Matemàtiques literàries
Matemàtiques literàries
(Auxili, Lite, no m'agraden les Mates!)
Quan jo era més jove, és a dir, fa gairebé 50 anys i tenia la vostra edat, no m’agradaven les matemàtiques: les suspenia.
Tenia clar que el meu eren les lletres i em resignava a pensar que en el món convivien dos tipus de persones, contraposades en aptituds i interessos: els pragmàtics i realistes que, experts en xifres, dominaven l’economia i, per tant, la societat, i els idealistes com jo, que, interessats per coses tan inútils com l’art o la poesia, la faríem més humana.
Amb el pas dels anys, i amb la perspectiva que aporten els pocs coneixements que he anat acumulant, me n’ha adonat de l’equivocat que estava amb aquesta concepció tan maniquea i simplista: segueixo sense entendre-hi un borrall en mates, però he anat descobrint que aquelles dues línies que creia divergents o, com a molt, paral·leles, són complementaries i que la mesura i les proporcions matemàtiques són qualitats indispensables de tot art: sigui la música i la poesia (marcades pel ritme) o l’escultura i la pintura (que exigeixen, també, proporcions àuries).
Així anava descobrint que molts dels escriptors que m’agradaven, des d’Omar Kayyam a Lewis Carroll, l’autor de Alícia a la Terra de les Meravelles[1], eren abans que res matemàtics. I que hi havia matemàtics com Bertrand Russell que guanyaven el Premi Nobel de... Literatura (1950). I que les matemàtiques estaven omnipresents en escriptors com Borges (El Aleph...), Raimon Queneau o Miquel de Palol.
Per això, en aquest article, voldria parlar-vos de novel·les que us poden fer perdre la por a les matemàtiques, però abans, deixeu-me que també us les relacioni amb la poesia.
Els nombres i la combinatòria a la poesia
La poesia també conté càlcul matemàtic perquè la seva musicalitat s’obté per una regular proporció de síl·labes àtones i tòniques (peus mètrics) i la mesura dels seus versos[2].
A més, la poesia de tots els temps ha inclòs nombres, des de les fórmules populars de les cançons dels jocs infantils i les fórmules rituals, com aquestes:
A la una, anda la mula.
A las dos, anda el reloj.
A las tres, machaca el almirez.
A las cuatro, anda el gato.
A las cinco, pega un brinco.
A las seis, juega Moisés.
A las siete, el diablo se mete.
A las ocho, come tu bizcocho.
A las nueve, nadie se mueve.
A las diez, pasa el cienpiés[3].
El mal de mare té nou branques:
De nou, torna a set;
De set, torna en cinc;
De cinc, torna a tres;
De tres, torna en una;
La Santíssima Trinitat
Feu la gràcia que N...
Sigui curat ben aviat[4].
Passant per les endevinalles (en castellà, las enigmas) del Siglo de Oro:
Cuatro son seis; seis son cuatro;
Siete son cinco; y veréis
Que ocho no son más que cuatro;
Y veinte sólo son seis.
Francisco Acuña de Figueroa, Poesía diversa[5]
O els poemes visuals barrocs[6] o contemporanis[7]
Avec mes yeux je vois
Avec mes oreilles j’entends
Avec mes mains je giffle
Avec mes pieds j’écrase
Avec mon sexe je fais l’amour
La longueur de mes cheveux
Mon travail du matin
Observeu, com exemple, els següents poemes de Miguel d’Unamuno i de Joan Brossa. “Aritmética” [8], encara que empra l’estructura d’una coneguda cançó infantil, expressa tota la seva angoixa metafísica per la incertesa de la immortalitat. El poema visual de Brossa[9] condensa, amb sentit de l’humor, l’essència del sonet en el nombre de versos de les seves estrofes:
Aritmética
2 y 2 son 4.
4 y 2 son 6.
6 y 2 son 8,
Y 8, 16,
Y 8, 24,
Y 8, 32,
¡ánimas benditas,
Me arrodillo yo!
(De una canción de rueda que, siendo yo niño, oí cantar a las niñas.)
2x2 son 4,
2x3 son 6,
¡ay qué corta vida
La que nos hacéis!
3x3 son 9
2x5, 10
¿volverá a la rueda
La que fue niñez?
6x3, 18,
10x10 son 100.
¡Dios! ¡No dura nada
Nuestro pobre bien!
Y 0
¡La fuente y la mar!
¡Cantemos la tabla
De multiplicar!
SONET
4
4
3
_______3__
14
Un aspect interessant de tot això és la poesia combinatòria, el pare de la qual podríem considerar Ramon Llull, i que arriba als poemes combinatoris de Gerardo Diego, Cirlot[10], Raymon Queneau[11] i Palau i Fabre.
Fa anys, l’alcalde de Vespella, el pintor Rafael Bartolozzi, em va demanar de fer una escultura per al seu poble i, en homenatge a Ramon Llull, n’hi vaig plantar una, de 4 m d’alçada, que vaig titular Art de trobar veritat. És un dodecàedre de ferro, que inclou una piràmide, i aquesta un cub, i aquest una gran pedra-gresol[12].
El dia de la inauguració, vaig repartir entre els assistents un poema fet amb rodets concèntrics de cartolina que, amb la combinatòria dels seus sintagmes, es generaven una increïble quantitat de bilions de poemes diferents[13].
La veritat és que no era massa original amb el meu joc poètic combinatori, ja que Ramon Llull (s. XIII), en el seu Ars generalis ultima[14], i el gran matemàtic barroc Caramuel[15] ja havien fet coses semblants, com podeu veure:
Dos problemes d’escacs
Sempre m’han interessat els escacs com a tema literari, i el cert és que també estan molt vinculats amb l’aritmètica i la geometria.
Són moltes les llegendes sobre l’origen dels escacs, però la més famosa parla del savi Sisa[16], que va demanar a l’arrogant rei que li oferia una recompensa per l’enginyós passatemps que li havia descobert, un gra de blat, doblant-ne la quantitat en cada casella del tauler.
El rei trobà ridícula la petició, fins que els seus savis li digueren, després de calcular-la, que les collites de blat de tota la terra, durant centenars d’anys, no bastarien per satisfer-la. (Són 9.223.372.036.854.755.808 grans.)[17]
Els ecos de la llegenda ja els trobem a Ramon Llull, per exemple, i arriba a novel·les com la de Carlo Frabetti, Malditas matemáticas. Alicia en el País de los Números (Alfaguara juvenil, Madrid, 2006, 12ª edició)[18]. En aquesta novel·la, una nena que detesta les Matemàtiques i que pensa que no serveixen per a res, es troba amb un estrany personatge, Lewis Carroll, que la porta a conèixer el País dels Nombres. Després de moltes peripècies comprendrà que les Mates són útils i també divertides.
La llegenda també surt en una de les novel·les més interessants pel que fa a la proposta de curiosos i complicats problemes, que el savi protagonista, Beremiz Samir, resol sempre amb admirable saviesa, seguint les ensenyances d’antics matemàtics àrabs: L’home que calculava, de Malba Tahan (Editorial Empúries)[19].
L’altra qüestió de còmput referent als escacs, que ha ocupat el temps de grans matemàtics com Euler, és el problema de calcular com pot saltar el cavall per totes les caselles del tauler sense repetir-ne ni una, i quantes formes diferents hi ha de fer-ho. La més antiga revista d’escacs, Le Palamède, estudiava la qüestió a l’octubre de 1844 (p. 455) i proposava de reconstruir un poema en versos alexandrins de M. Jules de Poilly, partint de la casella emmarcada en gros.
Us proposo, lectors, de trobar aquest recorregut[20], junt amb un altre que imita el famós sonet de Lope i que dedico al nostre estimat director[21]. Si no us en sortiu, llegiu la xuleta de les notes a peu de pàgina.
|
Conservais
|
ami |
ardeur, |
cheval |
sang |
ta |
tu |
toujours |
|
bouillante
|
ton |
le |
si |
car |
sente |
froid |
descends |
|
t’atteindre
|
ne |
trépas! |
juste |
haut |
ou |
L’étreinte |
Ne |
|
Que
|
trop |
par |
s’égare |
te |
le |
trop |
Protecteur |
|
tu
|
viendront |
milieu |
du |
malheur |
trop |
pourrais |
Prends |
|
Sa
|
faut |
si |
le |
Que |
sauve |
Le |
Bas |
|
d’Icare,
|
ou, |
modérer |
du |
remontant |
de |
soin |
Pas |
|
Il
|
labyrinthe |
destin |
Phaéton |
de |
sortir |
En |
Sort |
|
bufando
|
montado |
este |
Pues |
tablero |
hacer |
la |
Pongan |
|
arduo
|
este |
burla |
en |
verso |
delante |
del |
manda |
|
está
|
ya |
problema, |
de |
el |
fiel |
me |
mitad |
|
cual
|
este |
ya |
dedicado |
y |
me |
me |
las |
|
esmero
|
hecho... |
madera |
ello |
cabllo |
señor |
consigue |
que |
|
resolveré
|
Rocinante |
con |
dire |
he |
a |
son |
artículo |
|
Hasta
|
sesenta |
sólo |
e |
tema |
cuatro |
cualquier |
Con |
|
No
|
ingenio |
otro |
y |
este, |
paciencia |
UN |
casas |
Finalment, he de dir que en dos articles meus he ofert altres sis itineraris diversos amb el salt de cavall.
Novel·les de matemàtiques per als ganàpies de Batxillerat
Els escacs també són presents en tres novel·les de temàtica vinculada de ple amb les matemàtiques:
L’argentí Guillermo Martínez[23], doctor en Matemàtiques, és autor de Acerca de Roderer (editorial Destino), que narra l’antagonisme vital i intel·lectual de dos joves de gran intel·ligència. Mentre un, el narrador, aplica aquesta intel·ligència de manera pràctica, l’altre, Roderer, busca el coneixement absolut, en una recerca que l’apropa a la bogeria i al suïcidi.
L’altra novel·la, del mateix autor, Los crímenes de Oxford (també a Destino), de la qual se n’està fent una versió cinematogràfica, és un relat d’intriga policíaca on es produeix una sèrie de crims que suposen un desafiament intel·lectual per al professor Arthur Seldon, que ha estudiat les perllongacions filosòfiques d eles tesis de Gödel, i per un alumne seu.
La tercera novel·la, molt recomanable i intel·ligible malgrat el que pugui semblar el títol, incideix en un dels problemes que ha suposat un desafiament per als grans matemàtics, la d’Apóstolos Doxiadis[24], El tío Petros y la conjetura de Goldbachk (Ediciones B), on aquest entranyable personatge s’entesta fins a la bogeria en resoldre aquest famós i difícil problema que resta irresolt des de fa dues centúries[25]. Qui explica la història és el seu nebot, i en ella, a més de personatges ficticis, s’hi barregen estudiosos com Hardy, Ramanujan, Turing i Gödel. Les matemàtiques adquireixen aquí una dimensió simbòlica, i la lluita del científic per resoldre l’enigma reflecteix la prometeica de l’ésser humà per conquerir l’impossible.
Us podria citar mitja dotzena més de novel·les, que he vist a llibreries com Laie[26], o que us ofereix un bon buscador d’internet[27], però no voldria cansar-vos i jo ja ho començo a estar.
La que sí que no hi pot faltar, en aquesta llista, és la que passa per ser la més emblemàtica d’aquestes novel·les, la que diuen que és en les matemàtiques l’equivalent de El món de Sofía en la Filosofia, El teorema del Lloro, de Denis Guedj (Editorial Empúries, i en castellà, editorial Anagrama).
Explica la història d’un llibreter de vell de París, el senyor Ruche, que rep l’herència d’una fabulosa biblioteca de llibres de matemàtiques i el lloro Nofutur que li remet, amb una llarga i enigmàtica carta, un amic seu que mor en estranyes circumstàncies al Brasil. L’autor, d’una manera intel·ligent, al temps que el llibreter tracta de desxifrar l’enigma del possible assassinat del seu amic matemàtic, va explicant tota la història de les principals aportacions matemàtiques de la humanitat.
Com és de suposar, la novel·la té les qualitats i defectes d’aquest tipus de relats, ja que l’intriga s’aguanta pels pèls i primen les lliçons sobre la història de la matemàtica, que balla entre un cert rigor i algunes interpretacions més agosarades.
L’altra novel·la que, junt amb la del lloro, ha estat un best seller didàctic, amb una gran quantitat d’il·lustracions, molt adients per als de 1r de Batxillerat perquè explica molt planerament la Combinatòria, el Binomi de Newton, el Triangle de Tartaglia i les Successions, és El dimoni dels nombres, de Hans Magnus Enzensberger (editorial Barcanova; en castellà, El diablo de los números, editorial Siruela).
És la història d’un noi, el Robert, a qui no agraden gens les Matemàtiques. Un dia se li apareix el dimoni dels nombres i cada nit li explica en somnis alguna curiositat de les xifres, les propietats dels nombres, els elements geomètrics, etc., de manera tan atractiva que el protagonista cada vegada té més ganes de saber-ne més, perquè els nombres el van fascinant com si fossin màgics. Els primers capítols són molt bons, després potser es fa una mica reiteratiu.
I un darrer llibre molt llegit els darrers mesos, apte per a joves i no tan joves, és El curiós incident del gos de mitjanit de Mark Haddon (editorial La Magrana, i en castellà, El curioso incidente del perro a medianoche, editorial Salamandra).
El protagonista és un noi de 15 anys, una mica autista i molt obsessionat per l’ordre, que troba en les matemàtiques el terreny on expressar-se brillantment i amb llibertat. A partir d’un petit incident, la troballa d’un gos mort al carrer, comença una investigació que trasbalsa la seva vida quotidiana.
En estar explicada en primera persona, assistim als seus raonaments, amb els quals, com si es tractés de la resolució de problemes matemàtics, va descartant els aspectes superflus. Entre les qüestions matemàtiques que tracta el llibre hi ha el problema dels soldats de Conway.
Novel·les matemàtiques per als júniors
Deixant de banda els marrecs de Primària, per a qui també trobaríem relats matemàtics si resseguiu les col·leccions de novel·la juvenil que podeu trobar a l’Abacus, ompliríeu el vostre cistell d’una dotzena de textos entretinguts. Deixant-ne uns quants en aquesta nota, vet aquí els que us poden resultar més interessants.
Mª Isabel Molina, El senyor del Zero (Alfaguara Juvenil, i en castellà, a editorial Santillana). Al segle X, a l’època d’esplendor del Califat de Còrdova, un noi mossàrab molt dotat per al càlcul numèric, per culpa de l’enveja que desperta la seva habilitat i de la intransigència, es veu obligat a traslladar-se altres terres i es ben acollit al Monestir de Ripoll.
La novel·la és entretinguda (ja se n’han fet 25 edicions) i també és un cant a l’amistat sense barreres de religió ni ideologia.
A veure si resoleu aquest enigma que hi figura en vers:
Un collaret es trencà
Mentre al llit jugaven dos enamorats
I un enfilall de perles es desfermà.
La sisena part a terra anà a parar,
La cinquena part damunt del llit quedà,
Un terç la jove recuperà
I la desena part l’enamorada salvà.
Al fil, sis úniques perles hi van quedar.
Quantes perles tenia el collaret dels enamorats?
Jordi Sierra, L’assassinat del professor de matemàtiques (editorial Barcanova, i en castellà, El asesinato del profesor de matemáticas, editorial Anaya).
Un professor de matemàtiques, Flip, que maldava per fer veure als seus alumnes que les mates s’han de prendre com un joc, és assassinat i tres d’aquests nois han de resoldre una sèrie d’enigmes i problemes per tal de trobar el seu assassí.
Josep Pla i Carrera, Damunt les espatlles dels gegants (La Magrana). Aquesta novel·la conté dues històries que es van alternant. D’una banda, la d’un professor de matemàtiques que, recordant la seva vida, reflexiona sobre la seva feina de professor. Per l’altra, trobem la biografia novel·lada d’un jove i excèntric matemàtic francès, que visqué en temps de la Revolució Francesa i al qual les institucions acadèmiques, tot i ser un geni, no en varen fer cas. Va morir en un misteriós duel als 20 anys.
Juan Carlos Arce, El matemático del rey (editorial Planeta). Intrigues d’alta política entre l’Esglèsia i l’Estat, al voltant de les teories de galileu. Novel·la costumista d’humor i d’amor, amb ingredients dl gènere de capa i espasa, que explica el perquè de la negativa de l’Esglèsia a acceptar la teoria heliocèntrica. És important el personatge del matemàtic del rei Felip IV.
Juan José Millás i Forges, Números pares, impares e idiotas (Alba Editorial). Els autors aprofiten els nombres com a personatges per construir petites històries, relacionades amb el respecte a la diferència i al crítica d’algunes de les obsessions de l’home modern. Ben segur que llegir-ne breus contes com “El 4 mutilado”, “Los números árabes” o “La tormenta” us seria molt agradable i, fins i tot, podríeu tornar-los a dibuixar.
Carlos Andrade Heranz, Póngame un kilo de matemáticas (Ed. SM, col. El Barco de Vapor). Llibre molt variat, amb enigmes, problemes, etc., i un conte molt útil per a aprendre matemàtiques.
¡Vale, vale, ya no me enrollo más!
En resum...
... Trobem relats protagonitzats per objectes matemàtics, com Planilandia; d’altrs que tracten temes matemàtics, com L’home que calculava, i d’altres en què les Matemàtiques, inicialment rebutjades, es converteixen en el centre de la trama novel·lesca.
El propòsit principal és acostar als joves aquesta aparentment difícil assignatura.
Aquesta utilització de tècniques narratives per a donar a conèixer les Matemàtiques ja la trobem en un llibre xinès, proper a l’any 400 a.C., Chou Pei Suang Ching. En ell assistim al diàleg d’un príncep amb el seu ministre, que li va explicant l’art de les mates i dels triangles rectangles, així com el teorema de Pitàgores.
També Bhâshkara, matemàtic hindú del s. XII, va escriure Lilavati, en el què es dirigeix a la seva filla emprant una prosa molt poètica.
Varen ser, però, els matemàtics de finals de l’Edat Mitjana i del Renaixement italià els precursors de la matemàtica recreativa, plantejant als seus llibres problemes curiosos.
L’exemple més interessant de la nostra literatura castellana és el tractat de Pérez de Moya, Aritmética pràctica y especulativa (s. XVI). Presenta un col·loqui entre estudiants. Un d’ells visita Sofronio, que el convenç de la necessitat de conèixer les Matemàtiques. A la tertúlia s’hi afegeixen uns altres dos i els quatre passen la tarda practicant jocs i resolent endevinalles matemàtiques.
Un altre dia podríem parlar de la presència de les Mates a les grans obres de la literatura universal, començant per la Bíblia, però per avui ja n’hi ha prou... i potser massa.
(Departament de Castellà, IES Puig Castellar)
[1] Lewis Carroll, a més d’assaigs matemàtics, també va escriure Un conte embrollat, col·lecció de breus contes on es plantegen endevinalles i problemes de lògica i càlcul.
[2] Al Renaixement hi havia un complicat joc, dit Ritmomachia, basat en la poesia i els nombres.
[3] Cf. Gabriel Celaya, La voz de los niños. Editorial Laia, Barcelona, 1975, p. 60.
[4] Esteve Busquets i Molas, Oracions, eixams i sortilegis. Editorial Maideu, Ripoll, 1985, p. 285.
[5] Citat per José Luis Gárfer i Concha Fernández, Adivinancero culto español (vol. II). Editorial Taurus. Madrid, 1990, p. 87. (La solució: el nombre de lletres d’aquests nombres.)
[6] En el segle XVIII continuaven els jocs visuals del Barroc, com es pot comprovar en un exercici d’un alumne dels jesuïtes del Col·legi de Monte-Sion de Mallorca en honor de Carles III, on substituint les xifres per la lletra corresponent, es completa la quarteta: del triange: los cegos el mes cego. Cf. Verso e Imagen. Del Barroco al Siglo de las Luces. (Catàleg de l’exposició celebrada en la Calcografia Nacional, febrer- març de 1993, coordinada per José Mª Díez Borque.) Madrid, p. 113.
[7] Benjamín Péret, “26 points à preciser”, La gran jeu. Paris, 1928 (fragment).
[8] Miguel de Unamuno, Romancero del destierro (Poesía completa, 2). Alianza Editorial, Madrid, 1987, pp. 398-399.
[9] Joan Brossa, Rua de llibres. Editorial Ariel, Barcelona, 1980, p. 352.
[10] Cirlot és el poeta més interessant de la poesia combinatòria en castellà. Veure, J.E. Cirlot, Poesia 1966-1977. Edició de Leopoldo Azancot. Editora Nacional, 1974, pp. 165-298.
[11] Cf. Raymon Queneau, Cent mille milliards de poèmes. Ed. Gallimard, Paris, 1961.
[12] Vespella de Gaià, al Tarragonès, té un interessant parc d’escultures pels seus voltants, entre les que destacaríem les de Perejaume i la de Gabriel. La meva la vaig dedicar a Ramon Llull perquè, en ser jurat d’un Premi de Poesia Visual que s’hi celebrava, volia considerar Llull el pare de la poesia visual catalana. L’escultura vol expressar la fusió (pedra) de l’islamisme (cub) dintre del cristianisme (piràmide trinitària) que ell volia expandir per tota la terra (dodecàedre).
[13] El meu poeme l’explica Màrius Serra a Verbàlia. Editorial Empuréis, Barcelona, 2000, pp. 161-162.
[14] [Llull] “mediante una serie de artefactos de su invención, ideó una mecánica de discos fijos y móviles susceptibles de establecer relaciones verbales. Pudo así combinar letras, triángulos, polígonos y estrellas, según un método de permutación, totalmente logístico, cuyo fin último era resolver todas las posibilidades de conocimiento. Leibniz, siglos después, propuso un lenguaje que tuviera la extensión y el funcionamiento de los números. La palabra-máquina de Descartes, como la lingüística matemática de Louis Hjelmslev, pertenecen de alguna manera a los fervores y experimentos del poeta catalán” (Armando Zárate, Antes de la vanguardia. Rodolfo Alonso Ed., Buenos Aires, 1976, pp. 51-52.)
[15] Joannis Caramuelis, Primus calamos ab oculos ponens metametricam. Roma, 1663. En aquest poema-pregària, dedicat a Crist, o en un altre de semblant dedicat a la Verge, mitjançant la combinatòria rotatòria dels discs, obté la quantitat de 69. 209. 227. 514. 327. 040 poemes. Cf. Jérôme Peignot, Du calligrame. Ed. Du Chêne, Paris, p. 65 i J. Molas. E. Bou, Op. cit. p. 115.
[16] El nom apareix amb diferents variants en els autors àrabs: Sassa, Sissa, Sahsaha, Dada b, Tahir, Nasir b, Dahir, etc.
[17] El blat és la recompensa que es demana en una de les primeres formulacions de la llegenda, la de l’iranià Al-Bi-ru-ni, i en altres tractats posteriors com l’hebreu que Hyde tradueix per Deliciae Regis. Encara que altres manuscrits, com un del s. X-XI que guarda la Biblioteca de l’Escorial, la recompensa és sol·licitada en monedes (dirhams).
[18] Carlo Frabetti és autor d’una altra novel·la, El gran juego. Editorial Alfaguara, 1988, on també hi són presents els escacs i on hi figuren molts jocs matemàtics i de lògica, que un misteriós personatge proposa, per correu electrònic, al protagonista.
[19] En tinc una vella versió castellana, El hombre que calculaba, Ed. Vosgos (1975). Els alumnes de 4t d’ESO, al llibre que fem servir de Teide, tema 10, tenen un altre problema algebraic d’aquesta novel·la sobre l’endevinar el color dels ulls d’unes esclaves. El nom vertader de l’autor de la novel·la és el brasiler Julio César de Mello Souza, no un àrab.
[20] Il faut que ton cheval sente toujours l’entreinte
Prends soin de moderer sa trop buoillante ardeur,
Car tu ne pourrais pas sortir du labyrinthe
Si tu ne conservais le sang froid protecteur,;
Le sort de Phaéton, ou le destin d’Icare,
Viendron t’atteindre, ami, si tu descends trop bas;
en remontant trop haut par malheur on s’égare
Que le juste milieu te sauve du trépas!
[21] Un artículo me manda hacer el señor dire
Y a ello me he dedicado con esmero.
Sesenta y cuatro casas son las del tablero,
Burla burlando ya este verso la mitad consigue.
Con paciencia e ingenio resolveré este arduo problema
Montado en un fiel caballo de madera cual Rocinante.
No sólo éste, cualquiera que me pongan delante…
Pues éste ya está hecho…Hasta otro tema.
[22] Cf. J. Mercadé Riambau, “A salto de caballo”, en Ajedrez internacional, núm. 50, agost, 1995, pp. 50-53. L’altre article, només amb textos del Quijote, ha de sortir a Peón de rey.
[23] Guillermo Martínez també és autor de l’assaig Borges y la Matemática. Ed. Eudeba.
[24] L’autor va estudiar Matemàtiques a la Universitat de Colúmbia.
[25] La formulació d’aquesta conjetura és molt senzilla: afirma que tot nombre parell és la suma de dos nombres primers (primos, en castellà). Però encara està per demostrar.
[26] A Laie, he vist: Blobius Dick d’Amarew Crumey (Editorial Elipsis), que s’apropa a les matemàtiques des d’una perspectiva quàntica, i Planilandia d’Edwin A. Abbot (Ed. Olañeta), protagonitzada per figures geomètriques planes, i que és una novel·la de ciencia-ficció, amb sàtira social una mica desfasada.
[27] Al Google hi podeu trobar:
- El rescoldo de Joaquín Leguina (Ed. Alfaguara). Un aragonès, obsessionat pel Teorema de Fermat, el 1920, va a Cambridge, on contacta amb els millors especialistes en matemàtiques de l’època.
- La incógnita Newton de Catherine Sahw (Ed. Roca). Una institutriu de nenes a Cambridge, 1888, es veu involucrada en una inesperada aventura, que la portarà per mig Europa, a la recerca del vertader culpable d’un assassinat del qual ha sigut acusat el seu estimat professor de mates. També hi surten il·lustres matemàtics amb els seus debats.
- La medida de todas las cosas de Ken Alder (Taurus). Dificultats de medir des del nor de França fins a Barcelona, per tal d’establir la unitat de longitud: el metre. Hi surt la influència de la Revolució Francesa.
- D’un tema semblant a l’anterior tracta La mesura del món (Ed. 62), de Denis Guedj.
- Galatea 2.2 de Richard Powers, sobre el Test de Tuning i les computadores
- Matemàtica es nombre de mujer de Susana Mataix.
(Compte!: Si busqueu: novel·les matemàtiques al Google, hi surt una llista on n’hi figuren algunes que no en són, com En busca de Klingsor (és de física) i Ablanatanalba (de jocs lingüístics).
[Aquest article va estar publicat al núm. 27 de la revista Sota el cel del Puig, març de 2007.]