Celebració del 27 d'octubre

La primera celebració del cinquantenari del nostre institut va tenir lloc el 27 d'octubre de 2018 a partir de les 17 h. [Veure vídeo d'aquesta celebració: autor David S. Murga.].  L'acte de benvinguda, presentat pel director, Carles Gil, va comptar amb les següents intervencions:

BENVINGUDA A LA CASA ENCANTADA

(Carles Gil, professor i director de l'Institut Puig Castellar)

 Què passa avui, aquí? Què hi fem, tanta gent reunida? Però esteu segurs d'on és, aquí? D'on som, en realitat? No us hi amoïneu, ja us ho dic jo: som a la Casa encantada, la Casa de l'eterna joventut, la Casa els habitants de la qual són sempre adolescents, són sempre joves; sempre estan passant per aquest moment crucial de la vida que no saps ben bé què vols, perquè ho vols tot, i tot se circumscriu al moment present, immediat, de manera que si et diverteixes, ho fas amb entusiasme, i si t'avorreixes, ho fas apassionadament. No hi ha terme mitjà. 

I per això la casa, l'edifici, és ple de sentiments vius, intensos; ple de records en efervescència que no han afluixat ni afluixaran mai. Ai, si les pissarres, si els pupitres parlessin, si parlés el plínton del gimnàs, la pols del pati, els miralls dels lavabos... n'explicarien de tots colors. Potser és millor i tot que callin, i us deixin a cada un de vosaltres explicar-ho a la vostra manera si us ve de gust ( i esperem que us vingui de gust fer-ho a la web, amb motiu del 50 anys).

I en deveu sumar moltíssims de records i d'experiències, i ben variades i interessants; penseu que han passat per aquí en aquests 50 anys més de 19.000 alumnes, i els temps han canviat molt, han passat moltes coses. I penseu quants en vindran ara, en els pròxims 50 anys, i com canviaran les coses...

Perquè hem dit que aquesta casa és plena d'un passat viu, ple de vida, sí, però no hem d'oblidar mai, i encara és més important, que és plena de futur, de somnis que no cessen, d'il·lusions que es renoven sense solució de continuïtat i res ni ningú no ha de voler ni poder espatllar. Ja us ho he dit jo, que l'institut és ben bé una casa encantada: conté el passat i el futur més sentits i purs que pugueu trobar enlloc.

I heus aquí que hi ha una casta privilegiada que té la sort de viure-hi, a la casa encantada: però ells i elles, els individus d'aquesta lògia envejada, tenen la desgràcia que no s'hi poden conservar joves; al contrari, s'hi fan vells: s'encorben, se'ls arruga el front, els surten canes, tot allò que passa a la gent gran, en contrast dur i punyent amb els amos i senyors de la casa. Però, a pesar d'aquest inconvenient, el lloc els dona certs poders, són com una mena de mags, però no pas com els mags de Howards; no porten vareta ni cucurutxo al cap, no són gens extravagants. Però ho són, de mags, sí, perquè estan revestits d'una paciència extraordinària, infinita, que no té comparació amb cap altra mena de paciència, i si no us ho creieu i hi sou a temps, l'heu de provar, la feina de mag o maga.

I a més de la paciència infinita, el mag o maga d'institut també posseeix un altre poder: una capacitat verbal increïble, al·lucinant, que aconsegueix que, quan arrenca a parlar, els eterns adolescents, els joves perpetus, callin i se l'escoltin bocabadats, encisats, meravellats. Estic segur que no us ho creieu, però és tal com us ho dic: us ho juro.

De mags i magues, per aquest institut n'han passat uns 700. 700 en cinquanta anys no són gaires, us ho asseguro. Aquest institut està per sobre de la mitjana de la duració dels mags d'institut del país, que és de dos o tres anys, i se situa en els set anys, que és una mitjana molt alta; cosa que significa que, si bé hi ha mags que passen ràpid per circumstàncies personals o professionals, n'hi ha molts que s'hi estan molt temps, que decideixen estar-s'hi molt temps, pràcticament sempre, com un servidor, que fa trenta-un anys que hi és, i que s'hi jubilarà si déu vol. I això vol dir que s'hi està molt bé, molt a gust, en aquest institut; que els eterns adolescents i els joves perpetus del Puig són encisadors; els millors alumnes que es poden tenir acadèmicament, i per damunt d'això, humanament. Aquest és el verdader encant d'aquesta casa, el que té de meravellós el Puig.

Motes gràcies per ser aquí.

Carles Gil Farré

* * *

 

RECORDS DEL PUIG CASTELLAR

(Sebastià Sallent i Enric Calero, alumnes de la primera promoció)

Presentador A:
Uff, Sebastià, crec que ara els alumnes, professors i pares que esteu asseguts a sala estareu pensant, ¿què ens explicaran aquests dos professors?

No, no us equivoqueu som dos exalumnes que ens han passat cinquanta anys pel damunt de les nostres vides;

Uns dels molts alumnes que fa cinquanta anys vàrem tenir el gran privilegi d’encetar la vida d’aquest institut.

Com a las pel·lícules, anem a teletransportar-nos cap el passat pel túnel del temps, cinquanta anys enrere, al final dels anys seixanta.

Per alguns l’entorn, és gris i fosc, és el final de la dictadura a 1975, punt alt dels moviments migratoris interiors a Espanya, famílies partides entre les regions emissores i receptores, del creixement exponencial de la població a les ciutats perifèriques de les grans capitals, ..de la manca de serveis bàsics i infraestructures, ..carrers sense asfaltar, sense clavegueram, cases autoconstruides, cultura uniformitzadora, i un llarg etcètera.

Aquesta era una imatge de la nostra ciutat i de la vida quotidiana, cases a mig fer als barris del Fondo, Santa Rosa o Oliveres, on les aigües brutes baixaven carrer avall, unes poques línies d’autobusos per anar a Badalona el SC o a la plaça Urquinaona de Barcelona, el SF, el 3, el 35...Ni parlar-ne de METRO, sense ambulatori, sols un petit consultori, sense centres públics de secundària, amb una població que creixia exponencialment dels 30.000 habitants locals fins a passar el cent mil fruit de la migració.

Presentador B:
Sí, home, però en mig d’aquesta foscor de l’hivern, tot no era tant fosc, sempre neixen flors a la primavera.

En mig d’aquesta grisor es crea el primer institut públic de batxillerat a Santa Coloma.

Aquest institut va ser construït al mig del no res, suposo per estar el mes lluny possible del nucli de població, els estudiants ben lluny, no fos cas... On els terreny devien ser més barats o algú va parar la mà...

En mig de camps de conreu abandonats i un gran esborrany fet per l’extracció de la sorra del riu, va néixer una gran llum que ens aniria allunyant de la foscor d’aquest túnel.

Edifici nou, grans espais, i un professorat molt ben preparat, molts d’ells joves acabats de sortir de la universitat, alguns d’ells eren PNN’s que alternaven la docència a l’institut amb la de la universitat i altres ja tenien els seus anyets.

La Llorens, Agulló, Arroyo, Freijido, Domènech, o en Cerdà, Parejo, Vaqué, per anomenar alguns d’ells, ens van formar intentant trencar la rigidesa del sistema, en una de les etapes més socialment apassionants i crítiques de l’història del nostre país.

Presentador A:
Te’n recordes quan vàrem arribar per primer dia al nou institut oficial de Santa Coloma?

Entràvem a un edifici nou, esplèndid amb unes sensacions entre un cert nerviosisme, però amb gran il·lusió pel fet d'estrenar unes instal·lacions, uns laboratoris, biblioteca, gimnàs...  que tanta falta feien al poble i a la comunitat educativa en general.

Un canvi espectacular, ja que passàvem d'haver d'estudiar a col·legis i acadèmies que no tenien oficialitat i que en conseqüència ens vèiem obligats a examinar-nos per lliure a Instituts oficials de Barcelona.

Ens vàrem trobar per primer cop nois i noies al mateix institut, a la mateixa classe, essent el primer institut d'ensenyament mixta públic a Santa Coloma. Amb un professorat del que encara tenim un bon record.

L'arribada a l'institut de la històrica tardor del 1968, a alguns de nosaltres ens va agafar al quart curs, ja acabant l'ensenyament mitjà per fer la revàlida i passar a fer el batxillerat superior, és a dir 5è, 6è i PREU (Preuniversitari) que després es nomenà COU (curs d'orientació universitària).

En aquest període el batxillerat començava amb alumnes que teníem deu anys, desprès de superar la prova d’ingrés que consistia en un dictat, una redacció, una multiplicació, una divisió i tres preguntes orals i desprès de passar pel batxillerat elemental, revàlida, batxillerat superior, revàlida i preuniversitari sortíem amb 18 anys.

Me’n recordo de les classes de mates d’en Cerdà, era mallorquí, explicant la teoria de conjunts, llavors innovadora.

El primer dia ens va dir: 
“Veureu que de vegades em quedo encallat amb alguna demostració. No us preocupeu no passa res, és qüestió d’uns minuts”.

Presentador B:
Vàrem aprendre a llegir un llibre a les classes de literatura amb la professora Feijoo, era gallega i no li agradava gaire la “tuna”. Ens deia que havíem d’agafar un diccionari i un llapis, mirar cada paraula que no sabéssim ben bé el que volia dir i anotar-ho al llibre. Vaig aprendre a treure-li l’essència, els detalls més importants i a comentar-ho. Ella ens feia sentir la poderosa força de la poesia i la seva immortalitat.

Ens feia llegir molt i a més de forma obligatòria i en arribar a la porta de la classe, si no t’havies llegit el llibre, no et deixava entrar.

Ens va ensenyar a descobrir i identificar aquelles poesies que tenien el ritme de cançó i recordo les de Lorca especialment. Fèiem redaccions cada setmana i recordo una en especial que versava sobre una frase (no recordem l’autor): “Prefereixo l’ordre a la justícia”. Recordo que un company, Valls, la va brodar amb el seu desenvolupament totalment contrari. Aquell dia el vaig envejar.

Amb ella alguns vàrem descobrir el gust per la lectura i anar a les llibreries a buscar algun llibre que ens despertés la curiositat.

Ens deia que per a conèixer Barcelona agaféssim els autobusos des de l’origen fins al final, féssim tot el trajecte i després tornéssim amb el mateix, encara hi penso i algun cop ho he fet.

Presentador A:
Recordo la filosofia com una classe addictiva, la professora Arroyo era vasca i tenia el do d’explicar de manera planera i senzilla conceptes difícils per sé.

Va ser la primera professora i crec que la única que ens va dir pel nom enlloc del cognom. Amb això i la seva manera de tratar-nos, intentava reduir la distància que hi havia entre el professor i l’alumne, que en aquell moment era molt gran.

Ens vàrem passar uns quants dies fent sil·logismes.

Raonar és l’activitat mental que ens permet organitzar idees per arribar a una conclusió. El sil·logisme és un tipus de raonament lògic, a partir de dues premisses s’arriba a una conclusió.

La premissa major és una idea amb valor universal, una idea que conté una veritat acceptada per tots.

La premissa menor és menys general; conté una idea sobre el que volem saber.

Per veure-ho millor, aquest és un exemple clàssic de sil·logisme:

Tots els humans són mortals. (PM)
Aristòtil és humà. (Pm)
Aristòtil és mortal.(C)

En aquest exemple anterior no hem inclòs a Aristòtil casualment… Aquest filòsof i pensador és el pare dels sil·logismes.

Va ser una de les dues professores que ens van acompanyar al viatge de final de curs de sisè i ens vam acostar al institut d’Eibar on ella tenia amics i crec recordar que havia estat professora. La interacció amb els alumnes d’aquell institut ho tenim a la memòria com un bon record. També recordo que la Arroyo ens va introduir a l'existencialisme, al marxisme...

Presentador B:
Ah!, i de tant en tant la professora Llorens d'Història de l’Art i la professora Freijido de Literatura donaven classes juntes. A cada corrent de l’art, la professora de literatura comentava les corrents poètiques, novel·lístiques, filosòfiques, inclús artístiques coetànies.

Posaven diapositives, sí, sí diapositives, ens encantava.

Amb elles vam anar per primer cop al Liceu a veure una òpera, Otel·lo i al Palau. Ens van ajudar a entendre la música i l’ópera.

En aquest saló d’actes teníem la capella, que moltes vegades la fèiem servir com a sala de projeccions.

Recordem com desenvelàvem les caixes de ENOSA traient els equips per muntar els laboratoris de física i química del tercer pis, o instal·lant el primer laboratori fotogràfic, tot seguint les indicacions del professor Parejo, .tot un personatge!

Presentador A:
Crec que et deixes el nostre primer viatge de final de curs.

A meitat del camí entre les nostres cases i l’institut, que trigàvem 20 minuts per arribar-hi, paràvem al carrer Major per comprar croissants i vendre’ls a l’institut per recollir diners per al viatge de fi de curs.

El viatge al país Basc de sisè, les cançons pel autocar d’en Miguel Ríos, Victor Manuel i l’Ana Belén, els Beatles, Creedence Clearwater Revival, Rollings Stones...

Oh! Era la primera vegada que sortíem lluny de casa, tots plegats, professors, nois i noies, barrejats amb els companys de preuniversitari, que els veiem grans i madurs, en Jordi Varela, en Rafael... Quina gran experiència!

Visites a Navarra, el País Basc, al monestir de Pedra... Enlluernats per conviure junts, per estar entre les noies, veure altres ciutats, altres paisatges, i la problemàtica que ja hi havia al País Basc.

Presentador B:
Amb tota aquesta situació, a molts de nosaltres ens bullia el cap com una olla a pressió, la formació, humana, cultural i tecnològica que rebíem es barrejava amb l’esperit crític i cercador, i els sentiments de la nostra etapa de l'adolescència.

Tot passava molt de presa, xerrades d’en Porter Moix, lectura d’en Vargas Llosa, Cortázar, Marx... Projeccions de L’encuriassat Potemkin, en Buñuel, en Saura, Sartre, la Simone de Beauvoir, en Ionesco, el Capsa, la nova cançó, en Raimón, Serrat, Llach... 

Les primeres manifestacions socials per reclamar, l’ambulatori, autobusos... El naixement de la revista GRAMA al 1969, els primers contactes i militància amb els partits polítics a la clandestinitat, els dilemes amb la religió...

De cop les classes mixtes de nois i noies (25%) tots junts, companys migrants i del poble de “tota la vida”, alguns veníem de la acadèmia Manent i ja n’estàvem acostumats

L’inici d’amistats que s’han allargat durant tota la meva vida, els primers amors platònics, sí, sí encara que no us ho creieu eren solament platònics, érem molt innocents... Les mirades intencionades... El nostre cap bullia.

Presentador A:
Sí tens raó, en mig del no res el professors van crear a l’institut Puig Castellar un entorn singular, un bolet al mig del descampat, que a molts de nosaltres ens va transformar d’adolescents a adults potenciant les nostres aptituds personals, culturals i socials.

Però no tot va ser claror, també hi havia grans foscors, desconeixement total de la nostra cultura catalana, de la nostra historia recent, d’una formació de compromís vers els altres...

Però la força inicial de tot aquell vapor dels nostres caps ens ha impulsat a molts de nosaltres a viatjar per aquest túnel del temps amb una actitud socialment compromesa, a transmetre aquells valors, a millorar-los i a intentar retornar-los amplificats al nostre entorn.

Presentador B:
Un cop retornats d’aquest viatge al passat, i amb la perspectiva que ens donen aquests cinquanta anys, és un fet extraordinari que puguem celebrar “les nostres bodes d’OR” d’aquest institut.

A vosaltres alumnes, us encoratgem perquè amb l’ajut dels professors i pares, feu bullir el vostre cap obrint-lo al nous reptes, .

Nous moviments migratoris, diversitat cultural, marginació social, pobresa estructural, reivindicacions de les persones i els pobles... Noves formes d’aprenentatge... Nous models productius... Sostenibilitat del planeta...

Noves tecnologies... Respecte als altres tant per la manera de ser, per les seves idees, com pel seu color de la pell....

Perquè aquesta organització viva, composta per tota la comunitat educativa, alumnes, professors, pares, personal de suport pugui continuar mantenint la flama encesa que doni llum dia a dia al nostre camí.

Sebastià Sallent i Enric Calero

* * *

Salutació de l'alumnat d'ara

(Noa Fuentes Martín, 1r d'ESO)

Hola.
El primer que vull dir és donar les gràcies a la gent que ha vingut de tan lluny, i també vull donar les gràcies als nens de quart que ens han ajudat als de primer a fer els decorats de les flors, i per l'esforç de tots els que han participat per fer tot això possible.

Noa Fuentes Martín (1r ESO B)

* * *

ANIVERSARI DEL PUIG CASTELLAR

(Josep Martinell, president de l'APA dels primers anys)

Desprès de les paraules que he tramés de Remei Martinez, que vàrem formar part de la dècada dels 70, poc puc afegir-hi jo.

He llegit per Internet, que en aquell temps en que es va inaugurar l’Institut, Santa Coloma “luchaba para salir del fango para convertirse en una ciudad". Jo no hi estic d’acord amb aquesta definició. Sóc fill d’aquí, la meva mare i la meva avia ja ho eren també. Puc assegurar que potser en aquell temps de la fundació de l'Institut Santa Coloma era poble, però bonic; almenys per mi. Sempre ho ha estat.

Puc afegir, per no allargar-me, que per aquest Institut hi han passat milers de colomencs que han cursat els seus estudis bàsics i ha estat la base de molta solidaritat i amistat, qualitats que perduren per la resta de la seva vida.

Josep Martinell

* * *

DE L'AMPA A L'AFA

(Merche López de Coca, exalumna i expresidenta de l'AMPA)

Primer de tot agrair poder estar avui aquí, en aquest dia tant important per tots i totes.
Per a mi, es un orgull pertànyer al nostre Puig. D’una banda com alumna i després d’una altre, per haver col·laborat com a presidenta de l’AMPA en l’anterior període. Ha estat una etapa personalment molt enriquidora, i hem viscuts moments molt satisfactoris.

L’Associació de pares i mares també ha evolucionat amb l’institut. Tant a nivell de reivindicacions com d’interessos, que han estat lligats a l’evolució de la nostra societat.
Ara en plena societat tecnològica i de consum, hem de continuar amb la nostra tasca com a pares i mares, i ja sabem que no és una tasca fàcil, però hem d’estar a prop de les necessitats dels nostres fills i filles.

També al llarg del temps les nostres sigles han anant adaptant-se:
En un inici, APA: Associació de Pares.
Posteriorment, AMPA: Associació de Mares i Pares.
I ara en l’actualitat, AFA: Associació de Famílies d’Alumnes.

Avui comptem amb la presència d’en Josep Martinell que representa a l’Associació de Pares dels inicis i amb la Silvia Soler, l’actual presidenta de l’AFA del nostre institut.

Merche López de Coca

* * *

UNA MIRADA DES DEL PAS

(Maribel Pérez Rodríguez, exalumna i exadministrativa)

Bona tarda,

Bé, em toca a mi aportar quatre paraules en aquest acte de commemoració del 50è aniversari del nostre estimat Institut.

Ho faré com a representant del Personal d’Administració i Serveis, del PAS, ja que vaig estar com administrativa a la secretaria del centre des de l’any 1981 fins el 1988.

Tot i així, us haig de dir que també podria fer-ho com a representant dels alumnes, perquè vaig cursar els meus estudis de BUP i COU entre els anys 1976 i 1980 al Puig Castellar.

I, a més, com a filla de Santa Coloma de Gramenet, haig de dir-vos que tot el jovent d’aquella època que volíem fer Batxillerat, a escola pública i a la nostra població, veníem al Puig.
Sí, en nomenar l’institut ens estalviàvem dir Castellar, no calia, només dient el Puig el centre ja tenia entitat pròpia, era el primer i únic “Instituto de Enseñanza Media” de la nostra estimada ciutat.

L’Institut Puig Castellar ja des del seu origen, a més de ser un centre educatiu, era un centre de trobada al voltant del seu Saló d’Actes. Fossis o no membre de la seva comunitat educativa aquí s’organitzaven activitats obertes a tota la població.

Es feien festivals, concerts de música (recordo a Labordeta, segurament molts de vosaltres també, amb la seva guitarra, damunt d’aquest mateix escenari interpretant el seu “Canto a la libertad”).
També es feien obres de teatre, xerrades, fòrums de diversos temes...

Per tant, el Puig ja va ser pioner, des de fa 50 anys, d’allò que es parla tant a la nostre societat avui en dia, és a dir, de l’aprofitament dels espais escolars de cara a la ciutadania.

L’Institut Puig Castellar era ja, en els anys 70, centre de referència per a tots els colomencs.

Respecte a la comunitat educativa del nostre institut, dir-vos que durant els 12 anys que vaig forma part d’ella (4 com alumna i 8 com a PAS) vaig sentir-me membre de ple dret. Era una comunitat diversa, formada per diferents col·lectius de persones que establien llaços que anàvem més enllà del lloc professional que ocupàvem.

No oblidem qui som el PAS del centre, som tot el personal de neteja, de consergeria i de secretaria, i som també una part important de la comunitat educativa.

Pensem, a mode d’anècdota, que per aquell temps les persones que formàvem part del PAS encara no tenia nom propi. No érem el Personal d’Administració i Serveis, érem el Personal No Docent, és a dir, el nostre nom existia per la negació d’un altre, el del Personal Docent.

Però això... no suposava cap trasbals, el que realment es vivia aquí, al Puig Castellar, és que tots érem companys i companyes, existia una complicitat entre els diferents sectors professionals, compartida per l’AMPA (en aquells temps APA) i pels propis alumnes del centre.

Érem gent diversa, amb opinions no sempre coincidents, implicada en la formació de persones, respectuosa amb els companys, humil, generosa amb el seu entorn...

Gent que compartia un espai físic, l’Institut Puig Castellar, al qual se li va anar donant un caràcter propi que ha perdurat en el temps i que a tots nosaltres ens ha deixat empremta.

Jo avui, com a representant del sector del PAS m’agradaria nomenar a tots i cadascun dels companys amb els que vaig compartir aquells anys, alguns hi sou aquí, seria una llarga i estimada llista, i no m’agradaria deixar-me a ningú.

Si més no, sí vull recordar especialment a aquells que ens han deixat. Els sentim al nostre cor i els fem presents en la nostra memòria:

El Sr. Monge i el Sr. Rubio, dels quals diria, a risc d’equivocar-me, que van ser els primers subalterns del Puig Castellar i les primeres cares que ens trobàvem quan entràvem al vestíbul del centre.

La Sra. Antonia i la Sra. Eugènia, gràcies a les quals ens trobaven els espais nets a l’entrar a l’Institut.

I, en Sergi Beberide, subaltern al centre i sindicalista convençut fins els seus últims dies.

Moltes gràcies per la vostra atenció i per molts anys més.

Maribel Pérez Rodríguez

* * *
En el mig segle de l’Institut

La Sala d’Actes, l’escenari de la vida

(Agustina Rico, exalumna i exprofessora)

Si a qualsevol de nosaltres ens preguntessin quin espai de l’Institut és el més significatiu, aquell que ve a resumir o concentrar el que és i ha estat el centre en aquest mig segle, segur que molts dirien que les aules, espais on alumnes i professors passen més hores al dia, al mes, a l’any… D’altres dirien que en el seu cas ha estat una altra mena d’aules l’espai més important perquè s’hi feia una matèria especialment grata o perquè s’hi despertà una afició o una vocació que els ha marcat: els laboratoris, el gimnàs i les pistes, les aules d’informàtica, les de dibuix, l’aula de música, la d’idiomes, la de tecnologia, el vell laboratori fotogràfic que el temps i les noves tecnologies s’endugueren... Hi ha qui sent un afecte especial per la biblioteca. No cal dir que el pati i el bar tenen personalitat pròpia i són l’escenari de milers d’històries compartides. La consergeria, observatori privilegiat del vestíbul d’entrada, primera presa de contacte amb l’Institut, i lloc on tothom s’adreça pels motius més diversos. La secretaria, dipòsit de la història del centre i dels milers d’històries escolars i laborals que s’hi han viscut. La sala del professorat, la sala de guàrdies, els departaments… escenaris del que podríem dir la intravida del centre. Llocs de reunió, de decisions, de debat, de la imprescindible feina quotidiana que no es veu, espais on molts professors i professores han viscut paral·lelament la vida personal en paral·lel a la vida professional, amb les pàgines alegres i doloroses de tota vida. L’antiga casa del conserge podria omplir moltes pàgines, fins el terrat, i els passadissos, i els lavabos, van carregats de les seves pròpies històries. Però entre tots els espais de l’institut, la sala d’actes penso que sintetitza d’alguna manera l’esperit del centre i el pòsit dels cinquanta anys que celebrem.

Va néixer amb vocació de sala polivalent, amb els respatllers dels seients, mòbils. A finals dels anys 60, la versatilitat consistia en dues funcions: capella d’oficis religiosos – misses- amb el respatller del seient col·locat cap a l’actual escenari i els assistents asseguts mirant cap a l’altar, situat al final de la sala, i sala d’actes, amb els seients i el públic disposats en la posició actual. En un primer moment, aquesta segona funció es limitava a reunions generals informatives o algun acte cultural o actuació musical, i molt esporàdicament sala de projeccions ja que al fons de la sala també hi havia cabina. Les primeres promocions encara vam assistir a algunes misses, Sant Jordi no es celebrava a la manera actual en els centres escolars, el Carnestoltes estava pràcticament prohibit i els festivals, obres de teatre i programació cultural, que després havien de ser activitats de calendari del curs, començaven tímidament. Des del principi, això sí, hi va haver piano, que els primers anys poca gent tocava.

Per la sala d’actes han passat els anys, han passat les reformes i ha passat la història. Va ser durant dècades l’única sala gran, tipus teatre, de la població. A Santa Coloma, només els cinemes tenien un gran aforament. Fins la reconversió de l’antic cinema Goya en Teatre municipal Josep Maria de Sagarra, la sala del Puig va acollir activitats que sol·licitava el municipi; fins l’actualitat, moltes entitats i centres escolars han vingut al Puig per actuacions, finals de curs o exhibicions. Per aquesta tarima han passat molts músics i conferenciants, actors i cantants, grups de dansa, culturistes en concurs, un president de la Generalitat, una figura internacional de la informàtica, s’han fet homenatges, s’han lliurat premis, s’han passat audiovisuals... però entre tots vull recordar la gran rebuda que el novembre de 1996 es va fer a un grup de veterans de les Brigades Internacionals que havien lluitat a Catalunya durant la Guerra Civil. A la Sala no hi cabia una agulla, entitats polítiques i ciutadanes hi estaven representades i de l’alumnat només hi van poder assistir els més grans de totes els instituts, els alumnes de COU, més algun alumne que havia demanat individualment permís per ser-hi. Gran emoció, expectació màxima a l'entrada d’aquells homes i dones, ja molt grans, carregats de condecoracions, que ens portaven –com va recollir el diari- una lliçó d’història viva. Tot just van començar a entrar, esclataren els crits i la música: “ Si me quieres escribir, ya sabes mi paradero. Si me quieres escribir, ya sabes mi paradero. En el frente de Gandesa primera linea de fuego.” Emoció a flor de pell, experiència inoblidable.

Han passat els anys i des d’aquest mateix escenari s’ha rebut i s’ha acomiadat les successives promocions que han passat pel centre, han dit adéu professors que marxaven o que es jubilaven després d’una vida a l’ensenyament o, com va ser el meu cas, després d’una vida al Puig. Per desgràcia, també des d’aquí hem recordat algun company que ja no hi era.

Passa la roda del temps i passa la roda de les generacions, sempre lligant grups de pares i fills a l’Institut. Hem tingut sempre aquesta sort i aquesta trajectòria d’arrelament i continuïtat . En aquesta tarima, uns nois i unes noies van sortir un dia amb nervis i amb emoció a dir un poema, a cantar, a rebre un premi... Ara uns altres nois i unes altres noies hi pugen amb idèntics sentiments a fer una obra de teatre, a rebre un premi de matemàtiques...Poden ser fills i filles, o ja nets i netes d’antics alumnes que ens envien records a traves dels “nanos” el primer dia de classe: “ Sóc fill/a de...” “Records de la meva tieta...” “ Del meu pare i des meus tiets...” “De la meva germana...”.

És sabut que els qui ens hem dedicat a aquesta professió tenim, a més dels nostres fills i filles”, els nostres” nens” i les nostres “nenes”. Te’ls pots trobar en qualsevol lloc. Si en una benzinera, en una botiga, al metro... sents “profe, profe...” sempre hi ha una trobada plena de “carinyo”. Brollen els records, l’afecte es constata a l’instant, per uns moments aquelles dues persones adultes són professor/a i alumne/a amb la pàtina de tranquil·litat i bon regust que acostumen a deixar els anys. Fa uns quants dies, vaig tenir el goig de retrobar-me amb la meva antiga professora i tutora de COU, una persona carismàtica que ha deixat petja en molts alumnes i a qui no em cansaré de demanar disculpes per tants anys sense haver donat el pas de tornar-nos a veure. Jo, ja jubilada, i ella, gran, encara que amb els mateixos trets característics. Dues dones d’una certa edat que es troben una cafeteria després de molt de temps. Emoció continguda i un xic de nervis. Per un instant, jo vaig tornar a tenir 16 anys. Per un instant, ella va tornar a ser jove.

Agustina Rico

INSTITUT PUIG CASTELLAR

(Rodolfo del Hoyo, exalumne, escriptor)

Vet aquí que una vegada,
en un temps no gaire llunyà,
però prou per a l’oblit,
hi havia un lloc prop del riu de l’alba
on hi habitava un somni
tan gran com el núvols de tempesta,
tan llarg com els capvespres d’estiu.
El somni tenia carrers de terra i de pols
per on corrien les nostres cames infantils,
un brollador de jocs
i un horitzó groc i rodó
que va congelar l’ocàs a les meves mans
com una nafra persistent
amb la qual poso nom a les coses.
Hi havia a la vora del riu una pollancreda
i una màrfega de les seves fulles humides
on el mon era petit i era nostre.
I enllà de la pollancreda, un canyissar.
Els ulls són fulles que el vent s’emporta.
Els homes que van venir amb serradores
s’endugueren els arbres
i s’endugueren també el somni
tan gran com els núvols de tempesta,
tan llarg com els capvespres d’estiu.
Amb els pollancres es van emportar
els ulls de castanya d’un nen,
i la mà del pare damunt l’espatlla,
i la seva veu, que era com una abraçada,
i la piuladissa dels ocells.
S’endugueren un temps d’històries petites
i la fressa de l’aire
que xiuxiuejava contes i misteris.
I el bosc i el canyissar van volar cap al cel
i van tornar a la terra com una pluja de cendres.
I amb les cendres una llavor que no havia cremat,
que va créixer amb cambres i sales i estances
plenes de jovenalla.
Com la sang germinal,
obria nous camins
cap a la ciutat que ens havia absorbit
amb el seu ritme de gasela.
Va créixer un món on vam aprendre de l’alegria de l’amor
i del dolor de l’amor.
Les nostres vides s’obrien com mons
quan ens vàrem conèixer per ser amics únics.
Ella, a qui tant vam estimar,
torna del passat quan una olor es desdibuixa en rostre.
Primer amor, primera ferida
adormida en la boira del record.
El futur era incert o no era futur.
Vaig ser caminant a la deriva.
Avui torno a l’arbre de les històries,
a les cambres i sales i estances d’aquell temps
quan els animals parlaven.
I torno al vell somni
tan gran com un núvol de tempesta,
tan llarg com els capvespres d’estiu.

 Rodolfo del Hoyo

* * *

Palabras para el cincuentenario

(Francisco Gallardo, exprofessor i exdirector)

A lo largo de estos cincuenta años de historia, de vida y de enseñanza del Puig Castellar ha habido veinte directores —diez hombres y diez mujeres—, de los cuales dos, Antoni Mussons y Lluís Belenes no pueden, lamentablemente, estar hoy con nosotros [hay que añadir que Joan Vaqué, el primer director del instituto, falleció dos días después del acto del 27 de octubre]. A ellos y a todos los demás seres queridos definitivamente ausentes (profesores, alumnos y personal no docente) se los recuerda en la página web del Puig: Els absents.

A lo largo de estos cincuenta años han pasado por aquí más de 800 profesores y unos veinte mil alumnos.

A lo largo de estos cincuenta años ha habido en España veinte ministros de Educación y diez leyes educativas estatales (en Cataluña, además, una autonómica, la Ley Catalana de Educación, y, desde 1980, trece consellers d'Educació).

Cuando el instituto empezó a funcionar en 1968  la Ley de Educación vigente era la de Ruiz Giménez, de 1953: los alumnos entraban en el instituto a los diez años, después de un examen de ingreso [se ha recordado en otra intervención anterior], y estudiaban cuatro años de bachillerato elemental y dos años de bachillerato superior antes de cursar el Preuniversitario. A esta Ley seguiría la Ley General de Educación de Villar Palasí, de 1970, que implantó, la EGB, hasta los catorce años, y el BUP, de tres años, que culminaba con el COU. Posteriormente, ya en la etapa democrática, bajo el Gobierno socialista de Felipe González, se aprobó la LOGSE (1990), que organizó la enseñanza obligatoria en etapas, la primaria, hasta los 12 años, y la secundaria (ESO) hasta los dieciséis, dejando los dos años de bachillerato y los cursos de ciclos formativos como etapa postobligatoria.

Algunos de esos cambios educativos, como se hicieron a veces sin consenso ni presupuesto específico, generaron brotes de malestar y rechazo entre el profesorado y provocaron, fundamentalmente, dos actitudes: el pesimismo de la razón (el de quienes resaltaban la dificultad de enseñar en tiempos de leyes cambiantes) y el optimismo del corazón (el de quienes insistían en la esperanza y en repetir con Martin Luther King: “Aunque supiera que mañana el mundo iba a ser destruido, yo plantaría mi manzano”), sin que faltaran quienes intentaban aunar una y otra actitud.

En nuestro instituto podría decirse que predominó el optimismo del corazón, y esto por la propia trayectoria del Puig o por la inclinación de quienes lo conformaban, pues ya en 1975, en la adolescencia del instituto como quien dice, un grupo de representantes de las primeras promociones convocó un encuentro de exalumnos. Es admirable comprobar que ya había alumnos que sentían nostalgia del instituto cuando apenas acababan de dejarlo. Y de ese embrión nacieron otros muchos encuentros y celebraciones: el 15º aniversario (1983), el 20º aniversario (1989), el 25º aniversario (1993), el 40º aniversario (2008), el 45º aniversario (2014) y este de ahora, el 50º aniversario. Y como en todas esas celebraciones la gente de Puig gusta de plantar un nuevo árbol en el patio, un árbol bajo cuya sombra no nos cobijaremos nosotros, sino las generaciones futuras, esa línea de continuidad y de crear vínculos de afecto sirve para responder a quienes se preguntan por lo que caracteriza a nuestro instituto.

El otro día, un profesor de Castellano, Toni Martí, al confirmar que asistiría a la celebración de hoy, como así ha sido, se preguntaba por qué tantos años después de haber ejercido aquí uno se seguía sintiendo del Puig. Y Amparo Rallo, otra profesora de Castellano, me recordaba ayer mismo que cuando ella llegó al Puig, a Santa Coloma, en la década de los setenta, encontró que había encontrado su lugar en el mundo.

Estas opiniones parecen ratificar la apuesta por el optimismo del corazón que hicieron los alumnos que convocaron el encuentro de 1975. Por eso nosotros ahora, con el mismo espíritu de aquellos, el de la esperanza de Martin Luther King, volvemos a decir: “Aunque supiera que mañana el mundo iba a ser destruido, yo plantaría mi manzano.”

Gracias por estar aquí.

Paco Gallardo
Santa Coloma, 27 d'octubre de 2018