Sou a: Inici / Activitats / Activitats docents / Premsa i escola / Jornades sobre premsa i escola

Jornades sobre premsa i escola

Breu resum de la trobada sobre premsa i escola

Premsa i escola

Mercé Romaní Alfonso

IES Puig Castellar

 

El dijous, dia 12 de setembre, va tenir lloc una trobada entre periodistes i ensenyants a l’Institut Puig Castellar de Sta. Coloma de Gramenet. L’acte és poc corrent i ple d’expectatives: els professors coordinen, sovint, revistes amb la bona voluntat com a eina principal i valoren la premsa com a útil per formar persones, però desconeixen, en general, el món del periodisme per dins; els periodistes estan interessats a formar lectors de diaris perquè valoren, sobretot, la importància de la premsa per al conjunt de la societat i estimen la seva professió o, si més no, pensen en l’ampliació de tirada del seu diari; per altra banda, alguns fenòmens, com l’avidesa del públic per fer-se amb el llibre de Toni Sala (Petita crònica d’un professor de secundària), evidencien fins a quin punt hi ha hagut una mancança informativa respecte als instituts (a diferència de la versió polititzada d’alguns diaris importants, el llibre té com a mèrit principal dir el que passa de debò); a uns i altres els preocupa que els joves no llegeixin la premsa; què llegeixen els joves?

La jornada va centrar-se en el periodisme escrit, que permet una formació més reflexiva i que està més a l’abast dels escolars com a productors.

La primera intervenció va estar a càrrec de la professora de l’Autònoma Anna Díaz-Plaja, que va fer una exposició sobre què llegeixen els joves: la premsa institucional (la que els arriba facilitada per l’escola, com ara Cavall Fort), la produïda pels alumnes (revistes de centre, etc.), la dels suplements juvenils dels diaris, com ara Tentaciones, de El País, la premsa de consum (Super-Pop, Ragazza, etc.). També va parlar dels tipus de llibres més llegits entre la joventut com pot ser la literatura d’aventures (els clàssics  tipus L’illa del tresor de Stevenson), las novel·les d’iniciació com L’ingenu seductor, de Salinger, la literatura “gore”, etc.  Les publicacions més llegides són, és clar, las qualificades de consum.  Aquest  repàs de l’estat de la qüestió amb ànim totalment descriptiu va ser complementat per l’exposició de Belén Cosín, també de l’Autònoma, fent un repàs dels aspectes formals de les revistes de consum infantils i juvenils i també dels continguts. Es van fer recomanacions als professors que no es deixessin arrossegar per les demandes més fàcils, sinó que assumissin que l’escola ha d’aportar valors diferents dels purament consumistes. Es va fer al·lusió al cas de Harry Potter com a confluència positiva: qualitat i demanda.

A continuació es varen mostrar un seguit d’experiències de revistes escolars. La revista d’ensenyament primari EL TARLÀ de Girona (presentada per Purificación Molina) va ser un exemple de publicació coordinada des d’un  Centre de Recursos a nivell municipal, amb la participació de treballs d’escoles diferents. Una altra experiència a nivell municipal és la que va presentar Salvador López (IES Puig Castellar) Jo què sé!. En aquest cas, la coordinació de la revista, amb diversos anys ja de durada, és a càrrec de professors de diferents instituts de Santa Coloma, especialment del presentador de la ponència i d’en Pere de la Fuente (IES Terra Roja). La revista està centrada en la producció, per part dels alumnes, de filosofia en un sentit molt ampli, que inclou crítica de l’actualitat, comentari de llibres d’interès filosòfic, etc. (El títol es veu que és producte de l’acorralament d’un alumne per part d’un professor quan ja no quedava més remei que decidir-ne un; l’alumne, en última instància, va exclamar  “Jo què sé!”). El ponent va destacar el suport del Casal del Mestre, va denunciar la manipulació de la premsa amb exemples concrets (posicionament d’ EL PAÍS en el cop d’estat a Veneçuela; interessos d’aquesta empresa en aquest país) i va fer ideals propòsits de futur.

Com a revista de Centre, Agustina Rico presentà Sota el cel del Puig (IES Puig Castellar). Es tracta d’una revista mig mirall, mig aparador, va dir. Mirall perquè en part reflecteix el que passa al voltant (molta presència dels immigrants, per exemple) i aparador perquè els alumnes expliquen les activitats que es fan al Centre. (No n’hi ha prou  amb fer; estem abocats a mostrar el que fem). Els avantatges són clars: els alumnes es senten premiats i escriuen de forma molt més responsable si tenen la perspectiva de la publicació. El més sorprenent de la revista és que han sortit ja dotze números en sols tres cursos i amb un nivell i una varietat estimables. Aquest miracle és fruit d’una dedicació extraordinària per part del coordinador, Paco Gallardo, que és a més l’organitzador de la jornada que ens ocupa.

Dues ponències plenes d’emoció van ser les presentades per Jesús Jover (Badalona) i Carmen Muñoz (IES Parc de l’Escorxador). En el primer cas es tracta de la revista Payitans, feta en un centre on hi ha un nivell d’absentisme i abandó molt alt (el 90% són alumnes d’ètnia gitana i la resta, immigrants).És una eina d’adaptació curricular: s’organitzen uns cursos on pràcticament totes les activitats del dia giren al voltant de la creació de la revista. Alguns alumnes es senten tan responsables i vinculats a aquesta feina que només admeten assistir a l’escola si és per fer-la. En altre cas, no es presentarien. Un clar exemple de l’assistència social que ha assumit l’ensenyament públic. La segona ponència va consistir en una crònica (tipus diari de navegació) de la participació d’un grup-classe de 30 alumnes en un concurs de diaris fets per escolars, però proposat, fallat i assistit tècnicament per EL PAÍS. La narració de les aventures dia a dia, va assolir un to modest i èpic al mateix temps, com el del periodisme llegendari, el mostrat pel cinema: les hores extraordinàries, les dificultats a l’hora de la connexió a la xarxa, la competència i la companyonia, la satisfacció d’obtenir un lloc de finalistes, etc. La impressió dels que escoltàvem era que la vinculació amb l’empresa els aportà alguns avantatges i molts maldecaps. Només un entusiasme fora de mida féu possible arribar a port. Moltes coses s’hauran d’afinar per poder generalitzar una col·laboració d’aquesta mena.

Per part dels periodistes va parlar en primer lloc Josep Playà de LA VANGUARDIA sobre la conveniència de fer suplements específics, com ara el d’ensenyament. Reflectia un debat intern del diari que es resolgué en contra d’aquest tipus de suplements. La raó n’és que només els especialistes o implicats se’l llegeixen. Mentre que el fet que les notícies, per exemple d’ensenyament, que tenen una repercussió social àmplia -les pròpies d’un diari- es publiquin en apartats més generals, afavoreix que siguin llegides per un públic no especialista. Josep Playà va relativitzar tant la crisi de l’ensenyament com la de la premsa. El món digital no ha acabat amb la premsa escrita. No va dir si el món dels instituts després de la Reforma havia  acabat o no  amb l’ensenyament públic. Per cert, el món de la premsa digital dedicada a l’educació va ser present amb la breu exposició del que és AULA-MEDIA, una revista electrònica promoguda per un centre de recursos. Josep Francesc Deó en féu la presentació. La periodista encarregada de representar EL PAÍS de los estudiantes va ser Dolors Canals. Es centrà en les característiques de l’assistència tècnica que aquest diari donava al concurs del qual n’era un exemple el cas del Parc de l’Escorxador. EL PERIÓDICO també va mostrar un programa d’assistència tècnica per confeccionar un diari a l’aula mateix, on es reprodueixen algunes de les constriccions reals que pateixen els periodistes a la redacció: temps, espai, urgències, grau d’interès de les notícies, etc. Al cap de la jornada surt un diari. L’experiència té èxit. No sembla demanar esforços heroics.

 

La intervenció de Dardo Gómez (President del Sindicat de Periodistes de Catalunya) apropà el món dels periodistes al públic. Va parlar sobre el dret a la informació com d’un dret mediatitzat pels grans interessos. Per això es realitza de forma molt desigual i els periodistes també en són víctimes.

A la tarda dues professores de l’IES Puig Castellar, Amparo Rallo i Asun Álvarez, van fer intervencions de fons. L’Amparo Rallo va parlar de l’interès que té la premsa com a eina bàsica de formació en general i de formació lingüística en particular: tots el gèneres hi són representats amb el denominador comú de l’actualitat. L’Asun Álvarez va fer un repàs històric de com la premsa ha reflectit el món de l’ensenyament des dels anys setanta fins ara. També va al·ludir a revistes especialitzades i la seva evolució, com ara el cas de Cuadernos de Pedagogía.

Aquestes intervencions van emmarcar molt oportunament la taula rodona que es va fer a continuació, moderada per en  Manel Mascarell (EAP de Santa Coloma).  Els participants eren: Jaume Carbonell (Cuadernos de Pedagogía), Eva Martínez-Picó (Ajuntament de Barcelona: Barcelona Educació) i Enric Batista (Rosa Sensat: Perspectiva escolar), entre altres,   debateren sobre la influència que pot tenir la premsa per als joves feta des dels diaris o des de l’Ajuntament. Més que influència, utilitat. En això estaven d’acord i també estaven d’acord que els joves llegeixen poc. El punt que va despertar més expectació va ser el de la valoració que feien de la Reforma. Tots ells van esquivar tan espinosa qüestió adduint  falta de perspectiva temporal per emetre un judici. Això sí, Carbonell reconegué l’abús del nou llenguatge especialitzat (“objectius terminals”, etc.) en el dia a dia dels centres i el professor de l’Autònoma va aprofitar per fer un crida contra la nova llei de qualitat proposada per la dreta.  Immediatament es van aixecar veus del públic –aquestes intervencions van ser fetes per professors de secundària- molt més preocupades per les injustícies que la llei vigent està consolidant: la davallada del percentatge d’alumnes de Santa Coloma que comencen carreres universitàries; la infantilització dels centres; el dolor dels professors veterans i de capacitat demostrada que es troben fent feines (una autèntica proliferació de feinetes i feinasses) per a les quals els manca experiència i ganes i les fan bé o malament però s’esgoten; la falta de ressò per part de la premsa de les veus crítiques...

La regidora de Educació de l’Ajuntament, Pilar Puig, va fer la cloenda de l’acte reconeixent amb dolor que certes zones es veuen abocades a fornir professionals no universitaris. També ens va animar a seguir amb experiències i trobades com la que acabàvem de celebrar.

La jornada va ser llarga i concorreguda. Al migdia, els que vam voler vam poder apuntar-nos a una paella al pati de l’escola Torre Pallaresa. (La paella, molt bona per cert. Com es deu fer un arròs bo per a més de cent persones?). Allà es festejava l’inici del curs al municipi. Resumint: les expectatives del començament del dia van anar trobant resposta al llarg de la jornada i, si més no, es van sentir veus i opinions amb l’esperança que algun dia es puguin veure en la lletra impresa dels diaris.