Sou a: Inici / Activitats / Activitats educatives / Literària / Prosa / Era foraster i em vau acollir

Era foraster i em vau acollir

Era foraster i em vau acollir...

[Mt. 25]

[El professorat de la matèria de Religió als centres d'educació secundària a Santa Coloma va organitzar, al mes d'abril de 2012, un concurs de redacció entre l'alumnat d'ESO  entorn a la idea "Era foraster i em vau acollir...", frase  de l'Evangeli que és a la façana de l'Esglèsia Major. Dels textos presentats per l'alumnat del nostre institut, hi van obtenir menció especial els dos següents.]

Una nova esperança


Aquesta història que estic escrivint narra els esdeveniments que em van succeir quan vaig fugir del meu país buscant l’esperança d’una vida nova.
Fa només 13 anys vaig néixer amb el nom d'Andwele a un modest poblat al sud del Sahel (Sàhara). Els meus pares tenien poc recursos, la gent del poble es moria de fam i les malalties ens exhaurien la vida a poc a poc.
Cada dia el meu pare es passava tota la jornada intentant sembrar algunes llavors en un sòl sec i àrid. La meva mare caminava una dotzena  de quilòmetres amb l’objectiu de treure aigua amb un càntir marró de dins de un pou vell que no sempre era del tot potable. Jo cada dia intentava ajudar als malalts del poble i per la nit escoltava històries dels ancians.
Un amic meu, anomenat Daren, em va parlar d’una ciutat anomenada Barcelona en la qual els polítics i l’Església ajudaven a les persones necessitades a viure amb dignitat, tenir feina, assistència mèdica i estudis.
Passaven els dies i la cosa no millorava. Jo somiava amb poder sortir d’allà algun dia i trobar un lloc on pogués ser feliç i no passar fam, gana ni fred.
Una fosca nit d’hivern, la meva família i algunes persones més vam sortir del poblat tan sols amb la roba que portàvem; unes velles espardenyes, uns pocs càntirs d’aigua i molt poc menjar cap a una barqueta que ens portaria amb un mica de sort al “Nou Món”.
Vaig passar dotze llargs dies al immens oceà; encara puc recordar els crits i pregàries d’homes i dones i les discussions per distribuir els aliments.
Fins que un bon dia, el petit vaixell va arribar a una oblidada platja. Tenia tantes sensacions a la vegada que em vaig desmaiar i pensava que em moriria.
Però quan ho donava tot per perdut, unes veus que parlaven en un idioma estrany però amb tendresa em van despertar.
Aquestes persones em van acollir, van obrir-me el seu cor i van deixar de cantó l’egoisme i les banalitats de la vida quotidiana.
Actualment, visc en un centre d’ integrament. Puc estudiar, no passo gana, els meus pares tenen una feina, he fet alguns amics i desitjo el dia de demà poder ajudar i acollir a les persones que em necessitin.
I així puc acabar aquesta història amb un final feliç, gràcies a l’amor incondicional que vaig rebre un dia qualsevol, en una oblidada platja plena de llum i de gràcia.

David Mingueza Álvarez de la Campa (2n C)


Dounassi

Em dic Dounassi Aghbad. Sóc marroquí. Tinc una família única que m’estima més que a res.
Tenia 16 anys quan vaig morir el 16 de juny de 2012.
Aquesta és la meva història.
Avui és 1 de juny i fa unes hores que l’avió ha aterrat a l’aeroport del Prat, a Barcelona.
La gent va amb presses a tot arreu; maletes per aquí, maletes per allà, carreres per aquí carreres per allà, ensopegades per aquí ensopegades per allà. Les empentes tampoc falten. I les disculpes tampoc. La gent, en tocar-se sol dir una paraula així com disculpi. Però en canvi quan un senyor s’ha topat amb mi no ma dit ni disculpi ni res. M’ha mirat amb mala cara i ha començat a caminar més ràpid.
De moment ens hem instal·lat en una pensió prop del centre de Barcelona. Ha costat bastant entendre’ns amb el recepcionista perquè no dominem gaire bé el català.
Després de desfer les maletes hem sortit al carrer per conèixer la ciutat, no sense haver comprat un mapa abans.
Com que tot i tenint el mapa no ens ensortim comencem a preguntar a diverses persones com arribar a diversos punts de la ciutat. Però la gent en comptes d’ajudar-nos i indicar-nos els camins, ens mira amb cara de pomes agres, amb cara de fàstic i intenta evitar-nos. No es volen apropar gaire a nosaltres i encara no se perquè.
¿Que som tan diferents nosaltres?
Ha quedat clar que hi ha molta gent que no ens hi vol.
Després d’aquest panorama hi ha moltes vegades que em fa vergonya sortir al carrer  perquè em sento exclòs, marginat.
La gent, quan passa pel teu costat et mira de reüll i riu o xiuxiueja a l’oïda del seu company alguna cosa que jo no puc sentir però que te a veure amb mi i em critica.

I encara que vagi nomes a la vorera d’en front a comprar pa sempre em passa el mateix. Miradetes, xiuxiuejos... N’estic fart !
Avui és dia 12 de juny. Fa calor, molta calor. No em ve de gust sortir de casa , ni per la calor ni per les burles constants.
L ‘altre dia em van voler robar uns equatorians que venien darrere meu molt dissimuladament. Com que sóc marroquí deuen pensar que sóc tonto o retrasat i que no m’empano de res. Però no. Puc ser marroquí i ser llest i espavilat a l’hora, encara que hi ha moltes persones que pensen malament de la gent com jo.
Estic pensant i m’ha vingut al cap la idea de estar assegut en un pupitre a l’escola, amb les mirades del altres alumnes fixades al meu clatell i sense deixar de riure’s de mi. Un calfred em recorre tot el cos. No m’ho puc ni imaginar.
Encara no m’he adaptat a la nova societat. Dubto mol que ho faci aviat perquè tampoc és que el comportament de la gent ajudi gaire. Encara queda temps perquè m’adapti.
Avui ja és el setzè dia que porto a Barcelona.
És un dissabte bastant tranquil, sense gaire moviment .
Estem fent una mica de neteja. Ja era hora.
De sobte la mare em diu que he d’anar al supermercat a per patates.
Em poso les sabates i la jaqueta i surto al carrer.
S’està fent fosc, he de donar-me presa perquè sinó el super tancarà.
Per anar més ràpid agafo una drecera. Vaig per un carreró gairebé buit i bastant fosc. Nomes se senten les meves passes i les passes d’un grup de persones que venen al meu darrere.
Accelero, acceleren, corro, corren.
Estic nerviós, no se que fer. Intento córrer més de presa però ells són cinc i jo només un.
Massa tard, m’han atrapat.
Un d’ells em te agafat pel coll. Intento forcejar per veure si puc escapar però no hi ha manera.

De sobte noto una punxada a l’abdomen. Miro cap abaix i veig una navalla clavada al meu tronc.
Lentament caic al terra sense tornar a aixecar-me, amb una ferida mortal.
Vaig morir apunyalat el 16 de juny de 2012.
Mai a la vida vaig imaginar que aquesta seria la meva fi, una fi trista i injusta.


Estrella Martínez Lara
(2n C)

[Aquests textos van estar publicats al núm. 36 de la revista Sota el cel del Puig, maig de 2012.]