Carta a Antoni Mussons
Carta a Antoni Mussons a propòsit de Vat Xan
Estimat Antoni,
Gràcies pel teu llibre. És un obsequi fora mida, extraordinari (ja li passaré a l’Asun ara que el tinc llegit). S’agraeix el seu didactisme —es nota l’ofici— i traspua una serenor que s’encomana.
Des del meu desconeixement de la física, m’atreveixo a dir que el que més m’estranya del que he entès que defenses, en aquest panorama tan estrany per a ell mateix de la física quàntica, és que el comportament de les partícules (cordes, ondes, o el que diantres siguin) i les seves característiques puguin repercutir en els cossos complexos. Em refereixo sobre tot a les correspondències degudes als fenòmens de no localitat. Cada partícula d’un cos humà, per exemple, ha d’haver tingut els seus contactes i ha de tenir les seves correspondències. ¿Vol dir això que les criatures del món i els minerals s’afecten a distància constantment, de forma immediata i, doncs, pateixen d’una abundància aclaparadora d’influències? La unitat de tot l’univers deu ser una intuïció arrelada en moltes persones com a convicció -jo mateixa la tinc-, però no m’hagués pensat que en el seu nivell més “íntim”, quedés situat fora de les lleis de la causalitat i a més influís en el món complex de cada dia, en contradicció amb les seves lleis, situant en part, com a mínim, a aquest també fora del nostre abast de pensament, perquè situar-se fora de les lleis de causalitat, és situar-se fora d’allò que és pensable. (Ja m’ho crec que el teorema de Bell sigui vàlid, però que se’n desprengui la informació a distància entre els cossos complexes, em costa més).
Fa molts anys vaig llegir un llibre d’Assimov en el qual l’autor explicava que quan anava a l’institut de jove havia actuat en una representació teatral on li havia tocat fer de vell i dir en un determinat moment que ja no era tan jove com per a poder-ho saber tot. La ciència del segle XIX –seguia dient- era jove, positivista, es pensava que ho podia arribar a saber tot; la del segle XX ja és més vella i sap que no ho pot arribar a saber tot. I posava com a prova el principi d’incertesa de Heisenberg. El teorema de Gödel sembla que va en la mateixa direcció, suposant que l’Univers sigui gödelià, com tu dius. En aquest sentit entenc que la física del segle XX provoca un canvi de paradigma tan profund que afecta a la nostra manera de pensar, i no sols a la imatge del món que ens oferia la ciència anterior. En cert sentit sembla haver arribat a tocar límits del nostre raonament.
Ara bé, quan dius que ens apropa a la religió, caldria aclarir què s’entén per religió. Deixant de banda ja d’entrada les religions positives com a poders organitzats (és una altra discussió), el sentiment religiós té dos fonaments essencials:
- La necessitat d’un pare que ens protegeixi, ens estimi, ens castigui...A aquest tipus de Déu no sembla que ens hi apropi la ciència
- Un Déu creador que ens serveixi per explicar l’origen del món.
A aquesta segona idea s’hi pot associar la d’una intel·ligència superior que ens conté, una mica com nosaltres contenim les proteïnes, els glòbuls, per exemple, que s’afanyen a reparar els danys del nostre cos, que és el seu món, a defensar-nos, a transmetre molts tipus de missatges, com si tinguessin una consciència ínfima (no en sabem quasi res de la consciència; ¿i si fos una característica més de la matèria? A més aquesta comparació se’m va ocórrer escoltant una conferència de bioquímica; és clar!). Les proteïnes no en saben res de nosaltres, com nosaltres no en podem saber res d’aquest Déu, ni tampoc nosaltres en sabem gran cosa de les proteïnes com a individus, així com aquest Déu no en sabria gran cosa de nosaltres com a individus. L’amic Antoni de Vat Xan troba Déu en el misteri de l’estructuració de la realitat en un “multiplicitat, probablement infinita, de nivells inabastables” i en Josep sembla trobar-lo en el buit quàntic, on van a parar les partícules que es destrueixen i d’on en surten d’altres emparentades amb les anteriors. En tots aquests casos es tracte d’entitats que formen part del que anomenem Univers. Què s’hi afegeix dient-li Déu? Si no aporta un plus de significat, més val seguir dient-ne Univers, i si aporta aquest plus, deu ser que hi superposem la idea del Déu pare que ens coneix un per un. I sempre segueix viva la pregunta: qui va crear l’Univers o la Realitat de tot o Déu? Altra cosa és el que tu en dius el Misteri, aquesta eternitat, de la qual un bon dia en va sorgir l’espai-temps com un rínxol, un epifenomen, que un dia o altre s’acabarà. Davant aquest enigma em sento “com un ocell embruixat”, que diu en Màrius Torres. Crec que la ment humana no està feta per poder comprendre de veritat què és l’Eternitat, el contrari de l’espai-temps. En aquest sentit sí admeto el Misteri.
Pel que fa al pensament místic, em sembla que no s’hauria de barrejar amb el pensament científic. És “un saber no sabiendo, toda ciencia trascendiendo”, “los sabios arguyendo nunca le podrán alcanzar”, “es un alto sentir”, segons San Juan de la Cruz. Cada místic en la seva experiència té una visió de Déu que difereix molt. Per exemple Santa Teresa, que era tan pròxima a San Juan, veia personatges i escenes dramàtiques. San Juan, que era més subtil, no veia res, sentia: “cuanto más alto subía, nublóseme la vista i la más fuerte conquista en oscuro se hacía ... mas di un ciego y oscuro salto y fui tan alto, tan alto que a la caza le di alcance”. En aquest vol (“mil vuelos pasé de un vuelo”) San Juan hi representa un coneixement d’allò que no té forma ni color, ni qualitats descriptibles i, doncs, és inefable; no passa pel raonament perquè no es pot enraonar (només ho pot expressar a través de símbols: la caça o la trobada dels amants). La ciència potser pugui arribar a explicar certes intuïcions i certes experiències dels místics , com les levitacions, si és que mai ha levitat algú, però la seva via és diferent.
El teu llibre és d’una gran bellesa perquè tot és harmonia, tot acaba encaixant i això et deixa en un estat de pau i serenitat. Quan ajuntem dos sistemes, en principi allunyats, però que hi trobem similituds, encaixos, quasi sempre resulta que un potencia o amplia el sentit de l’altre. Això passa a vegades fent comentaris de text. Això passa aquí ajuntant dos sistemes, quàntica i religió, que apunten cap el mateix objectiu: explicar el món. Hi ha relats religiosos que efectivament són intuïcions molt suggeridores, com l’eternitat, en sentit religiós, el paradís perdut (aquest punt del teu llibre m’ha agradat especialment), com podria ser també l’àngel caigut (una altra imatge bona per explicar les nostres limitacions, dolors i mort, tenint com tenim una ment capaç de pensar en qualitats absolutes, perfectes). En el pesament pre-quàntic, per dir-ho així, també es podria fer una explicació del mal, per exemple, on encaixés la mar de bé el comportament del nivell simple amb el complex. Pensem en el comportament dels àtoms. Quan estan equilibrats amb el mateix nombre de partícules positives i negatives, queden en calma, en pau, com si diguéssim; si no és així, comencen a reaccionar i a interactuar els uns amb els altres . En aquest món nascut d’un desequilibri (com tu dius) el mal també es pot veure com a tal i tendeix a ser contrarestat en una cadena d’acció-reacció de tipus causal. Com que en el moviment de contrapès és molt fàcil passar-se i crear un nou desequilibri, podem explicar la persistència del mal (penso, per exemple, en la història de l’estat d’Israel: ¡quant de desequilibri, quant de mal, des dels motius de la creació d’aquest estat fins ara!). Però tu parles des d’un altre tipus de pensament on els contrapesos i les compensacions són d’ordre espiritual, o estan fora de la cadena acció-reacció i sembla que les compensacions no es passen de la ratlla (tan de bo fos com tu dius!). El problema torna a ser si és lícit, des del punt de vista científic, extrapolar el que passa a nivell de les simples partícules al nivell dels sistemes complexos, com som les persones, les societats, etc. Des del punt de vista literari és clar que sí.
Potser sí que la ciència actual ens apropa a certs relats religiosos, però a mi el que més m’emociona és poder pensar com a possible que tots els moments existeixin, no morin. Sobretot moments com els que varem passar a l’Institut els anys vuitanta. Per exemple, el banquet de Plató que va organitzar el curs d’en Ginés Navarro, amb el menjar grec, el discurs de l’amfitrió, l’esclau que servia el vi... Tots anàvem vestits amb les túniques gregues i fèiem per torns el nostre discurs sobre l’amor: tu, la Maria Pau, en Miquel Candel, en Sixto Cámara, la Inés, el Gabi, el Paco, el Salva, l’Amparo i la Rosa Borja i el Jesús i l’Àngels (oi que també hi eren la Rosa i el Jesús i l’Àngels? I l’Agustina, i la Luz? Em penso que en algun cas em confonc. Recordo les cares d’alguns companys dels què he oblidat els noms i d’altres que no sé segur si hi eren; no els puc anomenar tots, però m’agrada pensar que seguim estant allà en un punt de l’espai-temps.
Sento una reverència profunda per com ha estat possible tot plegat. Com que no tinc prous coneixements, la meva manera d’aproximar-me al misteri és més aviat mística. Aquesta aproximació, ara que hi penso, no és incompatible amb l’esperit científic, encara que siguin vies diferents (des de Pitàgores fins a Mussons hi ha hagut molts cassos) perquè a mida que es va sabent més, l’horitzó s’allunya, es topa, segons sembla, amb abismes insondables. Ara, deu ser tant estimulant ser explorador d’aquests abismes...!
Una abraçada.
Mercè Romaní