Sou a: Inici / Activitats / Activitats educatives / Literària / Prosa / Veinte años

Veinte años

Aquest text va obtenir el 2n accèssit de narrativa catalana, categoria batxillerat i cicles, al concurs Sant Jordi 2012

Ja havia acabat el seu torn, no havia actuat tal i com ell volia però va seure satisfet a la cadira, i va observar al seu company d’escenari com interpretava “Veinte años” a piano, a ritme de jazz. Les notes de la cançó es barrejaven amb el gust del whisky que a ell li agradava tant prendre quan ja havia acabat la seva actuació, donant com a resultat un estat de pau, en un ambient íntim, petit i tancat. Una vegada va sortir del bar, es va adonar que estava plovent i no portava paraigües, però tampoc l’importava ja que el seu apartament estava situat relativament a prop del lloc on havia actuat. L’artista vivia content amb la seva modesta vida, que el satisfeia completament; el dia que no havia de tocar en algun bar del centre se’l passava composant, o mirant altres artistes a tots els bars de la zona. Un dia, va assistir a un d’aquests concerts, i sense dubte va ser el més especial. Es tractava d’una sessió en la que els artistes havien d’improvisar amb el seu instrument, o cantant. Però no consistia solament en això, el nostre protagonista era el músic principal, i cada deu minuts apareixia un segon músic. 10 minuts màgics o terribles, depenent de la seva compenetració. El músic va començar a barrejar melodies que feien recordar les Havaneres de la seva infància, amb el ritme d’una cançó de Bebo Valdés que li agradava molt. Aquesta barreja va quedar bonica amb la veu d’un home, Càstor, que va inclinar la improvisació més cap al costat havanerístic de la cançó, que al de la cançó de Bebo. Amb el segon músic ho va passar malament, ja que no semblava enrecordar-se que ara eren dos els que estaven actuant, i no pas ell sol. La tercera en sortir, la Sílvia, era filla del Càstor i havia heretat la seva veu d’havaneres, tot i que combinava igual de bé amb el moments en que el músic s’apropava més al jazz. Van ser 10 minuts de connexió quasi divina, mai havia tocat amb una persona amb qui connectés tan bé. La resta d’artistes que van venir després de la Silvia, no van deixar cap marca en el músic, que no es podia treure de sobre aquella veu. En acabar es van buscar, i sols al bar van interpretar “Alfonsina y el mar”. La Sílvia, de l’emoció, va trencar a plorar en acabar la cançó. Resultava difícil no fer-ho en escoltar aquelles veus, la guitarra d’ ell, era una combinació celestial. Tant ell com ella van decidir que aquella connexió havia de ser més utilitzada, que aquelles sensacions havien de ser compartides, però no van rebre la resposta esperada. Això no els importava, ells sabien que estaven creant unes melodies precioses i eren feliços amb aquesta vida. Mentre que la felicitat era el doble, els ingressos eren els mateixos, però els músics no va pensar en dissoldre mai aquella parella que de moment, solament era musical. L’amor va sorgir quan ell va interpretar una cançó a un bar: “Horus”, dedicada a la Sílvia en homenatge al seu tatuatge amb l’ull d’ Horus al clatell. Van passar un parell de mesos de vida en parella, amb una vida molt modesta i molt feliç al mateix temps. I en els concerts, quan ell tocava el seu Horus, la Sílvia s’emocionava en silenci. Les llàgrimes es barrejaven en els ambients més diversos, que en cap moment van deixar de ser ambients íntims, petits i tancats. Els ambients que havien vist créixer el seu amor. Va ser un d’aquests íntims racons el que va veure també com tot s’enfonsava. El dia de Sant Esteve, un representant de la companyia “Universal” es va fixar en el músic i el va oferir un contracte que va suposar un punt i apart en la seva relació amb la Sílvia. Les cançons més boniques i tristes van sortir de la boca de la Sílvia quan el seu amat no era amb ella. Cançons com “Corrandes d’exili” o les “Havaneres de Cádiz” que avocaven al record i la melancolia. Mentrestant, el que ara era un gran guitarrista acompanyava a una jove Amy, que tenia més caràcter que la Sílvia i traslladava aquest nou estil als escenaris. Ara, les cançons s’apropaven més al jazz que a les havaneres de la seva estimada. Aquesta combinació va rebre la contestació que ell esperava haver obtingut amb la Sílvia temps abans. Gràcies al plurilingüisme de l’ Amy van conquistar els cors de les costes americanes i angleses, tot i que també van ser coneguts més enllà dels estats de parla anglosaxona. La seva gira acabava a Nova York, on ell i ella van oferir un concert espectacular. El gran concert va arribar fins i tot a Calella de Palafrugell, on el Càstor consolava la Sílvia encara trista dia i nit. Ara tenien un estiu per gaudir i reflexionar, i així va ser. Ara gaudia de tot el que mai havia desitjat gaudir, però aparentment era molt feliç al costat de l’Amy. Sens dubte, aquesta noia tenia un estil de vida distint al d’ ell. Al començament ell creia que amb l’Amy aconseguiria l’èxit que no va aconseguir amb la Sílvia i a més, trobaria en ella el que va trobar en la Sílvia, però no va ser així. Una vegada passejant per un carrer de Nova York, va passar per aquells bars on ell estava acostumat a actuar. Al costat va veure un cartell: “Final de la gira de la gran Amy amb el seu guitarrista Joan Manel Serrat a Madison Square”. Era això el que buscava? El Serrat sempre havia sigut un jove bohemi, i era molt feliç amb aquella vida. Ay! Com enyorava la Sílvia! Va agafar el primer avió cap a Barcelona, sense cap dubte, estava disposat a retornar a la seva modesta vida, que era la que realment l’omplia de felicitat. Sabia on trobar la Sílvia, al “Café Royale” de Barcelona, on van tocar llunyanament ja aquell any passat aquella “Alfonsina y el mar”. Ella cantava allí aquella nit, i quan ella estava cantant els mateixos “Veinte años” que sonaven al principi del relat, el Serrat va pujar a l’escenari, on es van fondre en un bes, una abrasada, que sens dubte va durar molt més de “veinte años”, de fet, la flama de l’amor va durar ininterrompudament fins al final de les seves vides. Ni l’Amy ni la resta del món va saber que es va fer del Serrat. Els únics testimonis del que estava passant eren tots els racons íntims, petits i tancats que observaven curiosos aquella relació que mai va deixar de créixer.

Si las cosas que uno quiere
se pudieran alcanzar
tú me quisieras los mismo
que veinte años atrás.

Con que tristeza miramos
a un amor que se nos va,
es un pedazo del alma
que se arranca sin piedad.”

Homenatge al món bohemi, les coses petites, el jazz i les havaneres. Al Joan Manel Serrat, l’Amy Winehouse, la Sílvia Pérez Cruz i el seu pare Càstor Pérez i al gran Bebo Valdés. A la ciutat de Barcelona.

 

Carles Leiva López

[Aquest text va estar publicat al núm. 36 de la revista Sota el cel del Puig, maig de 2012.]