¿Qué hacemos aquí?
¿Qué hacemos aquí?
El pasado 28 de noviembre tuvimos el orgullo de recibir, en el salón de actos de nuestro instituto, una conferencia coloquio ofrecida por Claudio Naranjo. Aunque la exposición se titulaba “¿Qué hacemos aquí?”, a lo largo de casi dos horas recorrimos una serie de temas con un denominador común que a simple vista nos parecía imperceptible.
Inauguramos la ponencia con la opinión que expuso un alumno que concebía la vida como un tiempo en el que buscar placer y divertirse. El problema de esta tesis llega cuando se alcanza la madurez (a los 35 años aproximadamente). El individuo se percata entonces de que toda su vida ha sido la búsqueda del cumplimiento de sus sueños adolescentes, regidos por una satisfacción momentánea, pero no duradera, que es lo que llamamos placer. Podríamos cambiar esa palabra por poder al referirnos, por ejemplo, a Napoleón, personaje ambicioso de poder allá donde los haya. Quizás nos parezca éste un personaje muy lejano en el tiempo, demasiado ajeno a nosotros, pero no lo es. Actualmente nuestra sociedad está formada por miles de millones de personas atrapadas por las leyes del mercado, con la ambición económica como pilar fundamental de su existencia. Creen estas personas que únicamente el dinero las llevará a la felicidad de su existencia. Ése es el principal síntoma de la carencia de armonía de nuestro ser. Algunos pensadores atribuyen esta desolación interior al surgimiento de la civilización, culpable de la caída del hombre y de su destrucción masiva (guerras…). Aun así, otros muchos lo consideran un gran progreso. Lo que a nadie le pasa por alto ni admite discusión es la gran cantidad de problemas de naturaleza plurifacética que tiene el mundo. La única forma de solucionarlos radica en el carácter de la educación.
Hoy en día la enseñanza se concibe como un proceso de traspaso de información y conocimientos, cuando debería ocuparse íntegramente de desarrollar las capacidades tanto intelectuales como afectivas. Salta a la vista que esto supondría cambiar el rumbo de la historia, significaría una reforma titánica de la conciencia que no todo el mundo está dispuesto a integrar en su personalidad.
Laia Bes i Roig (2º de bachillerato, IES Puig Castellar)
¿Qué hacemos aquí?
Así empezaba hoy (28 de noviembre de 2007) el coloquio con Claudio Naranjo. Desde la improvisación el conferenciante nos ha ayudado a reflexionar sobre nuestro ser. Algunos han dado una respuesta a esta pregunta: lo que hacemos aquí es buscar el placer y la felicidad.
A partir de aquí, el coloquio trató sobre la diferencia entre felicidad y placer. La diferencia se encuentra en el tiempo de disfrute. El placer es algo momentáneo y fácil; en cambio la felicidad es más duradera. Después, este tema desembocó en una crítica a la sociedad, a este tipo de organización social que tenemos que requiere personas que lleven el mando y un acuerdo mayoritario. Por lo tanto, siempre encontraremos alguna opinión o acción que contradiga las nuestras y que nos prive de la felicidad. Además, en gran parte la política económica coincide con el poder político para solucionar conflictos, pero eso no deja de crear estados de infelicidad.
Por otra parte, también se trató de la infelicidad en la adolescencia, ya que, según el conferenciante, en esta etapa de la vida se lleva a cabo una lucha en la que los dos combatientes se encuentran dentro de uno mismo, y comparó esta lucha con la del héroe con un dragón: el héroe debe vencer las dificultades con tal de seguir su camino y conseguir el sueño deseado. Esta etapa de la vida también se puede comparar con una estancia en la cárcel, ya que uno se siente prisionero dentro de sí mismo.
En el coloquio se plantearon diversas ideas respecto a estos temas, sobre todo respecto a la crítica de la sociedad. Pero aun habiendo intercambiado opiniones, no hemos llegado a una conclusión exacta, ya que cada persona tiene una ideología distinta. Por lo tanto, no se puede responder de una sola manera a la pregunta inicial sobre qué hacemos aquí.
Naila Albarracín Ferrando (2º de bachillerato, IES Puig Castellar)
¿Qué hacemos aquí?
Apenas hace unas horas (a las 12 h, de hoy, 28 de noviembre), alumnos de bachillerato de varios institutos hemos asistido a una charla sobre la gran pregunta de la humanidad: ¿Qué hacemos aquí? Claudio Naranjo, psiquiatra chileno de 75 años y de gran reconocimiento internacional, ha sido quien nos ha planteado la pregunta y ha dado lugar al correspondiente coloquio.
A esta pregunta, de tan difícil respuesta para la humanidad (tanto que aún no está del todo clara), es a lo que ha intentado Naranjo que respondiéramos. La verdad es que no lo ha hecho de manera muy concreta ni clara, pero sí nos ha dado algunas ideas para que nuestra existencia sea un poco mejor y, a la vez, nos ha planteado otras preguntas que no parecen tener respuesta. Por ejemplo, ¿cuál es el principal enemigo de la humanidad? (la ignorancia), ¿qué nos queda cuando cumplimos nuestros deseos?, ¿existe el vacío interior?... El pasarlo bien se acaba agotando y uno de los grandes problemas de la sociedad contemporánea es la pérdida de la virtud. La educación no sirve actualmente para salir de la ignorancia ni para llegar a la sabiduría…
Pero, después de todo, sin saber realmente qué hacemos aquí, yo sigo teniendo mi respuesta y aunque probablemente no sea la correcta, también sé que, hoy día, no hay nadie que sepa responder a esta pregunta con total certeza y seguridad. Todos tenemos nuestra particular visión del mundo y probablemente habrá tantas opiniones como personas hay en la Tierra. Y finalmente, quisiera proponer otra cuestión: ¿por qué el universo nos oculta la explicación a algunas de las preguntas más importantes que se hace la humanidad? Quizás esto no sea tan importante como creemos.
Victoria Arias Vall (2º de bachillerato, IES Puig Castellar)
¿Qué hacemos aquí?
La conferencia de hoy (28 de noviembre de 2007), titulada ¿Qué hacemos aquí?, creo que no ha sido muy brillante, al menos eso creo yo. Se le notaba al conferenciante, el señor Claudio Naranjo, una falta de preparación previa de la charla. No había hilo conductor en lo que decía y saltaba de un tema a otro. Una de las explicaciones de por qué la charla no tenía una estructura podría ser porque el conferenciante tenía en mente mantener un pequeño coloquio o debate para contrastar unas y otras opiniones. Otro de los inconvenientes de la charla han sido los micrófonos. A ratos, cuando hablaba, costaba escuchar las frases completas y captar todas las ideas, ya que no hablaba demasiado alto y yo estaba sentada en las últimas filas del salón de actos, lo que no ayudaba mucho.
A pesar de todo, las ideas y opiniones expuestas eran muy interesantes, tanto las del conferenciante como las de algunos alumnos. En resumen, creo que ha sido una conferencia mal estructurada pero interesante.
Irene Martínez González (2º de bachillerato, IES Puig Castellar)
El doctor Claudio Naranjo nos ha dado hoy una charla sobre el sentido de la vida. Al principio nos hizo una pregunta: “¿Qué hacemos aquí?” Se dieron algunas respuestas que resumo a continuación. Decidirse a pasarlo bien durante años no lo es todo. Durante la mitad de la vida cada uno se dedica a realizar sus sueños de adolescencia y quiere tener algo para satisfacer su placer; después empieza a sentir vacío. El mundo cada vez está más regido por el dinero y en los países pobres la gente tiene que trabajar más y más para sobrevivir, pero nadie va a cambiar el sistema económico si no se cambia la conciencia. En nuestra sociedad, a veces se confunde el placer con la felicidad; el budismo, en cambio, nos dice que el ser humano tiene que cultivar su mente sobre todo. A pesar de todo, el mundo es mejor de lo que podemos imaginarnos.
La psicología actual sólo se ocupa del alma animal. Tenemos que volver a los mitos para entender el mundo, aunque muchos mitos de diferentes lugares son variaciones de un mismo mito (Naranjo citó repetidamente a Freud). En la adolescencia se tiene que luchar contra algo para encontrarse uno a sí mismo, pero de hecho cada persona parece haber sido programada por las circunstancias de su vida y las leyes obligan a cada uno a ir por ese camino.
Naranjo habló también de la sociedad primitiva, cuya armonía parece haberse perdido, y de que somos seres tricerebrales (tenemos superpuestos el cerebro del reptil, el del mamífero y el del ser humano). En este sentido, el cerebro del embrión humano se parece en un primer momento al del ratón, mientras que el cerebro mamífero tiene que ver con la maternidad y biológicamente somos Homo Sapiens. En cualquier caso, la mente individual va encontrando lo que quiere, pero para salvar a la humanidad habrá que cambiar la educación.
Maribel Sepúlveda Bernal (2º de bachillerato, IES Puig Castellar)
¿Qué hacemos aquí?
El pasado miércoles 28 [de noviembre de 2007], Claudio Naranjo estuvo en el IES Puig Castellar y dio una conferencia. Al parecer, no estaba informado de tal hecho y tuvo que improvisar, así que él prefirió llamarlo coloquio.
Quedó demostrado que no hacía falta una preparación previa puesto que el motivo era que nos expusiera sus ideas, su forma de pensar, sus aportaciones... y para tal cosa no necesita ningún guión ya que forma parte de su vida.
Dio la oportunidad a quien lo creyera preciso de poder intervenir, y así expresar su punto de vista.
[...] El coloquio duró aproximadamente dos horas. Hay que tener en cuenta que muchos de los oyentes no compartían los pensamientos de Claudio Naranjo, aunque aun así estuvieron muy dispuestos a escuchar las aportaciones del doctor: no siempre tenemos que quedarnos en nuestras ideas; tenemos que estar dispuestos a escuchar otros puntos de vista. También quedó demostrado que otros alumnos compartían su ideología.
De la conferencia, en especial me ha sorprendido la naturalidad de Claudio Naranjo, seguramente por estar acostumbrado a dar conferencias y hablar ante miles de personas, así como la posibilidad de que nosotros (el público) pudiéramos intervenir para dar nuestro punto de vista. Hacía preguntas interesándose por nuestros pensamientos, a lo que nosotros contestábamos levantando la mano.
Algo que me llamó la atención de lo que dijo mientras hablaba del sentido de la vida, fueron estas palabras: "Hay que realizar nuestro potencial para que dé fruto". Lo que me hizo pensar que todos nosotros tenemos potencial y solamente hay que estimularlo de la manera correcta para dar sus debidos frutos, es decir sólo hay que proponerse algo para hacerlo. También dijo que "muchos conflictos son los mismos", lo que hace pensar que son difíciles de resolver y que quizás en algún caso no tienen solución.
De lo dicho en la conferencia hay aspectos que comparto y otros que no. Creo que la educación, aparte de instruirnos con conocimientos, también nos tiene que hacer crecer como personas. Sin dejar aparte todo lo necesario en el ámbito cultural, también hay que profundizar en el día a día de esta sociedad.
Relacionando los temas tratados en la conferencia con la asignatura de Filosofía, podríamos hablar de los mecanismos de la evolución sociocultural. Por una parte, los miembros del grupo se encargan de hacer evolucionar las estructuras y las formas de vida de su sociedad y con el tiempo cambian de ideas y de creencias, de actividades y aspiraciones, y vamos introduciendo modificaciones en nuestro medio; por otra parte, los grupos y las sociedades humanas se relacionan entre sí y se intercambian recursos, se influyen mutuamente y entran en conflicto...
Alba González Rodríguez (1º de bachillerato, IES Puig Castellar)
Què fem aquí?
Claudio Naranjo va començar la xerrada amb les preguntes: Què fem aquí? i Per a què estem aquí?, que ningú va saber respondre. Cadascú ha de buscar el sentit de la vida, [va dir Naranjo] i va afegir-hi que un dels sentits de la vida és cultivar la ment i cultivar-se un mateix.
Després va comentar que el món cada vegada està més regit pels diners, és a dir, que la gent cada vegada està més atrapada pel mercat i això suposa un greu problema. Per a ell, un altre dels problemes del món es l'estructura patriarcal, la desigualtat, el poder del mascle. Va nomenar diversos cops a Freud i va parlar del superjò, el qual va descriure com a un policia que es troba al cap, un perseguidor intern que ens diu què s'ha de fer i què no. Va parlar també de la diferència entre felicitat i plaer, i va dir que molta gent confonia l'una i l'altre.
Segons ell, l'esglèsia té a Déu en un envàs (encara que s'ha de tenir en compte que cada cultura té el seu propi Déu).
Va explicar una història que havia llegit fa temps, sobre un heroi en busca d'una joia (l'ànima), i que havia de passar diferents obstacles fins arribar a ella. Va tornar a nomenar a Freud i va parlar de la neurosis universal on la societat és l'enemic, i va afegir que tots tenim un enemic dintre nostre al que hem de superar. Per últim, va parlar de la idea de domesticar i de l'educació.
A mi em va agradar molt una frase que va dir: "A vegades es confon la felicitat i el plaer". M'agrada perquè crec que en té raó. El plaer arriba un moment que s'acaba, i per això es busca més i més. Per exemple, Napoleó, es creia que era feliç conquistant terres, més l'únic que ell tenia era el plaer per conquistar cada cop més i més.
També vaig estar d'acord quan va dir que el món estava cada vegada més regit pels diners.
M'agradaria aprofundir més en el concepte de superjò de Freud, i en la visió de Claudio Naranjo sobre l'educació. Em va agradar molt la història de l'heroi i quan va dir que cadascú té dintre d'un mateix un enemic que superar. I, sincerament, amb ninguna de les coses que s'hi van dir, a la xerrada, estic en desacord. Em van semblar molt interessants totes les coses que va dir.
Lorena Castro López (2n de batxillerat, IES Bellvitge)
Què fem aquí?
La xerrada de Claudio Naranjo és una mica difícil de resumir, ja que s'hi van tractar diversos temes, a vegades d'una forma una mica caòtica. En realitat, això mateix deia ell, que del caos a vegades surten coses realment bones. I, realment, va ser una gran xerrada, almenys per a mi. Es podria dir que els temes més destacats serien l'educació, on ell aposta per un nou model d'educació no basat en convertir la gent en esclaus del capital, sinó per adquirir coneixements no solament intel·lectuals, sinó també per ser persones i poder canviar aquesta societat que, com ell deia, està malalta. L'altre tema important de la xerrada va ser la recerca de la nostra ànima, de no solament viure per al plaer, sinó que hi ha altres coses a part de tot això, i les hem de trobar. Insistia que hi ha molta gent que després de tota una vida de plaers, es troba que sempre li falta alguna cosa, que no està ple de tot.
Una de les coses que més em va agradar de la xerrada és la idea aquesta de buscar la nostra ànima, que hem de buscar aquella cosa que ens faci feliços completament, que al cap i a la fi és l'objectiu general de la humanitat. L'altra cosa que també em va agradar bastant va ser l'explicació que va donar sobre la divisió del cervell en tres parts i que cada una tenia una funció (la dels coneixements, la dels sentiments i emocions i la de les funcions bàsiques). Aquesta explicació em va semblar molt interessant.
El punt on més coincideixo amb ell és, com ja hem dit abans, el de la recerca de la nostra ànima, de buscar sempre la felicitat. Aquesta idea em va agradar molt perquè jo penso que hi ha molta gent que viu en un món totalment superficial, on tot és mentida i es deixa de banda algunes coses molt importants que no es troben en els béns materials o el diner.
El punt on estic menys d'acord és en la idea de canviar el món d'una forma tan radical com ho exposava. Segons el meu parer, el trobo massa utòpic. Ell ja va reconèixer que això és quasi impossible, perquè hauria d'haver una voluntat per part dels poders del món per canviar-ho tot. Deia que fins que no va sorgir el poder, no van sorgir els conflictes. Això és veritat, però em sembla un plantejament massa anarquista. Jo crec que hem d'intentar canviar aquesta societat, però sempre sent realista i sent conscient que l'home necessita governants, perquè en una societat on convivim tanta gent ha d'haver-hi qui pugui garantir un equilibri entre drets i deures. Segons la meva opinió, tot i que el poder sempre tendeixi a corrompre els homes, hem de seguir confiant en un sistema polític, encara que molt diferent a l'actual.
Un dels temes que vam tractar a classe i també es va citar a la xerrada és l'objectiu principal de la nostra vida, que és ser feliços per a sobre totes les coses.
Arístides G. V. (1r de batxillerat, IES Bellvitge)
Què fem aquí?
En aquesta conferència Claudio Naranjo va tractar idees relacionades amb la virtud, les desigualtats al món i els poders polítics, l'educació i, en menor part, l'evolució cultural del Homo Sàpiens. Segons Claudio Naranjo, les virtuds són desvirtuades en els humans, ja que la corrupció és molt àmplia i que, per culpa d'aquesta corrupció, han sorgit les lleis, per controlar el braç de l'agressió i convertir-lo en braç de la tendresa. Pel que fa el referit a la política, creu que no és el més important, sinó que ho és l'educació, ja que que aquesta està molt lluny de la ignorància i, per tant, de la consciència humana. L'homo Sapiens Sapiens per ell té tres parts que es podrien simplificar en animal, mamífera i instintiva, qualificada com reptiliana. Per ell, el sentit de la vida són uns conflictes iguals que no arriben al final perquè són molt grans, però no exteriorment sinó interiorment.
El que més em va cridar l'atenció va ser la reflexió de Naranjo sobre les lleis que sorgeixen a causa del conflicte. Aquesta curta frase em va sorprendre molt perquè mai hauria pensat que les lleis, tal com ell ho pensa, hagin sorgit pels conflictes que hem causat sinó que crec que les lleis es crean per controlar-nos d'anticipat i també per buscar els beneficis a aquestes persones que les cree. Una frase que va dir en què estic completament d'acord és aquesta: "Digo perdón porque no saben lo que hacen", ja que la majoria dels humans no raonen abans d'actuar sinò al contrari: actuem i després raonem, cosa per la qual es produeixen conflictes. Claudio Naranjo va dir una altra frase: "Más allá del pensar, el sentir y el querer, está el equilibrio entre esto". Això recorda les activitats del psiquisme (cognoscitives, afectives i motivacionals), les quals s'estudien per separat als llibres, però que en realitat vam lligades per formar el jo, i les quals són necessàries per esdevenir humans.
Rubén González Gallardo (1r de batxillerat, IES Puig Castellar)
Què fem aquí?
Aquesta xerrada va començar amb una pregunta: Quin sentit té la vida? Després la xerrada va continuar amb altres temes (polítics, econòmics...), fins que va convertir-se en un debat. Algunes de les principals idees de les quals s’hi va parlar són la felicitat, el plaer, l’educació en el nostre temps i les influències que rep l’individuo, la societat problemàtica en la qual vivim, perquè cada dia hi ha més violència i perquè ciutadans i polítics no ens posem d’acord. També s’hi va parlar d’economia, principalment perquè si no tenim diners en la societat en la que vivim no podem aconseguir els mitjans per subsistir-hi ni aconseguir la plenitud en l’oci ni la felicitat... Personalment, totes aquestes idees em van fer reflexionar sobre la primera qüestió de la xerrada: quin sentit té la vida?
Una de les coses que més em va cridar l’atenció va ser la frase que va dir Claudio Naranjo: “El poder no corrompe; enloquece”, perquè em va fer reflexionar sobre el que volia dir i sobre on s’han produït casos d’aquest tipus, perquè la política és un tema que m’interessa molt i perquè hi ha hagut casos d’aquests aquí, en Espanya (com el cas de Franco). Una altra cosa que em va cridar l’atenció és com la civilització grega va evolucionar d’una manera tan prodigiosa, tant filosòficament com econòmicament.
Amb una de les coses que estic més d’acord és en que la felicitat no es troba en el plaer. Hi ha moltes formes de ser feliç sense tenir que recórrer al plaer, com, per exemple, l’amistat, que ens fa feliços sense necessitat de plaer. En canvi, una de les coses que estic en desacord és amb l’opinió que va donar un noi sobre el sentit de la vida. Va dir que la societat d’avui dia estava malament i que es tindria que canviar tot, però jo opino que, encara que no ho vulguem, formem part de la societat i tenim que acceptar-la perquè d’alguna manera hi contribuïm.
Damián Velasco Díaz (1r de batxillerat, IES Bellvitge)
Què fem aquí?
Aquest col·loqui va començar preguntat Claudio Naranjo al públic: Què fem aquí? Aquesta pregunta tindria infinitat de respostes, ja que el terme aquí podria ser a la sala, al món, etc. També va expressar que nosaltres vivim sempre buscant el sentit de la vida. No tot es divertir-se; una persona viu amb l’esperança de viure plenament. S’ha de tenir metes en la vida, i sobretot un s’ha de cultivar per arribar a ser millor persona. En general, tothom busquem la felicitat per trobar el sentit de la vida.
Claudio Naranjo creu que el món té molts problemes, i que no es poden resoldre un per un, sinó buscant el verdader problema. Llavors aquest problema col·lectiu es relaciona amb els problemes personals de cadascun, és a dir, el centre del problema hem de buscar-lo i tractar-lo en la ment, a partir de la consciència. També creu que tenim cos i ànima, i que cada persona té un enemic dintre seu, amb qui ha de lluitar. Una altra idea que va exposar és que el nostre cervell pare correspon a la societat, i ens diu el que està bé o malament; el cervell mare correspon a la comprensió, a la tranquil·litat... i, finalment, el cervell fill correspon a la diversió, a l’alegria, a la joventut...
M’ha cridat l’atenció quan va dir que nosaltres necessitem millorar i cultivar la ment per se. Això, si ho penses detingudament, veus que té raó, perquè tenim que exercitar la ment per saber pensar i raonar cada vegada millor. També m’ha cridat l’atenció quan diu que tothom té un enemic dintre seu. Això mai ho havia pensat, i ara que ho penso, potser té raó, ja que, de vegades, sí que tenim la sensació que hi ha algú dintre teu, que vol rebel·lar-se contra tu.
Estic d’acord quan diu que la societat té molts problemes, que la societat està malalta, perquè això també ho crec, i el que penso és que mai es podrien arribar a resoldre tots els problemes, perquè si es resolen uns quants, apareixen uns altres, i així successivament. Per aquesta raó mai es podria arribar a una societat perfecta, sense gens de problemes, però el que caldria es millorar-la de la millor manera possible.
Estic en desacord, en canvi, quan diu que tenim cos i ànima, perquè personalment no crec que en tinguem, d’ànima.
Elena Gallardo Martínez (2n batxillerat, IES Bellvitge)
Què fem aquí?
Claudio Naranjo va començar la seva xerrada preguntant-nos què fem aquí?, i va dir que hi ha diferents respostes segons el concepte aquí. Va explicar que aquí no estem buscant la satisfacció, aquesta dura un temps només, perquè un cop es té, es vol una altra cosa i així contínuament.
Quant a la felicitat, el que fem aquí és buscar-la, però de vegades no la trobem, o pensem que la hem trobat quan en realitat la confonem amb el plaer.
Segons Claudio Naranjo el que hauríem de fer és cultivar-nos a nosaltres mateixos, cosa que no fem perquè la gent està atrapada al mercat, els diners es mengen tot, estem buscant diners per a la supervivència i sacrifiquem coses, com el mateix plaer, per aconseguir diners.
El món té molts problemes; un d’ells és l’estructura patriarcal de la societat, on la competitivitat masculina domina la femenina; el centre d’aquests problemes, però, es troba en la ment i l’esperit. La solució està en fer un canvi en el sistema educatiu, ensenyar i desenvolupar el nostre ser, la intel·ligència, l’harmonia i la capacita de felicitat. Amb l’educació potser no desapareixerien aquests problemes però es prendrien.
Tenim ànima, però està adormida i hem de despertar-la, encara que en la vida hem de donar un pas i adonar-nos que no tenim ànima i que tots tenim un enemic a dins.
Tenim tres cervells: mare (representa l’amor), pare (representa la intel·ligència i l’autoritat), fill (representa la recerca del plaer) i també tenim cervell reptilià, és el causant de molts dels mals.
A la conferència m’ha cridat molt l’atenció que Claudio Naranjo digués que tenim tres cervells [...]. També m’ha cridat el seu interès en la transformació del sistema educatiu i el cultiu d’un mateix, és d’aquest últim concepte del qual m’agradaria tenir més informació (és interessant saber com cultivar-nos).
Estic completament d’acord que mai tindrem i ens sentirem satisfets al 100%, ja que cada vegada que aconseguim una cosa que ens satisfà, un cop la tenim ja no es satisfà, perquè realment el nostre desig no era tenir-la, sinó aconseguir-la. Quan ja la tenim és llavor que necessitem buscar una altra cosa, i sempre passarà el mateix, quan la tinguem no ens satisfarà i buscarem més coses.
Jo no crec que el problema del món sigui només el diner, sí que és molt important i dóna lloc a molts problemes. Crec que el problema mundial és una barreja de molts problemes, molts dels quals són originats pel diner, com l’egoisme de les persones, l’ambició, la desconfiança, etc.
Núria Narváez (2n batxillerat, IES Bellvitge)
Què fem aquí?
Claudio Naranjo va fer una pregunta: Què fem aquí? La seva resposta va ser que estem per buscar la felicitat. Hem de reflexionar per arribar a una conclusió: hi ha gent que busca el sentit de la vida.
Va explicar-nos que és freqüent, segons un psiquiatra suís, que fins els 30 o 35 anys, la persona només es dedica a divertir-se. Després la persona es fa a idea que després no li pot omplir només que la diversió i busca alguna cosa més que el fet de divertir-se. Aquests anys (més a l’adolescència) la persona ha gaudit de la diversió de la vida.
Un altre tema del que va parlar: el món està regit més pels diners. L’educació abans era més per al desenvolupament humà. El deure, el sentit moral és el més important de la vida. El centre dels problemes està a la ment. Per resoldre els problemes, cadascú s’ha de preocupar per l’estat de la seva ment. Ell va dir que si fos possible que l’educació fos per desenvolupar l’harmonia (incloent la capacitat de felicitat)., les persones serien més felices. Ell voldria que s’ensenyés a ser feliç, no només el que hem d’estudiar. Parlant de l’estat d’ànima de les persones, es diu que tenim un ànima, però s’ha de buscar, l’ànima està amagada, dormida. La persona que ha perdut la seva ànima, l’ha de trobar. Cada persona té un enemic dintre seu i ens hem d’enfrontar a ell, perquè són els nostres problemes, el que temem, el que hem de solucionar...
Una educació per al desenvolupament humà és el que necessitem, pensa Claudio Naranjo, que va dir: “Canviant l’educació podem canviar el món”.
Una de les coses que s’han dit a la xerrada que m’ha cridat l’atenció és que moltes persones li donen molta importància i no a la manera d’aconseguir-ho. Sempre la gent es preocupa del que tenen els altres i pretén tenir més coses o de millor qualitat (unes bambes, un televisor, una torre, etc.).
Una altra cosa interessant respecte a l’educació és que actualment es volen ensenyar moltes coses, de les quals algunes serveixen de poc o de res. Tenim molts textos i molts temes, de vegades sense aprofundir en les coses importants. Alguna vegada, quan he parlat amb el meu avi, m’ha dit que ell només tenia un llibre, però que tot el que s’hi explicava eren coses interessants. També penso que ara els joves tenen menys educació de la que es tenia abans amb els professors, però a la mateixa vegada els professors tenen menys professionalitat que la que tenien els mestres d’abans, menys amor a l’ensenyament.
M’agradaria tenir més informació d’alguns temes psicològics, sobre com les persones poden buscar la felicitat, de quan la tenim i quan la perdem. I sobre com buscar la felicitat un altre cop i sobre com identificar els problemes i l’enemic que tenim dintre.
Laura Pecurul Benjamin (2n de batxillerat, IES Bellvitge)
¿Qué hacemos aquí?
El coloquio trató de qué hacemos aquí, y un alumno lo abrió diciendo que lo que hacemos aquí es buscar el placer y la felicidad. A partir de esto Claudio Naranjo empezó a comentar la diferencia entre placer y felicidad diciendo que el placer es algo momentáneo y fàcil y que, en cambio, la felicidad es más duradera. Este tema desembocó en una crítica de la sociedad. Más tarde también se trató de la infelicidad en la adolescencia, debido a una lucha entre dos combatientes que se encuentran dentro de uno mismo. Se plantearon diversas ideas, pero aun intercambiando opiniones, no llegamos a una conclusión exacta, por lo tanto, cada uno tiene su propia respuesta sobre qué hacemos aquí.
Lo que más me llamó la atención es que Claudio Naranjo no apoye la educación actual, me sorprende después de saber todo lo que él ha estudiado, o quizá por eso piensa lo que piensa, por experiencia propia. Aunque no sirva para llegar a la sabiduría, considero que la educación es importante.
De las cosas que se dijeron en el coloquio, con lo que estoy más de acuerdo con lo de la búsqueda de la felicidad (pero realmente no sabemos lo que es). Seguramente para cada persona la felicidad se manifiesta de diferente manera pero no sabemos buscarla.
Con lo que no estoy de acuerdo es con echar toda la culpa de los males a la sociedad, ya que pienso que cada uno es dueño de su propia vida y de actuar o no correctamente, pensando con su propio criterio.
Jenifer Gómez Vicente (2n batxillerat, IES Belltvitge)
[Aquests comentaris han estat publicats al núm. 28 de la revista Sota el cel del Puig, maig de 2008.]
[Veure més informació sobre Claudio Naranjo. Per llegir més textos d'opinió, cliqueu aquí.]