El Quixot: pedagogia en acció
El Quixot: pedagogia en acció
Us convidem a una jornada que s’inscriu dins les celebracions del IV centenari de la publicació de la 1ª part del Quixot. Esperem que no sigui un acte més, sinó el més nostre. I això perquè intuïm que poques vegades s’ha aconseguit aplicar de manera tan clamorosa la màxima d’ensenyar delectant com ho va aconseguir Cervantes amb la seva obra més universal. Ens agradaria saber com transmetre-la.
Mai no podrem abastar tots els aspectes que el llibre suscita, però n’hi ha alguns que semblen més imprescindibles o més adequats per a la formació dels nois i noies: la manera com el carácter, les idees, les condicions socials i la formació d’una persona fan que aquesta vegi el món, i tingui més o menys dificultats per adaptar-se a la societat i a l’entorn, i xoqui amb les idees i les maneres de fer de qui fins pot ser el seu company més íntim, i de com aquestes dificultats es poden anar llimant i superant, si hi ha bon ànim, i el que es perd i el que es guanya, la importància d’un ideal i les seves servituts, la subtil frontera d’aquest amb la bogeria i, fins i tot, els límits propis del ben raonar. Tot seria inútil, però, si no fóssim capaços de restablir la comicitat del text, el qual no tracta només de teoria, sinó d’acció. I, ai l’acció! Quins disbarats es fan amb la millor de les intencions!
Notem que El maquinista de La General de Buster Keaton o Temps moderns de Chaplin són pel·lícules quixotesques perquè els herois, igual que ens passa amb el Quixot, ens fan patir, entenem els seus neguits i admirem el seu valor, però ens tronxem de riure per la seva inadequació excesiva, la seva falta d’adaptació al medi. Copsar la comicitat només és possible si hi ha supòsits compartits, si hi ha complicitat, si es coneix el medi. Els mestres hauríem de poder donar elements que permetin establir complicitats i comprendre el bon humor, serè i reflexiu de Cervantes.
…I vet aquí que la professora que redactava aquesta presentació estava buscant la manera d’acabar-la amb unes paraules boniques i no li sortien: el cursor fent pampallugues, el colze sobre la taula i la mà a la galta. I, repassant un llibre amb l’altra mà, va topar de cop amb la prosa de don Marcelino Menéndez y Pelayo, que amb el seu castellà florit, decimonònic, l’auxilià a ella, i a nosaltres ens redimí del català eixut de la professora.
-I qui diu el català, diu el castellà o qualsevol altra llengua –s’excusà ella en veu alta-, que avui dia s’estila la prosa eixuta.
“Al héroe […] se le contempla a un tiempo con respeto y con risa, como héroe verdadero y como parodia del heroísmo […]. Su mente es un mundo ideal donde se reflejan engrandecidas, las más luminosas quimeras del ciclo poético que, al ponerse en violento contacto con el mundo histórico, pierden lo que tenían de falso y peligroso, y se resuelven en la superior categoría del humorismo sin hiel merced a la influencia benéfica y purificadora de la risa.”
[…]
“Con Don Quijote comparte los reinos de la inmortalidad su escudero, fisonomía tan compleja como la suya […] en medio de su simplicidad aparente y engañosa. […] Sancho no es una expresión incompleta y vulgar de la sabiduría práctica, no es solamente el coro humorístico que acompaña a la tragicomedia humana: es algo mayor y mejor que esto, es un espíritu redimido y purificado del fango de la materia por Don Quijote; es el primero y mayor triunfo del ingenioso hidalgo; es la estatua moral que van labrando sus manos en materia tosca y rudísima, a la cual comunica el soplo de la inmortalidad. Don Quijote se educa a sí propio, educa a Sancho, y el libro entero es una pedagogía en acción, la más soprendente y original de las pedagogías, la conquista del ideal por un loco y por un rústico, la locura aleccionando y corrigiendo a la prudencia mundana, el sentido común ennoblecido por su contacto con el ascua viva y sagrada del ideal.”
-I això que, segons Juan Valera, D. Marcelino portava el coll de la camisa gastat i l’armilla plena de caspa -va dir ella i es va mossegar la llengua.
Santa Coloma de Gramenet