Sobre com vam descobrir la poesia
Sobre com vam descobrir la poesia
Mercè Romaní Alfonso
IES Puig Castellar
Benvinguts! Gràcies per a la vostra presència, poetes, professors, alumnes, i gràcies també a Paco Gallardo per haver promogut i organitzat aquest acte. Potser mai sabrem agrair-li prou l’entusiasme i la capacitat que ha posat al servei de l’Institut. No només ell, hi ha tot un equip al darrera encapçalat per la directora, Luz de Casas, i professors com l’Agustina Rico i en Josep Mercader, que parlaran avui, l’exemple dels quals és estimulant; però ell, en gran part, ha sabut aixecar-lo des de l’abisme en el qual va anar a parar amb la Reforma. Com la majoria dels centres d’ensenyament, hem rebut l’embat dels últims temps difícils, que han sigut especialment traumàtics als antics instituts de batxillerat . No només ell, però ell en gran part, ens ha ajudat a recollir els bocins de dignitat que molts teníem esmicolada per terra i ara l’Institut funciona. Pel que fa al tema del acte, Poesia i educació, us suggereixo que us fixeu en el text de la invitació escrit també per en Paco Gallardo; són unes paraules sensibles, documentades i encertades com a presentació. Poc més puc afegir.
Per part meva, em limitaré a proposar-vos que recordeu com vau descobrir cadascú de vosaltres la poesia. Aprofito, i abuso, que tinc la paraula per confessar que en el meu cas va ser arran dels versos de la cançó :
La lluna, la pruna,
Vestida de dol
Son pare la crida,
Sa mare no vol.
La lluna en creixença,
La lluna en minvant,
Ai, quina temença
Quan vingui el girant.
¿Què teníen de diferent dels del Pito, pito, colorito/¿Dónde vas tú tan bonito?/ A la acera verdadera/ Pim, pom, fuera, a part de l’idioma? (són una mena de tirallonga en espiral de is agudes que es va obrint en vocals greus).Aquests tenien una utilitat clara: repartir els papers en el joc. Com el rosari i les lletanies, el seu efecte era tranquil·litzador, ordenava la vida. La lluna, la pruna, en canvi, em va produir una tensió, una tensió anímica, diria ara, perquè ens parla de dolor, de dissensió familiar, de por davant un canvi obscur. Llavors això no m’ho podia formular clarament; però les paraules descriuen una gran paràbola, que va des de la fruita de l’hort proper fins a aquests astres, tan familiars i misteriosos, i ens ressonen a dins. Aquest doble moviment,de tensió per la sorpresa i de reconeixement o de ressò interior és, em sembla a mi, l’emoció artística. La qual és una experiència rigorosament individual. De l’ordre del que diuen aquests versos del gran poeta Màrius Sampere, que tenim l’honor de tenir entre nosaltres: N’hi ha prou amb un cop de parpella/ per deixar l’univers a les fosques. Això no vol dir que no puguem coincidir amb molts i molts d’altres que hagin tingut experiències semblants. (Perdoni’m, Màrius Sampere, per putineixar els seus versos i treure’ls de lloc).
Així vaig descobrir la poesia i fins avui n’he disfrutat, que és un dia important perquè tenim el gran privilegi de poder compartir una estona amb en Màrius Sampere i altres poetes com Víctor Obiols, J. Francesc Delgado, Rodolfo del Hoyo… Només en aquest aspecte em recorda un dia, el 6 d març de1966, als caputxins de Sarrià, on vaig tenir la sort de poder compartir una bona estona amb el gran Salvador Espriu, i altres poetes que ens acompanyaven, com en Pere IV o en José Agustín Goytisolo. Molts anys després, vaig llegir un bon dia els versos d’en Màrius Sampere i vaig saber desseguida que ell havia vingut per quedar-se i que li havia de fer lloc entre els meus poetes, que si l’Espriu, que si potser en Vinyoli, que si la Maria-Mercè Marçal… el problema és que en Màrius Torres ocupava molt de lloc –i tan prim que era-; em sembla que el tenia assegut en un banc. Llavors vaig pensar “Aquest Sampere el podria fer seure aquí al banc de’n Torres: dos Màrius, dos metafísics, dos poetes amb idees boníssimes, potser estaran bé”. I, qui ho havia de dir que vostè, senyor Sempere, que havia sigut tractat per mi com a un difunt entre poetes difunts, estaria ara mateix tan viu al davant nostre! Les circumstàncies es regeixen per unes lleis que se m’escapen. Benvinguts!