Sobre el vol màgic de la poesia; entre el sol i la penombra
Sobre el vol màgic de la poesia; entre el sol i la penombra
Per Josep-Francesc Delgado
Escric de nit aquests mots. Semblava de nit quan el vaig conèixer. Potser per això els escric així, emparat per la molt tènue claror d’una lluna vella... Sí, quan vaig veure aquell home malalt per primer cop fou en la penombra d’una casa d’aquelles de colònia, un casa sense claror, un lloc per viure amb el fred ficat a dins de cada maó, de finestres altres i primes com les d’una església. Era un dissabte d’hivern, al migdia, en aquell poble de fàbriques, i jo hi havia arribat amb tren des de Barcelona, una excursió per a l’any 1977 que requeria autostop des de Vic fins a Roda de Ter.
Però, de fet, el vaig conèixer abans. Jo estudiava COU, el darrer curs abans d’entrar a la universitat. Era l’any 1976 i una noia amb qui sortia - un primer amor dels setze anys-, em va portar un full estripat d’un llibre.
En aquell full hi havia un poema. De seguida de llegir-lo em vaig quedar profundament impressionat.
Vaig demanar-li de qui era. L’endemà ella em va dur el llibre d’on havia arrencat el poema. El llibre era de l’editorial el Mall i les tapes eren de paper d’embalar. Jo havia conegut una espècie nova d’una flor rara i bonica.
Jo aleshores era un jove sense gaires recursos econòmics com ho havia estat Miquel Martí i Pol de jove, quan va entrar a treballar durant 30 anys a la fàbrica. El noi jove que era jo vivia al districte cinquè de Barcelona des dels vuit anys, i estudiava en una bona escola de Sarrià-Pedralbes. Els meus pares maldaven per pagar-me aquells estudis amb llargues jornades laborals. El pare es llevava a les vuit del matí i no tornava de treballar fins ben bé les deu o les onze de la nit.
Com que el meu pare treballava a totes hores i no hi era vaig acompanyar la meva mare en una visita a la pensió del damunt de casa. Les pensions del barri xinès de Barcelona als anys setanta eren dignes de qualsevol novel·la de Zola. Hi havia unes humitats contundents al sostre del dormitori dels meus pares; no els permetien de descansar les poques hores que els quedaven després de treballar, perquè l'aigua sobreeixia per la paret del sostre i els queia al damunt. Com que les bigues eren de fusta de cent anys i era molt vella, les humitats feien molta pudor de fusta podrida. Així que jo vaig acompanyar la meva mare per demanar que reparessin les canonades, cosa, que en aquella pobritud, va resultar una experiència corglaçadora. L’arrendatària d’aquella pensió, per tal d’eludir el cost de la reparació d’una tuberia, pretenia demostrar-nos que tot eren imaginacions nostres: fins a aquest punt arribava la misèria moral i material en què vivien immerses moltes famílies treballadores d’aquell barri, perquè el districte cinquè, era un barri de prostíbuls, però era sobretot un barri de treballadors humils. I la dona ens va passejar habitació per habitació per mirar de demostrar el que afirmava, obria la porta i hi sorprenia els clients sense trucar prèviament.
Finalment vam trobar l’avaria, que era força evident, La dona va accedir a reparar-la després d’una conversa llarga que hauria estat completament absurda - de fet ho era - si no fos perquè ens movíem en una penúria dissimulada endebades.
En tornar a casa jo estava completament impressionat. No per les humitats, sinó per les escenes de vida que havia contemplat a cadascuna d’aquelles habitacions, algunes de les quals encara recordo ara vivament; retrataven amb una simplicitat penosa totes les possibilitats de la desgràcia humana. D’aquella experiència a l’estil d’un Tolouse Lautrec en van sortir els meus primers poemes d’adolescent. No sé com m’ho vaig fer, però vaig obtenir l’adreça del poeta i li vaig fer arribar aquells primers versos per demanar-li consell.
Aleshores jo era un jove enamorat que començava a escriure versos, que havia descobert la poesia de Joan Brossa de la mà de l’inestimable antropòleg i teòric teatral Xavier Fàbregas quan encara no el coneixia gaire gent.
I el poeta de Roda de Ter em va respondre. Les cartes de Miquel Martí i Pol sempre eren de la mida inferior a la d’una quarteta. Les frases eren curtes, penetrants i d’una gran precisió. Aleshores jo no entenia perquè el poeta escrivia tan breu i tan precís. Després ho vaig entendre. Llegia atentament tot el que li enviava i, quan ja feia més de mig any que ens escrivíem, em va demanar que l’anés a veure, perquè escriure a màquina li costava molt a causa d’una malaltia, una esclerosi múltiple. Per això escrivia curt.
Hi vaig anar. Em va obrir la porta la seva dona i em va fer passar. Aleshores el seu fill petit encara era un nen que ja sortia de casa per jugar amb els amics, se li assemblava molt.
En aquella penombra em vaig adonar que em resultaria molt difícil comprendre res del que em digués: la paràlisi li afectava també les cordes vocals i amb prou feines se’l sentia. Era el Miquel Martí i Pol que lluitava per la vida en els anys més difícils de la malaltia, un obrer ( ell no va deixar mai de considerar-se’n ) que mirava de burlar una mort segura amb ben poques armes i en un entorn social marcat per l’austeritat.
Va ser amb el temps i la confiança que no vaig dubtar a apropar molt la meva a oïda als seus llavis per copsar el sentit d’unes síl·labes que gairebé esclataven als seus llavis a causa de l’esforç per acabar de donar-los una forma mínimament entenedora. Parlar l’extenuava, però ell feia l’esforç de fer-se entendre fins i tot els dies en què la malaltia li arrabassava tota la força dels llavis. I aleshores hom s’adonava del Sol interior que li donava força en aquell poble d’hiverns freds i boirosos. La força de Martí i Pol, com la dels gran poetes, venia de dins. És una força que ha arribat a molts lectors i que pertany al relleu irrepetible i únic del seu temperament. Com es podia explicar sinó que aquell poeta que aleshores començava a ser reconegut per força gent s’extenués per comentar els versos d’un noi que aleshores no coneixia ningú?
Miquel Martí i Pol no callava fins que havia dit tot el que havia de dir. La seva generositat amb els qui compartien la passió per la poesia era molt ampla, no guardava secrets i repartia el que sabia entre tothom; era coherent amb el seu pensament com a treballador i com a persona. I mai no em va demanar res a canvi.
Però aquell primer dia la seva dona em va haver d’ajudar a desxifrar aquelles paraules d’uns llavis que es movien amb esforç, a càmera lenta i a rodolons.
Aquelles anades i vingudes van durar deu anys. Recordo que només em va renyar una vegada quan vaig construir un sonet amb rimes rares que jo havia buscat expressament. Aleshores jo ja estava escrivint el primer poemari que vaig publicar a través del premi Amadeu Oller per a joves poetes inèdits Va ser l’única vegada que va resultar taxatiu. La resta de les vegades Miquel Martí i Pol comentava les mancances, però també les virtuts, suggeria amb el convenciment de qui domina bé el seu ofici i m’ensenyava a crear amb les paraules quan a la universitat aquesta pedagogia brillava per la seva absència...
Ell pensava que la poesia no es caracteritzava forçosament per l’ús intensiu de la imatge o del vers, sinó més aviat per una sobrietat de recursos; aquesta austeritat havia de fer brillar el vers i la imatge com un arbre en l’interminable mar d’arena d’un desert -el desert de la vida quotidiana- on homes i dones miraven de sobreviure. Ell creia que el poema més aviat havia d’entrar sol. Imbuït per l’experimentació de Brossa o pel barroquisme surrealista de Lorca, a aquell poeta jove que era jo, li costava de comprendre aquell plantejament tan espartà. De fet, no l’entenien ni els meus professors de la universitat, que el menyspreaven repetidament sota l’etiqueta de poeta popular com si fer-se entendre per tothom i fer bona literatura en una tradició com la de la poesia catalana no representés un repte difícil d’abordar.
Aquell plantejament de Miquel Martí i Pol era d’una gran exigència, d’una disciplina mental difícil d’assolir per a un poeta jove i, per aquest motiu, molt resultava valuós, perquè portava de dret a la gran poesia, a la poesia que sobreviu perquè diverses generacions poden emmirallar-s’hi. Ara que tinc, si fa no fa, l’edat que ell tenia quan em va conèixer, diria que entenc molt millor el seu enfocament... La millor poesia de Martí i Pol és de pedra picada, com les esglesioles romàniques que fa molts segles van ser bastides en aquest país per persones d’austeritats similars.
Aquesta nit he tornat a sentir els seus poemes més socials i realistes, aquells que la crítica va menysprear fins que Miquel Martí i Pol va oferir un poemari com Estimada Marta, on demostrava que podia tallar un decasíl·lab de la manera més estricta i alhora escriure poesia amorosa amb imatges belles i apassionades. Em queden gravats aquells versos d’un home que ha passat la guerra civil i se li ha mort dona i dos fills. El tercer fill marxa per sempre i passa sol els darrers anys de la seva vida. El pare, anys després, ja vell, és trobat al llit, mort, tapat amb una manta i vestit. Com que és pobre, a casa no hi ha cap estufa i algú, en veure’l arraulit i sense vida, diu que sembla un passerell mort a sota un ràfec al centre de l’hivern. La metàfora de l’ocell que imaginem mort de fred i de pluja tanca el poema i dóna tota la dimensió d’una època que va aniquilar molta gent físicament, però també anímicament. I ara se m’acut que aquests poemes tan sobris i tan senzills són potser els millors, perquè el poeta ens fa una jugada mestra: escolta, apunta, suprimeix fins que de l’arbre de l’experiència en queden el tronc i les branques i aleshores escriu, reté allò que ha vist amb una netedat pura i sense interferències i provoca en el lector exactament allò que ell mateix ha sentit. La imatge del passerell i el ràfec ha estat extreta pel poeta del comentari d’una dona del poble i Martí i Pol l’ha anotada. Triar entre un munt de matèria verbal aquella que ens dóna tota la dimensió d’una època no és feina fàcil perquè, tot sovint, allò que és més significatiu és allò més evident, però s’amaga sota tones de trivialitat.
Als vint-i-sis anys Miquel Martí i Pol em va explicar que ja m’havia ensenyat tot el que sabia. Ho va fer després que li llegís un poema. I em va dir:
—Ara ja pots volar sol...
Hi ha poetes que escriuen com Miquel Martí i Pol, des de l’obligada paràlisi d’una malaltia. Hi ha poetes com el seu admirat amic Joan Vinyoli que es veuen obligats a paralitzar el cos durant 49 anys fent feines d’oficina per guanyar-se la vida. Hi ha poetes... Però tots aquests poetes que van amb cadira de rodes, que treballen llargues jornades laborals en indrets sense cap mena de fantasia; tots aquests poetes que seuen mentre escriuen un poema, ho fan perquè els seus versos preguin vida i corrin a mans dels lectors amb l’energia pletòrica dels éssers naixents.
Per això, com va dir el poeta Seamus Heaney: la poesia és com el sistema immunològic del cos, no atura sempre les malalties i la gent continua morint, però forma part de la salut del món. Martí i Pol devia guiar-se pel mateix pensament. Ell sí que va aturar la malaltia, tot i que, com diu Heaney, no la va guarir perquè era impossible. Per això també va oferir molta salut a molta gent que en tenia molta més que ell mateix. Els seus versos són aquí perquè vol que i s’enduguin a volar els qui els llegeixin.
Volar... Jo ja havia volat abans que ell m’ho digués: les ales em creixien com per art de màgia quan llegia els seus versos. Aquell noi jove que era jo veia les terrasses del seu barri a Barcelona des de dalt i podia entomar la claror del sol que no entrava mai en aquells carrers estrets; havia après que, en llegir un bon poema, ens assemblem als ocells al punt que obren les ales just abans d’enlairar-se.
Santa Coloma de Gramenet-La Garriga, novembre del 2003
Josep-Francesc Delgado