Per a en Toni Mussons

Sí, enginyer, matemàtic, físic... Home de Ciències... I de Lletres.

Humanista, doncs: experimental i espiritual, pensador i científic, alhora.

Va ser ell qui em va obrir la porta que jo tenia tancada a la poesia persa de Firdawsí, Khayyam, Saadi, Hàfidh..., o a la poesia àrab de Nàssir-l Khusraw, Al-Maarrí, Ibn Abdús...

Més endavant vam anar eixamplant el camp poètic de les nostres xerrades, que jo gaudia amb agraïment.

Solíem estar d'acord. Només vam discutir parlant d'Antonio Machado.

Sostenia, tossut, que era un poeta pessimista.

Jo, fent valer el ser de Lletres, li deia que qui anota algunas hojas verdes d`un olmo viejo, mitad podrido, qui es parava a distingir las voces de los ecos, qui sentia que un ardiente sol lucía, encara que fos en somnis, perquè també somiava caminos de la tarde, qui veu el ritmo de los ríos, la risa de las aguas, qui percep que la hora de una ilusión se acerca, o la alegre canción de un alba pura... no podia ser pessimista.

Avui encara penso que no ho és. Però sé que en Toni tenia raó.

I sé també, malgrat el discutit pessimisme, que Antonio Machado li agradava.

De meravellós —adjectiu molt “del Toni”— qualificava aquell comiat amb el que s'hi identificava:

 Y cuando llegue el día del último viaje,

y esté al partir la nave que nunca ha de tornar,

me encontraréis a bordo ligero de equipaje,

casi desnudo, como los hijos de la mar.

Amic e Amat... e per ço que usàs d´humilitat, pobretat, paciència… (metàfora moral de Ramon Llull per al 30 de setembre):

Humil, fins passar desapercebut fent de la bondat la manera prudent de relacionar-se amb els altres.

Pobre, que no d'esperit sinó per savia reducció al que és essencial.

“Soc un home pacient” són les últimes paraules de l'última vegada que el vaig veure, a l'hospital.

Gràcies, Toni estimat.

Tiana Carnicé

[Tornar a la pàgina principal d'aquesta secció.]