Carta als alumnes del Puig

Carta als alumnes del Puig

Antoni Mussons i Requesens

Benvolgut estudiant,

Tu, que ara llegeixes aquestes línies, gairebé segur que no em coneixes. Potser els teus pares o alguns dels teus amics es recordin de mi. Durant quinze anys inoblidables vaig donar classes en aquest institut. Ara en dono lluny d’ací, però, malgrat la meva actual desconnexió amb el Puig, aquests continuarà essent l’Insti que va alimentar la meva ànima quan jo anava donant tombs pel món.

Se’m va demanar que hi vingués i et comuniqués un xic els meus pensaments... ho feia tan sovint aleshores en aquells temps llunyans, quan a les aules del Puig els meus ulls es trobaven amb altres tan plens d’il·lusions com els teus d’ara! Estic un xic cansat, els anys passen lentament, però passen, i el final de curs és dur. Potser no trobaria les paraules per oferir-te la meva visió de la vida... i és tan important la manera com diem el que pensem i sentim en aquest món dominat per la pobresa de la paraula! He preferit parlar-te a cau d'orella a través d’una carta.

Avui les cartes han passat al bagul dels records i tothom prefereix les comoditats que la tecnologia els ofereix. Com pots veure sóc una mica carrossa, però a mi m’agrada escriure cartes... algú, fa molt de temps, em va fer veure l’important que era escriure cartes, però ara aquesta persona ja no ho fa, ni es deu recordar de fer-ho. M’imagino que jo també ara et donaré bons consells, que potser no segueixi, però ja se sap que la perfecció no és pròpia de nosaltres, els homes. Sí, m’agrada escriure cartes, viatjar a països llunyans, sentir el pols poètic de l’existència, saber el que la ciència d’avantguarda comunica a l’home modern: sóc un fòssil, però un fòssil inquiet i curiós, no un fòssil fossilitzat!

Bé, ja n’hi ha prou de presentacions i t’estic rallant una mica massa. T’aniré contant allò en què jo hi crec, buscant les paraules que et pugin fer bé. He marcat en negreta un petit decàleg de bones intencions per a tu. Anem a viatjar, si tu ho vols, per les mars que els meus ulls han contemplades... Confio que t’agradin com a mi.

1. Potser l’única gran veritat que he après fins ara és que la realitat és essencialment misteriosa. La resta són petites veritats. Quan jo sento parlar a la gent amb tanta seguretat, del que passa després de la mort, del que significa la sexualitat, l’amor o la concepció humanes, del que és l’home o, finalment, de la realitat de l’univers, m’entra una pregona tristesa. Com pot haver-hi persones que tinguin les idees tan clares sobre qüestions tan problemàtiques? El misteri penetra la interioritat de tot el que, vanitosament, ens sembla conèixer bé. Acceptar les limitacions inherents a la nostra racionalitat, per penetrar plenament en aquest misteri, ens dóna una gran pau. Viatjar és una mena de pelegrinatge cap al desconegut. No perdis mai l’esperit dels veritables viatgers. Viatja físicament o amb la imaginació, però viatja. Això t’ajudarà a acceptar que sempre sembla haver-hi quelcom més enllà del que veiem o pensem: és la gran veritat!

2. Els homes empren el llenguatge poètic per expressar les veritats profundes en què creuen. Es tracta d’un llenguatge allunyat del científic i tecnològic de l’home modern. El racionalisme, ben diferent de la racionalitat, ha entelat els nostres ulls interiors, incapaços d’entendre allò que la poesia ha intuït des de sempre. La poesia és allò que ens trasbalsa, que ens projecta cap a la realitat oculta i enigmàtica de l’existència. La poesia, quan hi és, la trobem en la literatura, les arts plàstiques, la música i la dansa; en la religió i les intuïcions de la ciència i de la filosofia; en el treball, el joc, les passejades plàcides i l’amor... Arreu es pot trobar poesia i cap camí és superior als altres!

En cal fer-te un darrer comentari. La poesia escrita en vers ha comès un acte de supèrbia en creure que en ella hi niuava fonamentalment la poesia autèntica, quan, en realitat, aquella no és patrimoni de ningú: paradoxalment la prosa pot arribar a contenir més poesia que no pas el vers, perquè el ritme originat artificialment per la rima sovint és més pobre que el creat per la musicalitat interior de la paraula viva.

3. La ciència ens ajuda un xic a entendre el món, només un xic. La física del segle XX (no la cadavèrica física mancada de vida dels segles anteriors) és, però, amb molta diferència, la disciplina científica que més furga en aquest misteri que ens penetra. Les altres branques de la ciència només descriuen la superfície del món, el com ocorren les coses. La biologia, el paradigme més probable de la ciència del segle XXI, no n’és fins ara una excepció. Únicament la física ha intentat tímidament atansar-se’n dins del perquè. Aquest perquè és inabastable, però la visió que n’obtenim canvia radicalment la nostra concepció del món: la ciència profunda ens fa adonar que el món no és com sembla ser i això ens ajuda a acceptar més plàcidament l’enigma de la nostra existència.

4. El veritable humanisme neix de la unió simbòlica dels esperits del que comunament anomenem les ciències i les lletres. Si hi manca alguna d’aquestes dues cames, els homes esdevenen culturalment coixos. El món està ple de gent coixa que sap només una mica d’una sola cosa. Gran part de la nostra vida s’hauria de dirigir a retrobar aquesta unitat que l’escola ha trencat a través de les especialitzacions empobridores. Hauríem de caminar amb les dues cames i saber una engrumeta de diferents camps, només una engrumeta, perquè informació actual és massa gran i no la podem abastar totalment.

5. Sovint la tecnologia domina l’home i l’empeny a utilitzar-la sense necessitar-la realment. En lloc d’esdevenir lliure, l’home n’és un esclau. La tecnologia ha d’estar al servei de l’home i en cap cas al contrari. Si la tecnologia és dirigida per valors humanistes, permetrà l’alliberament de moltes de les nostres limitacions físiques i intel·lectuals i ens ajudarà a construir un món més just.

6. Dissortadament, la ciència, orgullosa, ha fet esdevenir l’home, en molts de casos, una caricatura  d’ell mateix, malgrat les excel·lències reals que aquella posseeix. Meravellat per les seves aplicacions pràctiques, l’home s’ha allunyat d’un esperit de la ciència que buscava, fonamentalment, la veritat per amor i curiositat... i res més. L’home s’ha venut per un plat de llenties, tot oblidant aquella curiositat enriquidora que a la infantesa li féu obrir-se al coneixement del món. Ha abandonat el gran llibre de la ciència de la Naturalesa i ha preferit els best sellers que la tecnologia li ha regalats. De fet, la immensa majoria dels homes està enlluernada per la tecnologia i ignora la ciència. L’escola no n’és una excepció: la filosofia i la ciència autèntica han estat foragitats dels nostre sistema educatiu. Alimenta’t d’aquella ciència que busca la veritat per curiositat i amor al coneixement.

7. Per altra banda, la tecnologia ha anat introduint subtilment un llenguatge tan simple que ha matat en l’home cada vegada més les seves possibilitats reals per expressar l’amor, la veritat i la bellesa. I quan el llenguatge s’empobreix, ho fa el pensament i els ideals què aquell s’expressa. Sense anar gaire lluny, la nostra escola, prostituïda pel llenguatge tecnològic, afirma contínuament la necessitat de les tècniques d’estudi. Aquestes tècniques s’expliquen en no més d’un quart d’hora. Les paraules no són innocents i l’estudi no serà mai, essencialment, una qüestió de tècniques, sinó un acte suprem d’amor al coneixement.

8. El camí cap al misteri ens atansa a la veritat i aquells ens parla a través de la bellesa. Sí. La bellesa és el mitjà a través del qual el misteri ens parla.

Tot l’anterior sense amor no val res. La bellesa ens trasbalsa i ens fa estimar allò que és bell. I l’amor a la veritat ens posa en camí. En el fons, veiem que l’existència és bella i això ens impulsa amb força a lluitar contra el mal, que no podem mai negar: en empeny a estimar. Algú va dir una vegada que, després dels horrors que hi hagué al camp de concentració d’Auschwitz, no podia haver-hi més poesia. La veritat és, tanmateix, una altra de ben diferent: només la poesia ens pot fer intuir el possible senti ocult davant de l’aparent manca de sentit del dolor del món. Aquestes tres paraules, amor, veritat i bellesa, simbolitzen la més elevada espiritualitat de l’home.

9. Cal que siguis solidari amb els qui pateixen i que siguis tolerant amb les diferents maneres de fer el bé i d’entre l’amor a la vida. Fer-ho amb els qui estan lluny s’ho val. El que costa més, però, és manifestar el teu amor amb

els qui estan a prop teu, a la teva vora, i això es manifesta amb l’amabilitat. És tan important ser amable i, aleshores, tan difícil!

El meu pare, quan estava propera la seva mort, m’ho deia: “Fill meu, al cap i a la fi, el més important a la vida és ser bona persona i estimar.”

10. Tot el que fins ara t’he contat és únicament un ideal al qual ens hem d’anar acostant, però on difícilment arribarem. I quan no facis tot el bé que hauries pogut fer, somriu al sol que t’il·lumina i a la vida, canvia i no t’angoixis... Tens tant de valor i hi ha en tu tanta bellesa!

Confio que aquestes paraules algun dia et facin bé.

Antoni Mussons i Requesens[1]

[Pàgina amb altres textos d'aquest autor.]