Cloenda del cinquantenari

per Institut Puig Castellar darrera modificació 2020-03-25T19:44:48+02:00
Parlaments de l'acte de cloenda del cinquantenari del Puig Castellar (1 de juny de 2019)

Per acomiadar els actes del cinquantenari, l'1 de juny de 2019, a la sala d'actes, diferents persones van adreçar-se als assistents. Aquí tenim les seves paraules de record, felicitació i agraïment.

Presentació a càrrec d'Agustina Rico

Benvolguts amics i amigues, família del Puig, ens tornem a trobar després d’un curs carregat de records, d’emoció i de nombroses activitats amb què hem celebrat els cinquanta anys de vida de l’Institut Puig Castellar.

Com en tot aniversari, hi ha hagut regals. Preciosos obsequis que formen part del patrimoni immaterial del centre: exposicions com la que hi ha en aquest moment de treballs i materials didàctics —juntament amb un enorme recull de fotografies, orles,etc.—, els treballs plàstics (logotip, orla, pancarta, cartells, decoració...), la magnífica exposició de bolets, el gran concert que ens oferí Musicaula i les actuacions musicals que ens oferiran avui professors i alumnes, les activitats esportives, la pujada al Poblat Ibèric d’on l’Institut pren el nom, els poemes que dos poetes exalumnes —Rodolfo del Hoyo i Àngels Pla, amb la col·laboració d’alumnes— ens han dedicat, la conferència sobre el canvi climàtic que ens oferirà avui el periodista Antonio Cerrillo, també exalumne…

I hi ha també els presents que restaran i ens recordaran la història del Puig i la història de l’afecte compartit que el cinquantenari ha materialitzat: aquest nou piano que entre tots ens hem regalat, l’escultura de l’exalumne i company com a professor d’institut, Miguel Àngel Para, l’olivera —arbre carregat de significació—, amb què ens ha obsequiat l’Ajuntament de Santa Coloma, el segell commemoratiu i el matasegells que ens dediquen Exfilgramenet, i el magnífic llibre coordinat per Sònya Torres i editat per l’Ajuntament en l’àmbit Educació i Memòria a Santa Coloma de Gramenet.

Avui tanquem amb emoció aquests mesos d’enorme activitat, ric en vivències i sentiments compartits. I és el moment de donar les gràcies. A la Comissió del Cinquantenari la seva incansable activitat, a les Mares i als Pares de l’Associació la seva total implicació —dediquem un record ple d’afecte i d’agraïment a Josep Martinell, pare històric, que ens acompanyà en l’acte d’inici del cinquantenari, que ahir va morir—, al personal d’administració i serveis per les hores i la paciència dedicades, a la família del bar, al Santi i al Víctor —sempre al peu del canó en la tècnica—, a David, el nostre fidel cameràman… A tots els voluntaris i voluntàries que han ajudat a connectar amb uns i altres, a fer llistes, a enviar correus, a buscar gent, a fer trucades, a mantenir entrevistes, a ocupar-se de la logística i l’economia dels actes (sovint tasques difícils), a aportar material i fer escrits, a recollir i processar informació, a mantenir molt viu l’apartat del cinquantenari a la pàgina web del centre… Als qui han recollit i realitzat materials, als qui han intervingut als actes i activitats de tota mena, als qui han fet fotos i vídeos, a tots els qui han aportat els seus testimonis, les seves fotografies, els seus records… Als qui també han volgut ser-hi presents a través d’una trucada, d’un mail , d’un watsap o d’un escrit… Als qui heu vingut sempre que us ha estat possible, als qui heu vingut de lluny… Als mitjans i entitats colomenques que ens han donat suport moral i material en tot, a l’Ajuntament de Santa Coloma, per haver-nos acompanyat de diverses i valuoses maneres… A la gran família del Puig, gràcies per tot i llarga vida al Puig Castellar.

* * *

Paraules de Carles Gil, director de l'Institut

 

Amics i amigues del Puig, aquest 1 de juny, dissabte, concloem els actes de la celebració del Cinquantenari. Ha estat un any, un curs, entranyable i profitós.

Entranyable per tants retrobaments entre vells companys, entre alumnes, pares, professors, treballadors del Puig, d’ara i d’altre temps, com ha fet possible; per tants sentiments revisitats, que deu haver transformat en cada un de nosaltres, o almenys matisat, dotant-los de vida nova al cor.

Profitós perquè ens deixarà, més enllà de la naturalesa efímera dels actes puntuals, un llegat de memòria històrica de l’institut amb textos, llibre, arxius fotogràfics, el recompte exhaustiu de professorat i d’alumnat, etc., i una millora pràctica, estètica i educativa de l’entorn, com són les plaques dels nostres arbres, l’olivera, l’escultura commemorativa o el piano.

Tot això ha quedat al cor i ha quedat a l’institut, perquè així és com el volem, amb una bona sintonia entre el sentiment i la raó, entre la memòria i l’anticipació, entre el passat i el futur, en què un i altre s’integrin per construir un present amable, assenyat i harmoniós; el present que mereixen els nostres nois i noies i que necessitem per a obtenir d’ells els millors fruits segons les seves capacitats i les seves inclinacions.

I en això estarem sempre compromesos els pròxims 50 anys els amics i les amigues del Puig.

Carles Gil

Director de l'Institut Puig Castellar

* * *

Felicitació de Núria Demestres, inspectora d'Educació

 

Feliç 50 aniversari Puig Castellar!

En nom del Departament d’Educació i en el meu propi us vull felicitar pels cinquanta anys de l’Institut Puig Castellar.

Cinquanta anys de dedicació a l’educació per part del seus equips docents i de direcció que han configurat un centre prestigiós, tal com avui es reconeix a Santa Coloma de Gramenet.

Un centre educatiu són les persones que el fan seu: els professors que van iniciar la seva trajectòria, les persones que el continuen, les que el milloren, tots els que l’estimen (alumnes, famílies i professors). Hi ha una particularitat del Puig que crida l’atenció i és que hi ha un gran orgull de pertinença a la seva comunitat educativa.

Estudiar al Puig Castellar és una mica com pujar al poblat ibèric d’on prové el nom del centre, al Turo del Pollo. El camí és costerut i una mica cansat. Mentre vas pujant vas gaudint de les olors de la natura, de l’aire pur, de la verdor; potser també has d’anar esquivant alguns esbarzers però, quan arribes a dalt, la vista és magnífica i et sents una mica més lliure. T’adones que el camí que has recorregut ha valgut la pena i et sents orgullós de tu mateix.

L’educació consisteix en ensenyar a fer camí sempre, des d’allà on siguis, a mirar endavant, i a sentir-se una mica més lliure.

Ho diré en paraules del poeta Màrius Sempere que ara fa tot just un any que ens va deixar:


Camí vol dir que enlloc no hi ha frontera
Sinó terra de tots, i anar abastant
Pel fil del rost, tombant,
Torta i drecera,
L’indret on hem d’anar: sempre endavant,
I allò que som: la vida que ens espera.

A vosaltres us desitjo que us esperi una vida llarga i plena i a l’institut Puig Castellar 50 anys més per davant!

Moltes felicitats!!

Núria Demestres
Inspectora d’educació

* * *

Acte acadèmic. Conferència a càrrec d'Antonio Cerrillo:


La Generació Greta

Moltes gràcies, bona tarda a tothom

Quan em van suggerir que dirigís unes paraules en aquest acte, per parlar sobre alguns dels assumptes d’actualitat, de seguida vaig pensar a parlar sobre l’emergència climàtica i sobre aquest fenomen social que he volgut anomenar generació Greta.

Sense dubte, vaig pensar en Greta Thunberg perquè recordava actes de protesta i d’ebullició juvenil viscuts en aquesta mateixa sala d’actes fa molts anys, quan tenia 13 o 14 anys.

Greta Thunberg és una referència per a molt joves del món.

Ella ha aconseguit que les veus crítiques contra la inacció enfront del canvi climátic hagin arribat a guanyar un protagonisme que es també el d’una generació sencera.

La veu d’aquesta noia sueca de 16 anys va sonar sincera, rotunda, diàfana durant la seva intervenció en la conferència de l’ONU sobre canvi climàtic (que va tenir lloc a Katowice, Polònia, el decembre del 2018).

Amb les seves paraules va donar veritables cops a la consciència de molts dels assistents. Greta Thunberg, des de l’estrada, va treure els colors al govern de la comunitat internacional pels insuficients avanços en la lluita contra l’escalfament del planeta. “La nostra biosfera està sent sacrificada perquè els rics de països com el meu puguin viure luxosament; però el patiment de moltes persones està pagant els luxes d’uns quants”, va etzibar.

Em sorprèn la maduresa d’aquesta noia, que parla com si portés a sobre un enorme pes de responsabilitat, en contrast amb la infantil despreocupació pròpia de les persones de la seva edat.

Ella s’ha erigit en una de les veus de les futures generacions, que demanen un desenvolupament econòmic no destructiu.

A ella, un escalfament molt acusat a final de segle no li sembla un fet tan llunyà i els seus efectes són percebuts com a molt evidents, a diferència dels grans, que veuen la crisi climàtica com un fet a llarg termini.

El 2078, Thunberg celebrarà el seu 75è aniversari. Llavors, “si tinc fills, potser em preguntaran per què la vostra generació no va fer res quan encara hi havia temps per actuar”, va deixar anar en el seu discurs.

Greta Thunberg va fer una meteòrica cursa cap a la fama des que a l’agost es va fer popular al seu país (i a mig món) per la vaga en solitari per protestar contra la inacció davant el canvi climàtic.

Cada matí, aquesta noia diminuta, amb pigues, trenes i somriure esquiu i fugaç, anava fins a la porta del Parlament suec, al centre d’Estocolm, per asseure’s a la vorera i desplegar la seva pancarta per protestar contra la inacció davant l’escalfament.

Al principi, els seus companys de classe no van acceptar la vaga; però al final el seu gest va ser seguit a dins i a fora del país per molts altres joves del moviment per la justícia climàtica, que la van portar en braços a Katowice.

La seva protesta va sacsejar l’opinió pública sueca, tocada per l’onada de calor i els incendis forestals que havien desbordat la capacitat de resposta en l’estiu del 2018, l’any més calorós de la història d’aquest país (amb sèries meteorològiques que tenen 262 anys).

¿Per qué fa la vaga?, li van preguntar moltes vegades.

“Estic fent això perquè ningú més no està fent res. És la meva responsabilitat moral fer el que pugui. Vull que els polítics donin prioritat al canvi climàtic, que posin atenció a aquesta qüestió i el tractin com una crisi”, solia contestar als qui li preguntaven per la seva protesta.

El seu activisme adolescent potser és el fruit d’una societat en què els omnipresents missatges a favor de la conservació del medi ambient han reaccionat amb els temors d’un canvi climàtic ràpid i fora de control.

De petita, els seus pares li deien que havia d’apagar els llums de casa, estalviar energia, reciclar, estalviar recursos naturals. Amb 8 anys va començar a sentir parlar de l’escalfament del planeta.

La va commoure “pensar que fóssim capaços de canviar la faç de la terra i la seva preciosa i fina capa de l’atmosfera que ens serveix de llar”, va escriure a The Guardian.

Per això, els seus primers passos cap a l’edat adulta estan farcits de reflexions que posen en evidència les incoherències dels grans.

Si la crisi climàtica és tan greu com diuen els científics, “per què aquesta no és la primera notícia quan encens la televisió, escoltes la ràdio o llegeixes els diaris?”; “si cremar combustibles amenaça la nostra existència, com podem continuar cremant-los?, per què no hi ha restriccions?, per què no és il·legal fer-ho?”, es pregunta. “Si, si, si…”

Greta Thunberg pateix el trastorn d’Asperger i ella mateixa admet que això li fa pensar que les coses són “blanques o negres”. No entén gaire bé “com la gent ha fet les coses tan complicades”.

Ja sabem que les coses són grises.

Però també son grisos els comportaments propis de l’immobilisme.

El seu trastorn també pot ser vist com l’evidència que les mancançes personals poden convertir-se en nou potencial, en un missatge extraordinàriament necessari per transmetre al joves.

“Sento la gent dir que el canvi climàtic és una amenaça per a la seva existència; però s’actua com si no passés res”, repeteix.

Ara, és una persona influent.

L’he vista rodejaba fa dos dias amb el secretari general de l’ONU, Antonio Guterres; ha estat a Davos…

Ha transmès als seus pares la seva preocupació per la crisi climàtica; la seva mare, una cantant d’òpera (Malena Ernman), ha confessat que ha deixat d’utilitzar l’avió per no augmentar les emissions de gasos, i ja és la referència per al Partit Verd suec, en un moment dolç (forma part de la coalició de Govern).

Ella ha entès la bretxa entre pobres i rics; entre generacions; entre nacions industrialitzades i en vies de desenvolupament.

I sap que el canvi climàtic és injust; no colpeja a tots per igual.

Els efectes de l’escalfament no obren una bretxa només entre països pobres i països rics, sinó també entre adults i joves, que són els que el patiran més,

Per això demana justícia climàtica.

En aquest sentit, ella denúncia la gran petjada ecològica del seu país i demana als països rics que donin exemple a les nacions en desenvolupament. “Com podem esperar que l’Índia o Nigèria s’ocupin de la crisi climàtica si nosaltres no fem res i vivim per sobre de les nostres possibilitats?”, insisteix.

“Dieu que estimeu els vostres fills per sobre de totes les coses; però ens esteu robant el futur”, va dir a Katowice.

Ella és una veu potent dels joves.

Parafrasejant les seves paraules podríem dir: “Si uns quants nens poden ser notícia a tot el món pel fet de fer vaga i no anar a classe, imagineu-vos tot el que podríem aconseguir si realment es proposéssim fer coses més ambicioses, més destinades a millorar el futur”.

Greta Thunberg ha denunciat la inacció dels governs davant el canvi climàtic. I la seva protesta s’ha estès —i continua avui en dia, en tot el món— com una reguera de pólvora per nombrosos països.

Greta Thunberg ha donat una empenta sorprenent al moviment per la justícia climàtica. Personifica els joves convençuts que el canvi climàtic marcarà la seva identitat com a generació.

El leitmotiv es resumeix en un eslògan que ha fet fortuna: “Can­viem el sistema, no el clima”.

Prop de 150.000 estudiants es van manifestar a França i a Bèlgica el primer cap de setmana de grans protesta per exigir als governs i el món econòmic polítiques ambicioses que donin resposta a la urgència reclamada pels científics.

Els joves dels anys seixanta van convertir la guerra del Vietnam i el moviment hippy en bandera d’identitat. Altres protestes que simbolitzen una generació han estat la de la plaça Tiananmen o la primavera àrab.

En aquesta mateixa sala d’actes recordo l’assemblea de les protestes dels alumnes contra l’execució de Puig Antich, una mort horrible i indigerible pels adolescents dels anys 70.

Greta Thunberg s’està a punt de convertir en la líder d’aquesta nova generació. “Ha arribat l’hora d’actuar, i ha de ser ara”.

Una generación que reclama (i que hauria de reclamar) accions immediates per prevenir els efectes de l’escalfament i les seves seqüeles (onades de calor, desglaços de les glaceres de muntanya i al cercle Àrtic, clima extrem, elevació del nivell del mar i desplaçaments humans).

Les temibles conseqüències derivades d’un escalfament superior als 3ºC a finals de segle —com han anunciat els científics de l’ONU— no són, per a aquesta generació, un fet tan llunyà com li pot semblar a una persona d’edat avançada.

Ella ha desvelat amb una intuició increïble la falta d’acció dels governs davant els efectes del canvi climàtic.

Vull també destacar el caire “protestant” de la mobilització, que té elements semblants als de la campanya antinuclear a Espanya dels anys vuitanta del segle passat, ja que respón a una actitud “educada i responsable” dels seus seguidors, en contrast amb les típiques queixes o explosions de mal humor que sempre culpen un tercer de tots els mals.

Resulta simptomàtic que aquesta protesta hagi tingut més ressò que moltes de les campanyes de sensibilització” desenvolupades durant anys per les organitzacions conservacionistes”, fet que prova la força de la convicció personal, les potencialitats individuals dels joves com a motor de canvi.

També s’ha erigit en la veu que sent amenaçat el seu futur. “El canvi climàtic posa en risc la nostra supervivència, però molts joves ho veuen d’una manera molt més palpable”, diu.

Aquesta preocupació se suma a la desesperança que molts joves ja tenen després de prendre consciència que “heretaran un planeta amb més males condicions” que el que van rebre els seus pares dels seus avantpassats.

Els científics han donat una clara alerta i ara els joves han pres consciència que són l’última generació amb possibilitats de gestionar aquest problema enorme.
Espanya, no ho oblidem, és un dels països més afectats pel canvi climàtic, amb efectes sobre les costes, l’aigua o els incendis forestals, entre moltes altres repercusions.
El crit de la generació Greta es va sentir com mai el dia 15 de març.

Milers d’estudiants van protagonitzar en més de cent països una jornada de vaga contra la falta d’acció dels governs pel canvi climàtic. I la crida del moviment Fridays for Future, impulsat per l’adolescent sueca Greta Thunberg, va tenir un èxit indiscutible, i aquest és fruit de l’aliança dels joves amb les xarxes socials.

Catapultada per les xarxes socials, una consciència generacional global està creuant per primera vegada el planeta des de Sydney fins a Barcelona, des de Tòquio fins a Uganda, des de Berlín fins a Vanuatu.

Ja hem viscut la primera vaga estudiantil planetària i aquesta ha tingut com a fil conductor la demanda d’acció urgent per mitigar un escalfament que supera el llindar de seguretat, segons els climatòlegs de l’ONU.

Els joves van llançar un missatge que oscil·la entre l’amargor i l’optimisme, o entre la reivindicació i un cert caràcter naïf, però es van erigir en portaveus d’una reclamació sincera. Van donar una lliçó als grans: aconseguir un clima estable és l’únic motor d’esperança per a ells.

El 15-M climàtic ha arrelat a les grans capitals del món i ha encimbellat fins a l’avantsala del premi Nobel la diminuta figura de Greta Thunberg.

Antonio Cerrillo

Exalumne del Puig Castellar

Redactor de Medi Ambient del diari La Vanguardia

[Per enviar comentaris i opinions sobre aquest tema, vegeu El blog del Puig.]

* * *

Regal sorpresa

Tots els que hem passat pel “Puig” hem deixat una empremta, professors, alumnes, famílies, personal no docent, comunitat de Santa Coloma. També ens hem endut una empremta que portem amb nosaltres , que ens fa dir amb orgull: “Sóc del Puig“.

Tots farem i rebrem un regal deixant la nostra empremta en el pòster amb el logotip del 50è aniversari. Encara hi ha lloc, com podeu veure, pels qui encara no ho heu fet.

Emprentes de professors, alumnes i amics i amigues del Puig Castellar

Aquest logotip ha estat dissenyat per la professora Marta Reixach. Ella també va realitzar un altre regal: amb els seus alumnes de 4t d’ESO va dur a terme el disseny i la confecció de la decoració de la sala d’actes de l’Institut per a l’acte Inaugural del dia 27 octubre. Fem una menció especial de l’alumna Jada Durán, pel cartell, i d’altres alumnes que van fer el cartell de l’Exposició de Bolets.

L’Astrid, amb els seus alumnes, va dissenyar la pancarta de l’Exposició de Bolets, la de l’Exposició de materials i records del cinquantenari, els rètols dels espais... L’alumna Paula Pèrez Verdun, de 2n d'ESO, va fer el cartell guanyador del Concurs de Cartells del cinquantenari .

Per tota aquesta col·laboració que els ha suposat molta feina, feta amb molta entrega i il·lusió, volem fer un reconeixement al Departament de Plàstica, per tot el treball que ha dut a terme amb els seus alumnes, per a tots els actes d’aquest any de celebració.

Acte de cloenda del cinquantenari

Carles Gil, Àngels Ibarz i Astrid Casademunt

En aquests 50 anys a l’Institut hi ha hagut vint directors. Els directors no treballen sols, ho fan amb la seva Junta Directiva i al Puig sempre ha pesat molt el Claustre, per tant tots participen en el funcionament del centre. Vull fer una menció especial al treball important que fan els tutors, no prou reconeguda de vegades. Ells són bàsics pel funcionament dels grups classe, pel seguiment dels alumnes i en la relació amb les famílies. Tots plegats fan que el Puig funcioni.

Acte de cloenda del cinquantenari

D'esquerra a dreta, Marta Reixach i Astrid Casademunt, del Departament de Plàstica, amb l'orla-arbre i el pòster amb les empremtes

Demanem a tots els directors presents i als familiars presents dels directors absents que pugin a l’escenari per fer-los entrega del regal.

Acte de cloenda del cinquantenari

Grup de directors i familiars dels directors absents

Orla en forma d'arbre dels directors del Puig Castellar al llarg dels cinquanta anys (1968-2019)

Regal sorpresa: Orla amb l'arbre del cinquantenari

L’entrega del regal la fa Marta Reixach, ella ha realitzat l’orla-arbre amb les empremtes dels directors.

Les empremtes d’alguns directors són les seves, van col·laborar en donar-les sense saber què en feríem amb elles.

L’empremta de l’Antoni Mussons és la de la seva germana Francis. La d’el Lluís Belenes és la de la seva dona, Mariola. Les altres que no em pogut aconseguir són simbòliques.

Acte de cloenda del cinquantenari 

Els directors, agraïnt el regal sorpresa

Un fort aplaudiment per a tots ells.

Àngels Ibarz

* * *

Presentació del llibre del Cinquantenari

Companyes, companys, amigues i amics del Puig,

En l’acte de cloenda del Cinquantenari tenim el privilegi de presentar el llibre Institut Puig Castellar 50è Aniversari (1968-2018). Educació i Memòria a Santa Coloma de Gramenet. El nostre llibre que avui veu la llum i recull una part de nosaltres, de les nostres vides i de la comunitat del Puig. És un reflex de com som, pensat en tota la nostra diversitat, viatjant en el temps d’aquest 50 anys del primer Institut de la ciutat de Santa Coloma. N’hem tingut cura perquè fos un emmirallament del que hem estat i som encara, un recull heterogeni, pluridisciplinari, divers, obert, generós, que s’ha expressat en tota la riquesa d’experiències dels més de vuitanta col·laboradors que s’expressen en les 205 pàgines de l’edició que hem d’agrair a l’Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet.

Els diversos continguts han quedat estructurats en quatre seccions específiques i els apartats següents:

  • EL PUIG, CINQUANTA ANYS D’HISTÒRIA

Salutació de l’Excel·lentíssima Sra. Alcaldessa de l’Ajuntament Santa Coloma de Gramenet Núria Parlon i Gil.

Salutació de la Sra. Directora de Serveis Territorials de Barcelona Comarques Montserrat Domingo i Herràiz.

Presentació i pròleg del Director de l’Institut Puig Castellar Carles Gil Farré.

  • LA GRAN COMUNITAT DEL PUIG

I. Una ullada als orígens

Asun Álvarez: Institut Puig Castellar: un paisatge, algunes mirades

Sònia Torres Planells: D’on venim? Aportacions de memòria oral i elements d’urbanisme

II. Recorregut per la memòria de 50 anys

Agustina Rico Villoria: 50 anys mirant cap al futur

Antoni Fogué i Pere Ferreres: La dignitat del Puig

Recull de testimonis: Els primers anys del professorat del Puig (1968-1978)

Recull de testimonis: Els primers anys de l’alumnat del Puig (1968-1972)

Ana Domènech Llabería: El Instituto Puig Castellar

Carles Bastons: Records històrics d’un trienni docent agredolç

Inés Creixell: El claustro del Puig en los años de la Transición

Carles Gil i Àngels Ibarz: Tres companyes. Transcripció literària d’una tertúlia amb Magda Clavell, Fely Lucena i Begoña Montmany a la biblioteca del Puig el 27/03/2019

Mercè Romaní Alonso: Això és Camelot!

Montse Valea Pedrosa: Reflexions des del BUP i el COU dels anys vuitanta (1984-1988)

Àngels Ibarz i Agustina Rico: Rosa Borja Sebastià, directora del Puig

Josep Mercadé: Records d’algunes creacions literàries i teatrals

Salvador López Arnal: L’arribada de la Formació Professional

Luz de Casas, El Puig

Francisco Gallardo Díaz: Los años de la Reforma i Años intensos (2004-2011)

Esther Marco: Cuando llegué al Puig tenía 30 años

III. Records, vivències, impressions

Sònia Torres Planells: Antoni Fogué, educació i memòria

Josep Maria Roca: Alumne del Puig

Juanjo Gallardo Romero: Memoria de un año en el Instituto Puig Castellar (1975-1976)

Amparo Rallo Guinot: Cuando llegué al Puig en 1977

Salvador López Arnal: Donde la ciudad adquiría su verdadero nombre (Recuerdos, disculpas, agradecimientos y un breve apunte moral)

Begoña Bellette Donay: 50 anys del Puig Castellar

Trinidad Sánchez Muñoz: En el cincuentenario del Instituto Puig Castellar

Magda Cifre Salvat: Un relat molt personal

Mercè Romaní Alonso: Xerrada fantàstica. Un diàleg sobre el Puig

Toni Martí García: Para el cincuentenario del Puig Castellar

Laura Antón Serrano, Dori Cañal Carrera, M. Laura i Fernando Porrino Serrano: Antic alumnat, actual professorat

Isidro Cano López: Quincuagésimo aniversario del Puig Castellar

María José Cascales Alcázar: Mis recuerdos del Puig Castellar

Sandra Ramos Rodríguez: Mi Puig Castellar

Olga Hernández Baena: El reencuentro

Germán Madrid Fernández: La ocasión

Francisco Santos Chillón: Entre tres i quatre minuts

Manuel López Priego: Aquel tiempo pasado

Carme Villanueva Villanueva: Records d’un temps i un lloc inoblidables!

Sònia Torres Planells: El Puig del segle XXI

IV. Miscel·lània de textos breus

Aureli Álvarez

Joan Bataller Espinosa

Carmen Bohigas Hurtado

Maria Dolors Bordas Reig

Belén Carmona Pérez

Astrid Casademunt

María José Cascales Alcázar

Caterina Castro Tamaral

Maria Dolors Eixarch Real

Isabel Jiménez Pérez

Sílvia Lanceta Sans

Ana María Lora Martín

Josefina Martínez

Carmen Martínez Pons

Pilar Moreno

Joaquim Muñoz Vela

Cristina Pintor

Agustina Rico

Jordi Rovira Sánchez

Maria Sagarra Tió

Jesús Villagrá

V. Aportacions literàries
Antoni Mussons i Requesens: Cant de comiat als petits adults (els meus alumnes), als seus pares i als nens grans (els meus companys)

Conchi Rubio Álvarez: Huellas

David S. Murga: Punto de partida

Aitor Dorado Palomar: Allà està El Puig

Rodolfo del Hoyo: Institut Puig Castellar

Aina Cucurull, Laia Rodriguez, Àngel Pla: Benvingudes. Passeu Sota el Cel del Puig

Laia Marcos: Historias que contar

Nekane Melero Fernández: Yo soy el Puig Castellar

Mireia Marcos: Al Puig Castellar

VI. Record als absents

Els absents

En record d’Antoni Mussons Requesens

Xavier Domènech Pujol: Un record des del Casal del Mestre

Agustina Rico: En record de Lluís Belenes

VII. Direcció, professorat i PAS (1968-2018)

Cronologia de la direcció del Puig

Relació del professorat per matèries

Personal d'Administració i altres

Els/les que som avui

  • LA COMMEMORACIÓ DEL CINQUANTENARI

Programa de l’acte inaugural i paraules de benvinguda del 50è aniversari del Puig Castellar, 27/10/2018 

Exposició de bolets, presentació, 12/11/2018. Àngels Ibarz

Concert dels 50 anys, presentació, 24/11/2018. Escola de Música Musicaula i Mercè Romaní

Programa de l’acte de descoberta de l’olivera i l’escultura commemoratives, rètols d’identificació i apadrinament de l’arbrat del pati del Puig, 13/2/2019

Festa de la Primavera del Cinquantenari. Pujada al poblat ibèric del Puig Castellar 23/03/2019

Acte de memòria històrica i exposició de deportació, 26/04/2019

Un regal d’aniversari: Un piano nou per al Puig, campanya de micromecenatge, 2018-2019. Comissió del Cinquantenari.

  • APÈNDIX

 La presència del Puig en la cultura i els mitjans de comunicació

Revista de revistes: Presentació i aplec del cinquantenari

L'àlbum del Puig i la seva gent

Himne del Puig Castellar. Lletra i música de Víctor Bocanegra

És la teva ciutat, Puig Castellar. Lletra i música de Xavi Cano

En el context de transformació paisatgística de finals dels anys seixanta, de la mà d’una necessària evolució política i social, és on es situa l’any 1968 la construcció de l’Institut Puig Castellar. El llavors conegut com a Instituto Nacional de Enseñanza Media (INEM) de Santa Coloma de Gramenet, serà a partir de l’any 1971 i a iniciativa de Joan Vaqué, el seu director de l’època, que passarà a anomenar-se Instituto Nacional de Bachillerato Puig Castellar. 

L’any 1969 Santa Coloma tot just acabava de ser reconeguda pel Consell de Ministres com a ciutat en arribar el cens als 100.000 habitants, i va veure transformada la seva fesomia amb la ràpida construcció de barris obrers com el de Can Zam, amb carrers sense asfaltar i sense enllumenat, deficitari en serveis bàsics per a les famílies, serà el germen d’una lluita obrera i veïnal de resistència antifranquista, que apostarà per la mobilització i la denúncia com a eines per aconseguir una millora del benestar social. En aquest context, el Puig neix com a un autèntic «Institut del poble», per conduir cap al camí de la igualtat d’oportunitats el jovent de Santa Coloma i dels barris perifèrics de l’àrea metropolitana de la Barcelona nord, amb la intenció d’oferir una formació de qualitat, obrint a la població obrera l’oferta del Batxillerat Superior. A més amb el temps esdevindrà també un model pedagògic de cohesió social entre la població immigrada i la local, acollint una heterogènia diversitat i una enriquidora barreja d’alumnat provinent de Santa Coloma i de les poblacions del seu radi de proximitat. Aquest procés de desruralització va constituir sens dubte un dels canvis més importants de l’estructura social urbana de la ciutat de Santa Coloma, i el naixement de l’Institut Puig Castellar en serà conseqüència i testimoni excepcional.

Durant els darrers tres anys s’han anat coent, a foc lent i sense pausa, els contingut d’aquest llibre del cinquantenari del Puig, autèntica immersió en la història de la comunitat educativa i de la ciutat. La Comissió del Cinquantenari, convocada pel director actual Carles Gil, s’ha encarregat d’aglutinar talent i experiències intergeneracionals. Aquest ric intercanvi i elevada dedicació col·lectiva ha donat els seus fruits en un any de commemoracions fornit de propostes i activitats de celebració. Agrair per tant al nostre director Carles Gil el haver fet possible aquesta realitat i haver facilitat la creació del projecte d’un llibre que durant aquest anys ha ocupat amb il·lusió la meva tasca com ha coordinadora i historiadora.

La producció d’aquestes pàgines que ara veuen la llum ha tornat a acostar la saviesa, el seny i la rauxa de les generacions anteriors, representades en tota la comunitat educativa, i que s’han anat desvetllant com a autèntics referents de coneixement i qualitat humana. Una veritable oportunitat i lliçó de vida. En aquest sentit remarcar especialment la memòria viva i la presència permanent de l’exdirector Paco Gallardo. I l’aportació molt significativa també en la coordinació del llibre per part de l'ex-professorat, amb Àngels Ibarz i Montserrat Vendrell.

Rememorar també a la que fou la primera presidenta de l’AMPA, Remei Martínez, qui va poder testimoniar com la TV espanyola dels anys setanta va venir al Puig per gravar la notícia de la primera hora de classe en Llengua Catalana que s’impartia a Catalunya. I per acabar també citar les aportacions a la memòria dels Brigadistes Internacionals, i a l’edició del llibre de Dori Morillo, exalumna del Puig i cap del Servei de Comunicació de l’Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet.

Així per tant hem d’agrair a tota la comunitat educativa que ha treballat amb molta il·lusió i de forma totalment desinteressada per deixar testimoniatge gràfic i escrit del seu pas per l'Institut Puig Castellar, a la qual devem el recull que es presenta en aquest llibre del 50è Aniversari.

Aquest serà el nostre llegat, llegiu-lo, gaudiu-lo a foc lent... Construïm Puig, som el Puig, visca el Puig Castellar!

Sònia Torres Planells
Santa Coloma de Gramenet
01-06-2019

* * *

Entrega del piano a càrrec de l'AMPA (representada per Mercedes López de Coca, expresidenta, i Sílvia Soler, presidenta actual)

Cuando en marzo del año pasado se empezó a hablar de la celebración del cincuentenario, Filo Atrio, la profesora de Música, se lamentó de que nuestro viejo piano ya no estaba a la altura de las circunstancias: estaba algo viejo y cansado después de treinta y cinco años de servicio. Filo tenía razón y sus palabras me llevaron a pensar en una serie de cosas.

Pensé en Rosa Perales, la exprofesora de Música que tiene el récord de años de permanencia en el centro, más de cuarenta.

Pensé en los conciertos que ella organizaba cada curso y que eran ejemplares por el respeto y el provecho con que los seguían nuestros alumnos.

Pensé en el disco que habíamos grabado bajo su dirección en el 2008, en esta misma sala, con jóvenes talentos de nuestro centro, algunos venidos de muy lejos y ya hijos de la Santa Coloma universal.

Pensé, naturalmente, en los festivales de Navidad y en los festivales solidarios que organizan periódicamente nuestros alumnos. Y en Carmen Martínez, Míriam Pérez, Filo Atrio, Abraham y Esther Tena y tantos otros virtuosos que han tocado el piano aquí.

Pensé en que la música es la mejor medicina para el alma y que por eso suele decirse que quien canta sus mal espanta.

Y pensé, en fin, que la generosidad de la gente del Puig no tiene límites ni fronteras, y que con esa seguridad bien se podía orquestar una campaña de micromecenazgo.
El AMPA hizo suya esa idea, y fruto de su trabajo y de su entusiasmo es este piano que vamos a inaugurar aquí, este regalo de aniversario.

Un viejo proverbio persa sostiene que todo lo que comemos se convierte en podredumbre, pero que todo lo que regalamos se convierte en rosas. En nuestro caso, con las aportaciones de decenas y decenas de personas que se sienten unidas al Puig por fuertes vínculos sentimentales y vivenciales, a las que se unió la Societat General d'Aigües de Barcelona, las rosas se han convertido en un piano. Y eso es prodigioso, pues, al fin y al cabo, la vida es lo que damos, y este piano es obra de todos los que queremos y creemos en el Puig. Así que gracias a todos ellos por sus aportaciones y gracias a todos vosotros por estar aquí, pues, como en otros aniversarios anteriores, seguimos celebrando lo esencial: celebramos vuestra presencia. Gracias.

Francisco Gallardo Díaz

 

* * *

[Veure reportatge fotogràfic de ll'acte de cloenda del cinquantenari.]

[Tornar a la pàgina principal d'aquesta secció.]