Intervenció de Carles Mata

Parlament de Carles Mata i Clavell, ex alumne, a la trobada del 40è aniversari del Puig Castellar

40è aniversari de l'Institut Puig Castellar

 

Molt bon vespre

 

Estic molt orgullós de poder representar les més de 40 promocions d’alumnes del Puig Castellar, del qual, jo mateix en vaig ser un alumne de 4t de l’antic batxillerat en el moment de la seva inauguració, durant el curs 1968-1969.

 

De fet, us podria explicar les trapelleries que vam fer els i les de la meva promoció i de les quals aquestes parets en són testimonis, des del teatre a l’últim pis, però no ho faré pas, perquè la memòria endolceix els records i sobretot, sobretot, perquè tots i totes els que en vam ser protagonistes, som avui persones respectables, que és com ha de ser.

 

Sí que em fa molta més il·lusió, explicar-vos el que va significar per a tots nosaltres haver tingut primer la sort i després l’honor d’haver pogut estudiar al Puig Castellar. Per a aquells nois i noies de Santa Coloma de les acaballes del franquisme, l’institut va ser la gran finestra que se’ns va obrir al món i que se’ns dubte ens va fer canviar la vida, la nostra i la de les nostres famílies, fills i filles com érem gairebé tots d’homes i dones de fàbrica, o d‘obrers en el sentit ampli de la paraula.

 

Els professors i professores d’un institut tenien, tenen i tindran una obligació comuna i principal: organitzar el coneixement que ells han adquirit per ensenyar-lo a uns adolescents que creixen i que han de posar seny per arribar a ser persones i ciutadans. Aquesta tasca és molt difícil i feixuga, perquè nosaltres en aquella època, igual que ho són ara, érem uns adolescents que creixíem, èrem rebels i difícils de governar. I els nostres professors i professores van aconseguir el que sembla impossible: que fóssim alhora adolescents i alumnes, és a dir, que ens anéssim fent persones, a mesura que com a alumnes érem alimentats amb el seu saber.

 

I si el professorat té l’obligació d’ensenyar i d’educar, l’institut, en tant que organització que construeix el coneixement, i forma i transforma el seu alumnat, té encara una obligació més gran: fer que es puguin superar les desigualtats socials, a fi que els nois i noies, sigui quin sigui el nostre origen o la condició social dels nostres pares i mares, puguem, a través de l’esforç i de tant com ens va costar d’aprendre, fer un salt i pujar a l’ascensor social que ens permetrà tenir un status diferent del dels nostres pares.

 

I vet aquí, el doble gran èxit del Puig Castellar: durant aquests 40 anys, l’institut ha anat formant i transformant el seu alumnat, per tal que poguéssim accedir a fer carrera, i hem estat i serem persones que farem de metgesses, periodistes, executius bibliotecàries, economistes, polítics, professors, advocades, farmacèutics, enginyers, actrius, empresàries, i tants i tants oficis i professions que sens dubte podríem anar assenyalant.

 

L’any 1968 s’ha d’escriure amb lletres d’or dins de la història de Santa Coloma, ja que mai fins llavors havíem tingut un institut d’educació del que ara n’anomenem secundària i que llavors es deia d’enseñanzas medias.

 

Dic que s’ha d’escriure amb lletres d’or, perquè mentre a França succeïen els fets del maig del 68, aquí a Santa Coloma, a l’octubre d’aquell any vam ser molt més modestos, però molt més efectius, perquè gràcies a l’institut els nostres pares i mares no van haver de prendre la decisió de fer-nos fer anar a estudiar a Badalona o a Barcelona, i així ens vam lliurar d’haver de treballar als 14 anys. Això sí, el pacte no escrit entre pares, mares i l’institut el vam haver d’acomplir al peu de la lletra: o estudiar o anar a treballar, i com que no n’érem, de rucs, vam escollir estudiar.

 

El Puig Castellar, doncs, va fer honor al topònim del qual pren el nom, ens va fer pujar dalt del puig, perquè albiréssim el món, tant el que ens envoltava, que era molt petit, com el que vèiem mar enllà. L’institut Puig Castellar va ser el nostre podi particular on ens vam poder enfilar i assolir l’èxit personal.

 

De la mateixa manera que hi ha organitzacions i governs que han de demanar perdó pels erros comesos en el passat, nosaltres, alumnes del Puig Castellar, hem de fer tot el contrari: hem de donar les gràcies pel que l’institut va fer, fa i farà per nosaltres.

 

Paco Gallardo, tu que n’ets ara el director i n’ets el responsable, i per tant la màxima autoritat del centre, et demano que, en nom de tot l’alumnat, transmetis el nostre més sincer reconeixement i emotiva gratitud històrica a tot l’equip directiu, al professorat i al personal del Puig Castellar: n’heu d’estar molt orgullosos, ja que mai tants, us devem tant a tots vosaltres!

 

Moltíssimes felicitats i per molts anys!

 

Visca el Puig Castellar!

 

(Carles Mata i Clavell, alumne matriculat a 4t de Batxillerat elemental, el curs 1968-69)

 

[Tornar a la pàgina principal d'aquesta secció.]