Jaume P. Sayrach

Entrevista i qüestionari a Jaume P. Sayrach

L'entrevista

—Jaume P. Sayrach... ¿la “P” del seu nom de què ve?

—P de Patrici, un es diu Josep Maria, jo em dic Jaume Patrici.

—I Sayrach?

—Sayrach ve de França, San Sayrach, Sánchez, és el mateix.

—Per què va fundar Fòrum Grama?

—Perquè vam fundar Fòrum Grama... Bé, és com una continuació de la revista Grama, és a dir, jo vaig fundar Grama perquè a Santa Coloma no hi havia cap veu pública o col·lectiva per expressar les inquietuds de la població, i Grama va ser la veu de la població que lluitava per la democràcia. Ara hi ha democràcia però faltava el que era allò, una plataforma que servís per a les persones que volen parlar de les coses, no necessàriament a partir d’una religió o d’un partit polític, una plataforma oberta i general, per això vam dir Fòrum, que vol dir “plaça oberta”, diguem-ne per recordar que és la mateixa línia d’una revista independent.

—I quan la va fundar?

—Fa quatre anys. Bé, vam començar amb “El Punt”, amb el diari “El Punt”, vam ressuscitar la revista Grama, ens ho van demanar ells, i va durar un any, però no ens enteníem gaire amb El Punt perquè ells eren un diari de notícies i nosaltres volíem fer una revista de pensament, de reflexió, de diàleg...

—D’una manera més filosòfica, no?

—Filosòfic o humanista, més que filosòfic, humanista o social, parlar de temes en profunditat, no un diari, sinó una revista mensual, al màxim setmanal, tractant temes, no per l’actualitat immediata del dia a dia sinó per la importància que tenen actualment.

—I com influeix en la societat de Santa Coloma?

—El Fòrum Grama? És molt difícil parlar de la influència, perquè és una revista molt petita, una revista amb pocs subscriptors, amb poques ajudes, i no saps mai. Una revista és una mica com un llum: tu encens una bombeta i et sembla que només il·lumina casa teva, però aquella llum es pot veure de molt lluny, de molt lluny, llavors nosaltres no sabem si influeix o no, una revista de pensament que parla dels temes actuals i dels temes de la ciutat: influeix?, no influeix? No ho sé, hauran de dir-ho els historiadors d’aquí a un temps.

—A mi sí, a mi si que m’ha influït.

—A tu t’ha influït?

—A mi sí.

—Doncs me’n alegro.

—Sí, sobretot els articles de l’Agustina Rico...

—Bé, jo suposo... les persones que m’han parlat diuen que és una revista que els xoca, que la llegeixen de la primera plana a l’última i que troben temes molt interessants perquè hi ha notícies de la ciutat però també hi ha temes de reflexió, els que fem l’Eugeni Madueño, la Laura Casas Bianchi, la Loli Palomo, jo..., són temes interessants dels que hi ha a les “Taules Rodones”: hi ha les entrevistes amb Instituts, aquesta entrevista que hem fet avui amb aquestes nenes magrebines, doncs, al que ho llegeix li sorprenen aquests temes, no els troba normalment, jo suposo que influeix, però és un camí molt lent.

—A quin reportatge li té més estima dels que ha fet?

—Dels meus?

—Tant dels seus com dels seus col·laboradors.

—Jo sóc un home que m’enamoro molt fàcilment de tot i de tothom, llavors, aquests reportatges que fa l’Odei els trobo preciosos, reportatges petits. En va fer un amb el que diuen El Ruiseñor del Singuerlín, un barrendero, un escombraire que canta. Em va agradar moltíssim l’últim que va fer amb la nena aquesta que aprèn dansa, és un reportatge molt humà, molt bonic, em va agradar molt, però, per exemple, els articles de l’Eugeni Madueño, m’encanten, els trobo fantàstics, o les històries que fa l’Albert Noguera sobre els barris, la història de Santa Coloma, La Balldovina, Sant Jeroni de la Murtra, m’agraden moltíssim, o sigui, de cada revista m’agrada tot. Trobo molt bonics els articles de la Laura, els articles del Juanjo sobre literatura..., tots m’agraden, tots.

—I algun col·laborador a qui li tingui més estima?

—Home, jo me’ls estimo a tots molt, són com germans petits meus, me’ls aprecio molt, ja els havia tingut a Grama, i ara són grans periodistes com l’Eugeni Madueño o un gran fotògraf com el Pedro Madueño, doncs, aquí ho veig igual, et podria parlar de l’Alba, que ara ja treballa a la televisió amb el Cuní, doncs me l’aprecio molt l’Alba Gómez, que està en la revista des de el primer número, o l’última en arribar que ha estat l’Odei, també me l’aprecio molt, o l’Albert Noguera. A tots me’ls aprecio molt perquè formen part de mi, diguem que la revista no la faig jo, la fem tots, i a vegades l’article que em faria il·lusió a mi, m’agrada encara més que ho facin ells, llavors som com un equip, un veritable equip, d’amistat.

—El problema dels immigrants a Santa Coloma, com el veu?

—Home, el veig com el vaig veure fa trenta anys, una mica més difícil, però fa trenta anys, quan jo vaig venir a Santa Coloma, fa trenta-cinc anys la immigració andalusa era enorme, enorme, a Santa Coloma li deien la “sisena o la setena província andalusa”. Jo a Santa Coloma vaig viure al Fondo, allà hi havia una botiga de dues germanes catalanes que havien vingut aquí dels Pirineus, d’un poblet que es diu la Pobleta de Bellvei, de la Vallfosca. Elles eren “las extranjeras, las forasteras, las catalanas” i era molt difícil la immigració aquí, no tenien res, a més, la gent vivia rellogada, sense treball, i ara al cap de trenta anys són ciutadans de ple dret, totalment integrats a Santa Coloma. Doncs els magrebins, els pakistanesos, les setanta-dues ètnies que estan arribant aquí , n’hi ha setanta-dos països, d’aquí  vint, trenta anys, seran catalans i seran ciutadans colomencs com nosaltres, doncs ja has vist avui, aquestes nenes que són del Magrib, parlaven català i s’estimen  Catalunya, amb els seus costums, amb la seva religió. Ara serà més difícil, perquè parlen una llengua molt diferent que és l’àrab, llavors és més difícil per nosaltres parlar amb ells, el que passa és que ells aprendran el català i el castellà, després tenen una religió que és molt forta i que els marca molt, com has vist en aquella noia, que portava el mocador, per exemple, totes m’han fet un petó menys ella perquè la seva religió no li permet. És més difícil, però a la llarga, la convivència, el tu a tu, l’amistat i sobretot l’escola ajudaran. Aquests nens i nenes, els fills dels que venen, aniran tots a l’escola, els magrebins, els xinesos, els paquistanís, els negres, tots aniran a l’escola i la gent es fa amb ella, i la gent aprèn els costums, per tant és un problema llarg però s’integraran, i d’altra banda és una riquesa enorme perquè ens porten gens nova, gent jove, gent forta, gent treballadora i noves cultures. Aprendrem a conèixer el Magrib, coses de la Xina, del Japó, de la Índia; és una meravella.

—Segons vostè de mica en mica aconseguirem que tan sols hi hagi una sola ètnia, no?

—Sí, hi haurà una barreja, serem una mica menys blancs i ells seran una mica menys negrets, ens anirem barrejant, serem una mica menys catalans a l’antiga i serem una mica més europeus i mundials, és el canvi, ens anem adaptant tots, és la mútua influència. El que ens importa és anar cap a el futur, sense baralles, sense que la gent hagi de patir tant, perquè la gent que arriba ha de patir massa, massa... Hauríem de evitar-ho això.

—Què és fa a Santa Coloma i al món per solucionar tot aquest problema dels immigrants?

—Poc, es fa molt poc, perquè en el món predomina l’interès econòmic. Les multinacionals, que estan en mans d’una minoria de gent, tenen un poder immens perquè dominen els mitjans de comunicació, llavors, sense que ens adonem, ens dicten el que hem de menjar, el que hem de vestir, com hem de viure, i llavors aquestes potències fan que els països rics cada cop tinguin més coses per satisfer-se: cada vegada tenim més diners, cada vegada tenim més capritxos, estem comprant molts aparells, molts cotxes, podem viatjar molt, tenir una segona casa per anar a passar l’estiu i com més tenim més ens despengem de la gent necessitada. Les grans multinacionals el que fan és explotar el Tercer Món i fer molts diners, ens en donen una part a nosaltres, llavors el món ric viu satisfet i el que està satisfet no pensa en els que no estan satisfets. Sí que hi ha minories, hi ha un jovent fantàstic que va a les ONG i que es mouen en coses per igualar el món, però és una lluita molt difícil perquè el diner es poderossíssim i domina molt i llavors es fa poc. Jo espero que sorgeixin idees noves, sobretot idees. La victòria del món ha de ser el pensament, hi ha d’haver un pensament que lluiti per la igualtat i per la justícia i que creï consciència de la injustícia tremenda d’aquest món. Per això s’estan fent aquests moviments anti-globalització, que són per canviar el sistema, per un món que no estigui dominat pel diner sinó pel benefici de l’ésser humà, per viure bé, que tots podríem viure molt bé.

—Espanya, esquerra, dreta o centre?

—Jo sóc un home d’esquerres, si per esquerres s’entén la justícia social i la igualtat. Una cosa és que sigui d’esquerres, si això són les esquerres, i una altra és el que passa, que a la pràctica els partits de dretes i d’esquerres s’igualen molt. Hi ha partits que es diuen “d’esquerres” però entre ells, les esquerres piloten entorn de l’interès econòmic, com per exemple a Barcelona: qui mana a Barcelona, no és l’esquerra socialista, són les grans constructores nord-americanes que imposen el model de ciutat americana, tot i que l’esquerra sempre té una certa sensibilitat millor que la dreta però és relatiu. Tu vas a Rússia, a la Rússia comunista o a la  Xina comunista i l’esquerra va ser horrorosa, va aixafar la persona humana,  per tant, jo més que “dreta o esquerra” diria ser humanista, llavors si això se’n diu “esquerres”, jo sóc d’esquerres. Ara, dins del panorama polític d’Espanya i de Catalunya, sí jo voto esquerra, voto Iniciativa, perquè és dins de tots el que està més pròxim als valors que jo defenso. Però jo sóc més que un partit, la meva vida no queda com dins d’una religió o dins d’un partit, jo sóc cristià però ho sóc més que l’Església, sóc comunista però ho sóc més que el partit, jo diria que per damunt de ser d’una església o d’un partit has de ser una persona humana i per damunt de tot no està el partit ni la religió sinó la persona, el primer de tot és l’home i la dona, el noi i la noia, el nen i la nena, més que qualsevol religió o que qualsevol partit. Això hauria de ser l’autèntica esquerra. Diuen: “el partit, primer és el partit; l’església, primer és l’església”, però el primer és la persona,  és la gran revolucionadora de tot.

—Tant de bo tothom fos així, tant de bo.

—Ah, no! Jo soc així, tu pots ser-ho també, ningú m’impedeix a mi ser un home, que per damunt de tot és la persona, vull dir, els partits no son així, tu pots ser d’un partit i viure això, les esglésies no són així, tu pots ser d’una església i viure això, l’ateisme no és així, tu pots ser un ateu i viure això. És la persona qui ha de dir “jo, per damunt de tot soc humà”. Que em treuen del partit, que em treguin; que em treuen de l’església, que em treguin; que em treuen d’un “enchufe”, que em treguin. El que passa és que costa, si tu ets persona i per damunt de tot creus en la persona, et trauran de molts llocs, però a això hi has de estar exposat i a més ha de ser un orgull teu, ser un home lliure, totalment lliure.

—Home, jo per ara penso així.

—Doncs conserva-ho, el que passa és que després has de trobar espais per treballar i de la mateixa manera que necessites un treball per guanyar-te la vida va bé tenir un partit per fer accions, tenir una església, o tenir un grup de teòsofs o d’ateus per treballar, però tu ets més que allà on et fiques. Jo puc treballar vuit hores en una empresa, però soc més que l’empresa, necessito estar en una empresa, perquè haig de guanyar diners, jo puc entrar en una església, però sóc més que aquella congregació, i el mateix el partit, sóc més que aquell partit, i quan els meus “jefes” diuen unes coses que em semblen estretes, jo dic “no senyor, per aquí no passo”, si em volen treure que em treguin, perquè el que mai renunciaria és a valorar la persona com l’únic important en aquest món. La persona humana i la natura, eh? Perquè això va dintre de la persona, diríem la naturalesa, el paisatge, els arbres, els animals... El que val és allò que existeix, no podem atemptar contra un bosc o contra uns animals, contra uns ocells, és sagrat això, per això crec en Déu, i Déu  em fa creure en aquestes coses, això és el que és Déu, la meva religió és el món, no l’església ni el partit, el món: tu, l’ocell, l’arbre, això és el que val, això és el diví, la vida és l’únic que val en el món, la vida, tot l’altre és secundari.

—Convenci als mossens, si us plau.

—No hi estàs d’acord, amb això?

—Sí, per això dic que convenci als capellans.

—Als capellans, als polítics, i als pares, i a les mares, i als nuvis, i a les núvies, a tothom, a tothom.

—És veritat, tens raó. Aquest home té una saviesa immensa, eh? (cap a l’Odei, una reportera de Fòrum-Grama).

—No, és haver elaborat el pensament al llarg d’uns quants anys. Molt bé, continua.

—Què opina del PHN amb això del Delta de l’Ebre?

—Home, el conec poc, però a mi em fa por i pena, perquè jo hi he anat molt pels Pirineus i em fa molta pena quan arribes a Salt o arribes als poblets dels Pirineus, a poca distància dels ponts els rius ja baixen secs, agafen l’aigua per a les centrals elèctriques. Llavors, jo penso que s’abusava de la natura ja abans del Pla Hidrològic. Doncs imaginem-nos quan robin mil hectòmetres d’aigua cada segon, em fa molta por, jo crec que no s’ha de fer. A més, per què agafaran l’aigua? Per fer camps de golf, per exportar l’agricultura d’Almeria, de Múrcia. Hi ha altres camins. Primer s’hauria de canviar la cultura de l’aigua, l’aigua per viure i per cultivar la natura, però no per fer milions i milions les grans empreses, és millor viure tranquils amb menys diners salvant la natura que explotar la natura i tornar-la tísica, i si tant es necessita aigua, tenim el riu Roine, el Ródano, i tenim el mar, doncs gastem diners per treure aigua del mar i fem-la que no sigui salada. Per tant, jo en principi estic totalment en contra del PHN i de fet, la gent de l’Ebre hi està en contra i la gent de l’Aragó hi està en contra, vol dir que alguna cosa hi ha de dolenta. Un cop més les grans empreses i les grans multinacionals volen fer el gran negoci.

—I a més que el delta desapareixerà i la forma aquesta de ganxo...

—Es salarà més, baixaran les aigües, es farà malbé...  No pot ser això.

—PNV, EA, PP..., que se’n farà al País Basc de tot això?

—Home, jo veig que al País Basc tenen un problema molt greu, que és un poble que vol ser autònom o independent o lliure i arrossega molts anys d’imposició espanyola, espanyolista, i que amb el govern de l’Aznar aquest problema s’ha aguditzat al màxim. Llavors un nacionalisme estatal poderossíssim que és el de l’Aznar està ridiculitzant i imposant-se al nacionalisme petit i legítim dels bascos. Això dóna motius a ETA per estar molt més encabritada,  ETA està fora de sí, forassenyada, ha perdut el seny i actua d’una manera desesperada, però, alhora, no es pot resoldre tal i com ho planteja el govern espanyol i si ara fan aquesta campanya tan forta contra el PNB i guanyés el PP, el problema basc s’aguditzarà molt més, que és el que vol l’ETA, em sembla a mi: “Cuanto peor, mejor”, perquè com més malament va el riu més en pots treure profit però això és gravíssim.

—Ara, una miqueta d’esport. Seria just què el Madrid guanyés la Lliga i el Barça tan sols la UEFA?

—Home, en l’esport no hi ha justícia, és un joc, home. Injustícia seria si fos veritat que afavoreixen en l’un o en l’altre o si fos veritat que s’afavoreix la venda del camp del Madrid, això no seria just, però l’esport en si és un joc i si juguen bé, juguen bé i si juguen malament, malament, i el Barça ho ha fet molt malament, a més van fer la fase fatídica de les eleccions quan havien de canviar els jugadors i a sobre va sortir el Gaspart, per tant, el Barça té guanyada la derrota però pels seus propis mèrits, no per culpa del Madrid i no per injustícia, sinó per fer-ho molt malament, ho fa molt malament el Barça. Si encara no sabem qui juga, si canvien els jugadors cada dos per tres, van deixar perdre al Figo, que era el millor que tenia, doncs això la culpa no és del Madrid, és del Barça, que ho ha fet molt malament.

—Una pregunta política que se m’ha oblidat de fer-li: el PP hauria de fer la “Contra-reforma educativa” o s’hauria de quedar com està?

—Jo no la conec gaire però els amics del Casal del Mestre creuen que s’hauria de fer però amb més ajuts econòmics, que estan molt bé les idees però si no hi ha diners es queden a mig camí, això d’una banda, perquè resulta que falten professors, les escoles són més difícils perquè vénen immigrants que no parlen el català o el castellà i que no estan aclimatats i es necessiten més professors i més aules per fer això i més mitjans tècnics i d’altra banda, aquí hi ha una injustícia, perquè l’escola privada fa l’orni, no agafen immigrants, no agafen nens rebotats d’escoles, llavors a l’escola pública hi cau tothom: gent amb ganes d’estudiar i gent que no té ganes d’estudiar, llavors és molt difícil, per tant la reforma està bé, però a la pràctica camina per un camí impracticable. És canvia el camí a la reforma per seguir endavant, penso jo, molt tímidament perquè no ho conec gaire.

—Com veu la Sta. Coloma de quan va arribar i la d’ara?

—Home, un canvi sensacional, la Santa Coloma aquella era una merda absoluta i total, suburbi horrorós, sense carrers asfaltats, clavegueres que anaven a cel obert, vivendes pobríssimes, nens sense escola i sense sanitat i sense transport, amb molts pocs arbres, i la Santa Coloma actual amb aquests carrers bonics..., s’han fet places, parcs, molts arbres, equipaments, ha canviat, des del punt de vista físic i material. Santa Coloma ha canviat molt. Des del punt de vista de l’humanisme, ha perdut molta solidaritat, molta lluita, i la gent s’ha tornat molt individualista, però això no és per culpa de Santa Coloma, això és la societat moderna.

—Canviaria alguna cosa de la Santa Coloma d’abans?

—Quasi bé tot, hem canviat quasi bé tot. He sigut director d’urbanisme de l’Ajuntament i Director del Pla Estratègic, hem canviat molt, el que passa que algunes coses les hauria conservat de la d’abans, el Poble Antic, el casc antic, algun edifici, alguna masia i algun carrer per conservar el to de poble antic.

—I de la d’ara?

—La gent. Treballaria molt en fer que la gent fos molt més cívica i més ciutadana, més preocupada per les coses col·lectives, més solidària, més oberta, més culta. La gent ara té més cotxes, té més cases, té més benestar però dubto que tingui cultura en el sentit de saviesa profunda, això és el que canviaria.

EL QÜESTIONARI (EN DUES PARAULES...)

M’agrada...: M’agrada molt la natura, m’agrada molt el paisatge, m’agrada molt tot el que és bonic.

Odio...: Odio la mentida i la deshonestedat.

Mataria per...: Jo no mataria per res, per ningú, em costa matar una mosca o un animalet que em fa nosa, em costa matar-lo, però no mataria per res, la vida és el més gran que hi ha al món.

Un llibre: La Odissea, El Quixot i les obres de Sófocles, i la Divina Comèdia.

Un escriptor: Shakespeare.

Un personatge: Joan XXIII, Sant Fancesc d’Assís, Che Guevara.

Un tipus de música: Bach.

Un disc: Rèquiem de Mozart.

Un grup i cançó: Veles e vents de Raimon, Aida Sanique, Rita Pavone

Un film: Viatge per l’amor i la mort , John Houston i La paraula (Ordet) de Carl Dreyer.

Un director: Bertolucci.

Un actor: Robert Redford

Un programa de TV: La retransmissió dels partits del Barça.

El meu millor moment va ser...: Quan vaig néixer.

El meu pitjor moment...: No en tinc de pitjors moments.

Sí a...: A l’alegria, la felicitat.

No a...: A l’odi i a la tristesa.

Entrevista i qüestionari realitzats per Siro Perales (4t d’ESO)

[Aquesta entrevista va estar publicada al núm. 4 de la revista Sota el cel del Puig,maig de 2001.]