Mestres i periodistes: una tasca en comú, l'educació

A manera de benvinguda: una modesta proposició

Les mateixes forces socials i econòmiques que governen en l’actualitat el moviment històric de la globalització estan marcant, simultàniament, el currículum amagat a l’ensenyament primari i secundari en els països més avançats. (Es denomina currículum amagat[1] el que es transmet de manera difusa i pertinaç a través dels mitjans de comunicació: modes, publicitat, ídols del cinema i la televisió, cantants, esportistes...).

El moviment de la globalització, com és sabut, no és un fenomen nou però mai no havia tingut les dimensions ni l’arrogància que té ara: en aquest moment mostra la seva cara més repulsiva arrasant immisericordiosament la diversitat cultural a tot arreu, rebutjant les tradicions (també les occidentals), imposant uns models polítics que porten a una divisió insostenible del món (l’abisme entre països rics i pobres s’amplia de dia en dia) i unes lleis econòmiques i laborals que han convertit els éssers humans en menys que coses (des de quin punt de vista humanístic es poden defensar els contractes precaris-escombraries?) i les coses, en objectes d’usar i llençar, en simples deixalles. Molts dels qui rebutgen aquesta globalització són universalistes, però no a qualsevol preu ni de qualsevol manera: per això insisteixen pacíficament i cívicament a globalitzar els drets humans i a construir un altre món —possible, necessari— més just i equilibrat que aquest en el qual ara  vivim.

Des del currículum explícit (l’ensenyament de les matemàtiques, de les llengües, de les ciències socials, etc.) els professors tracten de transmetre els valors del coneixement i de la ciència i, al mateix temps, els valors cívics i morals (el reconeixement de la importància i la utilitat de la llengua per a la comunicació social i personal, l’actitud crítica davant les expressions que denotin alguna forma de discriminació mitjançant l’ús del llenguatge, el respecte per la pluralitat cultural i lingüística, etc.). Des del currículum amagat, però, els valors transmesos són uns altres: l’èxit fàcil, l’individualisme ferotge, la fama gratuïta, el consumisme desenfrenat, els diners guanyats de qualsevol manera..., és a dir, els valors amb els quals es sosté el sistema polític neoliberal.

L’alumnat veu constantment, per exemple, el menyspreu generalitzat per l’anomenada comunicació vertical (com anomena Sloterdijk a la comunicació de professors i alumnes, de pares i fills, etc.) i el predomini d’una suposada i descafeïnada comunicació horitzontal (per exemple, la dels que voten els seus personatges favorits en programes tipus “Gran Hermano”). Veu com els programes culturals i educatius de la televisió són qualificats com a pesats i avorrits per moltes persones del seu entorn... En aquest context mental i ideològic, què li ha de semblar la comunicació amb el professor?, què li ha de semblar l’escola?  Perquè segons els teòrics més pessimistes, un dels objectius de la globalització seria convertir el món en un gran parc temàtic, i el que s’anomena currículum amagat seria l’instrument educatiu que aniria preparant a la població per habitar en aquest món feliç, on no tota la població desenvoluparia, és clar, el mateix paper. I si aquelles forces que governen el món pretenen convertir-lo en un gran parc temàtic apte per a consumidors poc crítics, quin destí tindrien reservat a l’escola? La seva conversió en un parc d’atraccions? Segur, pensen els professors que parlen de l’escola de la ignorància[2].

Paral·lelament als pensadors que analitzen amb pessimisme el futur del món i de l’escola, alguns sociòlegs, per exemple Sartori, han escrit, alarmats, sobre el paper preponderant del mitjà televisiu[3], fins al punt de presentar-lo com una amenaça per al sistema democràtic i l’enemic més perillós del model cultural occidental (com si la televisió no fos també un resultat de la tecnologia nascuda d’aquest model...). Segons aquests autors, com que el mitjà televisiu i els informàtics (Internet) serien els principals agents difusors del currículum amagat del sistema capitalista i, per tant, mitjans incompatibles amb les tècniques d’aprenentatge clàssic, s’hauria de limitar el seu ús a les escoles  i permetre’n solament l’ensinistrament tècnic (“como se haría con un curso de dactilografía”, ha escrit Sartori). D’aquesta manera sembla que s’ha arribat a una situació curiosa: després d’haver-los considerat com un estri per desenvolupar el currículum escolar, alguns professors han passat a una era de la sospita respecte als mitjans, sobretot els audiovisuals.

Una resposta

Tots aquests plantejaments pessimistes i apocalíptics potser són interessants i necessaris però no suficients ja que porten a la paràlisi i a una angoixant sensació d’impotència i de ràbia infructuosa. Són advertiments (de vegades, molt lúcids i esclaridors) que s’han de tenir en compte i que han de servir d’estímul per desitjar canviar l’ordre establert.

Quan l’escriptor rus Dostoievski era jove i encara es tractava amb Bielinski —un crític literari de molt prestigi—, el va visitar una vegada  i li va demanar com podia reflectir el sofriment de la humanitat, com podia servir a la humanitat sofrent. Bielinski li va contestar que si volia ajudar i conèixer la humanitat, comencés per un sol ésser humà, el que tingués més a prop: ajudant-lo i coneixent-lo ajudaria la humanitat, perquè en aquest ésser humà estaria continguda tota la humanitat.

Aquesta anècdota és, naturalment, per a nosaltres, una al·legoria. Una al·legoria que pot servir de punt de partida al professor —i al periodista, com es veurà més endavant— que vol impedir que el món es converteixi en un gran parc temàtic i l’escola en un petit parc d’atraccions. Perquè si el professor contribueix que el nen s’allunyi críticament dels valors que transmet el currículum amagat i s’acosti, també críticament, als valors humanístics i ètics que transmet el currículum explícit —el que tracta d’impartir cada dia—, estarà contribuint a la construcció d’una altra escola i, per tant, d’un altre món.

La premsa i l’escola

De vegades s’ha dit que “els mitjans de comunicació són també un gran subsistema educatiu” (Salvador Pàniker) i que d’aquesta condició neix la seva gran responsabilitat. Si acceptem aquest principi, hi ha una tasca comuna entre la premsa i l’escola, una responsabilitat compartida. En molts països aquesta condició complementària de la premsa i l’escola està reconeguda per multitud d’experiències i programes d’intercanvi, en alguns casos, mitjançant la creació d’associacions mixtes entre mestres i periodistes i, en altres, mitjançant el suport d’algunes empreses periodístiques.

A França, el Ministeri d’Educació va crear en 1983 el CLEMI (Centre de Liaison de l’Enseignement et des Moyens d’Information: Centre de Relacions entre l’Educació i els Mitjans d’Informació). Aquest Centre no solament va establir relacions de diàleg i col·laboració entre els professionals de l’ensenyament i els dels mitjans periodístics, sinó que va endegar, des de 1989, la Setmana de la Premsa a l’Escola, un programa d’acollida i d’estudi dels mitjans periodístics a les escoles. L’any 2001, per exemple, van participar en aquesta campanya de lectura i treball del periòdic a l’escola 3,5 milions d’alumnes i 745 mitjans (423 títols de la premsa escrita i 322 ràdios i canals de televisió)[4]. En aquestes setmanes, es distribueixen i es comenten a les escoles diaris oferts pels editors, s’organitzen conferències, taules rodones, es redacten murals i revistes de centre, etc. Els objectius pedagògics d’aquestes setmanes són molt clars: familiaritzar els alumnes amb la premsa, aprendre a llegir críticament,  establir relacions constructives entre els dos àmbits, l’escolar i el periodístic, etc.

A Suècia, per exemple, la tradició d’incorporar la premsa a l’escola ha passat per successives etapes, modèliques en molts casos: la distribució gratuïta de premsa diària a totes les escoles de la província de Kalmar, la creació de la comissió “Periódicos en la Educación” dedicada a elaborar material didàctic per a mestres i la constitució de departaments i de programes pedagògics en tots els diaris... i fins i tot la substitució d’alguns llibres de ciències socials per diaris.[5]

Un altre model de col·laboració entre la premsa i l’escola es desenvolupa a Colòmbia. El programa “Adopta una clase”[6], endegat pel diari El Universal, proposa a diferents companyies que patrocinin econòmicament el programa de lliurament de diaris als escolars d’un centre al llarg de tot un curs. D’aquesta manera s’implica la societat civil en el procés educatiu i es facilita la lectura del diari a les aules. A més, El Universal publica fitxes o lliçons amb pautes per treballar a classe diferents temes relacionats amb els continguts, la llengua, etc.; per exemple, una lliçó es refereix a la distinció entre fets i opinions en una informació; una altra, a l’estudi dels diferents punts de vista, etc.

A Espanya, a partir del curs 1985-1986, es va signar un conveni de col·laboració entre el Ministerio de Educación y Ciencia i la Asociación de Editores de Diarios Españoles (AEDE). D’aquest conveni va sorgir el programa Prensa-Escuela, que tractava de “facilitar un acercamiento entre los colegios y las empresas periodísticas, además de formar a los profesores interesados en el tema”[7]. Aquest conveni suposava la promoció de l’ús plural de la premsa escrita a les aules amb la finalitat de fomentar els hàbits lectors dels alumnes, l’organització de cursos de formació del professorat, el compromís de l’Associació d’Editors de facilitar les visites dels alumnes a les redaccions periodístiques, donar facilitats de subscripció (preus especials), lliurament de lots de diaris caducats (procedents de devolucions), etc. A poc a poc, els objectius del programa “se fueron difuminando y se recortaron de manera paulatina las prestaciones concedidas a los centros”.[8]

A Catalunya, és evident que des de 1983, quan el Departament de Cultura de la Generalitat organitza a Barcelona el 1r Simposi Internacional sobre la Premsa a l’Escola, han canviat algunes coses, tant a la societat, com a l’escola. En aquell moment es tractava de cercar pautes de treball de la premsa com a suport o eina pedagògica. Ara, després de moltes altres trobades entre mestres i periodistes, d’algunes il·lusions perdudes i d’altres de guanyades, la situació de les relacions entre la premsa i l’escola presenta a Catalunya un panorama ric, variat, malgrat que alguns poden pensar que problemàtic encara.

Per una banda, tenim la publicació de revistes pedagògiques que han dedicat una certa atenció a estudiar els lligams entre premsa i escola en nombrosos articles i números monogràfics[9], la creació de col·lectius d’educadors i comunicadors dedicats a la reflexió i l’anàlisi dels mitjans (AulaMèdia, “Mitjans”...) i l’aparició de textos, programes i cursos per educar en comunicació i per tractar d’introduir l’estudi de les TIC (Tecnologies de la Informació i la Comunicació) en el currículum escolar amb una major entitat[10] que fins ara.  I per altra banda tenim les respostes de les empreses periodístiques oferint projectes de vegades de molta solvència i interès: el veterà “El Periódico de l’Estudiant” (publicat des de fa 10 anys), que es reparteix gratuïtament; “El Periódico de l’ESO” (que es confecciona als centres amb assessorament de professionals enviats pel diari El Periódico de Catalunya); el suplement “Aula”, del diari El Mundo, que cada dia es dedica a un tema diferent (actualitat, solidaritat, esports, etc.) i que deixa un marge de participació a l’alumnat; “El País de los Estudiantes” (publicació digital feta íntegrament pels alumnes segons pautes donades pel diari El País); els nombrosos concursos educatius amb participació escolar organitzats per la secció “Vivir en Barcelona” de La Vanguardia i  el programa “La Vanguardia a l’escola”, que ha suposat la distribució gratuïta d’aquest diari en centres de secundària, etc.

En aquest moment, cada professor pot triar el programa o projecte periodístic que s’adapti més bé a les habilitats i necessitats dels seus alumnes (fins i tot, pot compatibilitzar-ne més d’un ja que amb la comparació del tractament d’una notícia en diferents mitjans també es pot aprendre a desvetllar el sentit crític). Semblen, per tant, molt oportunes totes aquestes campanyes promogudes des de la societat civil per incorporar la premsa diària a les aules. Al cap i a la fi, el diari és una eina de treball, una ocasió per donar als alumnes referents d’actualitat que no siguin televisius i un mecanisme per desenvolupar en ells una mirada crítica, analítica, minuciosa, allunyada de la rapidesa i l’espectacularitat amb què, freqüentment, es donen les informacions televisives. Ara més que mai cal que el professor diferenciï —i doni pautes als seus alumnes perquè puguin fer-ho ells mateixos— dins els materials informatius que ofereixen els periòdics, aquella part que pot enriquir el currículum escolar d’aquella altra menys profitosa que té a veure amb els valors dominants que formen part del que s’ha anomenat abans currículum amagat. Així que la presència de la premsa a l’escola sembla assegurada d’una i altra manera per les pròpies empreses periodístiques, però... què passa amb la presència de l’escola a la premsa?

Alguns diaris dediquen seccions fixes a tractar temes d’educació[11], a part de donar la informació quotidiana que hi correspon. Ara bé, en aquest apart, no tots els professors es troben a gust amb les imatges que la premsa dóna de l’escola. Potser això passa amb tots els col·lectius; potser cap col·lectiu no s’identifica amb el que els altres en diuen. És possible. També és veritat que, de vegades, tots utilitzem paraules amb un sentit que ha estat acunyat des de la premsa. Per exemple, l’expressió crisi del sistema educatiu. Parlar de la crisi del sistema educatiu com si aquest no fos un reflex de la societat, no sembla coherent; a més, hauríem de parlar més ajustadament de transformació que no pas de crisi. L’escola s’està transformant dràsticament perquè la societat dels països avançats s’ha transformat de manera accelerada. Però aquest ús poc rigorós de la paraula crisi, que té un sentit negatiu, acostuma associar-se en els diaris només a l’escola pública, com si no fos un fenomen general.

Una altra expressió emprada també amb poc rigor a la premsa és fracàs escolar. Els periodistes no han creat aquesta expressió, això està clar: però l’han difós sense posar-la en qüestió, sense veure què hi podia amagar. Si una persona es planteja un objectiu clar i raonable, i no l’ assoleix, es podria parlar, segons com, de fracàs. Però si una persona no s’ha plantejat mai cap objectiu ni mai no ha intentat d’assolir una fita, difícilment es pot considerar que ha fracassat.

El professor Rodrigo Alsina[12] distingeix en un moment de la seva ponència entre prejudicis i estereotips, i alerta sobre els perills d’incórrer-hi sense adonar-nos-en. Aleshores, a la informació sobre ensenyament, no estarem incorrent en un estereotips quan parlem de fracàs escolar? A quins interessos servim quan parlem així? El professor Rodrigo, recollint estudis que s’han fet en aquest sentit, diu que, de vegades, les notícies sobre el Magrib i l’Àfrica són quasi sempre negatives... ¿No passa el mateix amb les notícies de l’escola pública que apareixen en alguns diaris? ¿És que l’escola pública no genera bones notícies? ¿És que l’escola privada no genera males notícies? Això ens porta a d’altres qüestions més complexes: ¿existeix el periodisme d’investigació en temes d’ensenyament o, potser, el bon professional s’ha de conformar amb les dades que li donen uns altres (polítics, empresaris...) perquè ell no té temps per realitzar una investigació pròpia?

En fi, no es tracta de retreure res a ningú. Es tracta de donar-nos ocasió, uns i altres, els mestres i els periodistes, de compartir projectes i tasques comunes, moments de reflexió i de diàleg. Per això hem organitzat aquestes jornades, amb l’esperança que serveixin per clarificar i millorar el treball amb la premsa a les aules. Per això llancem aquesta modesta proposició: per què els professors no tractem de recuperar l’objectiu d’ensenyar delectant i, renunciem, de pas, a formar part del parc d’atraccions en què volen convertir-nos els defensors de la globalització deshumanitzada? Per què els periodistes no tracten de combatre l’esperit del currículum camuflat des de les seves informacions? I com podríem fer-ho, uns i altres? Estant més atents, mestres i professors, als valors que intentem transmetre, no als del currículum amagat, sinó els humanístics, el valors ètics i morals. No exagerant la importància de la patuleia de personatges televisius i dels altres agents dissimulats dels interessos neoliberals. Oferint una alternativa humanística al parc temàtic mundial. Estarem així, en definitiva, donant sentit al nostre ofici i a la nostra dignitat professional.