El poeta Màrius Sampere
Presentació de Màrius Sampere
Agustina Rico Villoria
IES Puig Castellar
Ja fa molts anys, a Santa Coloma hi havia un fotògraf que retratava casaments, nens i nenes de primera comunió, xicots que feien el soldat, grups familiars per al carnet de família nombrosa... Era un home molt ros, de celles espesses i amb els ulls molt blaus, que semblava suec o alemany. El que molt pocs sabien és que aquell fotògraf de Can Cabacés, que era el nom de l’estudi, que es passava el dia entre fotos de carnet i retrats per enviar al nòvio o al “pueblo”, era poeta. I un poeta dels bons, que havia obtingut el premi Carles Riba –el més prestigiós en poesia catalana- l’any 1963 amb L’home i el límit.
Després d’aquell llibre, vingueren d’altres i també nous premis fins que aquests darrers anys, l’obra de Màrius Sampere ha estat reconeguda com una de les més sòlides entre els poetes catalans vius. El seu mestratge és indiscutible i molts joves poetes el reconeixen com a influència i guia. Els seus darrers reculls de poemes Les imminències i Jerarquies han estat guardonats respectivament amb els premis Ciutat de Barcelona 2002 i Premi Internacional de Poesia Laureà Mela 2003. Com a reconeixement a la seva trajectòria artística, ha rebut el Premi Nacional de Literatura 2003 concedit per la Generalitat de Catalunya.
En el cim de la seva creació, Màrius Sampere ens visita, visita novament “el seu poble”, l’escenari que emmarca alguns dels seus poemes. Com que ens hem trobat per parlar de poesia i ensenyament em sembla oportú d’esmentar la dedicatòria que em va fer al seu llibre Poemes de baixa freqüència. Era l’any 1982 i aquell llibre on apareixien el riu Besòs, la muntanya el Sanatori de l’Esperit Sant i d’altres escenes ciutadanes m’havia servit en diverses ocasions per fer uns dictats diferents. Així li ho vaig dir, i la dedicatòria no pot ser més avinent per unir poesia i escola, i també per copsar el tarannà del poeta i de l’home. Diu :
“Un dia vas dir-me que aquest llibre el feies servir a l’escola. Només et demano una cosa: que no renyis ningú per culpa meva.”
Miquel Martí i Pol
Aquest mes de novembre ha mort el poeta Miquel Martí i Pol, un autor molt estimat i el poeta més llegit actualment en llengua catalana. D’ell s’ha dit que era un poeta “de vida i obra”, com en els llibres de text, perquè totes dues formaven una unitat i totes dues han influït en el respecte i en l’estimació que molta gent sent per la seva figura.
La seva vida ha estat molt difícil. Va començar a treballar als catorze anys a la fàbrica del seu poble, Roda de Ter (a prop de Vic) i la seva formació se la va haver de procurar llegint i també conversant amb amics seus que estudiaven i que escrivien des de molt joves, com ell. De jove va estar malalt de tuberculosi i va haver de fer repòs tot un any, que aprofità per llegir. Es va casar i va tenir fills, i continuà treballant a la fàbrica i escrivint. També li agradava fer lletres de cançons i tocar la guitarra. D’altra banda, sempre es va preocupar pels problemes socials i polítics tant com a treballador, com a català i com a demòcrata. Cap als quaranta anys se li va declarar una malaltia que el va anar paralitzant fins deixar-lo gairebé sense moviment i cada cop amb menys parla. Però va seguir fent poesia fins al final, com una necessitat per crear i per comunicar-se. Sempre que podia físicament, rebia visites, fins i tot els nens de les escoles de la seva comarca han anat a casa seva en petits grups per mostrar-li els treballs inspirats en la seva poesia.
“Poeta de poble i poeta del poble” és com se l’ha anomenat. Martí i Pol tracta els temes universals de la poesia: l’amor, la mort, la influència de la natura... Malgrat haver tocat en les seves obres la vivència de la malaltia i la presència molt sentida de la mort, no s’ha refugiat en aquests temes que el toquen més de prop ni és un poeta trist. És un poeta que canta la vida i l’esperança i que no oblida mai el sentiment col·lectiu, la visió sobre el present i sobre el futur del país i allò que ens afecta com a grup. Ha escrit poesia social i poesia intimista. És un poeta de vegades senzill i altres vegades complex, encara que en la seva obra abunden els poemes força entenedors. Aquesta claredat expressiva ha fet que moltes persones se sentin identificades amb la seva obra i que a la vegada admirin la seva personalitat, de lluitador fins al final. El cantant Lluís Llach ha posat música a alguns dels seus poemes (Suite de Parlavà, Germanies), fet que ha contribuït a popularitzar-lo més. Miquel Martí i Pol és un poeta molt llegit i molt citat en actes de diferents tipus (casaments, enterraments, parlaments polítics, etc.), això fa que una generació molt àmplia s’hagi identificat amb els seus poemes i que la seva mort hagi estat molt sentida a nivell popular.
Fa molts anys, el 1980, un grup de Santa Coloma el vam anar a visitar. El seu llibre Estimada Marta havia estat rècord de vendes –doble rècord si pensem que la poesia sempre és molt minoritària- . Ell ens va rebre amb l’afecte amb què rebia tothom, amb els ulls brillants i amb una gran sorpresa en saber que havíem llegit els seus llibres i ens emocionaven les seves paraules. Malgrat que escrivia molt a poc a poc, a tots ens va escriure una dedicatòria molt afectuosa. Se sentia ell el premiat per les visites que rebia i transmetia l’afecte que he dit i una enorme esperança en la vida.
Deixa que els mots conservin el misteri
del seu origen, per impur que sigui;
però salva’ls si pots de la feixuga
servitud que els sotmet a gratuïtes
verbositats, a incerts malabarismes.
L’essencial es diu amb senzillesa.
El poema, que sigui l’aire en què
cada mot, exaltant-se, recuperi
la plenitud, l’esclat, la fantasia.
Encara tu
Encara tu rere el verd de les fulles
que ja taca algun groc incipient.
Tot envelleix i mor per renovar-se
i aquest inici de tardor confirma
la perfecta harmonia de les coses.
Encara tu, suau, acollidora,
i els teus ulls expectants que em descobreixen
un món d’inesperada esplendidesa.
Salveu-me els ulls
Salveu-me els ulls quan ja o em quedi res.
salveu-me la mirada; que no s perdi.
Tota altra cosa em doldrà menys, potser
perquè dels ulls me’n ve la poca vida
que encara em resta, i és pels ulls que visc
adossat a un gran mur que s’enderroca.
Pels ulls conec, i estimo, i crec, i sé,
i puc sentir i tocar i escriure i créixer
(...)
Pels ulls puc sortir enfora i beure llum
I engolir món i estimar les donzelles,
Desfermar el vent i aquietar la mar,
Colrar-me amb sol i amarar-me de pluja.
Salveu-me els ulls quan ja no em quedi res.
Viuré, bo i mort, només en la mirada.