Màrius Torres

Màrius Torres

(Conferència)

Bon dia, tothom. Agraeixo al Departament de Català haver-me fet confiança en aquest encàrrec, i també al Director. Em fa il·lusió, després de la jubilació, tornar a respirar una estoneta l’ambient escolar, que tantes fatigues i satisfaccions m’ha donat. En Paco Gallardo me n’ha fet bastants d’encàrrecs al llarg dels anys que hem compartit la feina, i jo a ell, uns quants. Però el d’avui el trobo un encàrrec especialment difícil i us diré per què. No puc deixar d’associar aquesta conferència amb aquella tan maca que va fer aquí en Josep Mercader sobre Miguel Hernández ara fa un mes. Aquests dos poetes, Màrius Torres i Miguel Hernández, resulta que van néixer i morir als mateixos anys (1910-1942) i tots dos van acabar amb tuberculosi i amb sofriments morals intensos degut a les conseqüències d’haver perdut la guerra. A part d’això, no s’assemblen gens, ni en la llengua. En Màrius Torres escrivia en català i a més era catalanista. Quan Franco va prohibir el català fins i tot a la correspondència privada, ell des del sanatori on vivia es va posar a escriure en francès als seus parents i amics, quasi tots exiliats, per tal de no rendir-se a la llengua que sentia com la dels vencedors. Malgrat aquesta actitud , ell no va fer política activa, mentre que Hernández sí va ser un activista comunista. L’un va ser –diguem-ne- un burgès malaltís; l’altre un –diguem-ne- proletari fort. La poesia d’en Miguel se t’emporta com la contemplació d’una mar brava: és intensa, concreta, tràgica, a vegades d’una tristesa senzilla i tendra, però  plena de sensualitat, de coses materials: cebes, llet, llimones, pits i ventres, sang i bous, fang… Sembla que tot es pugui tocar i olorar.  La d’en Màrius és simbolista i plena de núvols, rosada, somnis, nits, música, i cala com la pluja fina. És la poesia de la soledat, la serenitat i el silenci. Per acabar-ho d’adobar, les fotografies i les cançons que ens han arribat són menys engrescadores.

Doncs, sí que estem ben posats! Res més inadequat per a la naturalesa inquieta, turbulenta que se suposa pròpia de la vostra edat. Per això em sembla difícil l’encàrrec de fer aquesta conferència. Però, ben pensat, jo vaig conèixer la poesia d’en Màrius Torres quan tenia disset o divuit anys i en plena efervescència de la política comunista, antifranquista, quan estava enlluernada, precisament, per en Miguel Hernández. I la poesia d’en Màrius em va calar. Més ben dit, em va anar calant al llarg dels anys  fins a convertir-se en un dels meus poetes preferits per la seva profunditat, per la seva musicalitat, per la manera tan fina com té de dir les coses i, sobretot, perquè, com Miguel Hernández, va saber extreure d’una experiència dolorosa molta bellesa. Tots dos poetes tenen una capacitat meravellosa per fer imatges verbals.

Estic convençuda que tots, grans i joves, tenim a dins un recambró on refugiar-nos per pensar  en la vida i la mort, en què som i a on anem, en quina mena de món estem. És més, hi ha gent gran que ha tancat definitivament la porteta que dóna pas a aquest recambró; no vol pensar més; la seva sensibilitat està atrofiada i ha perdut el gust per l’especulació de la ment. Només les coses immediates la commouen. Però els joves acostumeu a tenir aquesta porteta ben oberta. Encara que no ho sembli, teniu una tirada metafísica. La vostra inquietud no és sols física. Així que no ens deixem enganyar per les aparences. Sé que sou capaços d’entrar  al recambró, de  callar i d’estar atents a allò que ens diu un gran poeta, precisament perquè sou inquiets.

QUÈ SOM, D’ON VENIM, ON ANEM

Ser, sembla que som poca cosa davant l’infinit. Aquesta és la perspectiva en què ens col·loca Màrius Torres. He triat en primer lloc un poema molt metafísic,"La nit dels vagabunds", que està muntat sobre tres imatges importants, que les explicaré perquè una vegada el vaig llegir aquí i uns alumnes em van dir que no l’havien entès. La primera imatge és la de la humanitat com a una colla de vagabunds que van d’un cantó a l’altre, aparentment seguint un destí, però que no és més que un engany per anar fent. Les  il·lusions que els fan moure, un cop assolides són “un llogaret mesquí”. La segona imatge important és la nit, que vindria a simbolitzar les lleis cegues de la natura o del univers, que són qui ens posen al món i ens donen un destí. I en tercer lloc hi ha una lloba, vista com a fera imponent, que vindria a ser una transformació de la nit quan es torna amenaçadora i ens mata. El poema diu així:

No és que nosaltres, en la fosca nit, fem via
cap al llum vacil.lant i llunyà d’un destí.
És que la nit cruel, per haver-nos, envia
a cada cor un somni més vell que cap matí.

Ella, que dels llumets d’un llogaret mesquí
en fa un palau d’encís a cada llunyania
i ens enganya, sabent que som febles, així
amb el nostre desig per tota companyia.

I, freda, ens mira. Com una lloba en repòs
allarga per l’espai la corba del seu cos,
elàstica, lluent, plena de reialesa;

fins que, dreçant-se amb l’urc dels vells monstres divins,
salta del cel al món, i fa la seva presa
en nosaltres, els pobres vagabunds dels camins …

Aquest poema tan simbolista ens pot fer pensar que en Màrius Torres és un ateu (la imatge de la nit, amb la seva crueltat de fera, no pot ser Déu). En canvi, a la seva obra hi sovintegen les al·lusions al Pare de l'Infinit, de l'Absolut, al Senyor, a Tu (en majúscula) o a Déu directament. Moltes vegades tens la impressió que són imatges, dreceres poètiques, per anomenar el misteri de la nostra existència al més pur estil místic  (“Tots aquests noms obscurs, resats amb avidesa / pels llavis dels covards, els folls, els moribunds, / en el Nom sense nom de la teva grandesa / com els rius en la mar deuen negar-se junts …” I més endavant: “Però t’hem de cridar; i al teu davant, un dia, tot home és un covard, un foll i un moribund” ). També sovinteja algun altre concepte religiós (però que té la seva vessant laica), com ara l’eternitat, que la pensa com un present més ample:

Alguna nit molt íntima, i distès amb esforç,
m’he dit, en l’interval dels somnis i els records:
-L’eternitat és sols un  Present que s’eixampla.-

Potser l’arrel divina que és soterrada en mi
¿és sols aquest afany tan difícil de dir,
de viure en un present una mica més ample?

Sospita, doncs, que la seva religiositat sigui aquest afany, aquest desig de romandre, de viure un present una mica més ample. Però no n’està massa segur: “Eternitat: ¿què fas d’aquell qui no endevina/ i davant teu és com un ocell embruixat?”.  Aquest és  el final d’un poema molt bonic que es diu "L'esfinx interior", i que recrea el mite grec de l’esfinx, una figura alada, amb cos de lleona i cara i pits de dona, que assaltava els caminants solitaris i els adreçava un enigma. Si no l’endevinaven, se’ls cruspia. Diu així:

(Endevina o et devoro)

L’esfinx sorgia un temps a l’hora violeta
del vespre, quan ressona tot trepig vagabund
barrant el pas als caminants, feroç, adreta,
proposava l’enigma amb un somriure immund.

Ara el vespre s’adorm, cansat, damunt la terra
i el vell monstre s’ha fos en la pols dels camins.
Nit enllà, qui camini vers la pau o la guerra,
no trobarà l’esfinx si no la porta dins.

Si no sent, a les creus de la carrera dura
que dins la nostra ment segueix el pensament,
l’íntim espant de la teva presència obscura,
o monstre que tens ànima, o bèstia somrient

que muda, amb una immòbil mirada cristal.lina,
repeteixes l’enigma sempre renovellat!
Eternitat: ¿què fas d’aquell que no endevina
i davant teu és com un ocell embruixat?

Els ocells són molt sovint en l’autor imatge dels pensaments, i en aquest cas, desorientats, “embruixats”, davant l’enigma de l’Eternitat. Veiem, doncs, com el poeta recorre camins diversos en torn del tema del sentit de l’existència. Alguna vegada sense donar cabuda al concepte de Déu, a la manera atea, més sovint a la manera agnòstica (és a dir, no tenim capacitat per esbrinar un concepte d’aquest ordre), però la veu dominant és una veu, de la qual se n’ha dit mística, d’una religiositat no basada en cap dogma -si d’això se’n pot dir religiositat- que troba el seu sentit en esperar. S’ha de tenir en compte que els set anys de la seva curta vida  en els quals es va dedicar a la poesia –ell va morir als 32 anys- van ser els que va durar la seva malaltia i havia de reposar per sobre de tot, mentre el seu germà i els seus amics se n’anaven al front, lluitaven, eren vençuts, passaven mil penalitats a la retirada, anaven a parar a camps de concentració i/o viatjaven a països llunyans. En canvi, ell no podia actuar, sinó esperar. Diu en un poema del qual citaré només la primera i la darrera estrofa:

Jo sento en mi la música d’un goig immaculat
que a vegades és lluny i a vegades s’atansa.
Com altres viuen per a la fe o la caritat,
potser jo visc per aquesta esperança.
(…)
Si jo he de viure solament per esperar
que sigui a ple saber del dany i la mentida;
i, Déu meu, que no deixi d’esperar més enllà,
si el que espero no és d’aquesta vida.

Recordeu aquells “vagabunds del camins” que esperaven o anaven darrera d’objectius, que de lluny eren palaus i de prop llogarets mesquins. Per això diu ara que, si el seu destí és esperar, que sigui a plena consciència “del dany i la mentida”, sense enganys, doncs. I el desig de transcendència el sotmet a un condicional tautològic: que no deixi d’esperar més enllà si és el que espero. Per això, no és massa encertat presentar Màrius Torres com un poeta místic (altres ho han fet, i jo mateixa) perquè en cap moment creu tenir comunicació directe amb Déu i no està gaire segur de res; potser només que té ànima com a alguna cosa diferent del cos (ja en veurem un exemple més endavant). S’adreça a Déu, això sí, i alguna vegada es refereix al seu silenci, però res més. Tampoc podem dir amb tota propietat que sigui un poeta religiós, a falta de dogma. Potser el que més li escau és el títol de poeta espiritual.

QUINA MENA DE MÓN ERA EL D’EN MÀRIUS TORRES

Un cop agafada per les banyes la idea que es tracta, sobre tot, d’un gran poeta espiritual, convindria dir alguna cosa de les seves circumstàncies, del seu món i també de com va viure l’amor. Va néixer a Lleida al si d’una família il·lustrada i va rebre una educació laica, principalment a l'Institut General i Tècnic de la seva ciutat, que avui en dia es diu Institut Màrius Torres. El seu avi patern, Marià Torres, fou metge i fundador de l’escola metapsíquica a Catalunya, la qual defensava un espiritualisme laic, la immortalitat de l’ànima i la seva reencarnació, és a dir, que l’ànima va habitant diferents éssers fins que es purifica. Feia pràctiques esperitistes de parlar amb els morts. No és, doncs estrany que una de les primeres creacions literàries d’en Màrius fos una farsa que es deia Una fantasma com n’hi ha poques. El padrí, que és així com li diuen a Lleida a l’avi, formava part dels cenacles republicans de la ciutat. Devia tenir una pinta imponent amb la seva barba blanca, que li arribava fins quasi la cintura, però va ser una presència molt propera pel petit Màrius. A part que vivien plegats, junt amb els pares, a la mateixa casa, es veu que era aficionat a fer passejades a la vora del riu Segre amb el seu nét. Deuria aprofitar l’avinentesa per inculcar-li la seva màxima preferida, a Déu per la ciència, i també per parlar-li de Jesús, no tant com a divinitat, sinó com a exemple d’humanitat.
L’avi matern, Manel Perenya, era advocat i catedràtic de preceptiva literària. Fou també republicà, diputat al Parlament espanyol i fundador de la revista L’Ideal. Tenia una torre, on hi jugaven molt els cosins (els petits diuen que en Màrius, que era el gran, es disfressava i li agradava fer el pallasso per fer-los riure). La mare del poeta, Maria, es veu que era una dona jovial i dotada per a la música, cosa que heretaria el fill gran que, com la mare, també tocava bé el piano. Ella va estudiar magisteri i música, però es va casar jove i no exercí. Es va morir quan en Màrius tenia 18 anys, el seu germà, Víctor, 13 i la seva germana, Núria, 5.  Morta la mare, el gran amor d’en Màrius va ser el seu pare, Humbert Torres. També era metge. Fou alcalde de Lleida per votació popular, estrenà el Parlament de Catalunya com a diputat d’Esquerra Republicana i va ser també diputat al Parlament espanyol. Solia fer llargues passejades amb en Màrius per l’horta i pel Segre, com les que aquest havia fet de nen amb el padrí. De fet la part de darrera de casa seva donava al riu; des del seu dormitori el poeta podia sentir la remor de l’aigua. Amb enyorança reviu la imatge del pare quan anys després han de viure lluny l’un de l’altre degut a les circumstàncies de la guerra i la malaltia d’en Màrius. Diu al final del poema “Molt lluny d’aquí”:

Res no crida el meu cor amb més tendresa, ara,
que aquells camins fondals de xops i de canyars.
El seu record fa un ròssec de recança al meu pas.
Torna a la meva espatlla la mà greu del meu pare.

De fet, les darreres paraules que en Màrius va dir abans de morir foren: “Pobre pare!”.

És pot ben bé dir que la infantesa del poeta fou feliç, plena de jocs amb la cosinada. Estiuejaven a Sant Salvador, on per cert, assistien a vetllades musicals a casa del gran violoncel·lista Pau Casals, i més endavant a Poblet i Vinaixa, amb els amics Godàs i els Gili, que eren parents. Però els records lleidatans són els més associats a la felicitat, segons aquell vers que diu: “Feliç com un paisatge creuat per un gran riu”. La seva educació va ser austera, però alegre. ¿Fou un burgès,com he dit en la comparació amb Miguel Hernández? No ben bé, perquè la seva família era de professionals, molt apreciats, per cert, a Lleida com a tals i també com a bones persones; no tenien béns de producció, però tenien béns. Tampoc Miguel Hernández no era pròpiament un proletari, no treballava a cap fàbrica, però era pobre. Tot i així, la classificació simplificadora, burgès i proletari, era la que es feia servir a la seva època. I a més, tenir o no tenir explica alguna de les diferències importants entre ells dos. Potser la més curiosa de les  circumstàncies d’en Màrius és que el poeta, reivindicat per alguns com a gran poeta religiós, ni tan sols fou batejat.

L’AMOR REPRIMIT I L’AMISTAT

En Màrius Torres era un jove irònic, responsable, fi de tracte, no gaire alt i molt prim. De fet sempre va tenir una salut feble. Quan li explicaven  que no havia volgut menjar res la primera setmana de la seva vida, deia que li devia fer peresa de començar. Ell va fer la carrera de medicina a Barcelona i els seus companys li deien el Molècula, però el respectaven molt per les seves qualitats. Els professors també el respectaven per la vocació científica que mostrava. Segurament, estudiant abandonà la idea del padrí: a Déu per la ciència. Aviat comprengué que la ment humana topa amb uns límits. Ho va expressar amb una d’aquestes imatges simbolistes que li són tan pròpies i que manifesta un desig:

I endevinar amb el cor, invisible i segura,
la claror de la terra natal de l’esperit,
enllà del mur extrem de la nostra mesura,
on es trenquen les ales dels ocells de la nit

El desig és “endevinar amb el cor”. I altra vegada veiem els ocells com a pensaments que xoquen amb els nostres límits, amb “el mur extrem de la nostra mesura”. Bé, un cop doctorat a Madrid, en Màrius es va posar a fer de metge a la consulta del seu pare, però als 25 anys, l’any 1935, es va declarar la seva malaltia i va ser ingressat al Sanatori Antituberculós de Puig d’Olena, al municipi de Sant Quirze Safaja. No és que abans no hagués escrit res; havia publicat força articles a la premsa lleidatana i escrit alguns poemes. Per exemple, l’anomenat  "Venus", fet arran de la contemplació de la Venus de Milo, una deessa de marbre groc que està manca, en un viatge d’estudis l’any 33, on explica la relació desigual entre l’art i la vida, segons el tòpic llatí “ars longa, vita brevis” (l’art és llarg, la vida és breu):

Assenyala’m , si et plau, el meu camí,
amb el teu gest mutilat i diví ...

¿Vers on? Senyora d’una terra morta,
mires, cruel, amb un somriure  antic
aquest temps, massa vell per ser-te amic
perquè saps que dels dos ets la més forta.

Tu, que només ets bella! Marbre groc,
no sollat per les llàgrimes i el foc.

Quasi increpa a la Venus per estar exempta de passions i sofriment i, a més, una mica fora de lloc en el temps modern. Però no deixa de dir que li assenyali el camí de l’art. Un altre d’aquests poemes primerencs, que em sembla molt significatiu del seu caràcter quietista i irònic, és el que es diu ENYORAMENT:

Estimo tant el meu enyorament
que, si al país que enyoro,
un àngel em volgués portar sobtadament,
diria a l’àngel:
-Àngel, espera’t un moment;
ara no puc venir, ¿es que no veus que ploro?

És, per això, al Sanatori, on es converteix en poeta amb totes les de la llei. S’escriu, entre altres, amb el gran poeta Carles Riba i, sobretot, amb en Joan Sales, l’editor i novel·lista que li feia de mentor i corrector, amb la seva bel·ligerància, famosa també com a editor de l’obra de la Mercè Rodoreda. Va ser en Sales, un cop mort en Màrius, el primer a publicar-li la seva obra l’any 47 a Quaderns de l'exili, a Mèxic.

No són, doncs, els anys de Sanatori un parèntesi, sinó una etapa, potser la més important de la seva vida. Allà passejava pels jardins i boscos, contemplava els núvols, que tant li agradaven, feia pràctiques d’anglès traduint, ni més ni menys, Shakespeare,  Milton,  Wordsworth, Keats, etc. També llegia molt, sobretot, poesia (Baudelaire, Musset, Verlaine, Valéry, Rilke, Maragall, Carner, Rosselló-Pòrcel, etc.), filosofia (Plató, Aristòtil, Descartes, Nietzsche, Bergson, Freud, etc.), algunes novel·les i també diaris. La cultura és un gran remei contra l’avorriment. A una carta, explicant com llegia Plató i els diaris, comenta: “Quina barreja més estranya, la roca (referint-se a Plató) i la pols (referint-se als diaris); però bé que la pols està feta de roca”. Això ho té escrit en francès, que era la seva llengua per les cartes aleshores. També tocava el piano, a l’hivern amb una mica de fred als dits, com diu en aquesta imatge tan curiosa del poema “Couperin a l’hivern”:

Com un cel blau, damunt els arbres adormits,
els encongeix les branques,
una mica de fred a les puntes dels dits
ens fa veure les tecles més blanques.

I respecte als núvols, té uns poemes deliciosos, com el dit així, NÚVOLS, que comença:

Blanc sobre blau, els núvols, pel cel d’aquests matins
passen sense l’angúnia de cap ànima a dins ...

Ja el llegireu sencer, o potser ja l’heu llegit, però no me’n puc estar de dir ara el final:

La seva ombra camina sobre l’aigua captiva
dels rius, dels llacs i de les mars. I jo, a la riba,

penso en veure’ls passar, per quin caprici els déus
fan i desfan per sempre meravelles tan breus...

Fixeu-vos en el detall de fer notar que les altres aigües són captives en comparació amb l’estat més lliure de les gotetes d’aigua que formen els núvols, un estat més pròxim als gasos -ja ho diu la física que els gasos són més lliures. I també fixeu-vos en la musicalitat dels últims versos, a l’alçada de Garcilaso, com a mínim. Ara bé, segur que el que més el va omplir al Sanatori va ser el fet d’enamorar-se. Ell era més aviat enamoradís, amors de lluny que no es va atrevir a manifestar, però aquesta vegada va ser correspost. Ella era la Mercè Figueres, malalta com ell, a qui va donar el nom poètic de Mahalta, tret d’una reina, dona d’un Ramon Berenguer, enterrada a la catedral de Girona. La Mercè era gironina. Va deixar, doncs, una sèrie de poemes a ella dedicats com aquesta CANÇÓ A MAHALTA:

Com la boirina que s’aclofa
quan ve la nit
o com la rima d’una estrofa
sense sentit;

com una cinta de coqueta
en un mirall,
o com el vol d’una oreneta
sobre la vall;

com una mica de música
quan ve la son,
o com la molsa que a la pica
cria la font;

així t’escau la melangia
tan dolçament,
que per rendir-me no et caldria
més ornament.

Ja veieu que considera que la melangia és en ella un ornament perquè de natural la trobava alegre i enjogassada. Escriu en broma la satisfacció que li produïa xerrar amb ella mentre passejaven amunt i avall:

No sé si Adam i Eva, senyors del paradís,
tan tranquils passejaven pel seu feliç reialme
com tu i jo passegem, amb confiada calma,
d’ample a ample i de llarg a llarg del passadís

Ara escoltarem una altra Cancó a Mahalta, molt ben musicada i interpretada pel cantant Lluís Llach.

Sembla que ella de vegades li demanava un petó, però ell li deia que ja n’hi faria un just abans de morir, tan malament es veia. I potser va voler-li estalviar un dolor més intens en la forçosa separació; potser era una manera de protegir-la el fet de no encendre més, ni ventilar, uns amors que no tenien futur. Aquesta repressió amorosa i vital es veu que el turmenta. Ho manifesta d’una manera general, entre d’altres, al poema HE DIT AL MEU COR ...

He dit al meu cor, al meu pobre cor:
-¿No t’avergonyeix la teva feblesa?
La glòria, l’amor, la disbauxa, l’or
¿no sabran temptar la teva peresa?-

He dit al meu cor, al meu pobre cor;
-Odia, colpeix, embriaga’t, besa,
batega més fort, gran covard, o mor
ja per sempre més d’enuig i tristesa!

¿O potser ja ets mort, que ni saps què val
el cant d’un llaüt, l’esclat d’un punyal,
una clara nit, una rosa tendra?-

I el meu pobre cor, el meu cor m’ha dit:
-¿Per què donar més cendres a l’oblit?-
I m’ha somrigut, vell, sense comprendre.

Ara bé, d’una manera més concreta, pensant en ella, sembla voler-se’n desdir d’aquesta renúncia al cos:

És fruit amarg el de la fantasia.
Hores tan somniades que ja em sembleu record,
jo tot, ànima i cos, us he de viure un dia
abans que els meus sentits s’apaguin en la mort.

Però no va ser així, no va poder viure-la en cos i ànima. I el dia que va adonar-se que s’estava morint, li va dir a ella tranquil·lament que ja li podia fer el petó. Ella el va sobreviure molts anys en perfecte estat de salut. I, tot i ser una dona atractiva i elegant, no es va voler casar mai (això a la postguerra, quan pràcticament tothom es casava si vivia en parella), tan la va afectar aquest gran amor, amb el qual sols s’havien fet un petó. He de dir que la dada de la solteria de la Mercè no l’he trobada per escrit. M’ho han dit i es diuen moltes coses. Em costa de creure; potser es confonen amb la Maria. El que és segur és que es va quedar molt afectada.

En Màrius Torres va passar moments de gran desànim. Curiosament la seva salut va patir unes crisis greus que van coincidir amb els moments més crítics dels esdeveniments relacionats amb la guerra. Una primera l’any 36, quan germà i amics se’n van al front. És el moment en què escriu un dels seus poemes més famosos, que comença:

Dolç àngel de la Mort, si has de venir, més val
que vinguis ara.
Ara no temo gens el teu bes glacial,
i hi ha una veu que em crida en la tenebra clara
de més enllà del gual.

(...)

Del llim d’aquesta terra amarada de plors
el meu anhel es desarrela.
Morir deu ésser bell, com lliscar sense esforç
en una nau sense timó, ni rems, ni vela,
ni llast de records!

I tot el meu futur està sembrat de sal!
Tinc peresa de viure demà encara...
Més que el dolor sofert, el dolor que es prepara,
el dolor que m’espera em fa mal...

I gairebé donaria per morir ara,
-morir per sempre- una ànima immortal

Fixeu-vos en la creença en la immortalitat de l’ànima. Potser aquest concepte tan propi de l’eduació espiritualista, animista, que va rebre és el que més se li va arrelar. Una altra  crisi forta és la de l’any 38, quan s’enfonsa el front d’Aragó i hi ha bombardejos massius a Barcelona, i a començaments del 39, quan els familiars i amics s’han d’exiliar. Ell es posa tan malalt que no pot escriure res. Quan comença a sortir-se’n, escriu a un amic dient que s’havia sentit “deshabitat, com un pis sense llogar, amb tots els balcons i persianes tancats. A vegades trucaven a la porta i jo patia de pensar que no hi havia ningú per anar a obrir. Tot i que estava segur que qui trucava s’equivocava de pis”.

Ell era, per això, animós i aviat recuperava les esperances: aquesta situació no podia ser la fi de tot. Va ser aleshores quan va escriure “La Ciutat llunyana”, on contraposa la ciutat que s’enfonsa (segurament es refereix a la ciutat de Lleida) a una ciutat ideal, la de les idees, molt més difícil de destruir. I més que res, l’amistat el sostenia. Va ser molt amic del doctor Saló que el portava a ell i a qui de vegades substituïa en la seva labor quan hi havia massa feina. Tanta confiança es tenien que, per exemple, parlant de literatura contemporània (de Lorca, Aleixandre, etc.), en Màrius es permet dir-li que, si el doctor no apreciava la poesia avantguardista era perquè ell era més emotiu que sensible i aquest tipus de poesia estava fet amb la sensibilitat freda, pura, no amb l’emoció fàcil. I això que en Màrius es queixava que ell no en sabia gens de discutir: “sempre trobo –deia- que  l’altre té tota la raó, i fins massa tard no em venen les objeccions”. Així, com hem vist abans, ell apreciava la poesia avantguardista, però no s’hi va apuntar. Ell es va apuntar a la tradició simbolista, com ha quedat ben clar.

Bé, amb el seu tarannà afable, d’una gran indulgència per als altres, i d’una gran humilitat, es va guanyar un grup d’amics fidelíssims, i sobretot d’amigues, que els homes escassejaven en temps de guerra. A més de la seva estimada Mercè, hi havia a temporades la germana d’aquesta, l’Esperança, que treballava al departament de Cultura de la Generalitat com a correctora de català, i la María Planes, que era la propietària del Sanatori. Va ser la Maria, qui va preparar un mas que estava a la vora del Sanatori i era també de la seva propietat, que es diu Mas Blanc, i hi va convidar el nucli d’íntims per tal que en Màrius es podés trobar més feliç i refer-se. El mas és harmoniós. S’entra a la casa a través d’una era, on també hi ha la casa dels masovers amb un rellotge de sol. Una glicina adorna la façana d’entrada. A la façana sud hi ha dos pisos de galeria amb arcs i el de baix dóna a un jardí en pendent, frondós i bonic. Els mobles són pocs i de bon gust i el menjador té una llar de foc acollidora. Com que llavors no hi havia llum elèctrica, feien sessions de lectura en veu alta vora el foc i amb espelmes. També organitzaven petits concerts, de piano, violí i cant amb convidats que venien de fora o del Sanatori. I encara que el poeta tenia molt present la impossibilitat de comunicació perfecta entre les ànimes (“tota vida és camí de soledat”, va escriure), va ser feliç a la seva mesura. La Mercè, en una carta d’anys després, deia que aquella estada una mica bohèmia que varen fer al mas, li havia fet un bé infinit a en Màrius. Potser sí que li va fer un gran bé, però refer-se, no està tan clar, perquè aquesta estada va ser des de juliol fins a primers de novembre de l’any 42 i ell va morir a finals de desembre del mateix any. El retrat de les tres amigues és deliciós. Heu d’identificar les retratades seguint el mateix ordre dels noms de la dedicatòria:

TRES AMIGUES             A la Mercè, l’Esperança i la Maria

La primera és caliu. Com les llars ben cintrades,
és humana per llei, i espurnejant per joc;
alegre, hospitalària, bon company com el foc,
dóna sempre escalfor, i crema de vegades.

La segona és perfum. Com un matí d’abril,
Sols per l’olor que en fa sabem les flors que amaga;
té la suavitat del bàlsam per la llaga,
el seu contacte és fresc com un llençol de fil.

I la tercera és resplendor; segons va l’aire,
A vegades és clar de lluna i altres llamp;
Sap escurçar els camins, i omplir d’ocells el camp,
I quan ve, sentim sempre que ens arriba d’enlaire.

Feliç aquell qui pot, amb tota humilitat,
viure en la triple gràcia de la seva amistat.

I voldria acabar amb un petit poema dedicat a la música, que tant va estimar i celebrant haver complert un desig molt fort d’aquest poeta. Havia dit a una carta a en Sales: “M’agradaria tant arribar a ser un poeta que en un altre segle pogués ser llegit amb plaer!”. Així ha estat: ara fa un segle que va néixer. El poema es diu MOZART:

Enduts d’un ritme fàcil i profund
també els nostres compassos voldrien, un a un,
volar i somriure.
També la nostra llei és una gràcia ardent,
ala d’un ordre en moviment,
ràpida, lliure...
Potser la nostra vida sigui un mal instrument,
però és música viure!

Amb aquesta afirmació a l’aire, dono la conferència per acabada. Moltes gràcies per haver escoltat.

Mercè Romaní, Santa Coloma de Gramenet, 16 de desembre, 2010.

[Aquesta conferència ha estat recollida al número 35 de la revista Sota el cel del Puig, maig de 2011.]

[Veure l'article del professor Carles Gil sobre Màrius Torres.]