El pessebre
El pessebre
“Què em recorda? ... Què em recorda
la dona que renta roba?
Agenollada a un pedrís,
al racó ombrivol del gorg,
estova les bruses blanques
a cops de pala.
Pel caminet que voreja
el riu, hi ha un bou: no pot
tirar del carro; s’ha encallat
la roda al fang. I la dona,
figureta amb mocador
blanc, esbaldeix amb paper
de plata. I les muntanyes
tenen la porositat
del suro. El bou esbufega
vora una cova. T’ho juro:
tot és aeri com una
grossa safata.
És el pessebre;
no pot ser cosa més nova.”
Això em deia trepitjant
Portugal per Portalegre.
Però, ben pensat, jo havia
ja d’haver vist
la dona que renta roba
sobre el pedrís,
allà on acaba de néixer
el riu dit Segre.
Entre esquitxos i tremolors,
allà ens banyàvem, de xica.
Era llavors
que a fet i amagar jugàvem
entre les potes de vaques
que pudien una mica.
A Llívia, els xicots valents,
per Sant Joan o Sant Jaume,
saltaven ben, ben descalços
sobre les brases roents.
I els vailets de sols set anys
ens festejaven omplint-se
la boca amb aigua de font
i escopint-nos a la cara,
a les ninetes que ens api-
nyàvem en aquests afanys.
El més atrevit em tenia
ben espantada
(una nena de ciutat,
una peça llaminera).
Me’l vaig trobar, anant sola,
a la plaça de l’arcada.
Els ulls d’esglai esperonen
el nen, de quina manera!
Cames ajudeu-me vaig
fugir d’una corredissa.
Ell corria i m’atrapava,
jo encara no tocava
a casa. Vaig amagar-me
darrera un portal per fer-me
fonedissa. Però em va
trobar i em cosí a coces.
Quina pallissa!
Quan ja va tenir-ne prou,
des de terra vaig mirar
el somriure satisfet
-com si hagués estat de noces-
i tant, que em va fer l’ullet.
Se’n va anar carrer avall
trepitjant ous com un gall.
De nit em tapava bé
tot mirant de no remoure’m:
la bruixa era sota el llit
-això era el que les amigues,
tremolant, m’havien dit-.
Les gitanes arribaven
quan era Festa Major
amb els seus óssos i cèrcols,
micos, i la pandereta;
però el plat fort que hi havia
era l’enterrada viva
en tomba estreta.
Sols al cap de molta estona
la desenterrava l’home
i sortia tota blanca,
cercles blaus voltant els ulls,
que no era broma!
Aquells estius verds maragda...
tot era esgarrifosament
meravellós. No era trist.
Així en temps de Jesucrist.
La dona que renta roba.
Vint anys, quaranta, vint segles,
ves, tan se val!
El passat veus com s’iguala
en una única estampa,
la que celebrem cada any
sense fer trampa.
Avui és l’aniversari
i trec les copes de festa
d’aire vagament antic.
Celebrem, doncs, el record?
Ca! celebrem tot l’oblit.
Mercè Romaní (Nadal, 1995)
[Veure més textos de la mateixa autora.]