Sou a: Inici / Activitats / Activitats docents / Atenció educativa a l'alumnat nouvingut / Antonia García Hervás: "Algunes reflexions sobre l'alumnat nouvingut"

Antonia García Hervás: "Algunes reflexions sobre l'alumnat nouvingut"

Per una escola i una societat acollidores

Algunes reflexions sobre l'alumnat nouvingut


Reflexionar sobre l’educació d’alumnat nouvingut al nostre sistema educatiu implica que no només es pensi en l’educació formal i obligatòria sinó en tot el que hi ha al voltant de l’alumnat.

Hem de començar pensant en el fet de les migracions i en el lloc d’arribada d’aquestes persones. El fet que unes persones emigrin fa que la societat d’acollida es plantegi una sèrie de qüestions, quan són els seus veïns, a vegades conscientment i a vegades inconscientment, però que en el dia a dia van sorgint. Hi ha una por a tot el que és desconegut. També hi ha una sèrie d’estereotips culturals que hem sentit a través de diferents mitjans que fa que hi hagi un cert recel respecte a l’altre, no volem que ens canviï res a no ser que sigui per a millorar i l’arribada de l’altre pot suposar un canvi a pitjor, a pensar que ens treu allò que era nostre per dret. Això fa que ens posicionem amb una distància respecte a ells. Quan parlem d’aquesta part de la societat, és la part més desfavorida, la que ha cregut que al marxar del seu país podria millorar la situació social i econòmica per tornar una altra vegada amb una situació millor que la que tenia quan va marxar. Hem de tenir en compte que no totes les persones que emigren són les que no tenen estudis o una feina al seu país, hem de pensar que hi ha tanta diversitat com a ciutadans arriben a casa nostra.

Hem de pensar en tots nosaltres, en la història recent que hem viscut personalment o a través dels nostres veïns quan les necessitats econòmiques o de millora personal ens han fet  marxar del lloc on vivíem a un altre nou i ens hem sentit estranys i ens ha calgut aproximar-nos als nostres nous veïns i al mateix temps també ells han hagut de fer-ho per poder arribar a tenir un coneixement de l’altre de primera mà.

 

Quan es parla del primer pas a una escolarització de l’alumnat nouvingut s’ha de pensar en la matriculació als centres escolars. Aquí s’ha de tenir en compte el barri on està vivint. Moltes vegades és un barri desfavorit, que és al que poden accedir per situacions econòmiques o d’altres qüestions, com la proximitat d’algun conegut del seu país d’origen. També hem de tenir en compte que algunes d’aquestes famílies no són l’únic nucli familiar de la vivenda. Davant d’aquestes situacions les administracions pertinents haurien de pensar en una política d’habitatge i recursos per a tots els ciutadans que composen la seva localitat.

 

Tot això implica que en l’escolaritat de l’alumnat nouvingut no només hem de pensar en els seus aprenentatges, també hem de tenir en compte les condicions en les que viuen per entendre una mica millor el procés d’adaptació a aquesta nova situació. Una nova situació per l’alumnat que no ha estat consultat per la seva família, ja que la família ha decidit emprendre un viatge per millorar la seva situació i l’alumnat moltes de les vegades ha quedat en el seu país d’origen amb els avis amb els que ha format un nucli que es desfà quan al cap d’un temps els pares, en la reagrupació familiar, tornen a tenir els seus fills al seu càrrec. Aquí hi ha un altre element que fa que a més de tot el desconeixement del seu voltant, també es trobin amb la seva pròpia família com una desconeguda més, perquè han pogut passar anys sense que es vegin o només es vegin en períodes de vacances; o sigui que a més han de començar a establir unes noves relacions familiars. (Per exemple, podem posar el cas d’alumnes xinesos els qual poden estar uns quants anys sense veure els pares.)

 

Una vegada que els alumnes entren en el centre escolar es troben amb un món completament desconegut per a ells. Primer és la dificultat de la llengua de la que tenen un desconeixement total, els companys, els professors, els espais... Un llenguatge i uns codis completament diferents als seus. Les seves cares ens mostren tota la sèrie d’estats per les que van passant des del primer dia d’entrada al centre fins al dia que ja hi ha un mínim de comunicació i una petita confiança. Hem de tenir en compte els aspectes personals  que comporten per a ells com: dol migratori, desconeixement del nostre sistema educatiu, desconeixement de la cultura, desconeixement de l’entorn, por al desconegut, necessitat d’amistats, adolescència, relacions interpersonals, autoestima. També els aspectes acadèmics com: desconeixement de les llengües d’aprenentatge, nivell actual de competències per la seva escolaritat anterior, necessitats acadèmiques, objectius propers, reforç de llengua, continguts a treballar dins l’aula, actituds a tenir en compte, materials i avaluació. Amb tot això hem de tenir present una afectivitat i exigència. L’alumnat necessitarà un procés d’adaptació a la nova realitat, i tot procés d’adaptació requerirà un cert temps segons les característiques i experiències de cada persona.

 

Com a mestra penso que aquests alumnes han de rebre un ensenyament contextualitzat en les diferents matèries que hi ha al currículum amb els seus companys d’aula. Hem de pensar en una acceleració dels aprenentatges a través de diferents metodologies, com la personalització dels seus aprenentatges o com el treball cooperatiu a l’aula. S’ha de pensar que tots som diferents però que en l’ensenyament en l’atenció a la diversitat hem de tenir estratègies per a la igualtat. En aquesta atenció a la diversitat hem de reconèixer que hi ha una multiplicitat cultural i una desigualtat social. Hem de tenir en compte l’origen i la història particular de cada alumne per poder tractar la diversitat a l’aula, perquè cada alumne té unes motivacions, uns valors, uns interessos, uns coneixements previs i unes experiències que relacionat amb la cultura de procedència i el context familiar i social en el que cada alumne creixi farà que tingui un desenvolupament o un altre. Hem de considerar la diversitat com a normalitat i que la diversitat ens ha de comportar una flexibilitat, una adaptació curricular i organitzativa, i un seguiment educatiu individualitzat. Per això hem de parlar d’acceleració d’aprenentatges en les adaptacions curriculars que hem de fer per a aquests alumnes nouvinguts. Aquí calen recursos humans i materials per poder dur a terme aquesta tasca educativa.

 

En els centres educatius, hem de tenir present i donar valor a les llengües d’origen i les cultures dels nostres alumnes nouvinguts. També hem de procurar que les famílies participin activament i que hi hagi una presència d’adults de les minories.

 
Com a mestra i participant d’un grup de treball sobre educació intercultural, el model de projecte que vam arribar a presentar tenia dos eixos bàsics que ens plantejàvem com a punt de partida i de manera irrenunciable i són:

a)     l’educació en i per a la igualtat

b)     l’educació en i per al respecte a la diversitat

Amb aquests dos eixos proposàvem una sèrie d’objectius i programes a desenvolupar en els centres per a arribar a una educació cívica i intercultural.

 

Vull acabar el meu escrit donant les gràcies a tot l’alumnat nouvingut que m’ha ajudat a créixer com a persona i com a mestra i també a tot el professorat amb el que he compartit aquests anys aquesta tasca educativa.

 

 

 

Antonia García Hervás

Mestra d’un aula d’acollida i anteriorment del Programa d’Educació Compensatòria.

 

 

Santa Coloma de Gramenet, 25 de maig de 2005