Sou a: Inici / Activitats / Entrevistes / Entrevista amb Antoni Mussons

Entrevista amb Antoni Mussons

Antoni Mussons, autor de Vat Xan, entrevistat per Salvador López Arnal

Entrevista amb Antoni Mussons

 

Per Salvador López Arnal

—Què es Vat Xan. Un llibre de ciència, una novel·la, un llibre de divulgació científica, un llibre de prosa poètica?

Es tracta, entre moltes altres coses, d’un llibre de prosa poètica que té com a punt de partida allò de què parla la física del segle XX. En aquest sentit, es segueix l’esperit del poeta anglès William Wordsworh, quan afirmava que tot allò de què la ciència parla podria esdevenir en el futur matèria de poesia en el moment en què els seus conceptes fonamentals fossin coneguts per tots els homes. Per a mi la poesia no és altra cosa que anar més enllà del que les paraules diuen, l’únic camí per poder parlar amb dignitat d’allò que no pot ser verbalitzat. Es tracta d’un exercici arriscat, és cert, però s’ho val.

—Quines han estat, segons el teu punt de vista, les grans teories físiques del segle XX?

—La relativitat especial i general, la física quàntica i l’estudi dels sistemes caòtics. Dins i fora d’aquestes teories, no podem oblidar-nos de la importància fonamental de les conseqüències que tenen o poden tenir els teoremes de Bell i de Gödel. Resumint un xic el que vull dir i poetitzant el que la ciència diu a hores d’ara, podríem, amb totes les precaucions, fer aquesta afirmació: ”L’univers tingué un origen més enllà de l’espai i del temps i des del seu començament s’establí una unitat íntima entre les seves parts que ha romàs al llarg del temps i de l’espai. Aquesta unitat ocorre dins del nivell físic invisible del món, més enllà de la superfície visible dels fenòmens. A més, podríem acceptar versemblantment el nivell sagrat del món no sotmès a cap limitació, tot ultrapassant els seus nivells físics visible i invisible.”.

Creus que aquestes teories científiques són assequibles a un ciutadà amb una formació no especialitzada?

—N’estic convençut. Tanmateix, les experiències, en part no reeixides, dels meus dos primers llibres m’han fet veure que per assolir aquest objectiu tan lloable cal emprar un llenguatge diferent, més proper al dels nens. És molt possible que això és el que faci a partir d’ara, si tinc l’empenta suficient per endegar-ho.

—Quina és la línia de demarcació central entre la física clàssica i la física quàntica?

—Fins a l’arribada de la física quàntica, totes les teories parlaven del món dels fenòmens. El conceptes que hi anaven aparellats (temps, espai, massa, energia, etc) podien ser matisats, però mai anul·lats. La seva visió era la nostra visió! Amb la física quàntica tot l’anterior queda canviat substancialment i la nostra realitat apareix com a límit d’una altra realitat on les nostres paraules sovint perden el seu sentit original.

El llibre porta un subtítol: “La física del segle XX, un camí cap a una visió espiritual del món”. Què entens per una “visió espiritual del món”?

—Es tracta essencialment del que acabo de dir. Una visió espiritual del món es pot tenir amb uns ulls diferents. Aquells que ens fan veure que la realitat no és únicament allò que quotidianament entenem per real, sinó que va molt més enllà.

També has subtitulat el llibre “Física i ètica”. Però no estem parlant de dos àmbits molt diferents que no s’haurien de confondre? Per una banda, l’espai del coneixement, que ens parla de les coses que hi ha, que ens dóna explicacions dels fenòmens i de les seves causes, i, per una altra banda, l’àmbit del deure, de les obligacions, de la moral, del que és bo i just.

—Per què no és èticament correcte clavar un punyal a algú? La raó és molt senzilla: el coneixement que ens diu que aquest fet pot matar algú o ferir-lo greument en fa veure la maldat d’aquest acte. L’ètica no viu al cel aliena al nostre món físic. Només el coneixement del món físic ens permet conèixer els efectes dels nostres actes i actuar com cal.

Afirmes en un apartat del teu llibre que una nova visió del món ens porta a una nova actitud vital. És el cas? Per què?

—És el que acabo de comentar. Si fos veritat el que afirmo en el llibre, tots els nostres actes, fins i tot els més íntims, hi romandrien al nivell invisible del món i influirien, més tard o més d’hora, més a prop o més lluny, dins del món. Nosaltres seríem responsables dels nostres pensaments, anhels i desigs, encara que ningú no els veiés. Seria també cert que el sentit dels nostres actes no dependria del seu èxit final. Viuríem en pau fent sempre el que calgués fer.

Afirmes també, és una de les tesis del volum, que no només hi ha consistència entre la ciència i la religió, sinó que a més a més les teories físiques del segle XX comporten o fonamenten una visió espiritualista del món, molt diferent de les visions materialistes clàssiques. Però, en canvi, saps molt bé que molts científics no mantenen posicions religioses, que són agnòstics o que defensen l’ateisme. No veus aquí alguna contradicció? Creus que aquesta divergència indica un malentès o que és una qüestió d’opinions merament?

La física del segle XX no comporta ni fonamenta, ni ho pot fer, una visió espiritual del món, però la fa més versemblant. Únicament això. Abans de la concepció física del món que tenim avui l’anterior no era gairebé possible, però ara sí que ho és, mitjançant un salt poètic, una síntesi entre les dues visions, física i religiosa, que vagi més enllà d’ambdues. Si acceptéssim únicament el que les paraules diuen, la poesia no hauria nascut. Tampoc hauria pogut fer-ho a partir de la raó convencional. Només amb la raó poètica de Maria Zambrano podem anar més enllà del que les paraules afirmen i més enllà del que la ciència diu. Es tracta, en definitiva, d’un acte de fe, com el que fan tots els altres que tu esmentes més amunt. Només em caldria puntualitzar que únicament un agnòstic pot tenir una fe viva en allò que no pot veure i que, a més, per la pròpia essència no pot ser dit. És tracta, en definitiva, de la inefabilitat del misteri essencial de l’existència. Hi ha qui afirma que aquest misteri no és essencial, sinó només provisional, però, sincerament, crec que no és així. No m’estic pas de dir que, si abans hom va afirmar que la religió era l’opi del poble, avui el veritable càncer de la nostra societat és haver foragitat de la nostra vida la presència del misteri. O almenys així ho crec.

Per què creus que la ciutadania, en general, està tan allunyada del saber científic? Per què no hi ha més vocacions científiques? La ciència és freda i utilitarista?

—La ciència autèntica ni és freda ni utilitarista. El científic estima la veritat impossible i va al seu encontre a través de la veritat provisional. Què pot haver-hi més noble que això? Tanmateix, el món en què nosaltres vivim està fonamentat en l’utilitarisme, els ensenyants ho sabem prou bé per experiència. El pragmatisme substitueix la filosofia, la tecnologia la ciència i els bestsellers la poesia. El món camina així i és trist admetre-ho.

Deixa’m fer-te una pregunta una mica frívola per acabar. Millor dit, dues. Segons el teu punt de vista, qui ha estat el gran científic (o científica) de tots els temps?

És difícil de dir. Per a molts fou Isaac Newton el més gran de tots, però la seva visió era massa propera a la que tenim davant nostre. Albert Einstein matisà molt més els nostres conceptes, però els conservà. Charles Darwin canvià la nostra visió del mateix món que contemplem. El gran canvi de paradigma vingué amb la física quàntica, però la majoria dels físics quàntics, tanmateix, no anaren més enllà dels seus principis... David Bohm ho féu. Aquest és el científic que jo admiro més, però la comunitat científica no li dóna la importància que jo li dono. Potser amb el temps això canviï.

La segona: quin teorema, quina llei, quina teoria et sembla més profunda o et produeix més motius de reflexió?

—Indubtablement la física quàntica. No crec equivocar-me si afirmo que els seus principis constitueixen el més gran canvi de paradigma del pensament humà d’ençà del Renaixement. De fet, la visió física dels fenòmens del món que tenen els animals i els homes és molt semblant, però la que ens aporta la física quàntica hi va molt més enllà. El món dels fenòmens és important, però per sota d’ell pot haver-hi tot un altre món infinit molt més essencial.

Finalment, tu has estat professor de ciències, de matemàtiques concretament, durant molt anys. Quin consell donaries, si em permets parlar així, a un jove professor que volgués transmetre als seus alumnes passió pel coneixement, amor per la ciència, recerca desinteressada de la veritat?

—La primera condició és tenir aquesta passió per la veritat. Sempre apareixen moments màgics al llarg d’un curs en què és possible anar més enllà de les classes convencionals. Aleshores, cal aprofitar aquests pocs moments, dirigir-nos al cor dels alumnes i atansar-nos tímidament al misteri de l’existència a través de la bellesa i de l’amor. Quan així ho he fet, no hi ha hagut cap alumne que no reaccionés amb emoció. No depèn de l’edat.

[Aquesta entrevista ha estat publicada a la versió digital de la revista Sota el cel del Puig, núm. 28, maig de 2008.]

[Tornar a la pàgina principal d'aquesta secció.]