Sou a: Inici / Activitats / Activitats educatives / Articles / Festes i ritus

Festes i ritus

Algunes festes i ritus del món mediterrani

Ritus i festes

 

Toros


Des de l’antiguitat, el toro era considerat un animal potent, i des del Paleolític més profund ha estat un animal venerat, sobretot a la zona del Mediterrani.
El toro era la força desbocada de la natura. Era representat pel déu pare, símbol de la fertilitat pels seus genitals. També està relacionat amb les constel·lacions. Per exemple, Taure és la primavera (la fertilitat), en canvi, el Lleó, que representa el foc, és a l’agost, el mes de la calor.

Les banyes del toro representen la lluna; durant quaranta dies, es veia la constel·lació de Tauro; després  desapareixia durant altres quaranta dies i més tard tornava a aparèixer.

Els amulets protegien els qui els portaven de les forces malvades de la seva religió i li portaven bona sort. Els amulets de l’antiguitat no es portaven en collarets com ara, sinó es deixaven als temples com ofrenes.

El toro es va començar a domesticar fa 7000 anys, i 2000 anys després es va inventar l’arada. La diferència entre el toro i el bou és que el bou és infèrtil.

Les banyes del toro recorden les muntanyes, i les muntanyes són símbols de fertilitat. Les tempestes més fortes eren a les muntanyes (la natura en la seva forma més forta i desbocada). Una A invertida recorda al cap dels toros.

La història del Minotaure tracta d’un poble al qual cada any, la bèstia que hi ha tancada a un laberint, li reclama deu nens per menjar-se’ls, i com un noi, gràcies la idea de la seva enamorada, va portar un fil per marcar el camí de tornada, mata al Minotaure i allibera el poble d’aquests càstig. Així mata el Minotaure i es casa amb el seu amor, la filla del rei.

Els jocs, amb els toros, han sigut una prova de valor. Els cristians fan la primera comunió com símbol de fer-se grans, i aquest significat tenien els jocs amb els toros (agafar el toro per les banyes, saltar per sobre o la més coneguda festa taurina espanyola, la de Sant Fermí).

Una altra història relacionada amb els toros és el mite d’Europa. Zeus, el déu pare dels grecs, es podia transformar en toro. Un dia, Europa, que era una noia molt bonica, estava amb les seves cabretes pasturant, va venir Zeus en forma de toro i se la va emportar.

Alba Cano  Gallegos (1r d’ESO)

 

Ja fa molts anys es descobrí la importància i el significat del toro. Significava  la masculinitat, el dia, la llum i la primavera, enfrontat al cavall, que encarnava els valors oposats.
El bramul i el retruny dels passos del toro evocaven el brogit de les tempestes. Les seves banyes semblaven la lluna i els estels puntejaven la seva figura a la constel·lació de Taure, que anunciaven la primavera. El toro, també s’associava a alguns déus, com Jahvé, Baal, Zeus o Júpiter, i a les divinitats, indispensables per a la vida: del sol (sobretot a Egipte) i de la llum, i de les aigües de la pluja i dels rius. La força i la gosadia del toro, juntamente amb el perill que implicava, eren tan grans que els éssers humans s’hi enfrontaven o hi jugaven per tal d’apoderar-se de l’energia continguda en les seves banyes. Antigament, el toro significava l’aigua, l’humit, despertava la vida; el contrari del lleó, que volia dir foc, prenia els éssers i abrasava. També es relacionaven el toro i el lleó amb els signes del zodíac, lleó i taure: lleó a l’estiu, quan es recullen les collites, conreus, etc., i taure a la primavera, quan les plantes floreixen, i és significat de vida.

En alguns llocs d’Europa, feien amulets en forma de cap de toro, que els feia sentir segurs.

El toro va ser domesticat fa 7000 anys, encara que els pagesos, per conrear la terra, preferien els bous, ja que al ser infèrtils i més mansos que els toros, eren més fàcils de domesticar, ja que el toro és molt potent i nerviós.

L’alef és la primera lletra de l’alfabet hebreu i la primera del nostre alfabet (A). Abans tenia la forma del cap d’un toro, era més quadrada i li sortien dues banyes...

Sara Marcos Fernández (1r d’ESO)

 

Fa molts anys, a l’antiga Mediterrània,  hi havia animals sagrats. Un era el toro o brau. Del que s’ha quedat del toro actualment és la seva constel·lació de Tauro, que també s’ha convertit en un signe del Zodíac. Tauro és l’aigua i la seva constel·lació surt entre abril i maig.
Es creia que el brau despertava als éssers. També creaven amulets, que eren de bronze i malaquita blanca; els amulets els feien sentir-se segurs.
A Creta, les muntanyes de dos cims eren sagrades perquè recordaven les banyes del toro. També algunes lletres de l’abecedari tenen a veure amb el toro (com la A).

Fa 7000 anys van domesticar al toro, encara que el bou era millor per conrear les terres, ja que està castrat i no pot tenir fills, per això es pot dominar millor i no es tan agressiu.

Elena Pazo Murillo (1r d’ESO)

 

¿Qué era un symposion?[1]

 

En la antigua Grecia, un symposion (“reunión de bebedores”) era una fiesta que los hombres celebraban en su casa y a la que invitaban a sus amigos. Cuando los invitados llegaban a casa de la persona que organizaba el simposio, tenían que descalzarse y los esclavos los lavaban los pies. A continuación entraban en la sala donde se celebraba el banquete (andrón) y eran acomodados en los lechos. Estos lechos eran ocupados por tres invitados, quienes se ponían estirados y boca abajo.

Estos banquetes comenzaban con unas libaciones en honor de Dionisos, el dios del vino, que consistían en beber una pequeña cantidad de vino puro y derramar algunas gotas invocando el nombre de Dionisos. Seguidamente se cantaba un himno a este dios.

Luego se servía un apetitoso manjar, que incluía los mejores platos: caldo negro espartano (hecho con carne de cerdo, sangre, vinagre y sal) y kykéon (un caldo poco espeso de cebada, agua y especias).

Una vez se saciaba el hambre, comenzaba la última parte del banquete, que consistía en beber vino, picar algunos dulces o postres (tragemata) y disfrutar de actuaciones que tenían como protagonistas a las heteras (cortesanas), quienes bailaban, hacían acrobacias, cantaban, tocaban instrumentos (sobre todo, la lira y el oboe o aulos). Frecuentemente, en este tipo de actuaciones intervenían  tres animadores: dos heteras y un bailarín.

Otro detalle curioso es que las cortesanas invitadas eran las encargadas de llevar a casa a los hombres que se emborrachaban, tal como puede verse en las pinturas de algunas cerámicas.

Elena Cárdenas Alvarado (2n  de batxillerat)

Çocuk Bayrami

 

Cada 23 de abril los turcos celebran el Çocuk Bayrami o fiesta de la independencia, fiesta creada por Atatürk, que fue un gobernante de Turquía que introdujo muchas reformas (su nombre significa “padre de los turcos”). Esta fiesta está dedicada a los niños.

Los escolares de todo el país, para celebrar esta fiesta, se visten con vestidos típicos o disfraces y representan obras. Donde más se celebra esta fiesta es en la capital, donde se invita a niños de todo el mundo a que participen en una exhibición de cante y baile.

En esta fiesta se plantan árboles, se celebran espectáculos en el estadio de Estambul con los niños como protagonistas, la gente se viste con la ropa turca tradicional, etc.

Fuera de los estadios de las principales ciudades, se ponen paradas ambulantes en las que se venden albóndigas, hechas a la brasa y servidas en un pan con tomate, simits, que es un pan salado recubierto con semillas de sésamo, etc.

Ana Jiménez Garrober (2n d’ESO)

 

Purim

 

Los niños judíos celebran una fiesta en el mes d’adar (febrero-marzo), la de los Purim. Consiste en que los niños se disfrazan y representan la historia de la reina Ester, que salvó a los judíos de morir exterminados por Aman, un hombre malvado. Durante esos días, las familias se intercambian regalos y asisten a una ceremonia religiosa que se celebra en las sinagogas.

En esta fiesta los judíos comen unos pasteles llamados amantasen, que tienen forma triangular, y un pan en forma de trenza, con azúcar y semillas por encima.

Saray  Orozco Martínez (2n d’ESO)

 

Hanuká

 

Las familias judías celebran cada año el Hanuká el día 25 del mes judío de kisleu (que cae aproximadamente en diciembre). Durante los ocho días que dura esta fiesta, se va encendiendo cada noche una vela del candelabro de los ocho brazos para recordar todos los milagros que se produjeron en Jerusalén hace 2000 años, cuando se purificó su templo.
Como en muchas otras fiestas, también en ésta se reúnen las familias, se rezan oraciones antes de cenar y se entregan regalos a los niños. El plato típico de esta fiesta son unos pasteles fritos que se llaman latkes, que se hacen con patatas ralladas, cebolla, harina y huevos.

Cristina Argudo Atalaya (2n d’ESO)

 

 

Fiesta de fin año en Marruecos

 

La palabra Marruecos (en árabe, Magreb) significa “tierra del sol poniente”. Una de las fiestas más importantes de ese país es la de Taachourt (en bereber) o Tahchoura (en árabe), el día de fin de año según el calendario islámico y hachoura, el primer mes, en que en las calles se encienden hogueras y los niños juegan a mojarse con agua. Se juega con fuego y agua como para los males que se han pasado durante el año.
Pero, como también se usa el calendario europeo, en las ciudades también se celebra el 31 de diciembre la fiesta de fin de año y de Año Nuevo (en árabe, Sana Jadida o Am jadid, y en bereber, Asgas aujdid). Si estás en Marruecos ese día puedes oír a la gente decir: “Sana Saida” (en árabe), “Mabrouk asgas aujdid” (en bereber), “Bonne année” (en francés)… Esas expresiones significan feliz año nuevo.  
En el día de fin de año, las familias se reúnen y comen todos juntos cuscús, pollo y tagine (una carne), cocinado con una salsa de ciruelas, almendras y otros frutos secos y, de postre, pastas y sfinges (rosquillas).

Abdesamad Chentouf (2n d’ESO)

[Aquests comentaris van estar publicats a la revista Sota el cel del Puig,  núm. 14, maig de 2003.]

 

 



[1] Aquest apartat està pres de “La prostitución en la Antigua Grecia”, treball de recerca realitzat sota la supervisió de Carlos Mañas (Departament de Clàssiques).