Una altra escena d'Antaviana

Teatre

Una altra escena per Antaviana¹

 

No s'aturava l'allau de visitants. El senyor ric no feia res més en tot el dia que anar-los atenent.

 

SENYOR RIC (Es dirigeix al públic.).— El quart visitant es va presentar un dia de pluja a

hora foscant. Era un home ploraner, no parava de fer sanglots i amagava el cap entre les

seves cames. Me'l vaig trobar assegut enfront la reixa d'accés a la casa.

HOME PLORANER.—Sóc un miserable... sóc un miserable... (Plora i es dóna cops al

front.)

SENYOR RIC.— Bona nit senyor, el puc ajudar en alguna cosa?

(L'home ploraner s'aixeca de sobte i s'eixuga les llàgrimes.)

HOME PLORANER.— Bona nit bon home (fa una petita reverència), dispensi per la meva

hora de visita, és que durant el dia treballo.

SENYOR RIC.— No es preocupi, no tenia prevista cap activitat vespertina interessant.

Però passi al porxo del jardí, que amb la que està caient agafarà una pulmonia!

(L'amfitrió acomoda el seu hoste en una de les butaques del porxo i mana a la cambrera

que els serveixi una mica de té ben calentet.)

SENYOR RIC.— Suposo que haurà vingut per l'anunci, no?

(L'home comença a plorar una altra vegada.)

SENYOR RIC.— Però home, no es posi així, les coses es solucionen parlant. Expliqui'm

el que li passa, ja veurà com es sent molt millor.

(L'home ploraner es tranquil·litza.)

HOME PLORANER.— Doncs miri, jo tenia un amic a qui coneixia des de ben petit. Érem

com carn i ungla, inseparables! Ens vam criar junts i sempre havíem romàs junts... fins ara.

Vam tenir la mala sort d'enamorar-nos de la mateixa dona, i en comptes de deixar-la estar

per preservar la nostra amistat, tots dos vam provar de conquerir-la i, és clar, vostè haurà

sentit a dir allò de "a l'amor i a la guerra tot s'hi val", doncs bé, nosaltres ens ho vam

prendre al peu de la lletra. Ens vam fer les jugades més brutes, per tal d'aconseguir l'amor

de la Maria. Tots dos sabíem que només un ocuparia el seu cor, i aquest un no vaig ser jo.

El meu amic es va quedar amb la noia i mai més hem tornat a parlar. (Fa un sospir.)

SENYOR RIC.— Vaja!, quina mala sort... (Es grata el clatell.) Però encara no sé que té a

veure això amb la seva visita.

HOME PLORANER.— Jo he perdut un amic, i l'anunci deia que s'havia trobat una cosa

molt important. Per a mi la seva amistat ho és, per això vaig decidir venir aquí.

SENYOR RIC (Al públic).— El vaig convidar a estar-se a casa aquella nit, plovia i la seva

llar era lluny d'aquí. Vam estar-nos fins a l'alba parlant, explicant-nos les nostres aventures.

Quan el sol ja es feia notar, ell va marxar a treballar. Però no va ser la última vegada que el

vaig veure. Venia cada vespre a visitar-me i jo el rebia encantat, era un home molt

agradable, amb el qual es podia parlar de tot. A vegades recordava alguna etapa fosca de

la seva vida i es posava a plorar, però li passava aviat. Un d'aquells vespres, l'home ploraner

va decidir que aquella seria la seva darrera visita.

HOME PLORANER.— Ja l'he trobat!!

SENYOR RIC.— Què dius?

HOME PLORANER.— Que ja he trobat el que vaig venir a buscar fa un any

SENYOR RIC.— T'has retrobat amb el teu amic? (Fa cara de sorpresa.)

HOME PLORANER (S'apropa al senyor ric i li pica les espatlles.).— No, però per fi he

trobat l'amistat. Tu, tu ets un veritable amic. M'has escoltat i m'has fet passar unes

estones inoblidables aquí, al teu meravellós jardí. Gràcies per tot el que m'has donat fins

ara, amic meu.(Els dos s'abracen.)

SENYOR RIC.— No has de donar-me-les, tu ets el meu millor amic, i jo tinc cura dels

meus amics així com tinc cura de les plantes del meu jardí.

HOME PLORANER (Té llàgrimes als ulls.).— Ara me n'he d'anar...

SENYOR RIC.— Molt bé, t'espero demà a l'hora de sempre. (Somriu.)

HOME PLORANER.— No, vull dir que me n'he d'anar... per sempre

SENYOR RIC.— Però...

HOME PLORANER.— Jo he trobat el que buscava, no s'ha d'abusar de les oportunitats

que presenta la vida. No et preocupis per la nostra amistat, continuarà sent tan forta com

sempre, perquè tu i jo la cultivarem en la distància com si una planta fos. (Les llàgrimes

vessen dels seus ulls.) Fins sempre amic meu.

SENYOR RIC.— Fins sempre. (Al públic.) I així com ell plorava, vaig plorar jo també.

Perquè, per estrany que sembli, cada visitant ha deixat una mica de la seva essència a

dins meu. Unes essències que en el seu moment vaig plantar i de les quals tinc cura al

gran jardí del meu cor.

 

Noelia Lorenzo (4t d'ESO)