Sou a: Inici / Activitats / Activitats docents / Opinions i col·laboracions / Errors de perspectiva

Errors de perspectiva

Col·laboració de la professora Mercè Romaní al dossier Darwin (2009)

Errors de perspectiva

(Molt comuns en inexperts lectors de textos darwinistes)


Mentre feia algunes de les meves lectures de textos darwinistes, que no han estat gaires, he hagut de lluitar contra una perspectiva (sobretot una) que constantment se m’imposava: la de contemplar unes espècies, individus o gens que feien les mil i una per sortir endavant i perpetuar-se. Si es tractava de pensar en individus humans, la cosa semblava clara. A no ser que les persones siguem terriblement desgraciades –i tot i així-, fem les mil i una per sortir endavant i ho fem per instint. Però les estratègies per sobreviure poden ser molt pensades i elaborades amb tots els recursos racionals que tenim a l’abast (la racionalitat és en si mateixa un arma estratègica molt important). Ara bé, si es tracte de pensar en espècies, la cosa no és tan clara i quan pensem en els gens, encara menys.

Les espècies tenen estratègies per sobreviure ben curioses, com la de camuflar-se adoptant les formes i els colors del medi. Els gens les transmeten. Els gens sembla que miren de perpetuar-se transmetent l’instint d’assegurar la pròpia descendència, cosa que dóna lloc a actes tan brutals com els del lleó que mata tots els cadells d’una femella per fer-la receptiva i imposar la seva descendència. ¿Queden molt lluny dels actes prescrits per algunes comunitats humanes d’imposar la burka a les dones i lapidar les adúlteres? ¿No semblen també una manera de potenciar aquest mateix instint d’assegurar la pròpia descendència? I això que els humans tenim la possibilitat de raonar, de pensar de manera complexa! Però, qui són els gens? És que pensen, encara que sigui de manera menys complexa?

L’error primer i més important és el d’una perspectiva que en podríem dir finalista. No hi ha uns gens que des que van aparèixer, quan la matèria va començar a replicar-se, o sigui a reproduir-se, es proposessin de guanyar totes les curses i anar deixant a la cuneta tots els competidors. Convé capgirar la perspectiva. El que existeix ara és producte d’haver sobreviscut uns gens, que impliquen uns individus i unes espècies, fruit d’unes mutacions atzaroses i d’una variabilitat abundosíssima, com a resultat d’haver estat els més adaptats a les circumstàncies. Com qui diu, d’haver estat casualment en el lloc adequat, en el moment adequat, i amb els recursos adequats. El que en unes circumstàncies pot ser avantatjós, com la grandària del animal i el fet d’alimentar-se d’un recurs abundantíssim, com ara la vegetació, pot deixar de ser-ho si, per un accident o canvi climàtic, la vegetació disminueix de forma dràstica. Així els hi va anar als dinosaures.

Potser estic dient coses que apareixen a tots els llibres de text de la matèria.
Però de fet, l’error descrit és una experiència molt comuna en els lectors no especialistes. I a més, jo diria que alguns autors el propicien perquè pot encaixar poc o molt en una visió religiosa del món o perquè resulta més excitant. Hi va haver un paleontòleg famós, jesuïta, Teilhard de Chardin, que després de verificar en la seva tasca de científic la justesa de la teoria de Darwin, la va adoptar però donant-li un sentit finalista. Traint-la, doncs. Segons ell, l’evolució de les espècies era conseqüència d’un punt Alfa, el de la creació de l’univers en el seu origen per un ésser diví, i estava destinada a arribar a un punt Omega, en què un home molt evolucionat, cada vegada més espiritualitzat, culminació d’aquesta llarguíssima marxa de l’evolució, es feia igual a Déu. Una idea molt sugestiva, que entrecreua els camins de la ciència i de la religió i segurament els traeix tots dos.

Fins i tot un autor neodarwinista tan rigorós i tan apassionant com Richard Dawkins ha d’alertar-nos de tant en tant que no és que els gens portin intencions, encara que ho sembli, sinó que han sobreviscut casualment, sense ells saber-ho. Això fa a la seva interessantíssima obra El gen egoista, on ja el títol ens pot fer caure en el parany. I certament una part de l’encant del llibre consisteix a seguir les aventures del gen com a individu egoista, una mena d’Ulises que, amb una bona dosi d’enginy i una altra de cinisme, va esquivant tots els perills per arribar a bon port. L’esforç que has de fer per no veure la perspectiva errònia és comparable al que s’ha de fer davant el famós dibuix de “La vella i la jove”, proposat per l’escola de psicologia “Gestalt”. Es tracta d’una sola figura que, segons com la miris, veuràs com una cara de dona jove o com la d’una vella (fig. 1). És, doncs, un exercici per mostrar com s’imposa al nostre cervell una de les dues interpretacions visuals, però no les dues alhora.

Fig. 1. La vella i la jove

L’altre error del què volia parlar està emparentat amb el primer, però no és el mateix: consisteix en veure la teoria de l’evolució com una guerra despiatada, on s’imposa la llei del més fort o el més astut. Una interpretació que encaixaria amb les teories del “capitalisme salvatge”, tal com han estat anomenades avui en dia les teories del lliberalisme econòmic d’Adam Smith. Els qui la defensen fan notar que les idees de l’economista estaven triomfant a l’època de Darwin. El creador de l’explicació evolucionista es va convertir en la bèstia negra, no sols de l’església, per haver establert les bases més sòlides de l’ateïsme, sinó també d’una bona part dels progressistes, per haver donat fonament a l’explotació del fort sobre el dèbil. Per altres, va ser motiu de conya: en l’etiqueta de l’Anís del mono, fet a Barcelona a l’època modernista, el mono del dibuix té una cara sospitosament semblant a un retrat de Darwin força divulgat (per allò que si ell deia que l’home ve del mono, era perquè ell tenia cara de mono) i, a més, el simi mostra una llegenda que inclou una frase atribuïda a Darwin en defensa pròpia: “La ciencia lo dijo y yo no miento”(figs. 2 y 3).









Figs. 2. Charles Darwin. Fig. 3. Etiqueta de l'Anís del Mono amb la llegenda a la mà dreta del mono: Es el mejor. “La ciencia lo dijo y yo no miento”. (Hem posat entre cometes la frase atribuïda a Darwin. La semblança entre la foto del científic i la cara del mono és relativa.)

Si llegim l’autobiografia de Charles Darwin, escrita ja de vell, ens captiva la seva modèstia, la valentia i el rigor científic, l’honestedat intel·lectual, la manera senzilla com explica la pèrdua de les creences religioses, l’enorme paciència per dur la seva investigació endavant. No era dels que es movia a cops d’idees genials. Les idees genials hi van ser, però ell es movia a base d’acumular proves i més proves. Era dels que col·leccionava cents i cents de percebes diferents, per posar un exemple. Emociona la delicadesa en el tracte amb els seus; com parla de la seva dona, que el que més la feia patir quan pensava que s’havia de morir era que no trobaria el seu marit al cel, ell que li era tan estimat i a qui considerava un home molt bo; i les llàgrimes que encara de vell li venien als ulls quan recordava la seva filla gran, morta als deu anys d’una meningitis; o el plaer del tracte amb els seus nou fills, o amb algun bon amic. Potser a la vellesa ens tornem més neules, però el seu escrit respira serenor i autenticitat. Com pot ser que un home així pareixi una teoria tan diabòlica i cruel, com diuen els seus detractors?


Dir que aquesta teoria és cruel és com dir que un terratrèmol és cruel. No té massa sentit: pot ser terrible, però no hi ha cap intenció al darrera. A més, hi ha molts fets que condicionen l’evolució que no són gens terribles: una mutació a les brànquies d’un peix, o a les seves aletes, pot propiciar que pugui sobreviure fora de l’aigua. Ens costa pensar que som producte de l’atzar, que intervé constantment en els fets de necessitat, en les cadenes causals. Potser ho entendrem més si pensem, per exemple, en què un qualsevol de nosaltres potser existeix perque la seva mare va perdre un tren i arran d’això va poder conèixer a l’estació el que seria el pare. O perquè el seu avi patern, encara solter, quan va estar a punt de ser afusellat durant la guerra civil, va tenir la sort que, un moment abans de l’afusellament, es presentés una autoritat dels executors i els demostrés que s’estaven equivocant i ho aturés. “Tot ve del canto d’un duro”. Uns fets que han fet possible la supervivència dels gens actuals poden semblar cruels (com que visquem de menjar-nos altres espècies) i d’altres, fruit d’encantadores col·laboracions (com el caràcter simbiòtic dels ocells que viatgen amb els rumiants i els netegen de paràsits, dels quals ells s’alimenten).

Podríem plantejar-nos si parlem d’atzar perquè no coneixem totes les cadenes causals. El que és important és que les cadenes causals que creen les mutacions no tenen cap correlació amb les que asseguren l’adaptació. En tot cas, admira adonar-se que la nostra existència sigui tan immensament improbable. I no sols la nostra vida individual, amb la consciència de nosaltres mateixos, sinó la vida en general a la terra: només que la terra estigués una mica més aprop o més lluny del sol, o que el sol estigués més aprop del forat negre del centre de la galàxia, ja no seria possible. El més lògic és que aquest sentiment d’admiració ens porti a reverenciar la vida de manera profunda. És el més rar dels tresors.


Mercè Romaní
Professora jubilada



Bibliografia consultada:

DARWIN, Charles, Autobiografia, Editorial Mètode, Barcelona, 2009.

TEILHARD DE CHARDIN, Pierre, Himno del Universo, Editorial Trotta, Madrid, 2004

DAWKINS, Richard, El gen egoísta, Salvat Editores, Barcelona, 2002.

[Aquests article va estar publicat al núm. 32 de la revista Sota el cel del Puig, desembre de 2009.]