Entusiasme

El concepte d'entusiasme

Entusiasme

Per Núria Albafull Elias

 

 

Davant del món que ens envolta, els seus elements i els seus processos, podem tenir una reacció nul·la —indiferència—, negativa —desgrat—,  fàstic, odi...—, positiva —interès, admiració, entusiasme...— o bé la combinació d’unes i altres. pel que fa a l’aprenentatge, les actituds que en diem positives constitueixen un factor importantíssim i també per a la vida, si és que l’un i l’altra són destriables.

L’interès suposa una atracció calculada de l’individu respecte a l’objecte pels beneficis que pugui representar. no perquè sí, hom parla d’interessos bancaris.

L’admiració es basa en  el valor que hom descobreix en l’objecte, el qual produeix una emoció i alhora també  una atracció, però en aquest cas més aviat contemplativa, emuladora i comunicativa. per aquest motiu es diu que mai ningú no té enveja de la persona que admira. quan l’admiració és molt gran, es crea un espai excessiu, un abisme i l’individu se sent aïllat, incapaç d’abastar l’objecte, i aquella atracció sana pot restar sense efecte  a no ser que hi posi un esforç enorme de la seva part. val a dir que, en totes  tres actituds  es requereix la participació  de l’home  perquè la tendència de l’individu vers l’objecte sigui acomplerta.

Hom ha dit que  l’admiració és el principi de tot saber. hem de recordar que el verb grec thaumázo semblantment a l’anglès  to wonder, té el doble sentit d’ admiració i pregunta. davant de quelcom important o extraordinari l’home es queda bocabadat i es pregunta, vol saber i apropar-s’hi. però admirar exigeix anar amb els ulls esbatanats, d’aquí la  relació etimològica entre mirar i miror, i també demana, jo afegiria, anar amb el cor obert i la ment permeable.

La veritat és que  als nostres dies anem  massa atrafegats. per això és més fàcil de trobar actituds d’entusiasme, aquest deixar-se endur per una atracció irracional, no pensada, no avaluada, senzillament vital, l’origen del qual se sol atribuir a la química. sovint veiem  les escenes  d’entusiasme que desperten un grup de música, un espectacle esportiu, una manifestació, una guerra o una persona de gran carisma. davant d’aquests fets hom es preguntaria amb plató: ”aleshores estàs en els teus sentits o bé ets fora de tu i la teva ànima, transportada d’entusiasme, no creu assistir als esdeveniments dels quals parles...” (io, 535 c)  aquesta alienació, segons els grecs, és produïda per una intervenció divina que actua en l’esperit inspirant-lo o transportant-lo. és un procés similar a l’expressat pel terme maínomai, degut també a l’ acció divina, però en aquest cas és molt més violent i abraça els sentits de follia, inspiració profètica, deliri amorós o  bàquic. en aquest transport, segons nietzsche, l’home, colpit per la seva  situació dins del món, troba la forma de suportar-la a través dels crits i moviments que es troben en l’origen de la tragèdia. de cara al saber, l’estat entusiàstic pot ser excessiu i no sempre creïble, però excepcionalment vàlid.

Sovint sentim la  queixa dels professors: “És que els alumnes no tenen interès per res.” He de confessar que jo mai no vaig aconseguir despertar-lo. Quan donava classes de llatí i grec, al principi pensava que donava unes assignatures no gaire útils, que interessaven a pocs, però que tenien prestigi; més tard, que ensenyava quelcom que no servia ni tenia prestigi, i ara penso que aquestes llengües i la  cultura que suporten són bàsiques per entendre la nostra llengua i el nostre món. El profit que un pot treure d’un coneixement o d’una actuació sovint no es descobreix  fins molt més tard. Però ara vivim en una època de resultats a curt termini, per això l’interès per aprendre coses  sovint no abasta ni la llargada del braç. Avui es cerca el camí que dóna accés ràpid a una feina i sobretot al diner.

Aquesta pressa i obsessió pels guanys immediats ens incapacita per l’admiració. Se’ns fa difícil d’adonar-nos del valor d’allò que passa vora nostre. D’altra banda ens enlluernen i ens enceguen els resultats de la tecnologia. El jove actual ha perdut la capacitat d’admirar-se i preguntar-se, i per tant es veu mancat d’aquest factor  en el procés d’aprenentatge. Recuperar aquesta emoció  és una tasca llarga i difícil de la societat i probablement els professors necessitaran un cop de mà del més enllà.

Potser de moment hauríem de recórrer a l’entusiasme,  que ens és més proper. Però primer  hem d’estar nosaltres plens d’entusiasme. Jo recordo una professora —l’Angeleta Ferrer, filla de la Rosa Sensat—,  que davant d’un tros de pedra, una fulla o un animaló exclamava amb els ulls brillant i una veu decidida: “Quin cristall més preciós! Mireu quins lòbuls més perfectes! Aquestes ales sí que són una meravella!” El primer cop  quedàvem estupefactes, alguns reien, però després, com que no hi havia fingiment, com que es  tractava d’un entusiasme autèntic i d’un gran amor per la natura i  per la vida, se’ns encomanava i el diumenge  anàvem a buscar  pedres, flors o grills perquè l’endemà ens expliqués el valor de la nostra troballa. Ens caldrà  potser per això un  muntatge amb molts decibels i en aquest cas, sobretot  la intervenció d’un déu dels grossos.

Núria Albafull Elias

[Aquesta col·laboració de Núria Albafull, catedràtica de Llengua Catalana, professora al nostre institut des de l'any 1986 fins a la seva jubilació a l'any 2001, va publicar-se al núm. 6 de Sota el Cel del Puig, gener de 200]