Antoni Mussons, la saviesa discreta
Antoni Mussons, la saviesa discreta
Al Puig vàrem coincidir allà a finals dels 70 i principis dels 80 una colla dispersa de nous professors que vam viure plegats una etapa plena de canvis per al país i per al propi centre. Era un moment de grans il·lusions i esperances. Les vam viure plegats entre interminables claustres i llargs dinars, entre discussions fortes i excursions de cap de setmana, entre assentament professional i vivències personals decisives. L'Antoni era llavors, a diferència de molts de nosaltres, una persona amb una sòlida trajectòria professional anterior. Era un catedràtic dels que no feia “distingos” amb ningú en una època en què era habitual marcar estatus. Tot i la seva joventut, trenta-pocs, era ja un home de sòlida formació en moltes àrees i un gran viatger que ens feia participar de les seves anades pel món a través de les fotos i dels records que mai no oblidava de portar-nos, fins i tot de l’Antàrtida.
A partir d’ara, el record de l’Antoni no serà diferent del que he sentit al llarg d’aquests gairebé quaranta anys que fa que el vaig conèixer, en entrar a l’Institut, la meva primera feina en el sentit ple de la paraula. L’Antoni ha estat sempre per a mi d’aquells amics i companys que sabies que hi eren, que l’afecte era intens i mutu encara que només ens trobéssim de tant en tant. Com aquells planetes amb òrbites que s’encreuen, i quan se separen saben que algun dia es tornaran a trobar.
Octubre 2016
Algunes fotografies:
Carnestoltes a l'institut
