Homenatge a Núria Albafull
Homenatge a Núria Albafull
Aquest vers no diu mentida:
La Núria és una flor,
flor del matollar fragant
com el xàfec de tardor,
que acoloreix de blanc fi,
de groc ufanós, de lila
i blau subtils, el perfum
feliç de la garriga aspra.
La Núria és el garrofer
amable en la terra eixuta.
Dreça torta, entreforcada,
la capçada generosa,
tèbia cova de fronda
que s’arqueja fins la pols
i hi escampa el fruit humil,
com la filla que aixopluga
i nodreix la mare esquerpa,
els cadells seus i els estranys.
La Núria és el raig secret
que al replet del pedregar
clou la font inesperada.
La llum recollida i fresca
ens il·lumina les cares.
Bevem i ens assaciem
de tan fina, copiosa,
transparent companyonia.
Carles Gil Farré (Professor de Català)
Amiga nostra que hem estimat tant,
¿no et tornarem a veure a l’Institut?
Unes i altres ‘nem com abatuts,
rient per amagar-hi el nostre plant.
Ingènua, bondadosa, irradiant
aquesta bonhomia que hem perdut,
aquest aire de poble amb què has sabut
la saviesa amagar i anar donant
bells consells i ensenyances pel bon viure,
ara podràs solcar d’altres camins.
faràs el que voldràs del teu temps lliure:
uns guisadets amb plantetes de l’hort,
l’alemany, la música de Wagner... ¡Quina sort!
¿L’oblidaràs la nostra cort de pelegrins?
Josep Mercadé (Professor de Castellà)
[Aquests poemes van publicar-se a la revista Sota el cel del Puig, núm. 5, novembre de 2001. Per veure una entrevista amb Núria Albafull, cliqueu aquí: Entrevista amb Núria Albafull; per llegir un article seu: Entusiasme.]