Sou a: Inici / El centre / 50 Anys / Memòria històrica dels brigadistes internacionals, l'exili republicà i els camps d'extermini

Memòria històrica dels brigadistes internacionals, l'exili republicà i els camps d'extermini

Acte de memòria històrica en record dels brigadistes internacionals, l'exili republicà i els camps d'extermini

En record dels brigadistes internacionals, l'exili republicà i els camps d'extermini

El divendres 26 d'abril de 2019, emmarcat en el programa d'actes commemoratius del Cinquantenari del Puig Castellar, va tenir lloc al nostre institut un acte de memòria històrica en record dels brigadistes internacionals que ens varen visitar l’11 de novembre de 1996.

L'acte va començar amb la inauguració d'una exposició fotogràfica i documental sobre l’exili republicà (1939-1945) i les paraules de presentació van córrer a càrrec del president de l’ARMHER, Enrique Urraca de Diego, i Miquel Ángel Cuello Márquez.

En record dels brigadistes internacionals, l'exili republicà i els camps d'extermini

El president d'ARHMER adreçant-se als assistents en inaugurar l'exposició

En record dels brigadistes internacionals, l'exili republicà i els camps d'extermini

D'esquerra a dreta, Enrique Urraca de Diego, Sonia Subirats Silvestre, Antonio Rodríguez Celada, Sònia Torres i Carles Gil

Posteriorment el director de l’Institut, Carles Gil Farré, va dirigir unes paraules als assistents de la comunitat educativa que omplien la sala d’actes i un agraïment als ponents convidats, donant pas a la coordinadora de l’acte, Sònia Torres, qui va recordar la presència dels Brigadistes Internacionals a Santa Coloma, i l’esperada i emotiva rebuda dels vint-i-dos brigadistes russos en l’Institut Puig Castellar, mostrant unes imatges inèdites dels brigadistes Vlassi i Valentina, entre d’altres, acompanyats per Dori Morillo, al nostre institut. A aquell acte de benvinguda i homenatge als brigadistes es va repartir aquest díptic il·lustrat amb el gravat de Joan Miró «Aidez l’Espagne» de 1937 i un poema de Luis Cernuda, 1936, dedicat a un brigadista titulat:

Homenatge a les Brigades Internacionals

Acte d'homenatge a les Brigades Internacionals a l'Institut Puig Castellar

La premsa del moment se’n va fer ressò en diversos dies consecutius en els articles: «Lección de historia. Los Brigadistas Internacionales acuden a un instituto de Santa Coloma antes de despedirse», La Vanguardia,12-11-1996:

Homenaje a las Brigadas Internacionales en el Instituto Puig Castellar

En «Badalona i Santa Coloma reten un emotiu homenatge a les Brigadistes Internacionals», El Punt,12-11-1996. I en «El millor tribut» i «IC titlla el PP d’’hereu del franquisme’ arran de la polèmica dels brigadistes», El Punt,13-11-1996.

 En record dels brigadistes internacionals, l'exili republicà i els camps d'extermini

 La professora Sònia Torres recordant la visita dels brigadistes al 1996

L’acte va continuar amb la presentació d’Antonio Rodríguez Celada, Catedràtic de Literatura Anglesa, Nord-americana i Canadenca en la Universitat de Salamanca des de principis dels vuitanta. Des de finals dels noranta coordina el Grup de Recerca de les Brigades Internacionals que es dedica a la selecció, traducció i difusió de l’obra d’escriptors i historiadors que varen tenir un paper molt important durant la Guerra Civil espanyola. Actualment director de la col·lecció “Armas y Letras”, referent per a crítics i historiadors. Entre les seves publicacions en destaquen: Los brigadistas de habla inglesa y la guerra civil española (2006); Los Internacionales: English Speaking Volunteers in the Spanish Civil War (2009); Con la pluma y el fusil: Corresponsales y brigadistas británicos en la Guerra Civil española (2010); Boadilla (edición crítica) de Esmond Romilly (2011); La prensa británica y la Guerra Civil española (2013); El libro de la XV Brigada (2019).

En record dels brigadistes internacionals, l'exili republicà i els camps d'extermini 

El professor Antonio Rodríguez Celada durant la seva intervenció

 A continuació va intervenir la Dra. Sonia Subirats Silvestre, nascuda a Mèxic DF, (1954), filla i neta d’exiliats catalans. Els seus avis, ja durant la Dictadura de Primo de Rivera, han de marxar a França i no retornen fins el 1934. Durant la guerra el seu avi va lluitar en les milícies de la columna «Los Aguiluchos» de la FAI i el seu pare va estar en la 26à Divisió (excolumna Durruti). En acabar la guerra el 1939 han de sortir de nou a l’exili de França, on tant l'avi com el pare de Sonia varen estar internats en el camp d’Argelés-sud-Mer. Més tard es van trobar tots a Bordeus i varen marxar a l’exili de Mèxic amb en el vaixell «Le Mexique». Els pares de Sonia es van conèixer durant la travessia del vaixell. És Doctora en Psicopedagogia per la Universitat de Barcelona amb la Tesi «Escuelas y autogestión» (1983). Ha estat docent de la Universidad Autónoma de Xochimilco, de Mèxic, responsable de la recerca a Mèxic sobre l’«Escola racionalista en temps de Tomás Garrido», autora de quatre capítols gravats per la TV de Tabasco, i també responsable pedagògica del centre cultural «Faro de Oriente», de Mèxic. Resident a Barcelona des de l’any 2001, és la Presidenta la l’«Associació de Fills i Nets de l'Exili Republicà». Responsable de la creació de dues Webs que recullen les entrevistes amb fills i nets de l’exili republicà espanyol. Coautora, amb Aida Albert, del Documental Desde el silencio, exilio republicano en el norte de África, Barcelona, 2011. És la creadora de la Web «Barcos del exilio», recerca actual que ens ha presentat com a primícia al nostre institut.

 En record dels brigadistes internacionals, l'exili republicà i els camps d'extermini

 Per acabar el torn de ponències va intervenir Enrique Urraca de Diego, nascut a Barcelona (1946), fill de militants de la CNT que varen lluitar en la Guerra Civil contra l’aixecament militar franquista. El 1958 (quan tenia 12 anys) tota la seva família es va exiliar a França per la persecució policial que patia el seu pare, i on al cap d’un temps varen obtenir l’estatus de refugiats polítics. Va viure a França fins el 1989, quan per motius laborals tornà a Barcelona, on resideix des d’aleshores. Familiar de Joan de Diego Herranz, membre de les milícies antifeixistes i lluitador del Front d’Aragó i de Madrid en la Guerra Civil, exiliat a França des del 1939, va formar part del primer comboi dels deportats espanyols al camp d’extermini nazi de Mauthausen. Amb ell Enrique hi va conviure durant 10 anys i va conèixer de primera mà els horrors de la Deportació. Joan de Diego va jugar un paper molt important en els processos contra els criminals de Mauthausen i per la preservació de la memòria junt amb Montserrat Roig. Des del 2003 es dedica a la memòria històrica, ha estat membre de l’Amical de Mauthausen fins el 2005, any que va fundar l’ARMHER (Associació per la Recuperació de la Memòria Històrica de l’Exili Republicà), també és col·laborador del Memorial Democràtic de Catalunya i d’altres entitats memorialistes. Enrique és el digne continuador de la lluita per la preservació de la memòria que iniciaren els seus pares i familiars.

 En record dels brigadistes internacionals, l'exili republicà i els camps d'extermini

Enrique Urraca durant la seva intervenció

 A continuació es va projectar Nuit et brouillard (Nit i boira), una pel·lícula realitzada el 1955 per Alain Resnais, sobre els camps de concentració i extermini nazis. El títol fa referència a un decret de desembre de 1941 que determinava l’extermini immediat dels opositors al nazisme confinats en els camps de concentració. Impactant en les imatges, serena en el llenguatge i colpidora en els raonaments, manté plenament vigent el seu sentit com a denúncia de l’horror de l’extermini. Però, sobretot, formula un seguit de reflexions i preguntes prou necessàries en el present: la indiferència col·lectiva davant la brutalitat o el perill de creure que allò que succeí en els camps d’extermini és cosa d’un passat llunyà, d’un país concret i que no pot tornar a esdevenir. Europa ja ha conegut les conseqüències del feixisme i, malgrat això, aquest retorna emparant-se en l’oblit i disfressat de solucions demagògiques a preocupacions i pors en temps de crisi. Recordar és, més que mai, necessari.

Pel·lícula d'Alain Resnais

Finalment una representació del grup d’alumnes de l’estada al Memorial de Buchenwald de 2018, Olaya Cano, Elena Rodríguez, Maria Ureña, Laura Jiménez, Irènia López i Laia Llabrés, varen presentar l’experiència viscuda en aquest viatge amb la projecció d’un vídeo documental i la lectura del «Diari d’una estada a Buchenwald», amb textos de Sònia Torres, Antoni Aguilar, Irènia Lòpez, Pol Melera i Marina Tovar, i dibuixos d’Olaya Cano i Paula Tovar.

En record dels brigadistes internacionals, l'exili republicà i els camps d'extermini

L’estada al Memorial de Buchenwald és un projecte anual de memòria històrica que organitza l'Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet, conjuntament amb el professorat implicat dels instituts de la ciutat, i que aquest 2018 ha arribat a la desena convocatòria.
L’alumnat hi participa de forma voluntària i en aquesta convocatòria des del primer moment hi va haver una implicació total dels participants, entre els quals hi havia una bona representació del Puig Castellar. 

El preparatius del viatge i les primeres reunions varen començar el mes de juny en l’Espai de la Pau del Mas Fonollar, amb les presentacions, l’intercanvi d’interessos i els projectes. Al setembre es varen dur a terme dues activitats d'aproximació a la memòria històrica de la deportació republicana i l’holocaust: una visita a l’Amical de Mauthausen; i una trobada a Santa Coloma amb Antonina Rodrigo, testimoni extraordinari i vivencial de l’exili espanyol. Premonició de la immersió en la història que ens portaria la tant esperada arribada a Buchenwald, amb una estada de l’1 al 6 d’octubre de 2018. Un viatge del qual ens emportàrem una motxilla ben carregada de records. Una autèntica experiència vital, plena de sensacions colpidores, sentiments a flor de pell, evocacions inesborrables, que hem volgut expressar en un vídeo testimoniatge, i recollir en forma de diari d’una estada a Buchenwald, amb el compromís adquirit de la transmissió dels horrors dels feixismes perquè mai més es tornin a repetir.

 

01/10/2018
Dilluns 1 d’octubre ens vam reunir a la plaça de la Vila a primera hora del matí per anar a l’aeroport. Estàvem nerviosos, emocionats i amb moltes ganes d’arribar. Mentre l’avió sobrevolava Europa es va incrementar la nostra il·lusió. En arribar a Frankfurt, per fer honor al nom de la ciutat, ens vam menjar un Frankfurt mentre esperàvem el nostre tren. A pesar de que aquell va ser un dia dedicat només al transport vam tenir temps per agafar confiança i conèixer-nos millor entre nosaltres. Quan vam arribar a l’estació de Weimar vam poder donar un primer cop d’ull a la ciutat. A mesura que l’autobús que ens portava a Buchenwald pujava, no paràvem de preguntar-nos com seria el camp de concentració, com serien les nostres habitacions i si estaríem molt a prop del camp. Quan finalment vàrem arribar, coneguérem a la que seria la nostra guia/traductora durant l’estada, la Pamela. Ens varen assignar les habitacions i vàrem baixar a sopar -a les sis de la tarda!-. Després vàrem tenir una petita reunió per presentar-nos i vàrem compartir el que esperàvem d’aquell viatge i les nostres preguntes i inquietuds. També vam escollir dues fotografies, una que ens recordés el que nosaltres creiem que era un camp de concentració i una altra que ens sorprengués, i les vàrem comentar. Aquella reunió ja va ser el començament d’una experiència que ens faria reflexionar sobre el passat, sobre el present, sobre el futur i sobre nosaltres mateixos. Per acabar el dia vàrem anar a una sala d’esbarjo per jugar al futbolin i al Ping-pong, i anàrem a dormir ja ben fosc...

02/10/2018

Dimarts vàrem visitar la ciutat de Weimar. Allà vàrem començar un recorregut pel centre històrics de la ciutat, fent especial atenció en el elements culturals i en els esdeveniments del temps del nacionalsocialisme alemany. L’estació va ser la primera parada, en els primers anys, els presoners destinats al camp de concentració arribaven en tren fins allà i després pujaven a peu fins a Buchenwald. Aquesta és una primera evidència que mostra el coneixement per part del poble del que estava passant. A continuació vàrem baixar fins l’antiga sucursal de la SS, un edifici de grans dimensions, era imponent a la vista i alhora semblava capaç d’ocultar molts secrets. Passant per la Buchenwaldplatz, trobàrem el monument commemoratiu d’Ernst Thälmann, membre del Partit Comunista d’Alemanya que va estar empresonat durant onze anys i finalment va ser afusellat en el camp de concentració de Buchenwald. Vàrem continuar baixant fins el Gauforum, ara plaça de Jorge Semprún, un escriptor i polític que, després de la Guerra Civil Espanyola es va exiliar a París i va lluitar amb la resistència contra l’Alemanya Nazi. En aquella plaça, Hitler solia donar els seus discursos des d’un alt balcó.
Després ens vàrem acostar a una plaça davant del teatre nacional, on hi havia l’estàtua de Goethe i Schiller, dues de les figures literàries més emblemàtiques d’Alemanya. Ambdós havien viscut i varen morir en aquesta ciutat. Vàrem continuar cap a l'hotel Elephant i després amb una visita a les presons de les SS, edificis de la Gestapo que havien estat construïts reaprofitant construccions existents. Dins de l’espai de la presó hi havia una exposició de l’Alemanya nazi i el camp de concentració. Les SS estava plena espies, de persones infiltrades que es jugaven la vida per la resistència antifeixista, com va ser el cas de les telefonistes, assassinades pels que havien estat els seus propis companys.
Després de dinar vàrem visitar la casa on havia viscut Friedrich Schiller, escriptor amb una vida curta i difícil, que va morir de tuberculosi el 1805. Les obres de Schiller van ser tergiversades per Hitler per recolzar els ideals del Partit Nacionalsocialista. Però, en el moment en què una de les seves obres va atacar les idees nazis, Hitler va intentar esborrar tota evidència de la seva existència. Va ser gràcies als presoners de Buchenwald que van replicar l’escriptori de Schiller i als habitants de la ciutat que varen amagar l’original, que aquest emblemàtic moble es va salvar, i ha perdurat al llarg dels anys.

 En record dels brigadistes internacionals, l'exili republicà i els camps d'extermini

03/10/2018
Avui dimecres hem estat tot el dia a les instal·lacions del camp de concentració de Buchenwald. Al matí hem visitat les ruïnes del que un dia varen ser les vil·les dels oficials dels SS, la cantera i la presó del camp, però també hem descobert l'important paper que va tenir la música, ja que donava als presoners que tenien el privilegi de poder-la practicar com una mena de "llibertat" momentània.
A la tarda hem visitat a fons les restes dels edificis que queden a l'interior del camp, com l'entrada, on trobem la famosa frase: "Jedem das seine" (a cadascú el que es mereix); els crematoris i els fonaments de les barraques.
Després hem fet un homenatge a les víctimes amb lectures i interpretacions musicals amb flautes travesseres. Tot seguit hem visitat el museu del memorial.
Per acabar, hem anat a veure on es troben situades les fosses comunes utilitzades durant l'existència del camp oficial soviètic número 2.

Ha estat un dia molt interessant i productiu, però alhora intens i dur, on hi ha hagut una gran explosió d'emocions i de sentiments.


En record dels brigadistes internacionals, l'exili republicà i els camps d'extermini

04/10/2018
Dijous hem anat a la ciutat d’Erfurt, la capital de l’estat de Turíngia situada al peu del turó de Buchenwald, per visitar una presó de la Stasi i conèixer millor la història de la RDA. Vam estar una estona recorrent el carrers, i ens aturem davant d’una plaça que recorda on abans es reunia la gent per escoltar a Hitler, però que ara és un centre comercial, fins a arribar a l’antiga presó de la Stasi, on passarem tot el matí. El nostre guia, el Max, ens anava explicant tot allò que havíem de saber sobre l’època de la RDA i, encara que estàvem cansats perquè la nit anterior no havíem pogut dormir gaire, la visita va ser molt interessant. Ens va impressionat sobretot la zona de les cel·les amb terribles mesures de seguretat i les normes asfixiants que imposaven als presoners.
En sortir vàrem anar a la plaça de la Catedral on hi havia una fira, ens quedàrem allà a dinar i vàrem tenir temps lliure per conèixer una mica la ciutat, pujar a les atraccions de la fira i fer algunes compres.
A la tarda vàrem anar a visitar una antiga sinagoga jueva, que s’havia conservat durant la Segona Guerra Mundial perquè la Gestapo no sabia que existia, i ja al vespre agafàrem el transport de tornada al camp de Buchenwald.
Una jornada molt intensa i, com cada nit, després de sopar vàrem tancar la nit amb una petita trobada, on poguérem fer una posada en comú, reparadora i emocionant, compartint tot allò que havíem après.

 En record dels brigadistes internacionals, l'exili republicà i els camps d'extermini

05/10/18
Avui divendres, com de costum, ens hem aixecat ben d'hora per aprofitar al màxim el darrer dia d’estada i prendre l'autocar cap al Memorial del camp de concentració de Mittelbau-Dora, que depenia del camp d’extermini de Buchenwald fins el 1943.
En arribar, i després de situar-nos en el marc històric, vàrem visitar el túnels subterranis on els treballadors forçats fabricàvem els míssils V1 i V2, amb els quals es bombardejava la ciutat de Londres durant la Segona Guerra Mundial. Només entrar, i tenint en compte la gran quantitat de roba que portàvem, ens va sorprendre la baixa temperatura, 8ºC de temperatura constant. L’elevada humitat feia que al cap de deu minuts el fred fos ja insuportable. Ens aterria només de pensar les degradants condicions que els presoners havien de suportar allà, obligats a dormir en les galeries laterals dels túnels, amuntegats, sense higiene, pràcticament sense menjar, on les malalties s’hi multiplicaven i la mortaldat va ser enorme, amb una esperança de vida entre dotze i catorze setmanes. Per aquesta terrible situació el túnel rebia el nom de «Forat negre».
Després de sortir dels túnels, ens varen projectar unes colpidores imatges de l'alliberament del camp quan varen arribar els soldats americans.
Per acabar, vàrem fer una visita als exteriors del camp, on hi havia el búnquer o presó, l’Appellplatz o plaça central on es feia el recompte de presoners, i l’antic crematori. Anant cap el crematori hi havia un monument amb una placa en record de les víctimes. Ens corprèn de comprovar la diversitat de nacionalitats dels més de 15.000 deportats en aquest camp, entre els quals hi va haver republicans catalans.

06/10/18
Ha arribat el dia de la tornada a casa... Després d'una jornada sencera de viatge amb diferents mitjans de transport  (autocars, estacions de tren, aeroports...), i els petits inconvenients de qualsevol llarg viatge, finalment hem arribat a Barcelona.
L'experiència del viatge ens ha deixat empremta. Hem sortit reforçats i enriquits tant culturalment com en els nostres vincles personals. La barreja de sensacions i emocions que em compartit ens ha unit, ens ha obert la ment, ens ha acostat a la veritat del que va succeir realment en un període històric i uns fets que mai més haurien de tornar a repetir-se, i que ben segur que no oblidarem mai.

L'acte es va acabar amb un torn de preguntes obert als assistents i escoltant l’himne del Puig Castellar.

 Sònia Torres Planells

26/04/2019

[Veure un reportatge fotogràfic d'aquest acte.]