Aprendre a llegir i entendre poesia

Aprendre a llegir i entendre poesia

Rodolfo del Hoyo, escriptor

En el document de presentació d’aquestes jornades de debat sobre poesia i educació es donen unes dades força optimistes sobre el nombre d’activitats que es fan als centres docents al voltant de la poesia i sobre el nombre de professors i alumnes que l’escriuen. Aquestes dades no concorden gaire amb una realitat de marginació de la lectura de poesia, no ja entre els joves, sinó també entre la població en general. Crec que és molt bo i positiu fer concursos de poesia, jocs florals, organitzar lectures o assistir a lectures, però tot plegat ha d’anar acompanyat d’un programa d’aprenentatge de llegir i entendre poesia. Em refereixo a programes d’aprenentatge permanents, que formin part del currículum escolar, perquè les experiències que es puguin explicar en aquestes jornades no deixen de ser casos excepcionals.

 
Hi ha poetes populars con Miquel Martí i Pol, que ens acaba de deixar, o Vicent Andrés Estellés, que ens va deixar fa uns anys. Ells feien servir un llenguatge fàcil d’entendre per tothom, molt accessible a qualsevol persona. Però la poesia és un art i com a tal té estils i moviments estètics molt diversos. Molts poetes no es poden entendre si el lector no té una formació específica. Malgrat això, no cal ser una persona molt culta per entendre l’obra de la majoria d’aquests poetes. No cal saber mitologia, filosofia o mística ni haver llegit poesia de tots els temps. No. Només cal que totes les persones, des de la primera infància, rebin una formació específica durant l’ensenyament obligatori. Si fem això, la poesia rebrà, segurament, una bona allau de lectors.

 
Ara voldria dibuixar un panorama, potser una mica pessimista, però fet amb el noble interès de contrarestar opinions i enriquir el debat que no s’ha de quedar en aquestes jornades perquè si tot queda aquí, no haurem avançat gaire. No sóc estudiós del tema, ni tampoc crític literari, ni pedagog, per això parlaré només des de la meva experiència personal per intentar analitzar aquesta realitat i fer algunes propostes.

 
El 1999 es va celebrar a Santa Coloma de Gramenet el Saló del Llibre Infantil i Juvenil. El tema del Saló era la poesia. Sota el lema “Pouem poemes” es va preparar un catàleg i una exposició. Però el catàleg que sortia era tan prim i l’exposició tan minsa, que es van haver de cercar diversos temes paral·lels o tangencials a la poesia per ampliar tant l’un com l’altra. Els temes eren el joc, la música, el conte i l’assaig. Tot i així l’exposició continuava sent tan petita que es va haver de complementar amb una altra dedicada al llibre solidari.

 
Les portes del Saló es van obrir al món educatiu. Tots els alumnes de la ciutat van portar a casa un tríptic amb la programació del Saló. A tots els centres docents i a totes les associacions de pares i mares d’alumnes va arribar el mateix tríptic. L’Ajuntament i l’Associació Colomenca de Literatura van fer un gran esforç de difusió i d’explicació del Saló dins de la comunitat educativa. Els resultats foren prou explícits: la suma de centres, més aules, més professors, més alumnes que van visitar el Saló, va ser igual a 0. Repeteixo, la suma de centres, més aules, més professors, més alumnes que van visitar el Saló, va ser igual a zero. Només durant les activitats, fora d’hores lectives, es van acostar algunes desenes de persones.

 
Tinc la sensació que l’interès per la poesia pertany només als poetes. Aquesta afirmació o, millor dit, aquesta impressió personal, cal matisar-la perquè la majoria de poetes només s’interessen per la seva poesia, i no per la poesia.

 
Continuem amb el dibuix d’aquesta realitat decebedora. He parlat abans del catàleg del Saló. L’ampliació del mateix amb títols molt vistosos com ara “la Poesia... és joc, la Poesia... és música, la Poesia... és conte, la Poesia... és màgia, de la Poesia... se’n parla!”, no era altra cosa que una selecció de títols de textos de base folklòrica i jocs de paraules com ara embarbussaments i endevinalles;  una tria de cassets i discos; una relació de contes sobre els quals es considerava que el ritme dels textos afavorien la transmissió oral; i una mostra de llibres didàctics i articles de revistes. Només en l’apartat “la Poesia... és màgia” es feia una relació de llibres de poemes. Fem-li un cop d’ull.

 
Entre totes les editorials vam aplegar cinquanta títols. Cinquanta. La majoria eren reculls temàtics (l’aigua, l’aire i la llum, les flors, els ocells, mites i somnis, poemes de les quatre estacions, les festes de tot l’any, poemes de Nadal, etc.), altres eren antologies de clàssics (Joan Maragall, Joan Alcover, Josep Carner, Miquel Costa i Llobera, Marià Manent, Guerau de Liost, Pere Quart, Maria Antònia Salvà, Joan Salvat-Papasseit, Jacint Verdaguer i Joan Vinyoli). Ben poquets eren poemaris d’autors contemporanis (Maria Beneyto, Ricard Bonmatí, Miquel Desclot, Enric Larreula, Miquel Martí i Pol, Joana Raspall i Olga Xirinacs). Set autors contemporanis, tot i que alguns, per edat com Joana Raspall, o perquè han traspassat, con Miquel Martí i Pol, podrien ser considerats com a clàssics contemporanis.

 
Podem concloure que aquesta realitat és ben trista, sobre tot perquè en els quatre anys que han passat no s’han afegit gaires autors i títols a la nòmina poètica.

 
En aquell moment em va semblar que si no havia títols és perquè no havia autors que es dediquessin a la poesia per a infants i joves. Per això, ja que sóc poeta, vaig parlar amb una assessora literària que treballa en l’àmbit de la literatura infantil i juvenil sobre un projecte de llibre de poemes per a infants. Em va dir que no m’amoïnés perquè no havia cap editorial interessada a publicar poesia.

 
Si les editorials especialitzades en llibres de text que tenen col·leccions de llibres de lectura no publiquen poesia, és perquè la poesia no es llegeix als centres docents. Hem de tenir en compte que aquestes editorials tenen una xarxa de comercials que visiten els centres, que promocionen els llibres directament al centres i que sovint també els venen directament. Amb una xarxa comercial tan potent, la poesia no ha trobat un forat per fer-se sentir. Alguna cosa passa. Potser la poesia no s’ensenya a les aules de forma adequada. El cert és que no tinc dades per parlar del tema, només la meva experiència com a estudiant, una experiència llunyana perduda en els records infantils de la nit fosca del franquisme. Recordo que l’estudi de la poesia era l’estudi de la mètrica i d’un llistat de títols i autors, només castellans, i res més. Vaig aprendre més poesia en l’assignatura de declamació, avui en estat fòssil, on havia de memoritzar poemes de Becquer i d’Espronceda, que en l’assignatura de Literatura on només aprenia a comptar síl·labes i el nom de les estrofes en funció del nombre de versos, de síl·labes i del tipus de rima.

 
No sé com s’ensenya avui la poesia, però penso que cal un programa d’estudis des de la primera infància fins el final de la secundària, tal com es fa amb la música i amb les arts plàstiques i visuals. Perquè la poesia no és la mètrica, o no és només la mètrica, perquè no tothom qui ordena paraules en forma de vers pot anomenar-se poeta, perquè la poesia és imatge feta amb paraules, perquè la poesia és ritme, perquè la poesia és el moviment interior de l’esperit del poeta, perquè en la poesia el mot s’inaugura amb un nou significat cada cop que el poeta l’escriu, cada cop que un lector el llegeix, per això i per moltes altres coses que no cabrien en un llibre com ara que la poesia és una conducta humana, que la poesia és una manifestació de la condició humana, que la poesia és un joc iniciàtic, un laberint del coneixement, el coneixement mateix, la veritat contradictòria de l’ésser humà, i així podríem seguir amb un perquè, i un altre perquè sense parar, per això la poesia necessita ser explicada des de la primera infància.

 
Avui dia un infant de tres anys ja comença a practicar amb els colors, amb el fang, amb les textures de materials plàstics i tota mena de pintures, comença a aprendre cançons i petits poemes de Nadal o de tardor. A poc a poc a poc les arts plàstiques i visuals i també la música van prenent una dimensió cada cop més gran mentre que la poesia continua pel camí de les cançons i dels versets estacionals.  Un nen de set o vuit anys pot acceptar fàcilment un quadre abstracte o surrealista o puntillista o cubista, perquè se li ha ensenyat a treballar amb els colors, amb materials diversos i textures diverses, amb la composició dels espais i la descomposició de les formes, però no entendrà determinades metàfores poètiques perquè no se li ha ensenyat que la paraula també és imatge. I ja de més gran, no podrà entendre la poesia surrealista o simbolista o del silenci, perquè ningú no li haurà ensenyat aquests moviments literaris i menys encara, a descobrir dins de cada llibre les claus que ens acosta a l’ànima del seu creador.

 
Ja he dit que no sóc pedagog, ni professor, ni crític, ni filòleg, per això intentaré explicar-me amb la mateixa poesia parlant de dos poetes que per a mi són dos grans mestres: Lluís Solà i Màrius Sampere.

 
Parlem, per exemple, de la soledat. Com a membre de jurats literaris i com a convidat en alguns d’aquests jocs florals que es fan en alguns centres docents, he pogut llegir centenars de poemes que parlen de la soledat de l’autor davant del fracàs amorós. La majoria d’aquests poemes només diuen que aquella persona està sola o es troba sola i que aquesta solitud la colpeix. Però una obra d’art pren valor quan esdevé universal i esdevé universal quan té el poder d’emocionar a persones diverses que no tenen res a veure amb l’experiència que ha mogut al creador. En el llibre Els camins invisibles, de Lluís Solà, publicat en el segon volum de la seva obra poètica sota el títol global “L’arbre constant” (Proa, Barcelona, 2003), hi ha un poema en prosa, el número XX, on al final llegim el següent: “I al vespre, quan arribava a l’hostal, i s’asseia fatigat davant de la taula, davant del ganivet, del got i del pa inflat i daurat, llavors el silenci entrava al tall del ganivet, s’encastava a la transparència del got i s’enfonsava en els gorgs del pa. El silenci s’ajeia al dedins de les coses. I respirava.”  En aquest poema, que no pot ser analitzat sota la llum de la mètrica, el lector pot veure la soledat, gairebé pot tocar i olorar la soledat. No cal conèixer el poeta, ni saber exactament de què ens parla. Llegint aquest poema podem projectar aquella imatge desolada sobre la nostra pròpia experiència i emocionar-nos amb un sentiment segurament molt diferent del que va commoure l’ànima del poeta. Aquest sentiment, amb el qual ens podem identificar, ens ajuda a entendre’ns. Llegint un poema podem entendre coses que ens passen i que no sabem explicar i que, potser després de llegir el poema tampoc no sabrem explicar, però ens haurà commogut, ens haurà alimentat l’esperit, ens haurà aportat tal vegada calma, tal vegada ràbia, ens haurà ajudat a formar-nos com a persones.

 
El poema de Màrius Sampere es titula Un dia vaig escriure. Va ser publicat en el llibre La cançó de la metamorfosi (Columna, Barcelona, 1995). Ha estat recollit en l’antologia Si no fos en secret (Proa, Barcelona, 1999).

 
Un dia vaig escriure que fer poesia

consistia talment a preguntar

a cada nom quin altre nom  volia per a ell: et dius

enyor, ¿no  et vols pas dir pressentiment o cuc?, la pluja

és el teu nom, ¿vols dir-te llàgrima? D’això

fa molt de temps i els noms no van respondre mai,

deu ser que s’ho pensaven.

 
Ara és diferent, no ho escriuria.

Sé que cap cosa,

tot i sent l’enveja permanent d’una altra,

per tal com és ella mateixa no pot desistir

del seu esforç essencial, no té resposta, és

pura indecisió, només vacil·la. I han passat molts anys

i cada nom s’està morint vora el caliu

del seu sentit primer i invariable.

 
I penso, ja de lluny,

que la poesia és fer emmudir

el llavi de la terra amb la paraula justa.

 
En aquest poema l’autor ens parla d’un problema universal i comú a tots els poetes: trobar la paraula justa. La paraula justa no existeix per al poeta, no existeixen paraules per explicar-se, per entendre’s, per pronunciar el sentiment. La recerca del sentit no té fi. Per això dins del poema la paraula és pronunciada i inaugurada per primer cop. El mot, dins del poema, adquireix un significat que transcendeix el propi mot. Per descobrir-ho cal aprendre a llegir poesia, cal saber com utilitza aquell autor concret aquell mot, o aquella imatge.

 
La poesia necessita ser explicada i llegida a les aules tenint en compte tots els ingredients que la integren: la paraula, la paraula feta imatge, el ritme, el sentit, l’estètica, les connexions amb la filosofia i el pensament, el joc, l’antropologia, etc.

 
Altrament crec que no ja la poesia, sinó que també la

Literatura, s’hauria d’explicar per professors especialitzats. Em

refereixo a que considero que s’hauria d’ensenyar la Literatura

separada de la Llengua. La Llengua és a la Literatura com les

Matemàtiques a la Física. Qui estima la Literatura pot explicar

la Literatura, qui estima la sintaxi no necessàriament ha

d’estimar la Literatura. Però això és tema d’un altre debat.

[Tornar a la pàgina principal d'aquesta secció.]