En la mort de Lluís Hernàndez

per El Puig darrera modificació 2020-03-25T16:50:22+01:00
En la mort de Lluís Hernàndez (1937-2015)

Lluís Hernàndez Alcàcer (1937-2015)  ha mort aquest estiu. A l’Institut, només algun dels més antics va coincidir amb ell en els seus anys com a professor. El temps tot ho va esborrant;  a pares i alumnes actuals, si els sona el seu nom és com a exalcalde, el primer que ha tingut Santa Coloma en el període democràtic. Abans d’això, entre moltes altres coses, va ser professor de religió i cap d’estudis de nocturn al Puig Castellar. No va ser professor gaires anys, de 1975 a 1979, any en què s’estrenà com a alcalde, però va deixar petjada, una fet constant en la seva vida. Exalumnes d’aquella època, ja llunyana, recorden el seu tracte planer –no sempre freqüent llavors entre el professorat- i la seva energia contagiosa. En l’etapa en què era candidat a l’alcaldia, ja molt conegut com un dels destacats capellans “rojos” del cinturó de Barcelona, l’institut rebia periòdiques trucades amb amenaça de bomba, que feien desallotjar el centre durant una estona perquè la  policia (llavors l’armada, “els grisos”) en fessin una inspecció i donessin el vist-i-plau per continuar les classes. Trucades que calia atendre ja que durant l’anomenada transició política  (període comprès entre la mort de Franco, el 1975, i l’aprovació de la Constitució, el 1978) hi va haver molts atemptats amb víctimes, i els escamots d’extrema dreta havien amenaçat –i agredit, només arribar a Santa Coloma- en Lluís en reiterades ocasions. Tot i això, la majoria creia que, almenys algunes d’aquelles trucades amenaçadores, es devien a bretolades d’alumnes per no fer un examen.

Va ser capellà, sempre en llocs que reclamaven un caràcter decidit i un fort compromís amb el poble. Primer, a Equador, a la regió de Riobamba, on va deixar un record  inesborrable, com li han demostrat aquelles comunitats al llarg dels anys. Expulsat del país, va arribar a Santa Coloma, on va ser destinat a Les Oliveres, un dels barris amb més mancances de la població. Aviat va liderar moltes de les mobilitzacions veïnals. Va ser alcalde de Santa Coloma en un moment crucial ( 1979-1991). Santa Coloma havia passat de poble de pagès a suburbi superpoblat en molt poques dècades, amb nous barris de sense asfaltar, sense enllumenat ni clavegueram, ni  transports, ni sanitat, ni prou escoles (el dèficit, documentat,  que trobà aquell primer ajuntament democràtic era de 8.000  places) . Va ser l’alcalde de l’arribada del metro, de l’asfaltat i primers arbres als carrers, de la recuperació de Can Roig i Torres com a escola de música i de la Torre Balldovina  (en ruïnes) com a museu municipal. S’entossudí que la ronda passés sota en el tram colomenc que va del nus de la Trinitat a Montigalà, i la ciutat guanyà el parc d’Europa, que ja seria inaugurat per l’alcaldessa que el succeí, Manuela de Madre. Així  alliberà el Puig Castellar i una part de Can Zam de ser voltats per una via ràpida i perillosa arran de carrer. Alcaldes que han vingut al darrera han reconegut aquesta tasca pionera, en època d’una important crisi econòmica , la del petroli, de finals dels 70, que ja aleshores disparà l’atur.

Passada l’etapa de la primera línia política, torna a exercir de capellà.  En la seva poc convencional vida, va viure una temporada com a  capellà de vaixell dels que travessen l’oceà, com el poeta Jacint Verdaguer. Fins que les forces li ho van permetre, va ser el mossèn d’una parròquia de Badalona i repartí els seus darrers anys entre Santa Coloma i la residència de Barcelona, ciutat on morí el 20 de juliol.
Se’n va amb ell una època, i un estil de fer política entesa com un acte de servei,  a la qual va arribar i de la qual va sortir “ligero de equipaje”, amb paraules de Machado.
    
Amant de la poesia, un dels seus autors predilectes era Salvador Espriu, en el qual trobava la fondària dels sentiments i la força del compromís.  Que la veu del poeta parli per nosaltres en aquest moment del comiat.

Agustina Rico

Les hores

ORACIÓ EN LA TEVA MORT

Quan roures enyorosos
de verds marins comencen
crepusculars missatges,
volent-te foc, demano
nova claror, que siguis,
davant altars on cremen
ardents silencis d'ales,
encès cristall, més flama,
llum de cançó senzilla.