Presentació

Un codi és un conjunt de signes i de regles per fer-los servir. Dels codis creats pels éssers humans, la llengua és el més empleat: les paraules són signes i la gramàtica, les regles de combinació. La llengua és un codi obert i interactiu; pertany a la comunitat. És un codi obert perquè els seus usuaris (els parlants) creen i incorporen contínuament noves paraules i noves fórmules expressives. La llengua és un organisme viu, en transformació permanent. 

Mijail Bajtin (1898-1975), el teòric rus de la literatura, parlant de la llengua materna, deia que “en totes les seves orientacions, la paraula pròpia es troba amb la paraula aliena i no pot deixar d’entrar en interacció viva, intensa, amb ella”. Tota paraula té un sentit dialogístic, interactiu, i aquest sentit “es l’orientació natural de tota paraula viva”. En aquest sentit, si la llengua fos un codi tancat, seria un codi condemnat. Sense el seu sentit dialogístic la paraula mor; amb ell, recupera la seva força germinativa.  

La llengua és de tothom, no té propietaris individuals, malgrat que hi hagi usuaris que intentin fer-la seva manipulant el sentit de les paraules i fent-ne un ús desviat. De vegades pot semblar que aquests usuaris hagin aconseguit el seu propòsit i que algunes paraules estiguin gastades i hagin perdut el seu significat. Pensem, per exemple, en paraules com ètica, llibertat, comunitat... ¿Són paraules velles o joves? ¿Han nascut fa temps i ja no tenen sentit? ¿Hem de treure’ls la pàtina per saber què signifiquen?  

Les paraules aparentment desgastades recuperen el seu sentit quan es fan servir amb coherència. La força de les nostres paraules prové dels nostres actes: si vivim com parlem, són coherents. Si prediquem una cosa i en fem una altra, són incoherents. 

Richard Stallman és un home coherent. La força de les seves paraules neix de la identificació amb els seus actes. Les seves paraules i els seus actes constitueixen una magnitud contínua, una unitat. Quan parla d’ètica, de llibertat, de comunitat, de software... sentim la força d’aquestes paraules. En el seu discurs, és a dir, en la seva vida, aquestes paraules són joves: tenen més futur que passat. El món que anuncien aquestes paraules encara s’ha de fer, és treball de tothom.  

El software és un codi, un conjunt de programes, instruccions i regles per executar determinades tasques en un ordinador. La paraula software és anglesa, doncs les paraules, com les idees, afortunadament, viatgen, no coneixen fronteres i, de vegades, arrelen i es naturalitzen en una altra llengua com una manifestació de mestissatge, sempre enriquidor. No tothom reconeix els beneficis dels mestissatges, és veritat (els prejudicis i els interessos particulars ho impedeixen), com no tothom reconeix que si la llengua la fan tots els seus usuaris, amb el software hauríem de fer el mateix. 

Per recuperar el sentit original d’algunes paraules primer han de perdre adherències; per exemple, l’adjectiu que alguns, interessadament, han afegit a alguns substantius de manera quasi inseparable. El substantiu software està llastrat per un adjectiu que no el deixa volar lliurament: privatiu. Un ocell engabiat no és un ocell de veritat; no tothom en pot gaudir, ni del seu vol ni del seu cant. Amb el software privatiu passa quelcom semblant, perquè un codi tancat ni és interactiu ni és de tothom (solament de qui en té les claus).

Mentre hi hagi un codi privatiu, hi haurà un impuls llibertari per obrir-lo, per modificar-lo i, sobretot, una voluntat de crear codis oberts. Aquesta tasca creativa no pot ser —ni tampoc hauria de ser— obra d’un individu, sinó d’una comunitat capaç d’interactuar i d’intercanviar els seus coneixements. Aquest és un principi ètic: tornar les claus del codi a tots els usuaris. Un principi ètic perquè és comunitari: tots aprenem dels altres, tots (també els més savis han après sempre dels altres), i tornem als altres el que n’hem après, enriquit pel que era nostre. 

El programa d’aquesta revolució per a la creació, la difusió i l’intercanvi del coneixement té un principi bàsic: “substituir el software privatiu pel software lliure. La idea del software lliure constitueix en si mateix una filosofia. La idea és que l’usuari d’un ordinador  tingui el dret a saber què fa el programa. Té el dret de canviar el programa i de difondre’n còpies entre els seus aliens, amb o sense canvis. Aquesta idea ètica és la base del moviment GNU. Tot el que fem és per garantir aquests drets”, diu Stallman en una entrevista recollida en aquesta publicació. 

Ètica, llibertat, comunitat, drets... són paraules que, com hem vist, constitueixen la columna vertebral del codi GNU/Linux i formen part del vocabulari habitual de Richard Stallman. Ara bé, a aquestes paraules, n’hi hauríem d’afegir d’altres. Per exemple, generositat... Però... què té a veure la generositat amb les coses de les quals hem parlat fins aquí?  

El curs passat, Víctor Carceler, professor d’Informàtica al nostre institut, va tenir un somni: convidar Richard Stallman a Santa Coloma. Sabia que la generositat del fundador del GNU no té límits, com tampoc en té la seva creativitat. Aquest somni és avui una realitat. Georges Seferis, el poeta grec, tenia raó: “La vida és el que hem donat”. Gràcies, Víctor; gràcies, Richard Stallman, pel vostre entusiasme i per difondre la filosofia del GNU entre nosaltres. 

Paco Gallardo

Director de l’IES Puig Castellar