Professor i mestre
A finals dels setantes i principis dels vuitantes vàrem tenir la sort de tenir a l'Institut Puig Castellar uns professors (alguns van ser també veritables mestres) en una època clau de la nostra vida, que va ser també una època clau en la història del país. Eren temps de canvis profunds i tot era inestable. Nosaltres, almenys molts de nosaltres si no tots, vivíem amb passió el que passava al voltant: la política en general, els canvis que ens eren més propers i els que no ho eren tant, crèiem en utopies... crec que teníem la sensació que el món estava canviant i que tot era fascinant. Ens interessàvem per tot i res no ens era indiferent. Vàrem tenir la immensa sort de tenir gent que ens obria el pas, que ens assenyalava un camí dels molts possibles o diversos camins, gent com vosaltres, com l'Antoni, i no esmento ningú més ja que no voldria oblidar-ne cap, gent dels quals aprenguérem a viure només fixant-nos en com anàveu vosaltres pel món, sense grans plantejaments, només amb el fer i desfer de cada dia, amb l'actitud envers els altres, envers el treball, envers la cultura.
M'agradaria molt assistir-hi, a l'acte del dia 30 de novembre, d'homenatge a l'Antoni Mussons, però la feina no m'ho permet. Ho sento moltíssim, em sap molt de greu. L'Antoni es feia estimar i saber que ja no hi és m'ha commogut molt. Recordo molt especialment el seu amor per la música i el seu compromís amb l'ensenyament; i el seu somriure, constant. Si és cert allò que diuen que un somriure és el camí més curt entre dues persones, l'Antoni era molt proper a qualsevol. Espero que aquest acte de record sigui prou lluït com ell es mereix i, repeteixo, em sap molt de greu no poder venir. Records,
Josep Pascual Triay
Josep Pascual, musicòleg i compositor, exalumne. Amb només 17 anys, quan estudiava COU, dirigí la coral de l'institut, formada per alumnes i professors, entre els quals hi havia l'Antoni Mussons.