Entrevista a Núria Albafull

Núria Albafull, llicenciada en filologia clàssica, catedràtica d’institut de secundària  de llengua i literatura catalanes... i professora al Puig.

—On i quan va néixer?

—Vaig néixer a Llívia el 24 de març de l’any 38.

—Com va ser la seva infantesa?

—Jo em vaig criar amb els meus avis perquè els meus pares es van posar malalts, perquè els havien empresonat, i jo em vaig estar sis anys a Llívia, i després ens vam establir a Reus uns anys. M’ho vaig passar molt bé a l’escola..., allò de que la família es posa malalta i te’n vas a viure amb els avis... De petita vivíem en una casa que no n’hi havia ni llum ni aigua. Anàvem a buscar l’aigua amb unes galledes a la font. Vam posar canonades de plom, però van quedar inservibles.

—Com van ser els seus estudis?

—Jo, primer, vaig anar a l’escola del poble poc temps, i després va venir a donar-me classes la senyoreta Margarida, que vivia a l’altra part del poble per no enviar-me a l’escola de la ciutat.  Fèiem aritmètica..., jo recordo que amb sis anys ja feia divisions per diverses xifres. Jo me’n vaig anar a Reus i vaig estar en una escola que era com una casa, no teníem pati. Treballàvem molt, ens corregien molt, n’hi havia molta disciplina però amb molt d’afecte. Res de pegar, mai ho he vist això. Hi havia una directora que me l’estimava molt, a la seva filla encara la vaig a veure. Ens ho passàvem molt bé. Fins hi tot els dissabtes anàvem a l’escola i el diumenge a repassar. Fèiem proves però no exàmens.

—Recorda algun professor que li hagi marcat?

—Bastants, en la escola diversos, per exemple el professor de matemàtiques, la professora de literatura... amb tots teníem molt d’afecte. I a l’institut la majoria de professors havien vingut castigats des de les escoles, per exemple, el Carles Saura, que va anar una mica en contra de la seva voluntat, que és qui té la culpa que jo fes la càtedra. Hi havia una colla de professors súper interessants que s’interessaven pels alumnes, anàvem a reunions, a concerts, aconsellaven llibres i pum: a buscar el llibre.

—I algun record d’aquells dies?

—El dia de cada dia, però després hi ha coses familiars que ja son altra cosa.

—Per què va decidir fer-se professora?

—Jo vaig començar a fer ciències però un professor meu, en Mossèn Corena, era una persona que s’entusiasmava, i vaig fer llatí amb ell i em vaig interessar per les lletres. Jo vaig fer llatí tot el Batxillerat. I vaig fer uns cursos de grec i vaig seguir estudiant grec i llatí. Potser pels magnífics professors que vaig tenir.

—Tu has sigut traductora?

—Sí aquí,  d’un llibre, i ara  n’estic fent un altre... L’altre dia, vaig llegir una traducció al català d’ El Perfum, però  la traducció... Amb un gran traductor del grec  i de l’alemany, el Mestre Torres, tu t’agafes una traducció del Rilke seva,  i no saps quin és l’original. O la traducció de Torres de La Divina Comèdia, tot i que és en vers, és molt bona.  Un bon traductor ha de ser fidel però no al peu de la lletra perquè poden sortir incongruències.

—Tu vas treballar a la Larousse?

—Sí, revisant escrits, documents i traduccions.

—Per què el català?

—Perquè va coincidir que l’ensenyança de les llengües clàssiques, en concret el grec, va afluixar una mica, i m’agrada això d’ensenyar, doncs ens hi vam posar.

—Català o castellà?

—Com? Jo crec que aquí s’ha de funcionar en català i s’ha de conèixer el castellà. Crec que el funcionament d’aquí ha de ser en català, encara que la gent ha de saber el castellà, també. I ha de saber-lo bé. És important una llengua, perquè una llengua indica la manera de ser d’una persona, marca la manera de pensar d’un país, d’una cultura. És com una torre de Babel. Fixa-t’hi que l’alemany està fet artificialment. Però fa ja molt temps i s’ha establert com una nova cultura. Si no cultivem el català, acabarà desapareixent, perquè ens inundarà el castellà

—Com veu el  català ara mateix?

—Ara mateix? No fa gaire un amic meu em va dir que creia que en no sé quants anys desapareixeria. Jo penso que el català està bé, però té el problema sempre que ha de ser amb la tossuderia de la gent, per poder mantenir-lo. Ara, amb tota aquesta massa d’immigrants, serà més difícil, però es mantindrà bé, suposo. Les llengües van canviant, van evolucionant. Jo crec que de mica en mica anirà canviant, com ha passat fins ara, que tot, els costums, les paraules, la cultura, ha canviat. Jo crec que hem d’agafar els trets bons de les altres cultures. De la mateixa manera que les altres cultures també poden agafar costums bons nostres, no?

—Hi ha molta gent que s’atreveix a promoure les seves obres en català, com Ventura Pons, Sangtraït, Joel Joan, etc., li sembla bé?

—No em sembla malament. No crec que puguin aconseguir gran cosa, però està bé. És com l’anglès: hi ha un gran poder econòmic i polític al darrera que fa pressió perquè sigui d’una o altra manera. Em sembla bé que intentin donar a conèixer el català arreu del món. Ara, molta gent coneix Catalunya i Barcelona pel Barça! Ja és una manera de donar-nos a conèixer. Des dels Jocs Olímpics saben que hi ha Catalunya, i que té una manera de ser i és una part d’Espanya.

—Què es podria fer per difondre la nostra cultura més enllà de les nostres fronteres?

—No crec que calgui difondre-la, però sí que la gent, el món, sàpiga que existeix, que ho conegui. Catalunya no és tancar-se a si mateixa. Catalunya, sempre ha estat el punt d’encreuament de dues cultures molt fortes, la islàmica pel sud i la cristiana pel nord. De tota manera, totes les cultures acaben desapareixent, i la nostra també, és clar.

—Quants i com han estat aquests  anys d’ensenyança?

—Quants? Jo diria que quaranta, tot i que a l’escola, quan faltava la professora, ja en donava, amb uns dotze anys o així. En general, tots molt bons. Menys el primer, que anava molt desorientada, els altres molt feliç els he passat. I ara aquests últims anys han estat molt bé. Encara que el canvi de l’ESO no ha estat gaire ben fet, però molt bé, de totes maneres. Amb els professors sempre he tingut molt bona relació, uns professors magnífics. I la relació amb els alumnes, també ha sigut molt bona, molt atents i molt afectuosos, molt bé. Amb els companys del meu seminari de català, entre tots hi ha hagut sempre molt bona relació. Me’ls estimo molt. Sempre m’ha agradat, ensenyar.

—Com se li fan els dies en què no ha de corregir cap  examen ni sent la cridòria pels passadissos?

—El primer dia potser, però després ja... Els exàmens? No haver de corregir exàmens és magnífic, és com si a vosaltres us diguessin que no heu de fer exàmens, de fet jo he donat classes sense fer exàmens, això és un altre aspecte.

—Es continua llevant aviat?

—Sí, potser m’aixeco mitja hora més tard, però sí, és l’única cosa que he fet puntual durant tota la meva vida, per anar a classe, agafar el bus, però mai m’he llevat tard ni me n’he anat al llit tard, potser després dels exàmens, que m’aixecava molt tard, però res més. A les nou començàvem la classe. I un dia que vam fer una obra de teatre, i després havia vingut la premsa i ho vam anar a celebrar...

—Alguna vegada, recentment, s’ha llevat aviat creient  que tenia classe?

—No, bé, té raó, és festa, però se’m va ajuntar que vaig estar malalta, les vacances i  la jubilació. El que sí, una vegada, vaig agafar el metro cap a Santa Coloma i després vaig pensar que era cap a l’altre costat.

—Troba a faltar els instituts?

—La feina no, però sí les classes, els alumnes, els pares.

—Algun missatge per la gent del Puig?

—Que són molt macos i que els estimo molt.

Siro Perales Medina i Aarón Fortuño (1r de batxillerat)

(Entrevista realitzada el dia 24 d’octubre de 2001.)

[Aquesta entrevista, realitzada el 24-10-2001, va estar publicada al núm. 5 de la revista Sota el cel del Puig, novembre de 2001.]