres (els pobres) els obrers som més que ells (els polítics corruptes, empresaris explotadors, lladres banquers...), i si ho som amb la nostra unió podem fer força, i amb això els hi guanyem, perquè ells ho poden pagar tot amb diners, però la societat obrera ho pot pagar amb altres armes que son molt mes fortes que els diners bruts, així que, cada manifestació que veieu, aneu-hi, manifesteu-vos i expresseu els vostres drets i sapigueu que un obrer sempre estarà recolzat per l’altre, perquè al cap i a la fi son una comunitat amb els mateixos drets i idees, per això la veu del poble, es la unió de la força.

[Cuando los que mandan pierden la vergüenza, los que obedecen, pierden el respeto.] Georg Christoph Lichtenberg

[El mundo no se mueve únicamente por los poderosos empellones de los héroes, sino también por la suma de los pequeños empujones de cada trabajador honesto.] Hellen Keller

Amb els diners que s’han utilitzat per “salvar” els bancs, hi hauria 600 anys sense fam. Quedeu-vos amb això.

Doncs bé, ara vosaltres els joves de primer d’ESO i/o segon, els que probablement sabíeu menys del tema, aprofiteu per estudiar, aprofiteu les classes que teniu, aprofiteu que de moment teniu una educació publica gratuïta, perquè ara el govern la vol privatitzar, així que motiveu-vos, i traieu-vos el títol de la ESO, perquè sense aquesta base, us penedireu en la resta de la vostra vida, així que aprofiteu-la ara que esteu a temps, som-hi!

 

Laila Bahhar [4t d’ESO]