Sou a: Inici / Usuaris / rborrell / Salutacions des de Chicago

Salutacions des de Chicago

 

 

 

Professors i alumnes del Puig Castellar,

He escrit aquesta notícia moltes vegades en el meu cap, perquè tenia moltes ganes d'explicar-vos mil coses, i a la vegada sentir-vos mes a prop. No us podré explicar ni un terç del que us volia dir perquè son tantes les coses que m'han impressionat que no acabaria mai.

Ahir mateix parlava amb un company d'Agramunt, que va estar 1 any treballant a una escola de primaria, a la zona sud de Chicago, i em deia, "tot el que t'explicaria no t'ho creuries, durant aquell any, a l'escola, hi van haver 3 intents de suïcidi, i molt sovint calia actuar amb molta cura si hi havien tirotejos al carrer. Sovint alumnes desapareixien de cop i volta. Més tard sabia que se'ls havien endut a un reformatori".

Chicago es una ciutat molt gran. Barcelona cap 6 vegades dins de Chicago, però en canvi la proporció de població no és la mateixa. Tenint en compte només la població, Chicago no arriba ni a ser el doble que Barcelona. Per tant la densitat de Barcelona és molt alta, s'hi viu apretat. En canvi a Chicago s'hi viu desofegat, moltíssima gent viu en cases, i molta gent té jardí.

El meu carrer.

Al costat de casa nostra tenim un parc ben gros, que es diu Riis Park.

A l'hivern, al Riis Park hi pots fer esquí de fons o bé pots patinar a la pista de gel del parc. És totalment gratuït. Si no portes patins els pots llogar per 7$.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

A l'estiu, el camp de beisbol,que no es fa servir. El barri es de majoria llatina- majoritariament Mexicans. A totes le botigues del barri et parlen en Castellà, de fet hi ha molta que viu al marge de l'anglès. Al Riis park el que predomina és el futbol! Ja he trobat un equip!

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 A l'estiu anem a la piscina del parc, que també és gratuïta. Per la nostra sorpresa hi va molt poca gent. Els serveis socialitzats no tenen massa èxit. Potser estan massa enfeinats, treballant. Aquí la vida no és gaudeix, sinó que cal assegurar-la. Per fer-ho cal tenir molts diners, i tothom es far un fart de treballar. Nosaltres en canvi, ens ho prenem en calma. Potser per què tenim cobertura sanitaria al 100%. Ningú té aquesta cobertura aquí, és un gran privilegi. No cal patir. 

 

 

La natura està molt present a la cuitat, i sovint apareixen, esquirols, conills, corbs, i fins tot, al Ris Park jo vaig arribar a veure una àguila menjant-se un conill.

Viure amb tanta amplitud sembla una benedicció. Però no tot són avantatges. Tenim el centre de la ciutat a 15 km. Amb transport públic triguem 1h i 30min. (Chicago és de les poques cuitats als EEUU que té transport públic!) Les distàncies són molt grans. Els serveis no estan sempre a prop, hospitals,botigues... i nosaltres no tenim cotxe, i a l'hivern, esperar l'autobús a -15 graus, no és massa agradable. 

 

Tothom sap que a Chicago hi fa molt fred, però ben poca sap que està a la mateixa latitud que Girona. La primavera es l'estació mes plujosa i tot es manté ben verd durant tot l'estiu, tot i que puntualment hi fa molta calor.  

Aquest vídeo es una sirena d'avis de tornado, que correspon al 23 juny del 2010. Mentre a Barcelona celebraven la revetlla de Sant Joan.

A l'escola fem diversos simulacres, de tornados, d'incendi (amb bombers inclosos), i de "shooters", és a dir d'una persona que entri disparant a l'escola. D'això en diuen "lock down", i les simulacions també es fan a P3, amb el rostre horroritzat dels infants, per que la cosa cal que sigui ben realista. Alguns ploren i tot. La por, un element essencial de la societat americana, creix ja, en els infants més petits.

A la ciutat de Chicago cada dia unes 8 persones són disparades i d'aquestes n'acostumen a morir dues. Les estadístiques de violència per arma son alarmants. Un pensa que en un lloc així no es pot viure. El que encara es més sorprenent es que la violència està concentrada en barris pobres, i és clar, els barris rics no els importa massa el que passa en barris pobres.  

La població reclusa als Estats Units és descomunal. Els estats units tenen el 21% dels presoners de tot el món. Més de 2 milions de presoners, la majoria negres. El percentatge de presoners és molt superior que qualsevol altre país del món.

En aquesta web podeu veure les estadistiques de la violencia i la seva distribució. Jo visc a bellmont-craign, al nord-oest. L'any passat van matar un alumne molt a prop de l'escola. Van baixar uns individus d'un cotxe amb la cara tapada, li van propinar un tret al cap i van marxar. El 80% dels assassinats queden no resolts. Matar a Chicago és barat. A vegades els alumnes juguen amb això, amb subtils amenaces, entre ells o al professorat. Es poc freqüent, però passa. Normalment és broma, però ja està dit. La por se sent a l'aire.

A vegades els morts ni tan sols són adolescents, a vegades les víctimes són nens o inclús nou nats. Per exemple, aquest any 2 nens van ser disparats al picnic de final de curs.

Una vegada vem presenciar, a un hospital de chicago, el dolor que causen aquestes morts entre els familiars, crits de desesperació de dolor, de ràbia. Posava la pell de gallina. Hi ha hagut més morts a Chicago que a les guerres de Afganistan i Irak juntes.

La majoria de les morts tenen el seu inici en la droga, i els clans rivals. La droga és molt present a tot arreu, al carrer, gairebé a diari, se sent olor de Marihuana. Inclús a l'escola, algunes vegades se la sent als lavabos o al passadís, tot i que cada escola té un policia i diversos vigilants de seguretat. Cada mati hi ha controls de seguretat a l'entrada per evitar que els alumnes entrin armes.

Els clans sovint estan a les escoles. A l'escola hi ha un alumne que és l'alumne de referencia, que es dedica a vendre droga. Alguns alumnes treballen per ell, i així es crea una xarxa. No hi ha problemes, sempre i quan només hi hagi una sola figura, un sol clan. Quan n'apareix una altre comencen, els problemes, les baralles i els crims. Aquest any hem tingut diverses baralles. Sembla que aquestes no tenen orígens en clans rivals, sinó més aviat amb desavinences personals. La nostra escola es tranquil·la. El barri es humil, però relativament tranquil. La violència però, es a dir pegar-se, forma part de la cultura. No deixa indiferent. Els problemes es resolen a hòsties, i no precisament  de les de l'església, que també. Molts dels meus companys de feina són molt religiosos, cristians catòlics, evangèlics, protestants, luterans, testimonis de Geovà, ortodoxos, musulmans. Tinc companys de feina de Iran, Grècia, Sèrbia, Puerto rico, Mèxic, Alemanya... Això és un popurri. Sembla que tothom ho tingui clar, aquí a Chicago.

Els estudiants es barallen cada dos per tres. Dins i fora de l'escola, i pengen els vídeos a youtube (que no entenc per que no bloqueja aquest tipus de contingut, per que francament es de molt de mal gust). Això es va repetint de forma esporàdica i, un, es fa moltes preguntes: per què passa tot això? He trigat molt de temps a elaborar una resposta. Però crec que ja ho tinc.

 

 

Molta frustració: a les escoles dels barris rics no hi ha baralles.

A diferencia d'Europa que les escoles estan finançades per l'estat, als Estats Units les escoles estan finançades per els impostos de les propietats properes a l'escola. Això provoca diferencies avismals en el finançament de les escoles.  Les escoles situades a barris rics poden rebre fins el doble de finançament que als barris probres. Aquest procés és va agreugent, els barris pobres les cases cauen de preu, i els impostos, que van lligats al preu de les vivendes, cauen. També als barris rics, on les propietats van pujant de preu, cada cop es recauda més en impostos. És un peix que es mossega la cua.

 

 

A tot això cal afegir-hi la segregació racial, que a Chicago és enorme. És una de les més grans del país. Al sud hi trobem negres, a l'oest llatins i al nord blancs.

 

 El resultat final és dantesc. Aquest petit reportatge de 7 minuts ho explica molt bé. Why Chicago's Public Schools are broken:

 

Per si no fora poc, la composició racial de les escoles és pública i està a la web. També els resultats acadèmics dels exàmens d'accés a la universitat, el que causa una acceleració en la degradació d'algunes escoles, com la que jo he estat aquest any, 90% hispans i uns resultats molt baixos als exàmens estatals.

Però contràriament al que un podria esperar, la pressió que rep el professorat es brutal, amb dues avaluacions a l'any en les quals el director és l'únic responsable, i el qual et pot acomiadar a plaer. El resultat és horrible. Aquesta pressió tan asfixiant acaba provocant dues coses, la primera és que ningú vol treballar a les escoles dels barris pobres, de fet, tenen un problema de falta de professorat descomunal, la segona és que molts professors aproven els alumnes sense el merescut esforç, per protegir-se ells mateixos de les avaluacions del professorat, al seu torn provoca una reacció de passivitat en l'alumnat i una falta evident de responsabilitat.

Les escoles que efectuen més expulsions, són considerades pitjors. Solució: expulsar menys. Conseqüència: l'alumnat fa i diu el que vol. Es perd el respecte al professor, s'acaba la disciplina, mor la docència, i amb ella, la possibilitat, que els alumnes de barris humils tirin endavant.

Encara que un alumne acabi la secundaria, sinó és un alumne molt brillant i vol continuar estudiant harà de pagar entre 50.000$ i 300.000$ per els seus estudis universitaris. N'hi ha que acaben ben endeutats. Molts altres decideixen no continuar estudiant. Practicament no hi ha opcions de formació professional. Amb tan poques opcions, la motivació dels alumnes per estudiar cau, i el mal comportament aflora.

Després d'un any molt dur, he decidit de canviar d'escola. Després d'una entrevista, aquesta escola que veieu a sota,  es van interessar molt per mi i m'han contractat. És una escola molt diversa a la zona nord de Chicago, amb bons resultats acedèmics.

Trobaré a faltar els meus companys i molts dels meus alumnes. Alguns molt poc. La directora gens.

Les escoles com aquesta, grans i amb molt alumnat tenen molts programes diferents i molts esports. Dins de l'institut hi ha una piscina! Bé, de fet a l'institut Kelvyn Park també n'hi havia de piscina, però com que hi ha molt poc alumnat, i el prossupost depèn del nombre d'alumnes matriculats,  no hi ha pressupost per obrir-la.

El sou d'un professor com jo, a Chicago, al que no li compten l'exeperiencia real sinó només 2 anys d'experiencia, i tenint una llicenciatura, es de 63,340$. Els que es pensen que als Estats Units no es paguen impostos està ben equivocat. Em retenen el 33% del sou. Uns 20,000$, dels quals més de la meitat van a finançar l'exercit dels Estats Units. Per tant aquest any, del meu sou he pagat 10000$ a l'exercit dels Estats Units, que està present a les escoles, com una classe més. Ho trobo esgarrifós. On és la pau com a valor educatiu?

Cada any et pugen el sou un 3%. En principi això és una gran noticia. No ho és. Això és un creixement exponencial. I com que els salaris surten del pressupost de l'escola, ningú vol professors amb molts anys d'experiencia per què són molt cars. Els acomiaden, i amb això els perilla la jubilació. Això és amor a l'experiència!

Aquí la jubilació no depén de l'estat. És una questió personal o bé de l'empresa per la qual treballes. Hi ha gent que està treballant i que ja saben que no tindran jubilació. La seguretat no està garantida. Hi ha gent sense assegurança mèdica, i inclús els que la tenen, no saben si podran pagarse una malaltia greu, un càncer o una operació, per que els plans mèdics tenen copagaments, i sovint són en percentatges. Una atenció mèdica costa uns 300$, una visita a urgències uns 1500$, tractar-se d'una malaltia greu pot costar tranquilament 30.000$. Només que tinguis un copagament del 20%, t'han fregit. Nosaltres estem coberts per Muface, d'altre manera no haguessim vingut. Un antibiòtic pot costarte més de 30$ i un inalador em va costar més 100$.

A les escoles, la majoria d'estudiants tenen el dinar gratuït. Un dinar a base de pizzes, hamburgueses, hotdogs... Ells mateixos n'acaben ben tips d'aquests menú. Tenen un problema greu de obesitat i diabetis a causa de l'abús de les begudes ensucrades.

Mai havia estat a un pais amb tanta necessitat on és malbaratés tant el menjar i els recursos en general. A l'escola és horripilant tot el que és llença. No només menjar que te'l trobes llençat pels passadissos, les classes (tronges, pomes, peres, llet, cereals...) sinó també tot tipus de fotocòpies, regles, compassos... Tot trencat o lleçat. Horrorós. 

Us recomano molt el documental del Michael Moore "Where to invade next"

Si us ha agradat l'article i en voleu saber més, feu-m'ho saber!

Us trobo a faltar!