Fent horaris amb l'Antoni
T'havien triat com a director i tu m'havies nomenat cap d'estudis. Hi ha favors que maten. Vam passar una setmana currant dia i nit, literalment, per fer els horaris dels professors. Aleshores no es feien servir ordinadors per resoldre aquestes qüestions. De fet, vas ser tu qui els va portar a l'institut. Diumenge a la tarda, quan em vas proposar fer-ne una última revisió, per tal de millorar-los encara una mica més, em feien mal tots els ossos del cos.
—Hagamos lo que hagamos, protestarán —et vaig dir.
I, collons, si van protestar... Molt i molts. Així és la vida. Així és aquest país
—Què ingenu —vaig pensar—. Té deu anys més que jo i encara no sap res de la vida.
Ara el que no sap gaire bé res de la vida sóc jo i, en tot cas, segur que les poques coses que en sabem no es poden expressar amb paraules, com sempre has sostingut tu. Actualment, jo les intento expressar amb sons, amb música. Així que he pensat dedicar-te una breu reflexió musical sobre la vida i la mort. Més endavant, la desenvoluparé en forma de ballet. Aquest será el meu homenatge.
Jesús Villagrá