La paraula transparent de Màrius Torres
La paraula transparent de Màrius Torres
En el panorama europeu dels anys 30 del segle XX, on encara dominaven (tot i que ja en declivi) unes tendències poètiques que despersonalitzaven la poesia, que esborraven del poema la consciència del poeta, Màrius Torres, jove com era –i per tant, més susceptible de ser afectat pels corrents dominants-, va obrir el seu propi camí. A la seva obra, hi trobem una veu poètica que reflexiona, que fa poesia a partir de l’experiència, dels sentiments i del temperament personal; una poesia, doncs, fondament humana.
Potser és que Torres, tot i ser un lletraferit, no va començar a escriure poesia, o a sentir-se poeta, en la primera joventut. La seva vocació professional, la medicina, el devia mantenir distanciat dels cenacles i les modes literàries. Ell era un home culte, amant de la poesia, que havia començat a conrear com a divertiment mentre estudiava la carrera. No va ser fins que es va posar malalt de tuberculosi que la poesia es va convertir possiblement en l’activitat fonamental de la seva existència.
La tuberculosi és una malaltia infecciosa que pot atacar diversos òrgans corporals, però que fàcilment s’acarnissa amb els pulmons. El malalt tus amb freqüència i escup sang; pateix una febre persistent i es va aprimant i afeblint. El procés, si en ocasions causa ràpidament la mort, en altres es pot allargar durant anys. Al principi del segle XX s’havia trobat un tractament d’una certa eficàcia: es prescrivia al malalt un clima sec, repòs absolut i bona alimentació. Per això es van bastir sanatoris especialitzats situats en indrets aïllats i assolellats a la muntanya, amb aire sec i pur. Però en la majoria dels casos el tractament fracassava.
A ell, la malaltia se li va declarar l’any 35, quan tenia 25 anys i tot just havia acabat la carrera. A final d’any es va haver d’internar en un sanatori, el de Puig d’Olena, a prop de sant Quirze Safaja, i pràcticament ja no en va sortir fins a la seva mort set anys després, el 1942.
Així, doncs, va compondre la seva obra poètica en aquest període de temps, en les condicions físiques que hem descrit, i en la condició moral consegüent, difícil de descriure, en què a partir d’un o altre símptoma distint, d’una revifalla aparent o d’una recaiguda, l’esperança conviu angoixosament amb la desesperació.
I si en començar ens mostràvem admirats per la independència de criteri de Màrius Torres tenint en compte la seva joventut, no és menys sorprenent la contenció de la seva poesia si pensem en les circumstàncies dramàtiques en què la va escriure; els sentiments hi són dominats per un pudor personal i unes pautes mètriques estrictes. Això no vol dir que ens trobem davant d’una poesia timorata o mancada de vigor. La tensió de l’home que es va enfrontar a la mort llargament i prematurament; que va perdre tota esperança, però no les ganes de viure, i va veure com se li esmunyia la joventut i la vida, són evidents, i la desesperació hi aflora:
Més que el dolor sofert, el dolor que es prepara,
el dolor que m’espera em fa mal...
I gairebé donaria, per morir ara
-morir per sempre-, una ànima immortal.
Però potser encara el més sorprenent i fascinant de Màrius Torres és la depuració estilística que va assolir. En això sembla també un autor precoç, perquè va aconseguir força jove i en poc temps aquella claredat expressiva en què els versos aparenten una facilitat serena i lluminosa; la que és fruit d’una acurada elaboració i d’una extrema maduresa poètica.
És el que Màrius Torres ens va voler llegar del seu breu pas per la vida; no pas els senyals del dolor fosc i sense sentit que va patir, sinó unes paraules transparents que fan transparent el món, i ens atorguen el fràgil i meravellós poder de comprendre l’existència i d’acceptar-la.
Això és la joia: ser un ocell, creuar
un cel on la tempesta deixà una pau intensa.
I això es la mort: tancar els ulls, escoltar
el silenci de quan la música comença.
Carles Gil
[Aquest article ha estat publicat al número 34 de la revista Sota el cel del Puig, desembre de 2010.]