Premsa i literatura

Premsa i literatura

 

Francisco Gallardo Díaz

IES Puig Castellar

Santa Coloma de Gramenet

 

1. El periodisme

Les cròniques de successos dels diaris i la novel·la picaresca són dos subgèneres narratius que no tenen gran similitud formal i, tanmateix, tenen algun avantpassat comú, els avvisi (avisos), fulls manuscrits els autors dels quals, veritables professionals del reporterisme, eren coneguts en la Itàlia del Renaixement com a menati, novellati o gazzetanti[1]. Un dels més famosos menanti va estar Pietro Aretino (1492-1556), anomenat flagell de prínceps per les notícies escandaloses que publicava en els seus avvisi.

            Al segle XV no era gens infreqüent transmetre informació sobre successos estranys i curiosos amb aquest tipus de fulls, com a resposta a les sol·licituds d’eclesiàstics, governants i homes de negocis. A partir de 1454, amb el naixement de la impremta, es van abaratir els costos de producció i va augmentar la difusió dels avvisi. Lázaro de Tormes, per exemple, escriu una d’aquestes cartes per comunicar-li al seu corresponsal —a qui anomena Vuestra Merced— notícies sobre els seus orígens i motius per justificar el seu cas —la seva interessada ceguesa envers la relació suposadament íntima que la seva dona manté amb l’Arxiprest de Sant Salvador.

            Els avvisi, malgrat fossin encàrrecs dels qui podien pagar-los, responien a una necessitat d’informació, a una curiositat ancestral de saber el què els passa als altres. No van estar, tanmateix, la primera manifestació de l’esperit del periodisme. Si volem buscar els orígens més remots de la premsa i de la figura del periodista, hauríem de remuntar-nos a Heròdot, que ha estat qualificat, amb raó, com al primer periodista de la història (Kapuscinski, 2003).

            Heròdot té les qualitats que se’ls requereixen a alguns periodistes: disposició per viatjar als llocs més apartats, interès per allò que passa més enllà de l’àmbit quotidià, capacitat per observar i escoltar el que els altres puguin contar, falta de prejudicis ètnics i, sobretot, vocació d’informar amb veracitat. Molts dels reporters contemporanis nostres, entre ells Ryszard Kapuscinski o Robert D. Kaplan, tenen un afany professional semblant. Tant Kapuscinski com Kaplan, malgrat que ho fan des de posicions ideològiques distintes, escriuen els seus reportatges després d’haver contrastat la seva informació i d’haver conversat amb la gent més diversa, siguin cacics locals, funcionaris o servents.

            La vella dicotomia del periodisme entre informar i formar ha quedat superada. Podem assabentar-nos per televisió, ràdio, Internet o el mòbil de fets procedents de qualsevol lloc del planeta al mateix moment que estan succeint; ara bé, tenir opinió pròpia sobre aquests fets requereix temps, reflexió, cert grau de recel i… la possibilitat de freqüentar un periodisme més interpretatiu.

            Davant el descobriment d’un nou mitjà, no falten mai les veus apocalíptiques que anuncien la desaparició dels anteriors. Això va passar amb l’arribada de la impremta: molts van creure que representava el fi de la lletra manuscrita; al segle XVI, però, van proliferar més que mai els llibres de cal·ligrafia, i els avvisi manuscrits van conviure durant algun temps amb els impresos. Als nostres dies, els llibres impresos en paper no s’han vist afectats per l’aparició de llibres en format de CD-Rom ni els diaris per l’ús d’Internet.

           

2. Escriptors periodistes i periodistes escriptors

 El matrimoni entre literatura i periodisme no ha estat sempre tan indivisible com avui. En la història de la literatura no han faltat desqualificacions per alguns escriptors pel fet d’haver escrit en els diaris. Els motius d’aquestes crítiques s’emparaven en suposades raons ètiques o estètiques.

            La paraula gaseta,   segons Coromines, més que de la moneda del mateix nom, derivaria de gazza, ‘garsa’ en italià, “per la verbositat mentidera de les gasetes”; no cal dir que gasetillers és una paraula que tampoc connota prestigi. Els escàndols derivats de muntatges informatius per part de reporters sense escrúpols van colpejar recentment The New York Times i The Washington Post; aquests casos, però, són anècdotes i no disminueixen la credibilitat general del medi.

            Les argúcies filosòfiques i estètiques per desqualificar Camus titllant-lo de periodista no tenen rigor: “no solament va tractar de fer pensar; també, però, de commoure sense truculència, amb bella senzillesa” (Savater). Per als aficionats a l’argot filosòfic, la claredat del Camus periodista pot ser un demèrit; només per a ells, no per al lector corrent.

            En qualsevol cas, ni els prejudicis ni les desqualificacions han impedit que molts escriptors fossin periodistes ni que nombrosos periodistes fossin escriptors (la simbiosi és tan perfecta en alguns casos, que es fa difícil d’establir prioritats). De vegades, en efecte, molts escriptors han recorregut al periodisme per defensar una causa política i per influir més directament davant l’opinió pública. És el cas del poeta John Milton, que, en temps de gran agitació política i furibundes polèmiques, va publicar libels en anglès i llatí per defensar el divorci, contra la censura i a favor del regicidi. O  de Jonathan Swift, que, segon sembla, presumia que un article seu —“La conducta dels aliats”— havia estat decisiu per acabar amb una guerra.

            Daniel Defoe, fundador i quasi únic redactor de The Review, és igualment  un autor de gran interès per als estudiosos de la interdependència entre premsa i literatura. Pel fet d’haver estat víctima de la censura —una constant en les relacions entre premsa i poder polític—, perquè la desaparició de la seva Review el va obligar a buscar una nova professió i a exercir com a novel·lista (tenia set fills) i, sobretot, perquè va traslladar al camp de la ficció esdeveniments reals prèviament publicats per la premsa i va donar origen així a un nou tipus de relat: Diari de l’any de la pesta, L’any del gran vent i, molt especialment, Robinson Crusoe. Una llegenda pretén que Defoe, per escriure aquesta última novel·la, va arribar a entrevistar Alexander Selkirk, nàufrag a una illa deserta davant de les costes xilenes; nombrosos indicis, però, fan pensar que ni com a periodista ni com a novel·lista acostumava Defoe a contrastar les seves informacions.

            Als Estats Units, l’afecció dels lectors a l’estil periodístic va produir en el segle XIX una nova decantació: els autors més allunyats d’aquest estil (per exemple, Melville) no van tenir la mateixa acollida entusiasta que altres més periodístics (cas de Mark Twain).

            Amb Mark Twain ens situem de nou davant d’un autor en el qual resulta difícil separar els components periodístics i literaris. Les seves obres literàries estan escrites amb la mateixa agilitat i desimboltura amb la qual escrivia els seus articles periodístics. Mentre era cercador d’or a les terres del salvatge Oest, va passar de ser periodista a narrador; no inventava res: en tenia prou amb descriure l’espectacle del seu entorn (vaquers, aventurers, xarlatans, etc.). Hi afegia, això sí, el seu punt de vista descarat i humorístic, el mateix que quan va escriure Un ianqui a la cort del rei Artur, un relat satíric del seu viatge a Europa.

            La persistència de la censura a alguns països sota règims dictatorials ha portat moltes vegades als periodistes a tractar de buscar assumptes sense gèrmens polítics per entretenir els lectors, segon explica el mateix Gabriel García Márquez a propòsit de com va escriure Relato de un náufrago, publicat en catorze fulletons consecutius a El Espectador de Bogotà en 1955, poc després del naufragi narrat. La publicació d’aquest reportatge va suposar, tanmateix, un escàndol polític, la difamació del protagonista i l’exili del reporter. García Márquez és, per altra banda, un dels pioners en la fusió de tècniques literàries i periodístiques: Crònica d’una mort anunciada i Notícies d’un segrest ho corroboren.

            Un altre exemple notable de relat inspirat en successos el tenim en A sang freda (1966), de Truman Capote, la primera novel·la periodística, basada principalment en una notícia apareguda en el New Yorker uns anys abans, en 1959. Al llarg de sis anys Capote va estar investigant sobre l’assassinat —esdevingut en un poble de Kansas— de la família Clutter, un matrimoni de grangers i dels seus dos fills adolescents. La seva investigació el va portar a interrogar la gent del poble i els propis assassins, que acabarien essent penjats. Al contrari que en altres relats periodístics, en aquest l’autor trenca la linealitat, dóna entrada a una gran varietat de registres lingüístics i s’absté de jutjar moralment els seus personatges. Literatura i periodisme es fonen en un gènere nou.

            En definitiva, si amb Mark Twain l’agilitat del periodisme va renovar l’estil literari, amb Capote algunes de les estratègies narratives més innovadores van renovar el periodisme.

 

3. La recepció de la premsa a l’aula

Als programes de Llengua de la secundària actual la Literatura té un paper diferent del que tenia a l’ensenyament tradicional. Ara es parla d’un nou enfocament. Algunes de les seves característiques consisteixen, segon Cassany (1997), a concedir més importància a la comprensió i interpretació dels textos, a perseguir la formació a costa de la informació, a oferir textos de més actualitat i considerar literatura altres formes d’expressió més populars (obres per a nens i joves...), a estimular les habilitats creatives dels alumnes i, sobretot, a adoptar una relació llengua-literatura més flexible.

            En la pràctica, alguns dels objectius d’aquest enfocament didàctic inclouen l’anàlisi del diari a la classe de Literatura de forma sistemàtica, perquè aquest és “un recurs inesgotable per la varietat de materials i temes que ofereix” (Cassany, 1997).

            Per altra banda, davant la trista constatació que el percentatge de lectors de premsa en Espanya és dels més baixos d’Europa (el 35,8% de la població més gran de catorze anys, la penúltima posició entre els països de la Unió Europea[2]), l’Associació d’Editors de Diaris Espanyols ha tractat d’establir programes d’introducció de la premsa a l’aula en cooperació amb les autoritats ministerials. L’organització del curs “La premsa escrita, un altre recurs per al foment de la lectura” (Madrid, novembre de 2003) i la simultània publicació del volum La prensa escrita, recurso didáctico (2003) serien dues mostres d’aquesta cooperació.

            Algunes empreses periodístiques, per la seva banda, no han esperat l’inici de cap campanya ministerial per començar a buscar lectors de premsa a les escoles i han anat creant en els darrers anys els seus propis programes didàctics, que inclouen l’enviament d’exemplars del diari als centres per a la seva lectura i comentari.

            L’experiència demostra que els joves, en general, reben amb gust els periòdics gratuïts. Ara bé, res no és com abans. Els diaris no es limiten a informar de les últimes notícies; també les interpreten. De vegades, quan es rep el diari a l’aula, els alumnes ja són al corrent d’algunes informacions per la televisió, que les transmet molt més ràpidament. Tanmateix, el context en què es difonen les notícies canvia d’un medi a l’altre i, per tant, també el seu efecte sobre la consciència o els hàbits mentals del receptor.

            Per convertir-se en un lector crític de premsa, l’alumne ha d’aprendre a diferenciar la pretensió informativa de la persuasiva, la informació objectiva de la ideologia o els interessos als quals el diari serveix. La tasca no és gens fàcil: requereix un clima propici a l’aula i habilitat docent per crear-lo.

            Llegir premsa, a molts joves, els sembla avorrit, una cosa així com ara veure créixer l’herba. Altres mitjans de comunicació els resulten més atractius, per la seva celeritat i pel fet que exigeixen un esforç intel·lectual menor. El tempo narratiu dels productes de Hollywood ha colonitzat la retina i les ments de gran part dels receptors d’informació de tot el món. De poc, però, serveixen les lamentacions; tractem de viure i d’ensenyar sota l’ombra del vell adagi: l’aprenentatge està en pugna amb les presses. Tractem, doncs, de formar lectors de premsa crítics. Les receptes didàctiques són nombroses; cap d’elles, però, té potser validesa universal.

            La premsa no és un mirall que reflecteix completament la realitat; cap diari publica totes les notícies possibles; cadascú fa la seva selecció. Aquesta selecció es basa en uns criteris i els criteris, freqüentment, responen a uns interessos, els de l’empresa editora.  Si demanem als alumnes que mirin per la finestra de l’aula i que descriguin després el que hagin vist, cadascú triarà una part de la realitat observada d’acord amb la seva sensibilitat. Un s’haurà fixat en la forma dels núvols;  un altre en les esquerdes de l’edifici del davant; el de més enllà en la marca dels cotxes o en els vianants que creuen el semàfor de la cantonada... Cada diari, com cada alumne, projecta la seva mirada sobre el que passa al món. Els fets són els mateixos, però no a tots ens interessen els mateixos fets ni tots en fem la mateixa interpretació.

            Repassar amb els alumnes els titulars de quatre o cinc diaris del mateix dia ajuda a situar la mirada, a enfocar-la críticament.

            Comparem les portades del dimarts 23 de març de 2004 de cinc diaris: “L’Exèrcit israelià mata el xeic Iassín. Ira palestina per l’assassinat del líder de Hamàs” (El Periódico de Catalunya), “Israel asesina al líder de Hamás y pone a los palestinos en pie de guerra” (El País), “Israel decapita Hamàs” (Avui), “Milers de palestins clamen venjança per l’assassinat del fundador de Hamàs” (El Punt), “Israel asesina al líder de los integristas palestinos” (La Vanguardia). Malgrat que alguns alumnes tinguin sentiments i opinions davant el conflicte entre israelians i palestins, aquests titulars li permetran al professor plantejar tranquil·lament algunes preguntes: “¿Quina diferència hi ha entre matar  i assassinar?”, “¿Què vol dir decapitar en aquest context?”, “¿És el mateix dir Israel que Exèrcit israelià?”, “¿És el mateix dir Hamàs que integristes palestins?”, “¿Com haguéssiu titulat vosaltres la mateixa notícia?”, “¿En quin titular no es menciona la paraula Israel?”, “La reacció palestina ¿es descriu de la mateixa forma a tots els titulars?”, etc.

Perquè els alumnes surtin de la seva passivitat receptiva davant els titulars  no n’hi ha prou amb una sola sessió; el professor haurà de ser reiteratiu amb aquest tipus d’exercici si vol aconseguir algun resultat. Això sí, haurà de resistir-se freqüentment a la temptació d’opinar si no vol caure en l’adoctrinament. Si pregunta sobre paraules i matisos i aconsegueix que els alumnes responguin de manera ordenada i respectuosa, haurà començat a formar lectors crítics de premsa.

            La portada és la cara del diari, el primer que veu el lector; per això és tan reveladora del que considera important l’empresa editora.

            En el diari no solament s’hi fan servir paraules per transmetre informació; també es manegen altres codis no verbals la interpretació dels quals exigeix un cert entrenament. Per exemple, el codi espacial. Un notícia no té el mateix valor col·locada a la portada que en un lloc poc visible. L’espai concedit a una informació respon a un criteri, a un ordre. A les notícies de les pàgines senars se’ls concedeix més importància que a les de les parells; a les de la meitat superior de la pàgina, més que a les de la meitat inferior, etc. La mida dels titulars, el nombre de columnes, la presència o absència d’elements il·lustratius... són signes d’aquest codi que el lector ha d’aprendre a interpretar. Així que ja podem començar una segona sèrie de preguntes: “¿Per què la notícia sobre el naufragi de la patera apareix en portada en aquest periòdic i no en aquest altre?”, “¿Quantes columnes dedica aquest periòdic a tal informació?”, “¿Per què aquest periòdic no dirà res d’aquest naufragi?”, etc.

            Per molts professors, els objectius de llegir i analitzar premsa a l’aula no acaben amb el comentari oral i la comprensió crítica, malgrat que això ja sigui molt; la premsa ha de servir per plantejar preguntes sobre la complexa realitat contemporània. Si llegim a classe una notícia sobre els últims disturbis a Kosovo, els alumnes haurien d’investigar (per exemple, buscant a Internet) sobre el que ha ocorregut en aquesta província els darrers anys, saber ubicar-la al mapa, conèixer quelcom de la seva dolorosa història, etc.

            Altres professors prefereixen proposar comentaris escrits sobre algun article o, fins i tot, prendre el diari d’informació general com a model o referent per elaborar una revista escolar, una publicació dels propis alumnes, amb notícies i comentaris sobre la vida estudiantil, l’entorn del centre, la creació literària, etc. En aquest cas, com passa amb la premsa diària, cada vegada són més nombrosos els centres que tenen dues versions de la revista escolar: una sobre paper i l’altra, electrònica, a vegades amb marcades diferències (en les versions digitals no acostumen a predominar els textos, sinó les imatges, l’animació i els jocs interactius).

            Efectivament, les noves tecnologies i les propostes didàctiques de les empreses periodístiques van facilitant la incorporació de la premsa a l’ensenyament. Si el centre no està inscrit en cap projecte de premsa i escola, sempre quedarà el recurs de visitar les pàgines digitals dels principals diaris per llegir, comparar i aprendre. La profecia de McLuhan s’ha anat complint; els nostres alumnes s’han integrat a l’aula sense murs de l’aldea universal.

 

4. El llenguatge del periodisme

A molts lectors els preocupa el mal ús de la llengua als periòdics. Ho confirmen dos fets: l’alt nombre de queixes sobre aquest motiu que envien al corresponent Defensor del Lector i que s’hagin venut molt als darrers anys alguns llibres sobre llenguatge del periodisme. L’èxit d’aquest tipus de publicacions es va iniciar al 1997 amb el Libro de estilo del diari El País; el gènere, però, té una brillant i llarga tradició.

            L’alemany Tobias Peucer va establir al 1690 un model de llengua per periodistes que encara segueix vigent: “La ‘lexis’ o elocució i estil de les notícies no ha de ser ni la dels oradors, ni la dels poetes: aquella retarda [el missatge] al lector àvid de notícies, aquesta el pertorba i no exposa les coses amb suficient claredat”, per consegüent, el llenguatge periodístic ha de tenir tres qualitats: puresa, claredat i concisió. “En cuanto a la disposición del texto, [Peucer] proponía atenerse a las seis conocidas circunstancias que son siempre de esperar en una acción: autor, hechos, causa, modo, lugar y tiempo” (Barrera, 2004).

            En qualsevol cas, les característiques d’estil d’un text periodístic no poden deslligar-se del gènere al qual pertany ni del públic al qual es dirigeix. Un criteri classificador diferencia entre gèneres informatius (la notícia, l’entrefilet, l’informe, etc.) i gèneres d’opinió (l’article, l’editorial, les cartes al director, etc.), segon el grau en què predomini la informació objectiva sobre els fets o la valoració que d’ells fa el redactor.

            En general, l’estil més neutre i denotatiu es reserva per al textos informatius, en els quals l’originalitat expressiva podria ser un destorb, i l’estil més personal i connotatiu, per als textos d’opinió i recreació literària. L’estil neutre casa bé amb l’objectivitat, exigeix concisió i suggereix versemblança; l’estil personal és una plasmació de la subjectivitat, permet l’ambigüitat i tracta de guanyar-se al lector per la via afectiva.

 

5. Anàlisi i comentari de textos periodístics

Els suplements educatius d’alguns diaris i certs manuals (La prensa escrita, recurso didáctico) ens recorden, per si fos necessari, que la premsa pot i ha de llegir-se regularment des de la perspectiva de qualsevol matèria escolar. Tanmateix, en molts centres de secundària són els professors de Llengua, quan no els de l’àrea de Socials, els encarregats de planificar i portar a terme els programes de premsa. Aquesta pràctica ha fet que la major part de models d’anàlisi i comentari de textos periodístics tingui un marcat caràcter lingüístic i que, en alguns casos, més que comentar textos periodístics, es comenti només la llengua d’aquests textos.

            Un dels models possibles[3] proposa primer una anàlisi detallada i després un comentari general. L’anàlisi es desenvoluparia en vuit apartats:

1. Localització (data, lloc on va ser publicat el text i classificació genèrica); 2. Determinació del tema central (o idea principal); 3. Esquematització de l’estructura interna (la distribució del contingut); 4. Esquematització de l’estructura externa (títol, entrada, notícia...); 5. Reconeixement de particularitats del nivell morfosintàctic i lèxic; 6. Comprensió del component icònic; 7. Identificació del contingut ideològic, i 8. Valoració global.

Aplicar un model d’anàlisi tan minuciosa porta necessàriament a una comprensió tan completa del text que faria innecessari el comentari. Hem de dir, però, que aquesta anàlisi es proposa com un entrenament fins arribar a un grau d’habilitat suficient com per poder passar directament del text al comentari, sense cap exercici previ de suport.

Altres models, potser amb una perspectiva més especialitzada, proposen una anàlisi retòrica per a la columna personal (Gómez Calderón, 2004), com a conseqüència de “los abundantes procedimientos literarios presentes en su codificación, ajenos al estilo estrictamente periodístico”. L’ordit teòric per aquest tipus d’anàlisi procedeix de la Teoria de l’Argumentació. La confrontació amb el text passaria per cinc etapes.

1. Consignació de dades hemerogràfiques (autor, medio, data, etc.); 2. Intellectio (determinació de l’assumpte o tema); 3. Inventio (reconeixement dels arguments que fa servir l’autor per convèncer els seus lectors); 4. Dispositio (distribució dels arguments al llarg del text; estructura interna); 5. Elocutio (recursos estilístics, lèxics, intertextualitat, etc.).

En aquest model d’anàlisi no es planteja la segona fase del comentari, ja que s’entén que a mesura que es van reconeixent els diferents components del text, es va explicant la relació que mantenen amb el conjunt.

Fins aquí estem parlant de comentaris de text complets; comentaris que tracten d’abordar el text des de diverses perspectives. Tanmateix, com a concessió a l’escàs temps del qual es disposa, el professor haurà de limitar-se en ocasions a requerir anàlisis o comentaris parcials, dedicats a l’estructura, a la llengua o al contingut.

Quant als continguts, acostumen a abordar-se mitjançant qüestionaris de comprensió, malgrat que per verificar si s’ha entès allò que s’ha llegit també poden servir els esquemes en els quals les idees apareguin expressades amb categories (causa, conseqüència, antecedents, etc.).

Tots aquests exercicis d’anàlisis poden derivar en altres de redacció de notícies en els quals s’apliquin esquemes similars als dels textos comentats. Els alumnes donarien així un pas més en el desenvolupament de les seves habilitats expressives; de receptors passarien a ser emissors.

 

6. El columnisme

Quan es llegeix el mateix diari amb assiduïtat resulta fàcil trobar el que es busca. S’agraeix que les diferents seccions no canviïn, que cadascuna sigui al seu lloc. La vida pot estar sotmesa a l’atzar; però el periòdic que reflecteix alguns fragments del que cada dia passa manté un ordre.

Alguns lectors tenen hàbits singulars; no comencen a llegir el diari per la portada, sinó per la secció que més els interessa. S’acostumen fins a tal punt al seu diari, que els incomoda veure’s obligats a comprar-ne un altre de diferent. Cada lector es converteix en assidu  d’un periòdic per diversos motius: per identificació amb la línia editorial, pel format, per la presentació, per l’interès que li mereixen determinats col·laboradors o columnistes, etc.

La columna és un gènere molt atractiu perquè és molt flexible; admet moltes combinacions i experimentacions. Al públic li agrada per la seva brevetat. Aquest traç formal condiciona l’estil; obliga a la síntesi, a la condensació. A la contundència expressiva.  Al columnista li manca l’espai físic pels arguments; en té prou amb sostenir-los amb elegància retòrica. Per això recorre  a l’el·lipsi, a l’ambigüitat. Ara bé, amb tanta pressuposició, no és difícil obtenir complicitat: el lector entendrà sempre el que confirmi les seves creences o sospites.

D’algunes cançons ens n’agrada la lletra; d’altres, la música. Amb els columnistes passa el mateix. En qualsevol cas, l’afecció per certs columnistes té quelcom d’addictiva; volem seguir sentint la seva veu malgrat advertir que es repeteixen i que ja no ens aporten res. Per la força del costum, de l’amor... o de la seva originalitat.

 

 

7. Una proposta didàctica

La columna de Juan José Millás apareix cada divendres a la contraportada del diari El País des de 1990, sempre amb una marca inconfusible (sobrietat estilística, hiperrealisme, humor, inclinació per allò que és aparentment paradoxal...). Cada columna de Millás té valor propi; al mateix temps podria ser un capítol separat d’alguna de les seves novel·les.

            En aquest autor es fusionen inseparablement la literatura i el periodisme (alguns dels seus reportatges han acabat convertint-se en llibres de denúncia, com el recent Hay algo que no es como me dicen, sobre el cas de Nevenka Fernández, víctima d’assetjament sexual). De fet, l’encreuament de gèneres que va començar practicant a les seves columnes (articuentos, com ell les anomena), barreja de quotidianitat i ficció, es va transvasar a la resta de la seva obra i va originar una nova poètica (Valls, 2000).

            Igual que intueixen alguns personatges de Cortázar, per a Millás la vida és en un altre lloc. Així ho volien Rimbaud i Carroll; així ho van considerar els surrealistes. El món de les aparences ens sotmet a un equívoc permanent: ens fa creure que és real quan tan sols es tracta d’un mal somni atroç. La literatura ens deixa entreveure per algunes esquerdes en què consisteix aquest altre món en el qual voldríem viure i del qual sembla que ens anem allunyant progressivament, un món que anomenem irreal o fantàstic per simple peresa mental, però que ens habita amb un grau d’intimitat que sols podem mesurar pel pes dels nostres desigs.

            “Rebusca Millás en la prensa como si hurgara en un estercolero o en un taller de desguace, intentando dar con bocados de realidad, con un pedazo de cualquier cosa que no haya perdido la capacidad de significar algo” (Valls, 2000). I precisament d’aquesta recerca parteix una de les nostres propostes didàctiques amb els seus articuentos. Es tracta de desfer el seu camí. Proposem d’agafar una de les seves columnes, la més recent, i confrontar-la al fet d’actualitat que la va inspirar. Observar de quina manera s’ha trasmudat una anècdota o informació periodística en literatura, com la realitat s’ha fet ficció. Un simple exercici de literatura comparada: “Busca les diferències entre aquest text (la notícia) i aquest altre (la columna de Millás). Senyala què és el que ha inventat l’autor i tracta d’explicar els motius de la seva invenció.”

            Abans hem parlat d’hiperrealisme. Com Kafka, Millás es recrea contemplant els èlitres d’alguns insectes, els seus apèndixs, els ulls calidoscòpics de les mosques. La seva mirada s’atura en els detalls, en aquest vast univers on unes vegades hi resideix Déu i altres, el Diable. Identificar el punt de vista des del qual escriu alguns dels seus articuentos per tractar d’imitar-lo pot ser un exercici estimulant. Primer els nostres alumnes haurien de definir quin és el punt de vista que adopta a la columna de l’últim divendres (el d’un hipocondríac, el d’un esquizofrènic...) i després escriure una història sota aquest mateix punt de vista.

            Es pot prendre la primera frase d’un article de Millás (per exemple, “Escribir II”: ‘13.15. Todos los tripulantes de los compartimientos sexto, séptimo y octavo pasaron al noveno’), demanar-los als alumnes que continuïn la història i després, quan l’hagin escrit, donar-los a llegir l’article complet. La sorpresa pot ser majúscula; de la sorpresa, però, també poden sorgir l’admiració i el coneixement.

            En fi, si aquestes propostes treballades amb una certa reiteració no fossin suficients perquè el nostre alumnat s’afeccionés a Millás, encara podríem recórrer a una altra proposta. Els demanaríem que accedissin a la seva pàgina web:

http://www.clubcultura.com/clubliteratura/clubescritores/millas/artimenu02.htm

Que hi naveguessin. Que participessin en el fòrum dels millanòfils. Potser així s’adonaran que, més enllà d’Internet, a l’altre costat de la pantalla i de la realitat virtual, hi ha una altra forma de vida. Literatura és un dels seus noms i Millás un dels seus representants.



[1] Paraula derivada de gazzeta, moneda veneciana d’escàs valor, preu d’un avvisi.

 

[2] Dades de 2003 recollits a La prensa escrita, recurso didáctico (2003).

[3] “Textos periodísticos”, en Análisis y comentarios de textos (1994).



[Tornar a la pàgina principal d'aquest usuari.]

[Tornar a la pàgina principal d'aquesta secció.]