La memòria compartida, antídot dels murs que ens separen
El passat curs, un company del nostre departament encetà una tasca amb el seu alumnat que cristalitzà en aquesta modesta publicació quant a l’aspecte formal, no pas respecte al seu contingut.
L’activitat va consistir en un exercici de memòria històrica que lligava diferents eixos de l’entrellat que constitueixen les relacions humanes. D’una banda, el diàleg d’uns adolescents amb els seus pares i avis que clarificava les raons per les quals viuen en aquesta ciutat. Per un altre cantó, les successives onades immigratòries (classificades en dues categories temporals) que han arribat a aquest municipi a partir de la recerca de millors oportunitats. Malgrat els diferents orígens i cultures, el catàleg d’entrevistes mostra amb evidència cartesiana que els valors i condicions materials dels protagonistes conformen un pòsit més rellevant que les seves també enriquidores diferències.
Si haguessin de resumir en tres paraules les aspiracions vitals d’aquesta ciutadania (no sempre és aquest el cas) serien l’esforç, l’educació i el respecte. Respecte al primer mot, esforç, tots els entrevistats mostren unes motxilles ben proveïdes per conviure amb l’explotació pròpia de la nostra mísera condició humana. La segona paraula, l’educació, és entesa a través dels diàlegs com a l’eina per construir el nostre caràcter i el nostre coneixement per aspirar a un projecte vital més digne. Poc s’imaginen aquests pares i avis que la política educativa ha decidit cuinar una recepta amb un aprenentatge basat en projectes qualificat certerament per uns col·legues com a “formació brossa per al proletariat i futurs aturats”, i amanida amb una tecnolatria còmplice del capitalisme més caníbal, recepta molt llunyana de la deontologia que s’espera d’un servei públic.
Finalment, el respecte és condició necessària per evitar qualsevol manifestació de discriminació, discriminacions que una part dels entrevistats han viscut i viuen en primera persona i tenen un cert ressò en els més joves. Fascina comprovar com saben identificar el que significa realment aquest valor ètic: han hagut d’inclinar-se davant dels que tenien tots els mitjans per fer-los obeir, però el seu esperit no s’ha aclaparat, i han trobat ridícules la seva arrogància i les seves maneres. Han sabut copsar que el respecte envers si mateix i envers els altres no neix dels signes del poder, sinó que podem trobar-lo en qualsevol persona que actua amb dignitat.
Els carrers i places de Santa Coloma de Gramenet estan destinats al ciment, la pols, les pedres i la calor. Si plou, és el diluvi i – cada vegada menys- una mar de fang. Però tant si plou com si fa sol, les botigues i comerços tenen el mateix aire absurd i extravagant de l’actual cruïlla multicultural. Aquesta ofrena de dubtosa estètica manifesta un surrealisme que ho fa perdonar tot. Sense abandonar l’exageració pròpia dels pobles meridionals, el to de veu de bars i cafès augmenta com a testimoni vital nu de qualsevol tipus de sofisticació o de fatxenderia, amplificat avui dia amb la Torre de Babel.
El que desprenen els testimonis recollits és una certa estimació a una ciutat que, molt sovint, és un amor secret. Poc hi ha ací per al qui vulgui aprendre, educar-se o esdevenir millor. No imparteix lliçons, ni promet res o deixa entreveure quelcom. S’acontenta amb viure i, força sovint, aquest viure reclama un acte de lucidesa simultàniament lligat a un acte de fe. Els colomencs són una estirp mestissa sorgida d’imprevisibles barreges nascudes de la necessitat econòmica. I aquesta és, pràcticament, la seva única riquesa.
No trobareu en aquestes pàgines cap queixa apocalíptica, ni victimismes propis dels maltractadors ensinistrats en la indefensió apresa. Tot el contrari, malgrat la duresa i la manca de sentit transcendent, un impuls d’estimació a la vida comparable al de l’heroi Sísif: la pedra tornarà a rodolar i haurem de tornar a començar, però l’aigua no pot ser negada ni per les divinitats.
Aquesta publicació és una expressió d’aquest amor secret del nostre alumnat i les seves famílies que paga la pena llegir. Per posar alguns exemples (no són els únics, ni probablement els millors), l’alumna autora de la introducció qui ens deixarà en pocs mesos afirma que aquesta experiència ha estat “l’art d’escoltar i preguntar amb humanitat”; o el testimoni de l’avia de l’Henar Barrera, alumna de 4t d’ESO, reflexionant sobre la seva identitat cultural; o la concisa i documentada introducció del nostre company sobre els trets històrics i socials de la ciutat.
Només resta acomiadar-nos amb el seu títol: “Bienvenidos a Santako”.
Departament de Ciències Socials
