Sou a: Inici / Activitats / Activitats educatives / Articles / Publicitat i televisió: tot s'hi val?

Publicitat i televisió: tot s'hi val?

Article d'opinió

Publicitat i televisió: tot s'hi val?

 

[Aquest text va guanyar el primer premi d'articles periodístics al concurs literari de Sant Jordi 2010-2011]

 

La publicitat és un element fonamental de les televisions privades. És clar, no viuran de l'aire. Però hi ha maneres i maneres de viure de la publicitat. Segons les lleis espanyoles (Llei 22/1999, del 7 de juny, i que va modificar la del 94), es podran emetre un màxim de 17 minuts de publicitat per hora, i els intervals entre pauses publicitàries hauran de ser de 20 minuts. Ara, tornem a la realitat. Alguna cadena de televisió fa cas d'aquesta llei? Posem el cas de les tardes d'Antena 3, per exemple. Fan el temps, que sol acabar a les 15.45. Després, patim una bateria d'anuncis fins a les 4, és a dir, 15 minuts ja de publicitat. Et fan el resum del que passarà al capítol d'aquell mateix dia de Bandolera (és a dir, el que veuràs en uns minuts), i després et posen el resum del que passarà al capítol d'El secreto de Puente Viejo (la telenovel·la que fan després de Bandolera). Després d'aquests resums absurds, et posen sis minutets d'anuncis, i quan sembla que per fi comença Bandolera, sorpresa! Un altre resum, en aquest cas de capítols anteriors. Però és que encara hi ha més: 30 segundos, y volvemos, diu la simpàtica veu en off d'Antena 3. Bah, però si només són 30 segons, això no és res. I comença Bandolera, els capítols de la qual duren uns 40 minuts. Penses que després de tot el que t'han fet empassar, gaudiràs de la teva sèrie favorita sense interrupcions, però evidentment, t'equivoques.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Això és inadmissible. Les cadenes de televisió privades (totes; el cas d'Antena 3 és el que

tinc més proper) fan cas omís de la llei, és a dir, cometen un delicte, i ningú no les denuncia. I és que l'incompliment d'aquesta llei té víctimes, que són els telespectadors. Vulneren totalment els seus drets, fan el que volen amb ells perquè saben que tenen

 

interès a veure la sèrie o el programa en qüestió, i s'aprofiten per fer anuncis i més anuncis, per incitar-nos a consumir més i més. Això fa qüestionar-se si realment la televisió és un mitjà per entretenir l'espectador o per afusellar-lo a publicitat, ja que semblen més importants els anuncis que no pas els programes.

 

 

Però és que aquesta emissió indiscriminada i irregular de publicitat té més conseqüències: una graella televisiva sense cap estructura fixa. Als Estats Units (cosa curiosa, ja que són considerats el súmmum del capitalisme i de la societat de consum) els capítols de les sèries tenen una duració d'uns 40 minuts, mentre que a Espanya són d'uns 70. Llavors als Estats Units s'emet 20 minuts de publicitat per capítol (temps que ja s'assembla més al permès per les lleis espanyoles), i per tant a les 8 fan una sèrie, a les 9 una altra, a les 10 una més, i així successivament, a totes les cadenes de televisió. Però a Espanya no som així: a les 21.43 et fan una sèrie, a les 22.17 et posen una pel·lícula, a les 00.28 emeten un reportatge... I a sobre a cada cadena els programes comencen a una hora diferent, i mai no és pas en punt. Això es tradueix en una competència en absolut sana entre cadenes rivals: si jo he vist la pel·lícula d'Antena 3, quan acabi no podré veure el reportatge de TeleCinco perquè va començar ja fa un quart d'hora. Per tant, les cadenes t'obliguen indirectament a quedar-te tota la nit (o la franja horària que sigui) amb ells. Això no passa als Estats Units, perquè si jo veig la sèrie de la Fox, aquesta acabarà a les 9, que és just quan comença la de l'ABC, i per tant podré veure les dues sèries sense cap problema. És a dir, una altra falta de respecte, de vulneració dels drets dels telespectadors per part de les cadenes espanyoles.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Però la publicitat encara causa més estralls a l'hora de fer televisió. Podríem parlar de la publicitat “encoberta”, i ho escric entre cometes perquè anomenar-la encoberta és absurd. Em refereixo a aquestes escenes en les quals els personatges estan esmorzant, o al lavabo, i es veuen clarament un munt de marques comercials perquè als susceptibles telespectadors els vingui de gust consumir-les. I aquesta és la publicitat “encoberta” més light, perquè després també hi ha els primers plans que enfoquen fixament la marca d'un determinat producte i quan han passat uns segons, ja podem saber què és el que estaven fent els personatges amb aquest producte. O una moda que s'està estenent des de fa relativament poc: posem per exemple una escena en què un personatge femení s'està aplicant un producte per als grans de la cara al lavabo de l'institut. Entra un altre personatge i li pregunta què fa, i ella li contesta que està utilitzant el producte x per als grans de la cara, que va molt bé i que desapareixen en tres dies. El personatge que acaba d'entrar li contesta que el comprarà, i acte seguit tornem a l'argument de la sèrie i els personatges parlen del que havien de parlar. És a dir, la maleïda publicitat dóna peu a diàlegs completament absurds que no tenen res a veure amb l'argument de la sèrie, i els telespectadors no es poden deslliurar dels anuncis ni durant el capítol que estan veient.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Altres estralls els pateixen les cadenes de TDT: si a Antena 3 fan una pausa publicitària, a Neox automàticament també. I Antena 3, de moment (però no crec que duri gaire), té la decència d'esperar-se que acabi una escena per fer la pausa, però com que els continguts de Neox no són els mateixos, la pausa pot provocar que tallin a la meitat d'una frase el personatge de la sèrie de Neox. Per tant, una altra falta de respecte al consumidor de Neox. Com sempre, els damnificats són els televidents.

 

 

 

 

En conclusió, el panorama televisiu d'Espanya és una veritable vergonya, on és més important l'emissió de publicitat que no pas entretenir l'espectador. Les lleis no es compleixen i el telespectador no denuncia. Si és que tenim el que ens mereixem...

 

 

Sergi Fernández (2n de batxillerat)

 

[Aquest text va estar publicat al número 35 de la revista Sota el cel del Puig, maig de 2011.]