La història d'Alí, Samir, Abdulah, Mohamed...
La història d'Alí, Samir, Abdulah, Mohamed...
No sé si ho sabeu però quan jo era petita Santa Coloma era una altra cosa. Era una bonica població, amb carrers plens d’arbres, plàtans de carretera, no com aquests arbres esquifits que ens hi han plantat últimament els nostres polítics. Eren arbres de veritat, amb una capçada grandíssima que a l’estiu feien una ombra reconfortant i que a l’hivern es quedaven sense ni una sola fulla, perquè com sabeu són arbres de fulla caduca i no ens calien arbres estranys per indicar-nos a quina estació de l’any érem.
No hi havia parcs, no calien; els carrers eren els nostres dominis. Els cotxes havien fet la seva aparició, és clar, però de forma tímida, perquè la gent de Santa Coloma érem treballadors, o sigui pobres, i en aquells anys pocs es podien comprar cotxes.
Jo us vull explicar una història que podria ser un conte, però que no ho és, perquè me la va explicar una senyora que quan jo la vaig conèixer devia tenir uns vuitanta anys i jo només vuit i que també formava part d’aquesta petita història.
M’agradava molt anar a casa de la senyora Paquita.
La senyora Paquita era una velleta que vivia sola a dalt de tot del carrer Milton, al barri de Singuerlin, en una caseta que semblava de conte. Era una vil·la petitona tota bufona, amb un jardinet al davant, una terrassa i un balcó. Vivia sola perquè el seu marit, que havia estat mariner i calafat de professió, feia anys que havia mort i de fills no n’havien tingut. No n’havien tingut de propis, de la parella vull dir, però el seu marit, i ja se sap que els mariners tenen un amor en cada port, sí que n’havia tingut un: l’Andrés.
El marit de la senyora Paquita com ja us he dit es dedicava a la reparació de tota classe d’embarcacions, així que sovint era contractat i enrolat amb la marineria quan s’havien de fer travessies llargues, de distància o de temps. Sovint s’estava mesos, fins i tot anys fora de casa, pescant en grans vaixells, o mercadejant per tots els ports del món.
Un bon dia, de tornada d’una de les seves llargues absències, no va tornar sol, va tornar amb un noiet d’uns deu o dotze anys, de pell fosca, amb els cabells rinxolats, uns ulls de foc i una mirada ràpida i intel·ligent com la d’un esquirol.
—És l’Andrés —li va dir—, com que Déu no ens ha donat fills, jo t’he portat aquest noi per a què el puguis estimar.
La Paquita es va quedar de pedra. D’on sortia aquell noi? D’on venia? Per què no l’entenia quan ella li parlava? I aquell color de pell? No era ni negre ni blanc. Era fill del seu marit, però qui era la mare?
El marit va tornar a marxar i ella es va quedar amb l’Andrés sense entendre absolutament res.
Es passava hores davant d’ell intentant fer-se entendre, però ell l’únic que feia era acariciar-li amb la mirada els seus rossos cabells; ella el banyava amb aigua i lleixiu per veure si li podia aclarir una mica la pell, i ell mentrestant només disfrutava amb la gran banyera i el sabó d’olor. Mai va sortir de la seva boca una paraula: l’Andrés era sord-mut i a més marroquí.
Al cap d’uns anys, pocs, l’Andrés va fugir de casa, mai es va saber on va anar, d’on venia realment o com es deia.
El que sí és segur és que va ser el primer marroquí va venir a Santa Coloma, i que va marxar feia anys deixant una pobra dona sola de qui jo em vaig fer amiga quan només tenia vuit anys i ella no parava d’explicar-me la història de l’Andrés, l’Alí, el Samir, l’Abdulah, o vés a saber com es devia dir!
M’hagués agradat que el record que jo tinc de la primera persona que va venir del nord d’Àfrica hagués estat més feliç o més alegre, però les coses són com són.
Possiblement ara l’Andrés, que segurament no es deia així, no hagués marxat, no hagués estat l’únic i no s’hagués sentit tan sol perquè jo crec que malgrat tot l’amor que li professava la senyora Paquita ells es trobava horriblement sol.
[Aquesta col·laboració va estar publicada a la revista Sota el cel del Puig, núm. 7, març de 2002.]