Sou a: Inici / Activitats / Activitats educatives / Literària / Prosa / Vols morir amb mí? i altres històries

Vols morir amb mí? i altres històries

Tres relats de ficció

Vols morir amb mi?

 

És en Ramon, la persona que més m’estimava en el món, el coneixia des de la infantesa, teníem cinc anys quan jugàvem junts, sempre units, només els dos sols, rèiem i cantàvem fins que vam tenir dotze anys i es va allunyar de mi fins arribar un dia e què no em va dirigir paraula i com aquell dia van seguir els altres. No em va tornar a parlar més com tampoc no parlava amb ningú. Érem dues persones unides, érem els únics amics que teníem, i es va separar de mi sense saber el motiu per què ho va fer.

La meva sorpresa va ser als setze anys, quan un dia em vaig despertar amb dues veus que em parlaven dintre el cap. Una era la meva i l’altra era la d’en Ramon: “Bon dia, Maria”. Vaig sentir com si una energia procedent de l’exterior entrés al meu cos i me l’omplís. Vaig sentir com en Ramon formava part de mi. D’una banda, era feliç perquè el tenia més a prop i em recordava la infantesa però per l’altre cantó continuava amb el mateix caràcter, no era el mateix nen de sempre. No sabia per quin motiu el tenia dintre meu. Potser m’estava tornant boja, de pensar sempre amb ell. Ara em semblava que estava dintre meu, que tornàvem a estar junts, com abans. Vaig tornar a recordar aquells anys, la seva cara innocent, el seu somriure amorós... Vaig voler viure tot el que enyorava i que havia fugit sense dir adéu. En Ramon va desaparèixer i em va tornar una altra completament diferent. Potser m’estava tornant boja, imaginant que sentia la seva veu, que podia parlar amb ell, com abans. L’estimava. Aleshores vaig sentir la veu: “No estàs boja, Maria, m’estàs sentint.” Silenci. Continuà: “Ho sento, Maria, de debò, ho sento, no volia fer-te mal. Però sé que te n’hauria fet més si haguéssim estat més temps junts.” “Què passa? Digues-m’ho, no ho entenc, m’estàs fent mal en callar-t’ho tot.” “Quan vaig tenir dotze anys, els pares em van dir que tenia una malaltia incurable, que la tenia des de que vaig néixer i que no volien dir-m’ho fins aquell moment. Em van dir que només quedaven quatre anys més. No t’ho podia dir, et volia oblidar, creia que si no te’n parlava resultaria més fàcil. T’estimava amb bogeria i no volia que em veiessis en aquell estat. Tu i jo sempre hem estat junts i no hem tingut cap altre amic o familiar al nostre voltant. Hem nascut per estar junts, aquesta és la nostra aspiració. Ara podem tornar a estar-ho, només amb una diferència de quan érem nens. Estic mort: Maria, vols morir amb mi?

Neus Martínez de Mateo (1r de Batxillerat)

 

 

La foscor del món

 

On sóc, que són aquests llums, què són aquestes veus? Què m’ha passat?

Aquestes pregntes van ser les primeres paraules que vaig dir, abans de saber que una nova etapa a la meva vida estava a punt de començar. La resposta a aquestes preguntes va trigar a aparèixer, encara que tenia sospites que alguna cosa no anava bé, ja que no em sentia com a casa. Hi havia una olor estranya, el dubte s’estava apoderant de mi, una incertesa molt profunda estava començant a aparèixer en un racó de la meva ment, però per què?

Capficat en els meus pensaments, una veu coneguda em va interrompre. Era la mare, això estava clar, però no la veia bé, era impossible, sempre havia tingut una vista perfecta, no podia ser. En un primer cop va passar-me pel cap que tota aquesta situació podia ser un somni, això hauria sigut l’ideal, només hauria sigut un moment en el qual no havia pogut veure, però que al dia següent tot tornaria a ser com abans. El cas és que això no era un conte de fades i, per més que intentés no creure-ho, res no canviava, la crua realitat és que m’havia quedat cec.

En aquell moment van arribar les respostes a les preguntes que m’havia fet des d’un principi, encara que ara ja no necessitava la resposta: ja la sabia.

Em trobava a l’hospital Central de la meva ciutat, les llums que abans eren sospitoses ja us podeu imaginar què eren, doncs està clar, de la cambra on jeia, i les veus eren dels doctors que estaven atenent-me i de la meva estimada mare

Els doctors em van explicar quina havia sigut la causa del meu estat, la meva sorpresa va arribar quan em van dir que tot havia sigut per un accident que havia tingut a la fàbrica de productes químics on treballava. Segons havien explicat els meus companys de la fàbrica, un pot amb una substància molt corrosiva havia caigut i, per desgràcia meva, havia anat a parar als meus ulls. Jo com us podeu imaginar no sabia res del que m’havia passat ja que a causa de l’accident havia perdut la memòria dels fets recents de la meva altra vida. Dic això de la meva altra vida perquè per a mi ja res no podia ser com abans, la meva vida havia donat un tomb d’unes dimensions inimaginables, i no hi havia solució per al meu problema.

Tot havia canviat arran de l’accident, moltes coses que abans podia fer amb els ulls tancat ara ja no odia fer-les, els meus ulls s’havien tancat per sempre i els raigs de llum cada vegada anaven penetrant més pobrament a la meva retina.

Tota la meva vida havia girat en l’observació del món que m’envoltava, ara tota la meva vida girava a imaginar el món que m’envoltava. És un estat en el qual tots els moviments que fas requereixen la teva màxima atenció, és un estat d’incertesa absoluta, mai no saps amb exactitud si ets enmig de la carretera o enmig de la vorera, és un estat en el qual la seguretat mai tornarà a passar pel teu cap, és un estat en el qual mai més no hi podràs veure.

Però la vida ha de continuar el seu curs i no he de capficar-me en el meu problema, sinó tot el contrari: oblidar-me que existeix i buscar maneres de poder-lo contrarestar, perquè jo vaig tenir la sort de poder veure però no totes les persones neixen amb aquesta sort.

Héctor Marín (1r de Batxillerat)

 

Per a Judit

 

Com pots veure, les coses entre la mare i jo no van gaire bé, i ja saps la decisió que hem pres que tant de mal ens fa als tres.

Sé que hi estàs d’acord i m’alegro que ens facis més fàcils les coses donant-nos el teu suport, però vull que sàpigues que encara que hagi començat una altra relació tan aviat amb Montse, tu continues sent la meva filla, la meva princesa.

Crec que no ho portes tan bé com vols fer creure, però sóc el teu pare i, per més que vulgui posar-me en la teva situació, no podré. Tens 17 anys, el pitjor moment de la vida per una adolescent.

Amb l’escola estàs feta un embolic, ara tampoc no tens gaire temps per sortir pels estudis, fins i tot has deixat el gimnàs, i a més a més... nosaltres.

Et refugies en els teus únics consols: el teu Quadern de somnis on escrius sobre els teus sentiments i sobre aquell amic amb qui passes la mica de temps lliure que et queda al dia.

Judit, princesa, em sembla que he fracassat com a pare, no t’abandono, però tu saps que és una bona opció.

Et dic que he fracassat com a pare perquè solament tens 17 anys i et deixo sola. Ens veurem, penso veure’t sempre que em deixi la feina, però estarem, a més, massa lluny l’un de l’altre, i poc a poc ens anirem convertint en estranys.

Cada vegada penso que estaré tan lluny de tu, començo a recordar tants moments que hem passat junts, 17 anys, que hem estat, dia rere dia, junts.

El dia en què la mama em va dir que vindria un regalet, el dia que vas néixer, la teva primera dent, quan et va caure la primera dent, el viatge a Paris, quan em vas començar a demanar la moto (¡tinc tanta por de les motos...!), el primer dia que et vaig veure maquillada... Tants moments, tants!

Filla, he vist com t’anaves convertint en una bella dona. He vist com has patit la metamorfosi a què estem condemnats, una metamorfosi per a tu massa violenta, massa ràpida, o no sé, massa lenta. (Feliç infantesa, per què vas marxar?). M’adono que no podré veure, com fins ara, al detall, el final d’aquesta metamorfosi.

Filla, perdona’ns, tant a la meva mare com a mi.
Neneta, sempre us estimaré moltíssim a les dues, perquè m’heu fet feliç. Doneta, depèn de la teva voluntat i desig. Encara que estem lluny, les distàncies es poden fer més petites.

Princesa, tots els petons del món són pocs per a tu.

Cuida de la mare i, sobretot, de tu.

Pare

Laura Morales Martínez (1r de Batxillerat)

[Aquestes històries van estar publicades a la revista Sota el cel del Puig, núm. 8, abril de 2002.]