Escola, premsa i societat

Escola, premsa i societat

Asun Álvarez de Paz

IES Puig Castellar

Santa Coloma de Gramenet

L’encapçalament d’aquesta jornada que avui ens aplega bé podria subtitular-se, pel que fa a alguns continguts, Escola i Societat, ja que, creiem, la presència de l’escola a la premsa escrita i en general als mitjans de comunicació és una de les maneres —no pas l’única certament— en què es materialitza la relació entre Societat i Escola.

En les línies que segueixen provarem d’acostar-nos a aquesta relació des de la perspectiva de l’escola, de la Institució Escolar. Ens referirem, doncs, a un territori limitat, tot i que en algunes circumstàncies caldrà sortir-se del marc estrictament escolar i endinsar-se en altres realitats que li són properes. En aquest sentit, cal remarcar que la premsa sol utilitzar l’expressió “el món de l’educació”, pel seu caràcter més ampli, ja que no solament inclou l’escola sinó també altres instàncies i agents socialitzadors que els darrers anys han anat adquirint un gran protagonisme a l’hora de conformar els models i referents del nostre jovent.

 

La premsa: algunes reflexions prèvies

 

La Premsa, com sabem, no és únicament un mirall que reflecteix la societat que ens envolta, la premsa és alhora creadora de realitat i si ben és cert que crear realitat és una funció intrínseca de l’ésser humà (també nosaltres amb aquesta jornada estem creant una realitat per molt mínima que sigui), la capacitat de ressò que té la Premsa, amb tota la seva potencialitat creadora, l’han convertida en un element cabdal en la configuració de les societats contemporànies.

 

Amb quanta freqüència els successos o circumstàncies que esdevenen notícia són els únics que adquireixen la condició de reals! Més enllà, condemnades a la penombra i al silenci, resten altres realitats que no “interessen”. Podríem dir que cada notícia es construeix sobre l’enfosquiment i l’oblit d’altres àmbits del real que no han tingut l’oportunitat de ser.

 

En aquest sentit m’atreviria a afirmar, si més no a tall d’hipòtesi, que hi ha determinats àmbits de la societat que pel seu caràcter no estarien destinats, de bon principi, a ser notícia. Em refereixo especialment a aquells loci que tradicionalment han servit dins les nostres societats per apartar, retirar de la circulació, amagar tot allò que era considerat molest, incòmode, no tolerat: asils, hospicis, llatzerets, hospitals, correccionals, presons, etc. Institucions, espais definits tots ells pel seu caràcter tancat, reclòs.

 

Fóra un exercici interessant analitzar com ha estat la relació de la Societat (i com això s’ha traduït en la Premsa) amb aquests espais de reclusió. Probablement caldria concloure que aquests han estat uns espais ignorats, orfes d’imatges i de representació. És cert que aquesta situació ha canviat els darrers temps, que comença a haver-ne més notícies; malauradament, però, molt sovint el que hi preval és la visió sensacionalista, la manca de rigor.

 

Si hem recordat aquests llocs de reclusió és perquè l’escola que tradicionalment havia estat un territori  a mig camí, ni totalment obert ni totalment tancat, un espai destinat a l’estudi i per tant necessitat d’unes certes condicions de recolliment, s’ha convertit o va camí de convertir-se (especialment l’escola Pública) en un territori semblant en molts aspectes als espais de reclusió; el procés que està generant aquesta situació i les causes que hi conflueixen són moltes i complexes. Caldria dir, però, que sovint les escoles arreceren dins els seus murs una munió de problemes, de mancances i penúries que la societat vol oblidar, que la societat acaba aparcant dins les parets dels centres escolars. L’expressió fracàs escolar tal com és utilitzada habitualment al·ludiria de manera equivocada (per què no es parla d’exclusió social?) al que comentem: l’actual fracàs escolar no reflecteix tant els mecanismes de selecció (d’excel·lència) de l’escola tradicional com el d’una realitat humana que n’és exclosa de la societat .

 

Com tractar des de la Premsa aquestes noves realitats, les noves formes de l’exclusió?

 

 

Els lectors de diaris i la Premsa: una relació asimètrica (també en el cas de l’escola).

 

Què hi busca el lector quan obre les pàgines d’un diari? Què hi busquem els pares, els professors, els operaris, els ciutadans?

 

Hauríem de dir que llegir el diari és un dels actes que, d’alguna manera, ens insereix en el món i ens en fa formar part. L’home contemporani, immers en una xarxa de relacions, de contactes moltes vegades despersonalitzats, anònims, viu una existència fragmentada, parcel·lada en múltiples funcions i papers. Tal volta per això, el diari ocupa, per a molts de nosaltres, el lloc de l’antiga àgora, aquell espai de la polis en què els ciutadans es reconeixien en els altres habitants de la ciutat, on canviaven impressions sobre els afers de cada dia i on prenien consciència d’allò que compartien.

 

L’àgora a Grècia i el fòrum a Roma era l’espai on l’individu prenia consciència de pertànyer a una comunitat; una part d’aquella funció, crec, avui dia és en mans dels periòdics, dels mitjans de comunicació; el diari és la finestra que ens aboca al món, que ens dóna notícies dels altres i que alhora ens fa veure els seus problemes i il·lusions com a nostres. El nostre sentiment de pertinença, amb els seus diversos graus i maneres, es nodreix, s’eixampla amb la lectura del diari.

 

El problema, hélas, rau en què, malgrat tot, els lectors vivim entotsolats cultivant el nostre propi jardí, lectors la majoria, d’un únic diari, a penes esguardem una mica més enllà del nostre horitzó habitual. Com deia fa poc el cineasta i escriptor David Trueba, hi ha el lector-El Mundo, el lector-El País, el lector- La Vanguardia..., cadascú instal·lat en la seva intransferible finestra, collat al seu racó de món.

 

En aquestes condicions, l’intercanvi d’idees i el contrast d’opinions flaquegen, circumstància que  s’agreuja en aquells mitjans que busquen més la confrontació que no pas un autèntic debat. A més, aquesta estretor de pensament es perllonga dins de cada diari estalonada per la inexistència de debat intern. D’altra banda, també són molts forts els interessos econòmics i d’altre tipus que condicionen la línia editorial d’un diari; interessos que en el camp de l’ensenyament sovint vénen condicionats  pels vincles empresarials establerts entre determinats grups de comunicació i les “majors” que controlen l’edició de llibres de text.

 

Tot plegat fa que el ciutadà se senti empetitit en relació a les complexes maquinàries que actualment regeixen el món de la comunicació. En particular, des de l’escola, des dels Instituts, molts de nosaltres desitjaríem veure recollits a la Premsa els nostres problemes i dificultats de cada dia, també les il·lusions i esforços que s’hi esmercen per millorar les coses; potser per això a vegades és fàcil trobar entre els ensenyants un sentiment de frustració envers la premsa; hem anat aprenent que hi ha realitats nostres que no interessen, que ni tan sols tenen cabuda en una carta al director.

 

Aquest sentiment de frustració que a vegades es tradueix en una manca de confiança en els media es dóna en uns professionals, els ensenyants, que realitzen una tasca amb una clara projecció social;  el treball del docent requereix una implicació personal gran, és una feina que cal fer amb il·lusió, amb entusiasme. En aquest sentit, el docent a l’igual que el metge o altres professions definides pel seu caràcter de servei a la comunitat, necessita una mínima sanció de la societat a la qual adreça el seu esforç i és evident que la Premsa (la qual no ha de renunciar òbviament a la seva capacitat de crítica) ocupa o ha d’ocupar un lloc destacat com a instrument d’aquesta sanció social.

 

Així doncs, podríem dir que des de l’escola contemplem la Premsa amb sentiments una mica ambivalents: d’una banda, la necessitem, som molt sensibles al seu baròmetre social i d’altra, hi ha un cert desencontre, una certa frustració. Les nostres relacions són complicades, hi ha reportatges, periodistes que s’acosten amb honestedat i rigor als nostres problemes, a les nostres dificultats, periodistes que no busquen tant la notícia com el coneixement d’una determinada parcel·la×la de la realitat, d’altres, en canvi, es decanten pel sensacionalisme i es deixen embolicar en els seus aspectes més cridaners.

 

Aquesta "crisi de confiança" en la Premsa no és exclusiva de les persones que treballem al món de l’ensenyament, es tracta d’un fenomen que afecta tots els sectors socials; anteriorment ja ens hem referit a l’anquilosament, a la manca de debat, a l’existència d’uns forts interessos mediàtics que acaben filtrant tota realitat que resulti incòmoda, que no s’ajusti al guió. Al nostre parer, aquesta asimetria, aquesta "crisi de confiança" del ciutadà envers la Premsa és un símptoma més que configura la manca de vida, l’anèmia que actualment pateixen els nostres sistemes de representació polítics i socials. En altres paraules, al divorci, tants cops esmentat, entre representació política i societat civil, caldria afegir aquest altre divorci entre els ciutadans, d’una banda, i els mitjans que detenten la paraula i la imatge, d’altra.

 

L’envigoriment dels sistemes democràtics, l'impuls de la participació ciutadana en la vida política i social que demanda la societat actualment han d’anar també acompanyats de canvis en el món dels mitjans de comunicació. La Premsa ha de saber trobar els camins  que la facin més receptiva i transparent, més oberta envers la societat. L’aposta per una societat democràtica exigeix no solament unes relacions més fluïdes (de doble direcció) entre els ciutadans i els polítics (entre representats i representants), sinó també la superació de l'actual asimetria existent entre Premsa i Societat.

 

 

La Premsa , el seu interès per l’Escola. El cas espanyol.

 

L’interès de la Premsa per l’escola i en general pel “Món de l’educació” començà al nostre país als primers anys de la Transició. Així, durant els últims 25 anys del segle XX la presència de l’escola a la Premsa s’ha anat consolidant fins al punt que alguns diaris l’han regularitzat amb la creació de suplements dedicats als temes escolars.

 

Aquest interès per l’escola ha estat un fenomen comú amb altres països del nostre entorn, sobretot en aquells en què les demandes de l’Estat del Benestar (Educació i Sanitat gratuïts per a tothom) van fer prendre consciència els diversos sectors socials de la importància de l’Escola com element cimentador de la societat. A Espanya, l’eixamplament de l’assistència sanitària i de l’ensenyament primari, que passà a ser bàsic, coincidiren amb els darrers anys del règim franquista, en concret cal recordar la Ley General de Educación de 1970, que implantà l’ensenyament obligatori fins als 14 anys d’edat.

 

La dècada del setanta, dos lustres separats per la mort del Dictador, assistí a un increment de l’escolarització que afectà tots els nivells de l’ensenyament (per primer cop accediren a la Universitat alguns fills de “les classes subalternes”). Les seqüeles del “desarrollisme” i l’expansió econòmica d’aquells anys (els primers indicis de crisi econòmica es començaren a observar a partir de 74) acabarien consagrant al nostre país un model de societat majoritàriament urbana i industrial, factors tots ells que exigien la creació d’escoles als suburbis obrers de les grans ciutats. La mort del Dictador coincidí, doncs, amb una sèrie de transformacions socials que continuarien el seu camí accelerat durant els anys de la Transició.

 

Calia fer més escoles, més instituts, crear també noves Facultats en uns anys en què començaven a detectar-se els primers símptomes de desacceleració econòmica. Els moviments reivindicatius d’aquells primers anys de la Transició no demanaven únicament unes millors condicions laborals, demanaven també més serveis, més escoles, més hospitals, uns barris millors. Dintre del moviment obrer i veïnal, l’accés dels fills de les classes baixes a la cultura i a l’estudi era una exigència molt present. De tot això se’n féu ressò la premsa d’aquell moment, una premsa, si més no a Barcelona, molt viva (hi havia més diaris que avui dia, de petits i de grans), una premsa molt activa, engrescada i compromesa en alguns casos amb els moviments socials d’aquell període (no voldria oblidar que foren periodistes com ara Huertas Clavería  els que estudiarem els barris barcelonins, o el paper que en una ciutat com Santa Coloma tingué la Revista Grama).

 

Probablement aquell fou un moment i una etapa únics, aquella era una societat que estava experimentant moltes transformacions, una societat esperançada i la Premsa hi combregà i hi participà, en alguna mesura, en aquelles il·lusions. En altres paraules, la Premsa era receptiva als problemes i inquietuds socials i en moltes circumstàncies els ciutadans acudien als diaris per exposar el que passava als seus barris, al seus centres de treball. Cal recordar que tots sortíem d’una llarga dictadura i que el desbrossament del camí cap a la democràcia, tal volta requeria aquestes complicitats.

 

D’altra banda, la lluita per l’accés a la cultura per part de la gent dels barris humils que s’estava desenvolupant en aquells anys acabà confluint (jo diria que "en part") amb els Moviments de Renovació Pedagògica que s’havien anat organitzant com a "resistents", especialment a les darreries del franquisme, al si d’algunes escoles privades catalanes; aquest moviment, que havia impulsat la convocatòria d’escoles d’estiu a la clandestinitat, estava relacionat amb alguns pedagogs de prestigi i en formaven part sobretot escoles destinades a les classes mitges. L’interès pels temes pedagògics, pels assumptes de l’escola saltà a la societat.

 

A la dècada dels vuitanta malgrat que la corba de la natalitat havia començat a disminuir després del 75, el nostre era un país jove, sobretot als barris que havien acollit la gran immigració dels anys precedents, un país jove amb un professorat jove i il·lusionat; l’apertura de nous centres havia produït una allau de professors novells, fills en gran part, d’aquelles classes que havien accedit per primer cop a la Universitat. Aquells foren anys, malgrat la presència que ja començava a ser amenaçant de l’atur, d’inquietuds i projectes als centres, d’intensa vida acadèmica i cultural en algunes escoles i instituts; de manera espontània sorgien grups de professors que guiats pels seu entusiasme aplicaven noves formes, assajaven nous camins.

 

La duresa de la crisi econòmica es féu notar a partir de la segona part de la dècada, just quan una part d’aquelles il·lusions a què ens hem referit havien donat el triomf als socialistes. Així, en les zones perifèriques de les ciutats, l’atur esdevingué crònic i sobretot produí un esquinçament demolidor en el teixit social. Tot això repercutí greument en la institució escolar.

 

Seran anys en què l’accés a determinades facultats s’estreny, d’altres es converteixen en expedidores de títols que no tenen cabuda en el mercat de treball. Per a les classes baixes el problema és més greu, les bosses d’aturats es concentren als barris obrers, en moltes famílies són les dones com a treballadores domèstiques (“senyores de fer feines”) les que tiren endavant els fills, l’escola Pública se’n ressenteix; malgrat tot moltes Escoles Professionals s’afanyen a ensenyar oficis, a preparar una mà d’obra qualificada, també els Instituts continuen enviant alguns fills d’obrers a la Universitat.

 

Fou en aquestes circumstàncies de reflux, al fil de la dècada dels noranta, quan els socialistes aplicaren amb la seva mà dreta una dura reconversió industrial...mentre que amb l’esquerra endegaren les reformes de l’ensenyament (aprovació de la LOGSE el 1990). M’hi voldria detenir, si més no un moment, per destacar el caràcter paradoxal de la situació, digne al meu parer de ser analitzat. No és aquest un tema que per tractar ara, també seria injust afirmar que tots els problemes que té actualment l’ensenyament deriven d’aquella llei (els canvis en la societat s’han accelerat i l’escola se n’ha vist molt afectada), la LOGSE si de cas, amb el seu esperit immaculat, ha agreujat aquesta deriva. Crec no equivocar-me en afirmar que la LOGSE ha estat una clivella, una ferida profunda dins la comunitat escolar; sovint el debat que ha suscitat ens ha fet recordar la virulència d’antigues confrontacions socials.  Tal volta podria ser un exercici interessant analitzar la petja d’aquesta confrontació en la premsa dels darrers anys.

 

Esperem que les pinzellades d’aquest breu repàs històric ens hagin servit per emmarcar les relacions entre Premsa i Escola al llarg del darrer quart de segle. Alguns aspectes d’aquesta relació ja hi han estat apuntats. A l’apartat següent intentarem referir-nos de manera més detallada tant a la Premsa general i la seva relació amb l’escola com  a la Premsa especialitzada en els temes escolars.

 

 

 

Premsa i Escola, els darrers vint-i-cinc anys.

 

Aquest període de la història recent es caracteritza tal com hem recordat anteriorment per la creixent presència de l’escola als mitjans de comunicació (a la Premsa escrita en el nostre cas). Presència que palesa l’interès per l’escola d’una  societat com la nostra afectada per grans transformacions i preocupada pel seu avenir. La idea que el model d’escola defineix el model social que condicionarà el món  del futur sembla bastant arrelada a la nostra societat  i d’aquí  l’interès   que suscita  la problemàtica  escolar.

 

Tractarem, doncs, de seguir les passes de la relació entre Premsa i Escola durant aquests anys i provarem de fixar una mínima periodització de la Premsa especialitzada.

 

 

L’interès per l’escola es manifestà als diaris dels primers anys de la Transició i portà, en algun cas, a la creació d’un suplement periodístic dedicat setmanalment a l’educació. Fou el diari El País, de la mà del recordat periodista Esteban Barcia, el que inaugurà, amb rigor i honestedat aquest camí.  El seguiren altres diaris, i tot i que no sempre acabà de quallar la idea d’un suplement, els temes educatius acabarien convertint-se en una secció habitual en molts diaris.

 

D’aquesta manera, ha anat sorgint, al llarg d’aquests anys, una gernació de periodistes veritables especialistes en els temes relacionats amb l’educació i l’ensenyament. La tasca d’aquests professionals ha tingut un gran protagonisme arran del debat suscitat per la implantació de la LOGSE i també com a conseqüència dels greus efectes que les transformacions socials tenen sobre l’escola i les demandes i reptes que, al seu torn, li són plantejats a la institució escolar.

 

D’altra banda, en aquells anys setanta i principis dels vuitanta sortiren també a la llum per primer cop una sèrie de revistes relacionades amb l’ensenyament, algunes nascudes al si dels moviments de renovació pedagògica abans esmentats. Es tractava de revistes molt lligades als professionals de l’ensenyament, que per això recollien experiències que s’estaven portant a terme a les escoles i instituts; aquestes revistes es proposaven renovar les metodologies dins de les aules, acostar als docents nous enfocaments pedagògics o donar a conèixer determinats plantejaments didàctics... Molt sovint es convertiren en fòrums de debats que implicaven una part important dels docents.

 

A Catalunya, dintre de les associacions que donaren vida a algunes d’aquestes publicacions i que impulsaren les trobades entre el professorat cal recordar l’associació de Mestres "Rosa Sensat". Pel que fa a les revistes, encara que citar-ne alguna suposa oblidar altres que han tingut un paper destacat,  voldria ressaltar  Cuadernos de Pedagogía, iniciativa que comptà des del principi amb una infraestructura empresarial procedent del món editorial; així doncs, Cuadernos malgrat alguns entrebancs interns ha sabut mantenir-se al llarg de més de vint anys com un referent per als ensenyants i no pas únicament a Catalunya.

 

També les diverses Administracions Públiques s’hi apuntaren en aquells anys al prestigi que donava la Premsa especialitzada en l’escola i destinaren una part del seu pressupost a subvencionar algunes publicacions que tingueren una vida efímera. En el cas de Catalunya, alguns de nosaltres encara ens recordem de "Papers de Batxillerat", la seva diferència amb les revistes oficials que han vingut després (BIEC, també de curta vida) és prou significativa: en aquella prevalia l’interès pedagògic i didàctic (s’hi recollien algunes experiències o articles aportats pels ensenyants), a BIEC, en canvi, ha dominat l’interès propagandístic.

 

La gran eclosió de la premsa especialitzada en l’escola és un fenomen que ha arribat als nostres dies i que ha anat acompanyat del desenvolupament d’altres branques específiques: les revistes dedicades a la renovació didàctica en una determinada matèria, les revistes sindicals, les quals no limiten els seus continguts als aspectes laborals sinó que també dediquen un gran espai als continguts pedagògics i didàctics.

 

D’altra banda, l’èxit de les revistes especialitzades en el món de l’educació ha influït en l’evolució d’aquest tipus de premsa, la qual ha seguit dues direccions que s’han anat superposant: una més gran especialització (ja n’hem al·ludit a les revistes especialitzades en l’ensenyament d’una determinada àrea o matèria, en el meu record  una revista com Íber, en el camp de la Història); i una  professionalització, que ha convertit algunes revistes nascudes com a plataforma o fòrum de les experiències impulsades pels ensenyants als  seus centres en revistes en mans dels psicòlegs i els pedagogs. (Caldria al·ludir a l’auge de les Facultats de Psicologia i Pedagogia en aquests mateixos anys.)

 

 

Així doncs, m’atreviria a proposar aquí, a tall de suggeriment, una periodització de la Premsa especialitzada en l’escola durant el darrer quart de segle. Caldria distingir-hi tres etapes, protagonitzades o impulsades per col·lectius diferents.

 

1ª Etapa.- Finals dels setanta i primera meitat dels vuitanta, etapa caracteritzada per l’entusiasme que va fer sorgir una sèrie de revistes relacionades amb els moviments de renovació pedagògica i amb els projectes que de manera espontània sorgien als centres. El protagonisme del període recaigué sobretot en els docents.

 

2ª Etapa.- A cavall entre els vuitanta i els noranta, els “anys decisius” que portarien a l’aprovació de la LOGSE. Etapa caracteritzada per la progressiva especialització i professionalització. El protagonisme s’aniria escolant cap a les mans dels professionals (psicòlegs i pedagogs i alguns docents reciclats).

 

3ª Etapa.- L’etapa actual, la qual s’hauria anat consolidant en la segona part de la dècada del noranta. Etapa de la institucionalització. Actualment i tal com dèiem al principi de la nostra exposició hi ha tot un entrellat d’interessos, tot una xarxa que se superposa a la pràctica escolar; per cenyir-nos al camp de la Premsa especialitzada en temes escolars, hauríem de destacar el protagonisme que tenen determinades Fundacions lligades a potents interessos periodístics i editorials. Són aquestes Fundacions les que organitzen les trobades, seminaris i jornades on diferents experts dictaminen, diagnostiquen, pronostiquen, etc., sobre el present i el futur de la institució escolar. Ara el món és dels “experts”: una mena d’élite que planeja per damunt de tots nosaltres, del ciutadà interessat, del professor, de tothom.

 

Els recursos econòmics d’aquestes empreses mediàtiques els permeten editar tota mena de publicacions relacionades amb el món de l’educació (aquí entren aspectes pedagògics, sociològics, organitzatius, materials didàctics, etc. destinats a intervenir i dissenyar l’educació del futur). En aquestes circumstàncies cal preguntar-se quines revistes especialitzades, quina Premsa relacionada amb el món escolar podrà continuar mantenint la seva independència?

 

Heus aquí l’asimetria a què fèiem referència en les nostres primeres reflexions. La indefensió del ciutadà davant maquinàries tan potents. Probablement  m’he dedicat en excés  a la Premsa especialitzada en l’educació, la qual al cap i a la fi ocupa una parcel·la molt petita dins de tot el conjunt, i he negligit l’altra premsa, els diaris i revistes de tirada general que tracten amb assiduïtat temes relacionats amb l’escola. Al meu parer, la situació d’aquesta Premsa queda reflectida, si més no en part, en tot el que hem dit sobre l’entrellat d’interessos dels grans grups periodístics i editorials.

 

Caldria preguntar-se, després d’aquesta visió no gaire optimista, si podem embastar algunes propostes que ens permetin remuntar la present situació. Vagin algunes idees com a intent.

 

• Els canvis socials que de manera accelerada experimenta el nostre món (noves tecnologies, destrucció accelerada del teixit social tradicional, aparició de noves tipologies familiars, moviments migratoris, sorgiment del que alguns anomenen una "humanitat sobrant" , que no podrà ser absorbida dins dels sistema productiu i que es veurà abocada a ser mà d’obra precària, etc.) continuaran afectant de ple la Institució Escolar i per tant l’escola continuarà present als mitjans de comunicació.

 

• Una escola contínuament resituada, ja que cada cop són més altres instàncies les que exerceixen la funció socialitzadora, haurà de saber trobar el seu lloc al món; en aquest sentit no m’imagino una Escola  que visqui d’esquenes a la Premsa. En el món del futur Escola i Premsa estan condemnades a trobar-se i a buscar noves formes de relació.

 

• En una societat com la nostra on el desenvolupament d’una certa capacitat narrativa, creadora de sentit, s’ha anat retallant i on el ciutadà ha començat a desaparèixer engolit dins la immediatesa de l’homo consumidor, la possibilitat d’obrir-hi escletxes, la possibilitat d’obrir el camí cap a una societat més participativa, democràtica que no pas demagògica, pot venir, entre altres instàncies de l’escola i de la Premsa; una i altra eren, havien estat capaces de construir un discurs, és a dir, una porta que ajudi al desenvolupament de l’autonomia dels individus al si de la societat.

 

• Insisteixo, es tracta d’obrir esquerdes, d’ajudar a respirar, a revitalitzar el nostre cos social, greu error seria pretendre des de l’escola o des de la Premsa, transformar el TOT social, considerar que una i l’altra poden ser la panacea, el remei universal davant de la complexitat del món present.

 

• Així doncs, en les actuals circumstàncies, la Premsa i l’escola, cadascuna dins de la seva especificitat, tornen a ser a l’ull de d’huracà, al centre del remolí on es va covant el món del futur. L’aposta per una societat més participativa, més transparent i oberta no ha de ser indiferent ni a l’una ni a l’altra.

 

Una  pregunta, situada una mica als marges

 

Què n’ha de dir la Premsa en una situació com l'actual, quan l’Administració s’ha plantejat com a única finalitat per a l’escola Pública que aquesta cobreixi ( a més, en unes condicions de gran precarietat, de manca de recursos) algunes funcions assistencials  i abandoni totalment la seva funció específica d’ensenyar?

 

(segueix un Annexe)

ANNEXE:  L’ús del llenguatge a la Premsa.

 

Reprenem la idea abans exposada de la Premsa com a creadora de realitat; sens dubte una de les formes més destacades de creació de realitat és el llenguatge, l’ús que en fem. L’ús del llenguatge per part de la premsa amb la càrrega ideològica subjacent que porten les paraules és d’una gran transcendència, pel ressò social que té  el discurs periodístic. Per això fóra convenient fer-ne un petit acostament al tema.

 

Si ben és cert que el llenguatge canvia i evoluciona de manera paral·lela a la societat que el genera i utilitza i que, per tant, és lògic que les paraules es vagin transformant, traslladant, alterant el seu significat en una continuada metàfora a través del temps, és important per a nosaltres esbrinar quina part d’aquesta “memòria compartida” (evocant l’afortunada expressió d’en Borges) que són les paraules, hem perdut en els replecs del camí o si en alguns casos caldria parlar no tant de pèrdues com de petites o grans traïcions: traïcionem les paraules quan les falsegem conscientment.

 

Al meu parer podríem destriar alguns trets que han guiat l’ús tergiversat d’algunes paraules als nostres mitjans de comunicació.

 

En primer lloc, la medicalització de la vida (molt em temo que aquest mot no existeix), la vida és una malaltia que cal curar, necessitem teràpies, especialistes, “experts”; aquest és un fenomen que no és exclusiu de la Premsa, probablement és la nostra societat la que està canviant, a força de “medicalitzar-nos” acabarem tots malalts, els professors malalts, els alumnes malalts, tothom aqueixat de síndromes molt variades. La pèrdua de l’autonomia de l’individu serà el corol·lari subsegüent.

 

En segon lloc, la imposició del llenguatge “políticament correcte”, el qual a més de bandejar alguns termes que podrien ser vexatoris per a determinades persones (res a dir-hi en aquest sentit), ha destacat sobretot pel seu interès a difuminar les arestes punyents que existeixen en la nostra societat; sorgeix així una visió immaculada que arracona i ignora determinats problemes i antagonismes que són ben reals..

 

En tercer lloc, la deliberada confusió entre Públic i Privat, que envaeix el llenguatge d’alguns polítics i també de determinats mitjans de comunicació.

 

Finalment i pel que fa a l’Ensenyament, cal recordar que els teòrics i impulsors de  la Reforma Educativa dissenyada per la LOGSE, han desplegat tot un llenguatge confús i eufemístic que ha acabat saltant als mitjans de comunicació.

 

 

En posarem alguns exemples d’aquesta cerimònia de la confusió:

 

• Com el terme “subvenció” ha estat substituït pel de “concert”; així l’Escola privada que rep subvencions públiques ara es considera que ja no és subvencionada perquè (hom suposa) els concerts li comporten algunes exigències, algunes imposicions (que, per cert cap instància pública té interès a controlar). Podria semblar en aquesta deriva que les subvencions de l’Estat mai no han estat subjectes a la més mínima condició (si la subvenció era per plantar mongetes podia ser destinada a plantar cols!) .

 

• El falsejament de la realitat ha arribat a tal extrem que es pot llegir en la premsa, en boca de les nostres màximes autoritats: “L’escola catalana (se sobreentén “pública”) té una doble xarxa (se sobreentén, estatal i “concertada”).

 

• Quan preparava aquesta comunicació Paco Gallardo em va suggerir algunes idees (arran d’una lectura de Sánchez Ferlosio); es pregunta aquest autor per què no s’utilitza la fórmula de tota la vida “escuela de pago” per evitar confusions tan interessades. Segons Ferlosio “no hay escuela privada” perquè tota escola du a terme una funció que va més enllà d’ella, una funció social. No obstant això, l’escola de pagament, al meu parer continua essent privada en el sentit que de manera explícita serveix uns interessos privats, parcials.

 

Em temo que alguna persona dirà que tots els interessos són parcials, particulars... Entraríem aquí en una altra reflexió, com definir allò que és considera l’interès públic, el bé comú tal com apreníem a l’escola? Per ara conformem-nos a definir l’Escola Pública tal com els francesos entenen l’Escola Republicana: l’Escola gratuïta, laica, oberta a tots  (sense cap discriminació ni econòmica ni religiosa ni ètnica ni de sexe o procedència), finançada totalment  per l’Estat.

 

Per acabar, una altra confusió interessada d’aquests últims mesos: l’oposició de laic a “aconfessional”; hem sorprès en la premsa afirmacions del tipus: “L”Estat és aconfessional però no pas laic, ergo l’Estat té l’obligació de protegir les religions”. Molt em temo que se n’obliden una paraula “protegir/ garantir la llibertat de religió, la llibertat de consciència, la llibertat en fi”. Com si ser laic impliqués ser antireligiós! Per aquest camí també acabaran apareixent les noves realitats a què abans al·ludíem en referir-nos a la Premsa com a “creadora de realitat”.

 

[Aquest text va estar presentat a les jornades didàctiques Premsa i escola, organitzades per l'IES Puig Castellar el 12 de setembre de 2002.]