Sou a: Inici / El centre / Notícies / old / Activitats comunitàries / Jubilacions / Llums i ombres d'una investigació: Els escacs a la literatura

Llums i ombres d'una investigació: Els escacs a la literatura

Text de la lliçò magistral que, amb motiu de l'acte d'homenatge per la seva jubilació, va llegir el professor Josep Mercadé el dia 12 de desembre de 2008

Llums i ombres d'una investigació: els escacs a la literatura

[Posem les notes a peu de pàgina de l'original entre parèntesis quadrats on haurien d'aparèixer els números volats de les notes.]

Quan el Paco em va demanar de donar-vos una petita xerrada, que ell va qualificar de lliçó magistral, vaig tenir la temptació d’encolomar-vos alguna que ja tingués feta. [Pensava, potser, en la que vaig donar als de COU sobre Per a què serveix la poesia?]

Després vaig pensar que això no seria massa honrat i, triant entre les meves aficions, vaig decidir fer-ho sobre la meva investigació sobre els escacs a la literatura, per si les meves experiències animaven algú de vosaltres a trobar també una matèria que us  arribi a engrescar tant com per dedicar-hi una part del vostre temps.

Sempre m’ha interessat el joc com a tema literari i, buscant-ne diferents textos per a  un curs de l’Escola d’Estiu, amb motiu de l’enfrontament per al títol mundial entre Kasparov i Karpov a Sevilla (1987), vaig publicar el meu primer article a  La Vanguardia sobre els escacs a la literatura. Allí va començar aquesta  febre meva pels escacs. D’això fa més de vint anys.

Bé, col·loquem-nos al punt de partença, en la primera estació d’aquest viatge.

En els cinc anys de la carrera de Filologia Hispànica, mai ningú em va esmentar els     escacs com a tema literari. Si eres una mica lletrat, en podies conèixer una dotzena de     textos que el tractessin , comptant un breu passatge del Quixot (II, 12) i el Libro del     axedrez, dados y tablas d´Alfons X.2

Ara, en l’estació actual del meu recorregut, tinc a la meva biblioteca i arxius unes     1200 obres literàries, sobretot novel·les, basades en els escacs. És a dir, s’han     multiplicat per cent. Això ens porta a unes primeres consideracions:

Primera: Que qualsevol tema tan antic i tan ampli com l’escollit té un tractament     literari inabastable que, en un principi, no ens imaginàvem que existís.

Segona: Que calen moltes hores per recopilar una petita part d’aquest material i     que, per això, cal estar atent al que surt de nou, llegint els suplements literaris dels     diaris, fullejant centenars de llibres a biblioteques i llibreries i, darrerament, també     navegant per Internet.

I això, ¿de què t’ha servit?, em podeu preguntar. Doncs bé, de moment, per     convertir-me, potser, i ho dic sense falsa modèstia, en el màxim especialista en la     literatura castellana  sobre aquest tema, després de presentar un treball d’investigació,     previ a la tesi, de 700 pàgines, sobre El ajedrez en la literatura del Siglo de Oro3.

M’ha servit també per publicar més de vint articles en diaris i revistes literàries i     d’escacs; per donar conferències a l’Ateneu Barcelonès i al manresà; per estrenar una     breu i divertida obra teatral al teatre Campoamor d’Oviedo, com a cloenda del seu II     Open Internacional de Ajedrez4, on també vaig fer de jurat d’un concurs de contes     sobre el joc, del qual en formaven part  Josep Mª Gironella i Arturo Pérez-Reverte5 i ,     finalment, per aparaular, amb Alianza Editorial, un llibre sobre el tema, que tinc a mig     fer.

Certament, la recerca m’ha proporcionat aquestes i altres satisfaccions, com ara rebre     una beca d’investigació que, sense saber-ho d’antuvi, em va fer allotjar en la famosa     Residencia de Estudiantes on van estudiar Lorca i Dalí; o bé ser convidat a un curs     d’estiu de l’Escorial, organitzat pel meu malaguanyat amic Ricardo Calvo, que em     feia seure a la seva taula amb Kasparov i Campomanes. Per cert, en aquest curset del     l’Escorial, moltes sessions del qual em saltava per anar a la seva biblioteca, també hi     havia el Paco Ibáñez. Amb ell,  que s’havia lligat  la guapa traductora del rus, néta de     la Pasionaria, havíem fet nocturnes tertúlies literàries.

I, ¿com es fa aquest camí, aquest recorregut? Quan era infant, al temps de les     cireres, sempre em feia gràcia treure’n d’una capsa i comprovar que, moltes vegades,     dues o quatre més sortien enganxades a les que volies treure. En una investigació     científica passa el mateix: cada troballa que fas, cada finestra que obres, t’ofereix un     cadenat d’altres elements que potser no havies ni sospitat i que et compensen de     l’esforç d’obrir aquella nova porta.

Per això, la primera recomanació que us faria, si heu de fer qualsevol treball     d’investigació, començant pel treball de recerca, és que llegiu l’article que us     porti una gran enciclopèdia, com la Catalana la Britànica o l´Espasa. Així, l’entrada     del mot escacs de l´Enciclopèdia Catalana, per on vaig començar, ja esmentava el     llibre medieval de Jaume de Cessolis,  Moralisatio super ludum scacchorum, el llibre     més traduït i difós de l´Edat Mitjana, després de la Bíblia, el de Ramírez de Lucena,     del que us parlaré, i el tractat de Ruy López6 el millor jugador de l´època i humanista     que també va escriure un llibre de gramàtica en llatí, Grammaticae institutiones.  Tres     cireres que, en cercar-les, me’n portaven moltes més.

Una data curiosa: al llarg de la investigació, aquest llibre de Cessolis, que és un     sermonari basat en les peces dels escacs i no un tractat sobre el joc, com algun     despistat ha penjat en Internet, l’he vist citat amb una dotzena de títols diferents i, del     seu autor, n’he  enregistrades... 56! variacions del seu nom.7

¿Per què es troba tanta matèria literària sobre l´anomenat joc de reis i rei dels     jocs? Perquè el joc d´escacs és, potser, el que presenta més contingut metafòric entre     tots els grans jocs que representen la vida humana: en el Libro del axedrez, dados y     tablas d´Alfons X, el preciós manuscrit que he pogut fullejar reverencialment  a la     Biblioteca de l´Escorial, els presenten com a prova del lliure arbitri, de què el nostre     destí està predeterminat pels nostres mateixos actes; d´altres, com la Moralisatio de     Cessolis, els veu com una representació de la jerarquitzada societat feudal o d´una     urbs ben organitzada; una vintena de cites, com la del Quixot, els veuen com a     representació del gran teatre del món i de la igualtat de les peces de la comèdia     humana davant la mort; d´altres, com Les Échecs amoreux medievals francesos o els     nostres Escacs d´amor, com una al·legoria de la conquesta amorosa. I, és clar i per     suposat, des dels seus inicis, es presenten com un simulacre de la guerra, o, més ben     dit, d´una batalla.

Els escacs ens ofereixen expressions d´habitual ús metafòric com fer escac (dar     jaque), fer escac i mat (dar mate), enrocar-se, moure peça, i d´altres catalanes com     escac per roc i castellanes com salirse de sus casillas, hacer tabla rasa, poner la vida     al tablero, ni rey ni roque (que trobem en boca de Sancho), etc.

Però, compte!, l’expressió poner la vida al tablero, que trobem, per exemple, a Jorge     Manrique i a la Celestina, no necessariament es refereixen als escacs, si pensem que     tablero també significava casa de joc i, per tant, aquesta frase freta voldria dir,     simplement, jugar-se     la vida.

La literatura i els escacs sempre han estat relacionats des de la seva presència en grans     llibres fundacionals com el Llibre dels Reis  de Firdusi i Les mil i una nits, o les velles     llegendes sobre la seva fundació, com la del savi que demana, per la seva invenció, un     gra de blat multiplicat per cada casella del tauler, que trobem aprofitada per Ramon     Llull per explicar als infants la felicitat del cel, fins a les novel·les contemporànies de     Stefan Zweig, Nabokov, Faulkner, Arrabal o Pérez–Reverte8, passant per grans obres     clàssiques, com el cinquè llibre de Gargantua i Pantagruel de Rabelais, El somni de     Polifil de Colonna,  el gran poema mitològic Adone  de G. Marino, o l´Alícia a l´altra     banda del mirall de Lewis Carroll.

Entre les novel·les recents hi podeu trobar tant intrigants i entretinguts best-sellers      com El vuit de K. Neville, La máquina de ajedrez de Robert Löhr o la recent     Zugzwang  de Roman Bennet,  com novel·les històriques9, de ciència-ficció10, d´    espies11,  polítiques12, policíaques 13 o humorístiques14.

Trobaríeu també una vintena de divertides novel·les juvenils15 en les quals el saber     jugar bé a l´anomenat joc-ciència  es presenta sovint com un tret positiu del o de la     protagonista.

Un  fet important i curiós que relaciona els escacs amb la literatura és el costum dels     antics jugadors àrabs, que tindrà reminiscències posteriors, d´acompanyar cada jugada     que feien amb un vers o una sentència adequada.16

Si pensem en l´efímer i magre renaixement humanista castellà, centrat en Alcalà, ja     hem vist com allí es publica el tractat de Ruy López i com les al·legories barroques      relacionen els escacs i el teatre amb la vida humana. En aquesta època, l´italià     Severino comparava una partida d´escacs amb un drama o una tragèdia17 i és fàcil     d´establir un paral·lel entre les peces del joc, que sempre tenen el mateix moviment, i     els estereotipats personatges del teatre castellà del Siglo de Oro: tots dos defensen el     seu rei.

Una altra circumstància que aparella escacs i literatura es dóna en la primera revista     dedicada integrament al joc del tauler, la francesa Le Palamède i les seves seguidores.     No tan sols portaven  contes relacionats amb el joc, sinó també transcripcions en vers     de les jugades de les millors partides entre els grans mestres d´aquella època (s. XIX).

Per concloure aquesta relació, diria que quan un escriptor té davant seu un full o una     pantalla d´ordinador en blanc, se li obren tantes possibilitats com les que té el jugador     d´escacs al començament de la partida, alternatives que van minvant a mesura que     avança el joc.

Una  recerca científica és una pel·lícula de suspense, presenta un enigma que,     com en una novel·la policíaca, has d´anar desentrellant fins que arribes a la     solució, si és que en té. En el meu cas, les diferents recerques portaven aparellats, de     vegades,  misteris insolubles. Us en posaré alguns exemples:

Santa Teresa és la patrona dels jugadors d´escacs perquè té un passatge de la primera     versió de Camino de Perfección que parla de la humilitat en metàfora escaquística,     afegint que ella havia practicat el joc de joveneta. Jo he pogut consultar , amb     veritable emoció, aquest manuscrit de la santa d´Àvila , d´enèrgica lletra blava i     puntuació irregular, a la Biblioteca de l´Escorial. Doncs bé, quan Teresa de Cepeda va     revisar aquest escrit per publicar-lo, va estripar just la pàgina que portava la cita         d´escacs. ¿Què o qui va moure o bé obligar la Santa a treure-la del seu llibre?     ¿Considerar-la massa frívola? No ho sabrem mai.

Un altre exemple. A la Biblioteca Nacional de Madrid vaig consultar el manuscrit,     també amb un gran respecte, d´una de les dues obres de Lope que inclou un famós     romanç escaquístic medieval, El bastardo Mudarra. El tercer acte s´obre amb l´escena     del joc d´escacs entre el rei Almanzor i Mudarra, pràctica que un cortesà critica així:

VIARA: Cuando el Conde de Castilla
tanta gente en armas puesta
en sangre baña, y molesta
de Guadalquivir la orilla.
en vez de la cimitarra,
del caballo y del jaez,
con piezas del ajedrez
arma al valiente Mudarra.
Con los caballos de palo,
con peones mal regidos,
damas y reyes fingidos,
busca en ocio vil regalo.
¿Agora engañosas lides
sobre el campo de una tabla?
¿Agora tretas en tabla,
cuando el castellano ardides?18


Doncs bé, aquest text estava  tatxat, el que en castellà es deia atajado per a la     representació.

Mai sabrem qui va censurar aquest fragment. Potser el mateix Lope, per la crítica que     es feia d´un rei. I, posats a imaginar, així com Lope té les obres El primer Fajardo i El     bastardo Mudarra que contenen dos romanços escaquístics desencadenants de tota
l´acció, ¿per què no pensar que el seu sonet dedicat a Sant Roc, el que comença:     Jaque de aqui con este Santo Roque..., estava  col·locat en el centre de la seva obra     perduda sobra aquest sant? Si la trobeu, feu-m´ho saber, si us plau.

D´altres misteris seus són més fàcils de resoldre. Posem per cas, ¿per què sis vegades     qualifica la peça de l´arfil de sutil? Doncs perquè, com ell diu, la rima t´hi obliga.

Bé, deixem Lope de Vega, encara que permet formular interessants hipòtesis que     serien difícils de provar. 19

De vegades, l´enigma es deriva del mateix text. Un exemple: L´única letrilla eròtica     del Segle d´Or castellà que he trobat, que fa servir la simbologia escaquística, perquè     sobre les cartes n´hi ha moltes, donada la manca de puntuació de la seva lletra gòtica     del segle XVI, segons com es puntuï, és la noia qui demana la relació amorosa al noi o     bé a l´inrevés.20

Una investigació literària, com he dit, és un viatge, que, en el meu cas, no té fi, no     té possible meta, només escales provisionals. Però, com diu Kavafis en el seu     Viatge a Itaca, l´important és el que hauràs guanyat fent el camí, la riquesa     literària que hauràs atresorat de diverses cultures. Però, a la vegada, et fa veure     la riquesa de la teva pròpia literatura. Així, per exemple, us podria dir, sense fals     xovinisme, que els primers testimonis escrits de la presencia dels escacs a Europa es     troben a Catalunya, o que la seva biblioteca, la del carrer del Carme, gràcies al llegat     de l´estudiós del joc Josep Paluzíe, és la que conté més llibres antics sobre escacs de     tot l´estat, o llegir-vos bells textos de Llull o Roís de Corella, que s´anticipa més d´un     segle a la mencionada cita de Cervantes, o que, molt abans de la versió castellana de     Cessolis per Martín de Reina21 en trobem dues traduccions catalanes del segle XV...     Podria seguir,  però només esmentaré una joia de la nostra literatura catalana i     europea: els Escachs d´amor , dels valencians  Francí de Castellví, Narcís Vinyoles i     Bernat     Fenollar, que, a més d´explicar una mitològica conquesta amorosa, reprodueix,     pas a pas, les     jugades d´una partida segons les regles reformades del joc a les     acaballes del segle XV;  la     primera, a tot Europa, segons la forma actual del jugar.

¿Frustracions en la recerca? Moltes, començant per no haver trobat un tractat en     català, el primer que es va publicar a Europa, a finals del segle XV, Llibre del joc     partit dels eschacs en nombre de cent de Francesc Vicent. Tots els investigadors l´han     buscat infructuosament. Sembla que el darrer exemplar es va cremar en un incendi del     monestir de Montserrat, però ¿us imagineu que visitant algun monestir o castell, o en     el fons de la calaixera d´una masia vella, el trobés?

També ha estat una mica decebedor constatar que el bellíssim llibre d´escacs d´Alfons     X, ben segur una adaptació de l´àrab, només té d´interessant, des del punt de vista     literari,  el seu pròleg.

I també que el prometedor títol de Ramírez de Lucena, Repetición de amores y arte de     ajedrez, són dos llibres sense relació l´un amb l´altre i que el d´escacs tampoc té     interès literari.

Per cert, el meu desaparegut amic Ricardo Calvo mantenia aferrissadament la tesi de     què Rojas s´havia inspirat en Lucena per crear el personatge de Calixto, al qual l´autor     qualifica d´expert en armar mates, és a dir, de donar escac i mat en un nombre     determinat de moviments partint d´una posició donada.

Moltes decepcions es produeixen en fullejar un assaig o una novel·la que porta un títol     com ara, Escac al rei o Jaque a la reina, o que a la seva portada hi ha una foto
d´escacs, sense que aparegui el joc en el seu interior.22 De vegades, però, encara que     no surtin els escacs en una obra, com passa en els contes de En jaque de Juan Marsé,     la metàfora del títol està subjacent en totes les situacions dels seus protagonistes.

Reconec que aquesta passió pel joc em fa passar moltes hores en biblioteques i     llibreries fullejant moltes novel·les a la recerca d´alguna referència, però noms     polisèmics com peó, rei, reina, torre o jugada que hi trobes, la majoria de vegades, en     rellegir el context, comproves que no es refereixen als escacs.

De vegades, però, quan menys t´ho esperes, per ex. en una fira del llibre o llibreria de     vell fas bones troballes.

La més feliç, potser, d´aquest llarg camí és la que es va produir a la Biblioteca de     l´Escorial , on vaig descobrir un libro de las suertes que ni la Dra. Rosa Navarro,     màxima experta en aquest tema, coneixia.23 De veritat, fer una troballa d´aquestes és     tant emocionant com ho pugui ser per un científic el descobriment d´una nova vacuna     o d´aquell segell o cromo valiosíssim que et faltava d´una col·lecció.

D´ altra banda, la desconeixença d´idiomes, que em priva de llegir moltes obres, i el     no ser un  expert en el joc, que m´impedeix experimentar l´emoció d´alguna jugada     transcrita en alguna novel·la,24 són mancances greus en la meva recerca. Però crec que     no és dolent que això em limiti el meu camp d´investigació, ja que un altre perill que     tinc és quedar aclaparat, bloquejat per tanta informació, tanta assajos o contes     comprats o baixats d´ Internet.

Una altra cosa que aprens, i que és bo ho tingueu en compte per no sobrevalorar     el tema del què us ocupeu, és saber-lo situar en el conjunt de matèries semblants     i, per tant, relativitzar la seva importància. Per, ex., no per estudiar els escacs al     Segle d´Or castellà penso que era el joc més important a l´època, quan és clar que la     gran passió lúdica dels contemporanis de Cervantes i Quevedo, com queda palès a tota     la novel·la picaresca i en totes les altres manifestacions poètiques i teatrals eren les     cartes, objecte de reprovació de tots els moralistes com Luque Fajardo, que les     rebutjaven per ser joc d´atzar, mentre que acceptaven els escacs per ser joc d´enginy,     (de industria, que deien ells).

He investigat segons la vella escola, omplint milers de fitxes a les biblioteques,     però a vosaltres se us obren camins d´investigació més planers, com és ara la     consulta de biblioteques digitals, la compra de llibres per Internet i , per     descomptat, la consulta de buscadors com el Google, que t´obren mils de pàgines     on recollir informació. Però ¡compte!, encara que s´hi fan troballes importants, i jo     mateix m´hi he baixat centenars de pàgines, no tot és vàlid, i, a més, veus que uns es     van copiant dels altres, (inevitablement, per ex., us citaran els dos sonets de Borges) , i     que també van caient en els mateixos errors, com, per ex., afirmar que Cervantes diu     que la vida és una partida d’escacs, cosa que no afirma en cap lloc de la seva obra,     mentre que sí ho fa Lope: bien parece que esta vida/ es un juego de ajedrez... , diu a     Los locos de Valencia.

Cal, per tant, saber seleccionar la informació i ser conscients que aquesta recerca     informàtica no ha de substituir mai del tot l´altra. He trobat molt, és cert, però com     més saps sobre un tema, més veus que és inabastable. ¿Quantes novel·les, en llengües     que desconec, porten una important presència del joc? Per ex., necessitaria moltes     vides només per consultar els mils i mils de llibres de la més gran de les biblioteques     escaquístiques, la de la Universitat de Cleveland. I és que, com diu Borges, aquest joc     és infinit.

Bé, no us canso més. Espero que abans que la Senyora Mort em doni escac i mat en     aquesta partida que és  la vida, o,  com ho feia una gràfica comparació literària, un     alzhèimer  m´hagi menjat totes les peces de les meves neurones, pugui seguir gaudint     d´aquesta afició que, com tantes altres, omplen de plaer l´existència. 

Josep Mercadé Riambau
Santa Coloma, 12 de desembre de 2008.

[Aquesta lliçò va estar publicada al núm. 29 de la revista Sota el cel del Puig, desembre de 2009.]r

[Veure altres textos del mateix autor.]