Sou a: Inici / Activitats / Activitats educatives / Conferències / Introducció a la vida i obra de Miguel Hernández

Introducció a la vida i obra de Miguel Hernández

Conferència d'introducció a un homenatge a Miguel Hernández, pel professor Josep Mercadé

Introducció a la vida i obra de Miguel Hernández

 

(Recollim aquí, amb motiu del centenari del naixement de Miguel Hernández, el text de la conferència introductòria del professor Josep Mercadé a l'homenatge celebrat al Centre Cultural  "Can Sisteré" de Santa Coloma de Gramenet el 26 d´abril de 2002.)

No és el meu propòsit defensar, amb la meva disertació, cap teoria nova sobre el gran poeta que avui, amb motiu de l´homenatge en el seixantè aniversari de la seva mort, ens ha convocat aquí. 
Exposaré només alguns fets essencials de la seva vida, que marquen, evidentment, la seva obra literària i les fites i trets més significatius d´aquesta que, en pocs anys, suposen una prodigiosa assimilació de les tendències poètiques més importants d´aquest segle. 
Tot plegat, doncs, una senzilla lliçó que qualsevol dels companys del meu institut que avui m´acompanyen podria fer millor que jo.

Si hem vingut perquè la vàlua poètica de Miguel Hernàndez és inqüestionable, perquè instintivament ens sentim atrets per la forta personalitat i per la trajectòria exemplar d´aquest noiet pastor, no és menys cert que no podem deixar de recordar avui qui van ser els seus botxins ni la crueltat amb la qual van acabar amb la seva vida, més ara quan semblen confortablement instal.lats en el poder espanyol,  europeu i mundial molts dels seus hereus ideològics.

Llegó con tres heridas:
la del amor,
la de la muerte,
la de la vida.

Con tres heridas viene:
la de la vida,
la del amor
´                    la de la muerte.

Con tres heridas yo:
la de la vida,
la de la muerte,
la del amor.

Aquest senzill poema combinatori del Cancionero y romancero de ausencias resumeix perfectament la seva trajectòria vital i poètica. Ara ho comprovarem:

Miguel Hernàndez Gilabert va néixer a Oriola (Orihuela, en castellà) el 30 d´octubre de 1910. Oriola, poble ple d´esglésies i de gent del catolicisme més conservador, a la vegada mostrava la sensual exuberància vegetal de la Vega del Segura. L´Oleza de Gabriel Miró, doncs, ja era un paradigma dels dos pols antagònics en els quals es mourà tota l´obra inicial de Miguel Hernàndez.
De família pobra, era el quart fill dels cinc que els hi van sobreviure a un matrimoni de pastors, que van deixar estudiar Miguel al col.legi de l´Ave Maria  i al de Santo Domingo, regentat pels jesuites, fins que el tragueren de l´escola, el març del 25, amb catorze anys, per tal que ajudés son germà a pasturar les cabres. 
És ben cert que son pare mai entengué ni aprecià la seva rara afecció a llegir i a escriure versos, que es manifestà en el seu fill de ben petit, que fins i tot el castigava per fer-ho, en pensar que desatenia la seva feina, però, en la misèria en la qual vivia la família, hem d´observar que va ser fins i tot una excepció, en aquella època, que el deixés estudiar tants anys.
Res feia suposar que aquel jove pastor, encarregar de pasturar les ovelles de son pare, de netejar el corral i de repartir la llet per les cases, pogués arribar a ser un gran escriptor. Al seu mateix carrer d´Arriba, però, hi vivia el canonge don Luis Almarcha i els germans Fonoll hi tenien un forn on es reunien en tertúlia literària, entre d´altres, Ramon Sijé, que festejava amb una de les germanes. Aquests dos, Sijé i Almarcha,  tingueren una influència decisiva a l´hora d´encoratjar i guiar la vocació poètica de Miguel que, àvid de llegir, aprofitava per devorar qualsevol dels llibres que li proporcionaven i li recomenaven: Gabriel Miró, Rubén Darío, Quevedo, Sant Joan de la Creu, Calderón,...
Aquest canonge, que arribarà a ser bisber de Lleó, li va donar accés a la seva biblioteca i li facilità que publiqués els seus primers poemes, l´any 30, a diaris i revistes locals com El Pueblo, La Voluntad o El Día d´Alacant. Són poesies senzilles, ingènues, influïdes per Gabriel i Galán i altres poetes naturalistes i modernistes.
Ramón Sijé, nom que, com sabeu, és un pseudònim, tret de l´anagrama del seu nom real, José Marín, era un inteligent jove que estudiava la carrera de dret a Múrcia. Amb ideologia filofascista (1) i un accentuat catolicisme conservador, encara que tenia tres anys menys que Miguel i un esperit molt més ascètic que el nostre sensual poeta, exercirà una decisiva influència sobre aquesta primera etapa de Miguel Hernández.
Miguel, esperonat per ells, intentarà conquerir el món literari madrileny i, amb una carta de recomanació per a Aurora d´Albornoz i uns pocs estalvis se´n va a la capital de l´estat el novembre de 1931. També havia redactat una carta dirigida a Juan R. Jiménez, en la qual li deia que havia llegit moltes vegades la seva Segunda antolojía poética i li afegia:

No le extrañe lo que le digo, admirado maestro; es que soy pastor. No mucho
poético, como lo que usted canta, pero sí un poquito poeta. Soy pastor de cabras
desde mi niñez. Y estoy contento con serlo, porque habiendo nacido en casa
pobre, pudo mi padre darme otro oficio y me dio este que fue de dioses paganos
y héroes bíblicos.
Como le he dicho, creo ser un poco poeta. En los prados por que yerro con el ca-
brío ostenta natura su mayor grado de belleza y pompa; muchas flores, muchos
ruiseñores y verdores, mucho cielo y muy azul, algunas majestuosas montañas y
unas colinas y lomas tras las cuales rueda la gran era del Mediterráneo.
...Por fuerza he tenido que cantar. Inculto, tosco, sé que escribiendo poesía
profano el divino arte... No tengo culpa de llevar en mi alma una chispa de la ho-
guera que arde en la suya...

Usted, tan refinado, tan exquisito, cuando lea esto, ¿qué pensará? Mire: odio
la pobreza en que he nacido, yo no sé... por muchas cosas... Particularmente
por ser causa del estado inculto en que me hallo, que no me deja expresarme bien ni claro, ni decir las muchas cosas que pienso.

(O.C., p. 2285-2286) (2)

Acaba demanant-li  si pot anar a casa seva per a poder ensenyar-li els seus versos.
De la trobada amb Aurora d´Albornoz no n´obté altra cosa que una altra entrevista amb Ernesto Giménez Caballero, que parlarà d´ell a la Gaceta Ilustrada. Això i una lleu referència a la revista Estampes és tot el que en treu d´aquesta estada, que es perllongarà fins al mes de maig, passant realment gana, dormint al carrer perquè havia estat expulsat de la pensió, amb la roba tan deteriorada que li feia vergonya d´anar a les tertúlies literàries, i escribint desesperades cartes als amics del seu poble per tal que li enviïn diners.
Torna sense haver aconseguit la glòria que buscava, i amb ella una beca que demanava a l´Ajuntament d´Oriola o a la Diputació de Múrcia, però n´haurà tret un bon profit intelectual, torna molt més madur poèticament. Ha conegut els moviments d´avanguarda i el neogongorisme, que privilegiaven la poesia pura i la metàfora per sobre de la paraula. I a Oriola el trobem amb un diccionari de la rima, un de la llengua i un de mitologia grega, assajant en un quadern, per exemple, com expressar l´idea de zapatos sense usar aquest nom:
-zepelines terrestres,
-asoma la nariz de los pulgares,
-tricornios de los pies,
-bostezo de la piel,
-coches ya sin caballos,
etc. (3)

Comença a escriure Perito en lunas, que es publicarà a Múrcia el gener del 33. El llibre, amb una edició de 300 exemplars, serà financiat per Luis Almarcha i prologat per Ramón Sijé, que diu que la poesia d´Hernández és "transmutación, milagro y virtud". Consta de 42 octaves reials, en cadascuna de les quals descriu metafòricament un objecte, una planta, un fruit, un fet,... alguns tan vulgars com un retrete. 
És difícil identificar la solució de cada endevinalla, enigma (en femení) es deien al Barroc, ja que el poeta les va treure del llibre per fer-lo més hermètic, encara que les va revelar a un amic. Aquest hermetisme el defensa en un text programàtic d´aquella època que defineix què és la poesia:

¿Qué es un poema? Una bella mentira fingida. Una verdad insinuada.
Sólo insinuándola, no parece una verdad mentira. Una verdad tan pre-
ciosa y recóndita como la de la mina. Se necesita ser minero de poemas
para ver en sus etiopías de sombras sus indias de luces. (...) El mar evi-
dente, ¿sería tan bello como en su sigilo si se evidenciara de repente?
Su mayor hermosura reside en su recato. El poema no puede presentár-
senos Venus o desnudo. Los poemas desnudos son la anatomísa de los
poemas. ¿Y habrá algo más horrible que un esqueleto? Guardad, poetas,
el secreto del poema: esfinge. Que sepan arrancárselo como una corteza
.
(O.C., p. 2113)

Ben segur que, amb aquest llibre lúdic i joiós, Miguel Hernàndez volia demostrar la seva cultura poètica, redimir-se de l´humil ofici que feia cada dia, segons llegim en el text titulat "Miguel y mártir", d´una carta adreçada a Concha Zardoya:

¡Todos! los días elevo hasta mi dignidad las boñigas de las cuadras del
ganado, a las cuales paso la brocha de palma y caña de la limpieza.
¡Todos! los días se elevan hasta mi dignidad las ubres a que desciendo
para producir espumas, pompas transeúntes de la leche; el agua baja y baja
del pozo; la situación crítica de la función de mi vida, más fea, por malponiente
y oliente; los obstáculos de estiercol con que tropiezo y que erizan el camino
que va de mi casa a mi huerto; las cosas que toco; los seres a quienes concedo
mi palabra de imágenes; las tentaciones en que caigo, antonio (sic).
¡Todos los días! me estoy santificando, martirizando y mudo.

I Concha Zardoya comenta:

Desde este momento, toda la vida de Miguel será un constante esfuerzo  por
elevar hasta su dignidad interior y hasta este plano de hermosura superior
todas las cosas feas y tristes que cercaron su existencia. Ahora, más que pastor
de las cabras paternas, será "lunicultor", "perito en lunas". (4)

Perito en lunas no obté el ressò que Miguel esperava, encara que García Lorca li escriu encoratjant-lo per tal que no és desanimi. Li diu:

Escribe, lee, estudia. ¡LUCHA! No seas vanidoso de tu obra. Tu libro es fuerte,
tiene muchas cosas de interés y revela a los buenos ojos pasión de hombre,
pero no tiene más cojones como tú dices que los de casi todos los poetas consa-
grados. Cálmate. Hoy se hace en España la más hermosa poesía de Europa.
Pero por otra parte la gente es injusta. No se merece Perito en lunas ese silen-
cio estúpido, no. Merece la atención y el estímulo y el amor de los buenos.
Eso lo tienes y lo tendrás porque tienes la sangre de poeta y hasta cuando en
tu carta protestas tienes en medio de cosas brutales (que me gustan) la ternura
de tu luminoso y atormentado corazón
. (5)

Adelantem-nos a dir que aquesta carta serà l´únic gest amable de García Lorca cap a Miguel Hernàndez. Potser per gelosia, per por de perdre protagonisme en les reunions, Lorca es farà el sord a les demandes d´ajuda de Miguel, que anava darrera d´ell per tal que li estrenés alguna obra teatral com El torero más valiente.
Amb el poemari sota el braç, recorrerà alguns pobles del voltant fent recitals, ajudat de dibuixos i objectes simbòlics al.lusius a la solució de les endevinalles poètiques.
És en aquests anys, 33-34, que la influència de Ramon Sijé és més forta,  instant Miguel Hernández a que doni una dimensió al.legòrica i moral a les seves metàfores, ja que, segons ell, era la metàfora l´instrument més apte per expressar els inefables misteris de la fe, tals com l´eucaristia. (6)
El 34 Ramon Sijé i d´altres, en resposta al tancament republicà de l´escola jesuítica de Santo Domingo, creen la revista El Gallo Crisis on hi trobem curiosos poemes de Miguel Hernández dedicats a la Mare de Déu o a la eucaristia a més de l´excel.lent elogi de la vida de poble enfront de la de la ciutat, tòpic de llarga tradició literària, com és el "Silbo de la afirmación de la aldea". 
Aquesta temàtica religiosa es manifesta també en els reculls poètics El silbo vulnerado i Imagen de tu huella, noms trets de Sant Joan de la Creu, i en l´auto sacramental, que actualitza els de Calderón, Quien te ha visto y quien te ve y sombra de lo que eras, un avenç del qual llegirà al cercle de José Bergamín, quan torna a Madrid aquest any 34 per intentar més fortuna.
Els tertulians, entre els quals hi ha José Mª de Cossío, que tant ajudarà el poeta, donant-li feina de redactor de la seva enciclopèdia taurina i avalant la seva bona conducta, queden admirats de la maduresa teatral i poètica d´aquel noiet de 23 anys i li demanen que l´acabi. L´auto es publica a Cruz y Raya i mica a mica, Miguel agafa un cert renom, començarà a freqüentar tertúlies literàries i coneixerà dos poetes que l´enlluernaran i faran que doni un gir radical a la seva ideologia i a la seva poètica: són Pablo Neruda i Vicente Aleixandre.

Aquest canvi es produeix al llarg de l´any 35. A més d´influir en ell  fets històrics com la revolta d´Astúries (octubre del 34), les idees filocomunistes d´Alberti, Neruda i d´altres el faran abandonar la ideologia catòlica i abraçar el credo marxista, en la línia de la poesia impura que predicava Neruda a la revista que acabava de crear i en la que comença a col.laborar Miguel: Caballo verde para la poesía. El poema que proclama aquest canvi és el titulat Sonreídme:

Vengo muy satisfecho de librarme
de la serpiente de las múltiples cúpulas,
la serpiente escamada de casullas y cálices
(...)
Sonreídme, que voy
adonde estáis vosotros los de siempre,
los que cubrís de espigas y racimos la boca del que nos escupe,
los que conmigo en surcos, andamios, fraguas, hornos,
os arrancáis la corona del sudor a diario.
(...) (7)

Com he dit, el nostre poeta quedà meravellat pel llibre de Pablo Neruda, Residencia en la Tierra, i en fa un elogi entusiàstic en una resseya, en la qual diu:

¿De qué elementos prescinde Pablo Neruda? De ninguno. Es un enorme
río desbordado que todo lo arrastra en su corriente turbia y tormentosa. Es
la vida con sus plagas y sus tumultuosos animales de siempre, la tierra con su
flora y su fauna, el mar con sus secretos y ahogados. Todo está en Pablo
Neruda; todo lo atiende, todo lo canta, su sangre está siempre atenta al
llamamiento enamorado de las cosas que lo rodean desde los cuatro puntos
cardinales. (...)
Ante su voz desmemoriada y poderosa, ¡qué ridículos encuentra el romancillo,
la cosita, los cuatro versos tartamudos, verbales, vacíos, incoloros, ingeniosos;
el poemilla relamido y breve que hay tantos que cultivan y acatan!
Estoy harto de tanto arte menor y puro. Me emociona la confusión desordenada
y caótica de la Biblia, donde veo espectáculos grandes, cataclismos, desventuras,
mundos revueltos, y oigo alaridos y derrumbamientos de sangre. Me revienta
la vocecilla mínima que se extasía ante un chopo, le dispara cuatro versillos y
cree que ya está hecho todo en poesía.
Basta de remilgos y empalagos de poetas que parecen monjas confiteras, todo
primor, todo punta de dedo azucarado. Pido poetas de las dimensiones de Pablo
Neruda para acabar con tanta confitura rimada. (8)

L´altre llibre que el colpeix amb rotunditat és La destrucción o el amor de Vicente Aleixandre. Miguel li escriu declarant-li la seva admiració i demanant-li´n un exemplar ja que diu que no té diners per comprar-lo. Aleixandre li ho envia i des de llavors s´estableix una amistat entranyable entre els dos. Miguel el visitarà sovint, interessant-se per la seva salut. Recordin que, per aquelles dades, li van extirpar un ronyò al futur Premi Nobel.
Aleixandre en Los encuentros recorda Miguel arribant a casa seva, després de banyarse al riu proper, amb les seves blanques dents i cap pelat, amb la seva desbordant sinceritat. (9)
Ell serà l´unic amic que tindrà de la Generació del 27, junt amb Manuel Altolaguirre, el que li publicarà El rayo que no cesa.
També es faran amics seus els artistes de l´anomenada Escuela de Vallecas, l´escultor Alberto Sánchez, el pintor Benjamín Palencia i, amb ells, la pintora gallega Maruja Mallo amb qui viurà una tormentosa relació amorosa.

És hora de recordar ja que Miguel tenia una promesa, una "novia", a Oriola, Josefina Manresa, a qui havia conegut feia tres anys. Una bona i fidel noia que l´estimava, encara que Miguel, que per aquelles dades s´havia deslliurat del moralisme que li havien inculcat, volia quelcom mes que un tímid petó robat d´amagat i la seva sexualitat topava amb el moralisme catòlic de "filla de Maria" de la casta Josefina. Ho veiem en alguna carta que envia a la seva estimada en la qual llegim:

La gente de los pueblos es tonta perdida, Josefina mía: por eso me gustaría
tenerte aquí en Madrid, porque aquí no se esconde nadie para darse un beso,
ni a nadie le escandaliza cuando ve a una pareja tumbada en el campo, uno
encima de otro.
Odio esa gente idiota que se le pasa todo el día hablando de si ha visto a la
vecina besándose con el novio. ¿Y sabes lo que es eso? Ganas de que la besen
a ella también y que se las aguanta porque no puede tener un hombre que le
ofrezca los labios. (...)
Por lo tanto es una tontería de las más grandes el pasarse la vida martirizán-
dose de tanto desear una cosa y no satisfacer este deseo pudiendo. Tengo muchas
ganas de que me digas sencillamente, como la cosa más natural del mundo:
Miguel, quiero darte un beso. Sin preocuparte de lo que la gente ha de decir
si te ve, porque eso es lo que la gente quiere y no lo que a uno le sale del alma
o del cuerpo. ¿Me entiendes, queridísima Josefina? (O.C., p. 2354)

Aquest antagonisme, aquesta expressió de la frustració amorosa, accentuada per la fulgurant experiència sexual que viu amb la Mallo, provoquen la redacció dels excel.lents  27 sonets que integraran El rayo que no cesa. (10)
El llibre, que es publica el gener del 36, és exponent de la profunda crisi existencial que visqué, aquells mesos, Miguel. D´una banda es trobava entre els retrets de Sijé, que veia com s´apartava dels seus postulats catòlics i s´acostava a Neruda i les burles d´aquest que, davant el propòsit de Miguel d´introduir El Gallo Crisis en els cercles literaris de Madrid, se´n enfotia dient que aquella revista feia massa ferum "satánico y sotánico."
D´una altra banda, la crisi sentimental, que farà que des d´agost del 35 al febrer del 36 deixi d´escriure´s amb la Josefina.
De la simple anècdota d´un "novio" frustrat pels escrúpols de la seva estimada, el geni del poeta en sap treure uns sonets sublims en els quals parla de la pena en termes metafísics i còsmics, de l´amor, l´eros, abocat a la mort, al tanatos, com en l´excel.lent que comença Como el toro he nacido para el luto y el dolor... en el qual va evocant les diverses fases de la lídia taurina, aplicant-lo al mal tracte amorós que rep de part de la seva estimada, que el deixa: como el toro burlado, como el toro.
Les metàfores emprades són ben significatives: l´amor és un carnívoro cuchillo,
un rayo que no cesa, una terca estalagmita que se li clava i que brolla d´ell mateix...
El mèrit d´Hernández és encabir la força d´aquesta passió destructora en el que Sijé anomena la cárcel del soneto, d´una perfecció formal absoluta.
A més dels sonets, del poema inicial en quartetes i de la llarga silva aconsonanta-da central, en la qual s´identifica amb el fang (Me llamo barro aunque Miguel me llame...), a darrera hora inclou la famosa Elegia a Ramón Sijé con quien tanto quería i que havia mort inesperadament a Oriola.
Aquest  preciós cant a la amistat inclou, en tercets encadenats, tots els tòpics d´una elegia: l´increpació a la mort, l´evocació del difunt, els motius de consol... amb una força expressiva impressionant. Miguel no va arribar a temps d´acomplir la promesa que s´havien fet ells dos de què quan un morís l´altre l´enterraria, d´aquí la ràbia impotent de voler escarbar la tierra con los dientes i desamordazarte y regresarte, donant a aquest verb un valor transitiu.
L´elegia, junt amb sis sonets, es van publicar a la Revista de Occidente i meresqueren l´elogi de Juan R. Jiménez:

En el último número de la Revista de Occidente publica Miguel Hernández,
el extraordinario muchacho de Orihuela, una loca elegía a la muerte de su
Ramón Sijé y seis sonetos desconcertantes. Todos los amigos de la poesía
pura deben buscar y leer estos poemas vivos. Tienen su empaque quevedesco,
es verdad, su herencia castiza. Pero la áspera belleza tremenda de su corazón
arraigado rompe el paquete y se desborda, como elemental naturaleza
desnuda. Esto es lo excepcional poético, y ¡quién pudiera exaltarlo con tanta
claridad todos los días! (El Sol, 23-II-1936)

La primavera del 36 està resultant una època de triomf literari per a Miguel ja que li demanen col.laboracions a diaris i revistes i el seu Rayo... es ven molt bé el día del llibre. Mentrestant està escribint El labrador de más aire (1936), la seva obra teatral més reeixida, amb la qual intentarà conquerir també aquest difícil territori de l´escena madrilenya.
El que resulta curiós d´aquesta obra i de l´anterior, Los hijos de la piedra (1935), és comparar escenes d´elles semblants a les del auto. Mentre en aquell, les forces revolucionàries dels sentits eren presentades com l´encarnació del mal i es demanava al pagès resignació davant l´opressió dels amos, en aquestes se li reclama la revolta contra la injustícia.

Això vol dir que, quan esclata la guerra, encara que els milicians maten el pare de Josefina, que era guàrdia civil, té ben clar en quin bàndol s´ha d´apuntar, el de la lleialtat a la república. El seu compromís és total i així ho expressa en el pròleg de Teatro en guerra (1937):

No había sido hasta este día (el 18 de julio de 1936) un poeta revolucionario
en toda la extensión de la palabra y su alma. Había escrito versos y dramas
de exaltación del trabajo y de condenación del burgués, pero el empujón defi-
nitivo que me arrastró a esgrimir mi poesía en forma de arma combativa me
lo dieron...- aquel iluminado 18 de julio... Entiendo que todo teatro, toda poesía,
todo arte, ha de ser, hoy más que nunca, un arma de guerra.

I afegia:

Con mi poesía y mi teatro, las dos armas que más me corresponden y que más uso, trato
de aclarar la cabeza y el corazón de mi pueblo, y sacarlos con bien de los días revueltos, turbios, desordenados, a la luz más serena y hermosa. (O.C., 807)

I, en efecte, després de cavar trinxeres participant en la defensa de Madrid, és destinat, el 22 de febrer del 37, a un front molt més tranquil, el de Jaen, amb la missió de fer propaganda, d´imprimir un diari, i de procurar donar moral i adoctrinar els companys... Així és com neixen els poemes de Viento del pueblo, que surt imprès quan Miguel era a Moscú en viatge cultural.
S´ha casat el 9 de març amb Josefina, ha superat la seva crisi existencial i sentimental. Avancem que, al llarg de la guerra, la seva dona tindrà un fill, Manuel Ramon, que se´ls morirà als deu mesos i un altre a qui posaran Manuel Miguel. I, pel que fa a la seva poesia, que s´encaminava pels viaranys del surrealisme, torna a formes populars més entenedores per als destinataris als quals va adreçada.
En aquest llibre d´estructura desigual, ja que recull poemes fets en circumstàn-cies molt diverses, hi trobem poesies de temàtica social que s´han fet famoses. Així, Andaluces de Jaén, que demana la propietat de la terra per als que la treballen o El niño yuntero, que denuncia el cercle tancat de la pobresa a la qual es veu abocat un nen que tant s´assembla a ell mateix.
Mai la poesia s´havia atrevit a exaltar líricament objectes tan humils com l´escombra o la suor, la corona de glòria del treballador. Miguel es sent portaveu del poble, agermanat amb ell per la terra i per la sang, una metàfora central de la seva poesia que esdevé tant símbol de vida com de mort. El silbo, aquest airet suau d´un poeta solitari, s´ha convertit en un vent impetuós que expressa tota l´ànsia de llibertat dels pobles hispànics. Així ho diu a Vicente Aleixandre al qual dedica el llibre:
Vicente: A nosotros, que hemos nacido poetas entre todos los hombres,
nos ha hecho poetas la vida junto a todos los hombres. Nosotros venimos
brotando del manantial de las guitarras acogidas por el pueblo, y cada
poeta que muere deja en manos de otro, como una herencia, un instru-
mento que viene rodando desde la eternidad de la nada a nuestro corazón
esparcido. (...)
Los poetas somos viento del pueblo: nacemos para pasar soplando a través de
sus poros y conducir sus ojos y sus sentimientos hacia lasa cumbres más
hermosas. Hoy, este hoy de pasión, de vida, de muerte, nos empuja de un impo-
nente modo a ti, a mí, a varios, hacia el pueblo. El pueblo espera a los poetas
con la oreja y el alma tendidas al pie de cada siglo. (O.P.C., p. 289)

Si la poesia èpica de Viento del pueblo és optimista i entusiasta, ja no ho és pas la de El hombre acecha on parla dels ferits, de les presons, de l´odi, i ja es preveu la derrota de l´exèrcit republicà. El títol fa al.lusió a que l´home s´ha convertit en un tigre ferotge que assetja els altres homes.
El llibre, dedicat a Neruda, estava a punt de sortir quan les tropes franquistes ho impediren en entrar a València a principis del 39. Es mostra molt més unitari que l´anterior, malgrat que no hi manquen poemes de circumstàncies.
A més de poemes, Miguel, que va participar en cruentes batalles com la de Terol, escrigué moltes cròniques d´aquesta sagnant lluita que publicà a revistes com Al ataque, Ayuda o La Voz del Combatiente. La prosa de Miguel esdevé àgil, incisiva, en aquest cas describint "La rendición de la Cabeza", santuari de Jaen:

Las tres y media de la tarde me pareció la hora que sería. El sol que andaba
el día jugando con nubes desapareció bajo una masa grandiosa, voluminosa,
que prometía una pasajera tempestad. Sobre nuestras espaldas empezó a des-
cargar un granizo duro, deshecho a poco de caer por el calor de nuestros poros.
Los truenos se unieron a las baterías y a los fusiles, y Sierra Morena retumbaba
y se estremecía como próxima a desplomarse en no sé qué abismo de agua. La
guerra era entonces terrestre y celeste, con infanteria y artillería doble, con
relámpagos que se ahogaban en los horizontes fieros. (O.C., pp. 2211-2212)

D´altres vegades aquest to èpic i líric esdevé més dramàtic i cru, com a la descripció de la retirada del front de Madrid:

Nos retirábamos, por no decir que huíamos, dentro del más completo desorden.
Las encinas de las lomas de Boadilla del Monte temblaban a nuestro paso enlo-
quecido, y algunos troncos se precipitaban degollados bajo las explosiones de las
granadas. En medio del fragor de la huida, de los cartuchos y los fusiles que
los soldados arrojaban para correr con menor impedimento, me hirió de arriba
abajo este grito: "¡Me dejáis solo, compañeros!" Una bala rasgó por el hombro
izquierdo mi chaqueta de pana, que conservaré mientras viva, y las explosiones
de los morteros me cegaban y me hacían escupir tierra. "¡Me dejáis solo, compa-
ñeros!" Se oían muchos ayes, muchos rumores sordos de cuerpos cayendo para
siempre, y aquel grito desesperado, amargo: "¡Me dejáis solo, compañeros!
¡A mí me falta y me sobra corazón para todo!" (11)

Ve la derrota i Miguel creu que pot salvar-se passant a Portugal però el deté la policia salazarista i l´entrega a l´espanyola. Aquí comença un calvari que el portarà de presó en presó, vivint en totes elles en condicions infrahumanes. En la madrilenya del Conde de Toreno conviurà amb Buero Vallejo, que li farà el famós retrat que figura a la convocatòria d´aquest acte.
A la presó dibuixa, cus els seus vestits esparracats i escriu els poemes del seu darrer llibre, el Cancionero y romancero de ausencias. Molts d´ells són breus, condensats, escrits en mètrica semblant a la de la poesia popular i tenen com a temes la guerra, la presó, el fill mort i, sobre tot, la dona, el fill que els sobreviu, els únics refugis en les seves penes. Hi trobem excel.lents poemes amorosos i sembla no perdre mai l´esperança, en filar un rayo de sol en la lucha/ que siempre deja la sombra vencida. Potser només en el titulat Sepultura de la imaginación, en el qual es compara a un paleta que és sepultat per l´edifici esplendorós que volia edificar, hi trobem un amarg pessimisme.
Si llegim la correspondència d´aquests anys veiem que sempre dóna ànims a Josefina, es preocupa per ella i per la salut del seu fill, els diu que sortirà aviat, que no es preocupin si no pot menjar massa ja que tampoc treballa gens... Es commovedora, per exemple, la que els remet junt amb unes "coplillas" que, sense nom, els crítics han batejat amb el títol de Nanas de la cebolla, a raó de rebre una carta de la seva dona en la qual li deia que no tenien més que pa i ceba per menjar:

Estos días me los he pasado cavilando sobre tu situación, cada día más difícil.
El olor de cebolla que comes me llega hasta aquí, y mi niño se sentirá indignado
de mamar y sacar zumo de cebolla en vez de leche. Para que lo consueles, te mando
esas coplillas que le he hecho, ya que aquí no hay para mí otro quehacer que
escribiros a vosotros o desesperarme. Prefiero lo primero y sí no hago más que eso,
además de lavar y coser con muchísima seriedad y soltura, como si en toda mi
vida hubiera hecho otra cosa. También paso mis buenos ratos espulgándome,
que familia menuda no me falta nunca, y a veces la crío robusta y grande como
el garbanzo. Todo se acabará a fuerza de uña o paciencia, o ellos, los piojos,
acabarán conmigo. Pero son demasiado poca cosa para mí, tan valiente como
siempre, y aunque fueran como elefantes esos bichos que quieren llevarse mi sangre,
los haría desaparecer del mapa de mi cuerpo. ¡Pobre cuerpo! Entre sarna,
piojos, chinches y toda clase de animales, sin libertad, sin ti, Josefina, y sin ti,
Manolillo de mi alma, no sabe a ratos qué postura tomar, y al fin toma la de
la esperanza que no se pierde nunca. (O.C. p. 2566)

Aquesta és la darrera carta que li escriu abans que, sorprenentment, el deixin en llibertat el setembre del 39, potser per influència de Neruda, que va trobar un cardenal francès amic de Franco a qui van llegir l´auto sacramental que havia escrit Miquel i que va intercedir per ell. Content, se´n va al seu poble i allà el tornen a detenir i empresonar, tractant-lo allí més malament que a cap altra lloc.
El 18 de gener del 40, en un judici sumaríssim on són jutjats també altres vint-i-set companys, és comdenat a mort. Eduardo de Guzmán, un dels jutjats, redactor del diari Madrid, diu que no se´ls va permetre als acusat de dir més que sí o no i explica així l´actuació del fiscal:

El fiscal empieza a hablar y lo hace durante veinte minutos en tono duro, agresivo,
hiriente. Las palabras chusma, horda, criminales, salvajes y asesinos se repiten
una y otra vez con machacona insistencia. (...)
Su apasionante disertación tiene dos partes perfectamente diferenciadas. En la
primera, que dura entre seis y siete minutos, acusa a veintitantos de los procesados
que se sientan en el banquillo de todas las barbaridades habidas y por haber, atribu-
yéndolas a los malos instintos y a la crasa incultura de sus autores, cuya incapacidad
para distinguir el bien del mal les convierte en una peligrosa amenaza para la
sociedad. En la segunda, que dura justamente el doble, echa sobre los hombros de los
dos restantes -Miguel Hernández y yo- todas las culpas de los demás sumadas a las
nuestras propias.
Según el fiscal, nuestra máxima responsabilidad estriba precisamente en no ser
analfabetos, incultos ni ignorantes: en la capacidad de comprender dónde está el bien
e inclinarnos resueltamente por el mal; en haber permanecido en zona roja
durante toda la guerra, escribiendo y hablando en defensa de una causa maldita,
excitando con nuestros argumentos y propaganda la resistencia criminal contra
las armas nacionales. Y al fin, cuando se derrumba el edificio que nuestras menti-
ras contribuyeron a levantar, intentando eludir la acción de la justicia: yo, marchan-
do a Alicante para tomar un barco; Miguel, buscando refugio en Portugal... (12)

Miguel és un dels disset condemnats a mort en aquest judici, pena que li serà conmutada, per intercessió de José Mª de Cossío, per la de 30 anys de presó.
Però les condicions de vida en aquelles presons franquistes, on explica Miguel que disposaven d´un pam i mig per dormir i, per tant s´havien de girar tots de cop per canviar de posició, eren també una altra condemna a mort. Miguel contrau la tuberculosi i, per la seva valentia en no abdicar dels seus principis, no se´l permet ser traslladat a un sanatori antituberculós que l´hagués pogut salvar.
A aquestes últimes i curtíssimes cartes hi llegim coses que fan posar la pell de gallina, com aquesta:

Josefina: anoche me ha hecho Barbero una operación mucho más importante
que la otra. Por medio de un aparato punzante que me colocó en el costado, después
de mirarme de nuevo con los rayos X, salió de mi pulmón izquierdo, sin exagerarte,
más de litro y medio de pus en un chorro continuo que duró más de diez minutos.
Hoy me encuentro muy descansado y casi sin fiebre. Espero recobrar el apetito rápi-
damente. (O.C., p. 2716)

I en la següent, la darrera que pot escriure de la seva mà::

Querida esposa: Cada día se me hace más precisa mi salida a un sanatorio, aquí
no me recuperaré nunca. (...) (O.C., p. 2717)

Només va accedir a casar-se per l´església per tal que permetessin a Josefina visitar-lo a l´infermeria de la qual ja no es podia moure i, potser, per regularitzar legalment el seu fill, ja que, per al nou règim, no valia per a res el casament civil que havien contret durant la guerra.
El dia 28 de març de 1942 va morir. No van deixar fer-li una màscara mortuòria ni velar-lo al cementiri, ja que digueren, sovint era lloc d´afusellaments de presos.
Diu la llegenda que va deixar escrita a la presó aquesta dedicatòria:
Compañeros, camaradas, amigos,
despedidme del sol y de los trigos.

No voldria acabar sense arribar a unes conclusions que podrien resumir aquesta trajectòria vital i poètica que hem vist:
1ª) Miguel Hernández va ser un home sincer al llarg de tota la seva vida.
Ho digué amb claredat: "Yo empuño el alma cuando canto" i "La lengua en corazón tengo bañada."
2ª) Va ser un poeta nat, de raça, però, a la vegada, exigent amb la perfecció de la seva pròpia obra, com ho veiem en les succesives redaccions de El rayo que no cesa.
3ª) Va ser un poeta treballador que, en condicions extremadament adverses i en pocs anys, va escriure una extensa obra que d´altres no han fet en una vida molt més llarga.
4 rt.) Encara que havia dit que el llimoner del seu hort l´havia influït més que tots els poetes junts, no és menys cert que sabé assimilar, en un curt període de temps, les principals tendències literàries d´aquest principi de segle tan tumultuós. Influït, és clar, com ens passa a tots, per allò que ens resulta més afí i proper.
5 ª) En ell conviuen un esperit vital i optimista amb la sensació d´estar marcat per un destí tràgic. (En una carta de la presó a Josefina li confessa sentir-se culpable de la mort del seu primer fill i conformat de no poder estar al costat del segon perquè així no li durà la mala sort que arrossega).
6ª) A la seva obra trobem unes metàfores recurrents (el toro, la sang...) que adquireixen simbolismes cada vegada més rics i, sempre, el propòsit d´ennoblit les coses més vulgars a la categoria poètica.
7ª) Per tot això, i l´exemplaritat de la seva vida, és un dels poetes que més ha in-fluït en els de la postguerra,  un dels que ha generat més elogis poètics, (13) i un dels que podem proposar com a exemple de superació personal als nostres joves. (14)

 

1)Per al filofascisme de R. Sijé es pot consultar: Agustín Sánchez Vidal, "Miguel Hernández en la encrucijada", Suplement de Cuadernos para el diálogo, Nº 71, Madrid, 1976, pp. 11-15.

2)Miguel Hernández, Obra completa, (3 vols.), Edición crítica de Agustín Sánchez-Vidal, y José Carlos Rovira con la colaboración de Carmen Alemany, Ed. Espasa Calpe, Madrid, 1992. (La citaré: O.P.)

3) Cf. l´estudi introductori de: Miguel Hernández, Antología poética, (Edición de Agustín Sánchez
Vidal), Ed. Vicens Vives, Barcelona, 1999, p. XII.

4)Citat per Manuel Durán: "Miguel Hernández, barro y luz", a En torno a Miguel Hernández, Ed. Castalia, Madrid, 1978, p. 36.

5)Citada per Juan Cano Ballesta: "Trayectoria de una vida trágica", a En torno a Miguel Hernández, Op. cit., p. 13.

6) Cf. l´article de Ramón Sijé: "El comulgatorio espiritual. Hacia una definición del auto sacramental", a
El Gallo Crisis, Nº 3 y 4, Edición facsímil, Publicaciones del Exmo. Ayuntamiento de Orihuela, 1973,
pp. 32-35.

7)Miguel Hernández, Obra poética completa, (Introducción, estudios y notas de Leopoldo de Luis y
Jorge Urrutia), Ed. Zero, Madrid, 1976, p. 278. (El citaré amb les sigles O.P.C.)

8)Citat per Robert Marrast: "Miguel Hernández ante Pablo Neruda", a En torno..., Op. cit., p. 72.

9)Cf. Vicente Aleixandre, Obras completas, Vol. II, Ed. Aguilar, Madrid, 1978, pp. 325-327.

10)No comparteixo del tot la tesi de José Luis Ferris, a la seva recent biografia: Miguel Hernández. Pasiones, cárcel y muerte de un poeta, Ed. Temas de Hoy, Barcelona, 2002, en afirmar que els
sonets del Rayo... són provocats per la relació amb la Mallo. Es poden explicar sense aquesta relació.

11)Citat per Juan Cano Ballesta a: "Miguel Hernández: poeta comprometido, periodista y narrador épico" a En torno..., Op. cit., p. 233.

12)   Eduardo de Guzmán, "1940: Juicio y condena de Miguel Hernández", Nueva Historia, Madrid, abril
1978, pp. 78-87.

13)Cf. Varios autores, Homenaje a Miguel Hernández, Ed. Plaza Janés, Barcelons, 1978, (El poema
llegit per mi al recital és el de José Agustín Goytisolo, "Historia conocida", p. 83)

14)A més dels treballs que es poden fer amb els alumnes amb els poemes de M. H. se´ls podria donar
aquesta consigna de creació: completar el deliciós conte infantil "El gorrión y el prisionero", que va
deixar inconclús. (O.C. pp. 2251-2254).

 

[Aquest article ha estat publicat al número 34 de la revista Sota el cel del Puig, tardor de 2010.]